diumenge, 6 de novembre del 2016

Trinquet d'Alzira. Cinc anys després

Curiós i simptomàtic el cas del trinquet d’Alzira (la Ribera), inaugurat a penes fa cinc anys i amb a penes activitat més enllà de la tradicional partida de Sant Bernat i els esmorzars que es preparen en el bar, a tot açò molt ben muntat, d’espais amplis i ple d’imatges d’època amb les quals un pot apreciar el passat i el present de la pilota valenciana. Poca cosa més, malgrat això, un trinquet flamant i innovador construït en època de faràndules polítiques i inauguracions a bombo i platerets. Així de trist. Perquè Alzira ja tenia un trinquet, el té, de fet. Un trinquet vell i amb les taques evidents de l’oblit, és cert; per a reformar, també; però un trinquet al bell mig del poble, d’aquells que se’n diuen amb solera, amb l’inconfusible aroma popular que desprenen les converses de bar i les partides de xamel·lo.
Panoràmica del trinquet d'Alzira. Foto: Secretari
Algú haurà d’explicar algun dia els perquès d’una efervescència constructiva capaç d’alçar trinquets espectaculars sense criteri i buits de qualsevol significat, apartats del centre històric i endinsats en fantasmagòrics polígons industrials. No és nova la història del trinquet d’Alzira, no, ni de bon tros. I hi ha tants exemples similars dispersos per les comarques valencianes que resultaria impossible encabir-los en un text la intenció del qual era només informar de la primera partida professional que s’hi disputava des de feia temps: Puchol II i Natxo contra Pere Roc i Pere (60-45). Incert el futur d’aquest trinquet, per tant. Una llàstima, certament. Perquè en honor de la veritat, la instal·lació és magnífica, amb capacitat d’allotjar tota mena de partides de renom, adaptada a les persones amb discapacitat motora, segura i confortable. I a més, amb una visió panoràmica completa que, sens dubte, permet retransmissions televisives allunyades dels obstacles tradicionals que ofereix qualsevol altre trinquet. A excepció del de Montcada, clar, curiosament també envoltat d’aquesta aura de misteri i hermetisme que caracteritza les obres adjudicades per un govern determinat en una època determinada. Una llàstima, de veres que sí.

Secretari

La meva foto
Sagunt, País Valencià
La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.