Teuladins

Foto: Noe Domenech

Diuen que els teuladins estan en retrocés, que estan amenaçats per la contaminació creixent i per la transformació arquitectònica de les nostres llars, que ja no hi ha tants com fa anys i que, a banda, la proliferació d’espècies exòtiques tan notòria d’un temps ençà amenaça de ple els hàbitats en què es mouen aquests pardalets tan comuns i, alhora, tan poètics i tan rabiosament llorentians:

Jo al home confie la meua niuada,

I pobre i panruch,

Entre la familia, baix de la teulada,

M'ampare com puch.

Supose que ha arribat el seu torn, però. Que la vida és allò que passa mentre tot el que ens conforma desapareix indefectiblement. I que els teuladins, en fi, els teuladins, qui se’n preocupa, avui, dels teuladins. Doncs ningú. O els de sempre, que encara és pitjor, és a dir, aquells que ara alerten el que d’ací un temps serà una realitat trista i incontestable: el silenci dels matins. Sons estridents en substitució de les melodies casolanes. Nimfes pertot. Heus ací el drama de tot plegat. I per això, em reconforta tant veure’ls dansar a la meua terrassa, bregant per les miquetes de pa que deixe anar sobre els taulells, o bevent de l’aigüeta clara i providencial que els prepare de tard en tard. Temps de sequera. Estius xafogosos. O primaveres incompletes. La majoria dels teuladins naixen, creixen i moren encara sota les teules de les cases de poble. I allí estant, és que cauen de dalt a baix a penes sorgits de l’ou, sense forces encara per a enlairar-se cel enllà. Els xiquets, aleshores, els atrapen. I els apliquen les més variades tortures i mutilacions, com sempre han fet altrament si s’atén el gust dels uns i dels altres pels parcs i les places públiques. Pardalets i infants. Estampa de l’ara i de l’adés. O selecció natural, potser. Particularment, però, tot em retrotrau a les imatges del corral de ma tia, aquella casa de llaurador, amb la pallissa que encara hi és recoberta d’unes teules que els servien, i trobe que encara els serveixen, d’aixopluc. I com queien les cries, com queien! Per l’abril i pel maig. Sempre en època de floració. Aleshores, ma tia m’explicava que era millor no tocar-les, aquelles cries, per allò de l’olor materno-filial, i que ella se n'’encarregava, i que no patirem, que ara un poquet de llet, i que després canyamons. I a la fi, llibertat... Llàstima que desapareguen, en definitiva, aquells xicotets éssers alats que ara ens demostren que la natura és preciosa, desvetllada i feliç com aquells dies passats que ja mai no tornaran. 

Coronavirus. Capítol 12: 'Desconnexió'

De Puçol, si, però de tot arreu també. 

Al cap i a la fi, són aus migratòries!

La desconnexió és necessària en aquests dies de confinament obligatori. O això, o la desesperació, o la mala llet, o la remor incessant de xifres i dades de dubtosa utilitat per a les ments que som a casa fent el que podem. Sense volta de fulla. Perquè no hi ha més cera que la que crema. I, en aquest sentit, cal fer cas a l’únic mem, -es diu així: mem-, realment important que ha circulat pel món virtual en els últims temps: ‘Desconnecteu’. I així guanyareu, tot i que això últim ho dic jo, és clar, que ja porte uns quants dies sense engegar la ràdio, sense veure cap notícia; i limitant al màxim l’accés a les xarxes socials, cosa impossible abans d’aquesta quarantena, per cert. Impossible, sincerament. Avui, en canvi, he aconseguit el que mai no em pensava que poguera aconseguir. I ho he fet per higiene mental. Només literatura i cine. I criança, evidentment, que no és poca cosa, ausadesque no. M’agradaria també desconnectar de la terrible dinàmica dels whatsapps. I del correu electrònic, sobretot, però no. El paradís és una utopia, en aquest sentit. I cada dia m’arriben multitud de missatges del treball que s’acumulen en la safata d’entrada i que, malgrat que no sé com qualificar, em confirmen la raó i el trellat que tenien tots aquells que s’ho qüestionaven tot des del principi de la quarantena, és a dir, per què, per què els xiquets del col·legi, i els adolescents de l’institut, per exemple, no poden passar una temporadeta sense que ningú els fregisca a activitats, i a deures, i a omplir el temps pel simple fet d’omplir-lo. Que els passarà res si no fan el que se suposa que haurien d’estar fent? En fi, deixarem aquest tema per a un altre dia, que açò va per a llarg. I com deia abans, ací del que es tracta és de desconnectar. I, francament, de retrobar-se no només amb un mateix, sinó també amb aquests xicotets privilegis que ens regala el món i que teníem oblidats. Perquè no es tracta d’un detall banal. El silenci, per exemple. I el cant dels pardalets. Un silenci, en primer lloc, que és obvi, per les circumstàncies, és clar, però que també és preciós, sobretot de nit, on també es nota la gran diferència i el gran contrast respecte de fa quinze dies. Només quinze dies. Deu ser l’ambient, dic jo, que és més net. I és més pur. I més favorable, sobretot, a ser despertat cada matí pels pardalets, en segon lloc, que no piulen més fort, no, sinó que se senten molt més. Ja ho crec. A les teulades. Als arbres. Pertot. I volen molt lliures. Molt. I venen cada dia al meu balcó, on mengen aquests crostonets de pa que els aboquen els meus fills. Es tracta de teuladins, majoritàriament. Però també tórtores, amb el seu parrupeig horrible. I oronetes i falciots, que volen esvalotades i anuncien com cap altre ocellet una primavera perduda per als humans però de les més sanes dels últims anys si del que parlem és de puresa mediambiental. De la resta, res de res. No cal parlar-ne, d’això. No. no cal... Falcies i oronetes, deia. I teuladins, teuladins en abundància. Ens acompanyen cada dia amb el seu cant com si es preguntaren què ha passat i on ens hem clavat. Perquè no eren ells els que sobraven, no, érem nosaltres...

Coronavirus. Capítol 42: 'Xiquets al món'

Ressonen tambors, es percep l’expectació a totes les llars, als carrers, a les places. Els xiquets desperten a pleret la ciutat adormida. I el sol primaveral cobreix tots els racons d’un dia marcat a foc en el calendari, potser un dels dies més importants dels últims temps, com a mínim, dels més novedosos. La gent se saluda amb efusió. Les famílies rebroten amunt i avall conscients que el camí fins ara ardu i abancalat, s’ha tornat llis, lleugerament descendent. Allà lluny se sent el riu, sens dubte una magnífica oportunitat de sentir el brunzir de l’aigua i d'observar la vegetació feréstega que ha cobert els marges. L’herba fresca ha crescut sense molèsties, tan sols amb la dolça i melosa companyia dels teuladins, de les oronetes, dels estornells i de les merles. Caragols i buderons... Mentrestant, molts menuts corren alliberats, amb patinets, amb bicicletes, simplement a peu. Ara cap allí, ara cap ací, recorrent espais que prenen un altre sabor, un sabor, diguem-ne diferent: el passeig fluvial, el col·le, el recinte firal,... De tant en tant, s’entrecreuen amb algun amiguet, a distància. “Com estàs?, “Què has fet?...” I els pares parlen també de com els hi ha anat, de tot el que queda per assolir, d’açò i allò. Hi ha noves fragàncies en aquest nou despertar, un autèntic esclat de vida. Començar des de zero. Això pareix, almenys. I el recorregut conclou. Els rostres pàl·lids per fi han pogut prendre el sol, empeltrir-se d’aquesta nova circumstància fins ara desconeguda en aquest segle. Passaran encara dies, setmanes, potser mesos per a recobrar la normalitat completa. I hi haurà recaigudes, això és més que clar. De moment, però, la ciutat és per als xiquets. I les voreres, més amples que mai, redueixen la seua funcionalitat atesa la mancança de circulació. L’aire s’ha deslliurat de les impureses. Els gats ens miren atemorits, amb certa recança. —Què voleu, ara? Això desprenen les seues mirades, atònites. Han tornat! Xiquets al món. I amb aquesta conclusió, els passos prenen forma de futur inesperat, incrèdul, encara insatisfet. El confinament ha rebut el primer colp. L'alegria recomença de bell nou...

Quatre estacions

Tardor, hivern, primavera, estiu. En aquest ordre. Un curs escolar complet. Un cicle nou en la vida, tan intens i tan bell que m’ha fet percebre les estacions com mai abans ho havia fet, amb la tendresa de qui s’emociona mentre cauen les fulles dels xops o mentre sent com corre l’aigua del rierol. Ulls vidriosos. I tan vidriosos. Perquè fa temps que els tinc així. Plorava abans i plore ara, com el cel. Plenament conscient dels elements de la natura, lliurat a la percepció sensorial del paisatge, net de qualsevol impuresa. I esperant que arribe l’hora de recobrar l’olor de la terra banyada o de submergir-me de nou en la natura agrest i solitària. Un abisme sense final. I els vents, què no dir-ne dels vents, que exemplifiquen tota la rosa que els simbolitza, que projecten un soroll diferent en funció de l’arbre que esbatussen. O això, almenys, em digué un amic. «El vent distingeix els arbres». Quasi res porta el diari! I alguna cosa de certa deu haver en l’afirmació, sens dubte. Perquè ausades, quin gran contrast respecte les latituds adotzenades pel progrés, allà on no hi ha silenci, allà on costa ja sentir el cant dels teuladins o la gota que cau anunciant un nou ruixat primaveral. Quin gran contrast! La catifa verda s’estén i varia en funció de la flora que rebrota i que determina l’omnipresència cromàtica d’un cel ara tèrbol i ara brillant, sempre assetjat pels núvols que es mouen, i que s’estanquen, i que descarreguen, i que desapareixen mentre donen pas al pont perfecte de l’arc de Sant Martí. I, de sobte, un recorda les paraules d’aquell antiheroi que es feia dir Corto Maltés en les quals s’hi posava de manifest fins a quin punt pot arribar a ser-ne, d’esplèndida, una vall: «...aquest príncep, que es deia Aloadí, havia tancat una vall que es deia Alamuth, que va transformar en un jardí meravellós, amb uns palaus magnífics, amb fonts de vi, de llet, de mel...». Sigues benvingut, doncs, senyor visitant, al regne del color: el morat de l’espígol, el groc de la camamil·la, el roig del sòl humit, el blau de camí a la Mediterrània, l’indi del crepuscle, aquell estrat ataronjat que s’entreveu a la llunyania els dies de forta ponentada. I la contemplació que s’acaba mentre l’asfalt pren el relleu de la terra i l’herba fresca deixa enrere la gran obra mestra de l’erm peninsular: l’existència desolada.