Rallar

Sempre paga la pena rallar entre bona gent. Sempre és un plaer, vull dir. I res no pot eixir malament quan els ingredients són tan exquisits i tan rabiüdament genuïns, o valencians, si més no: l’aigua mansa com una bassa d’oli, l’albada, el bon dia, la conversa, el coet, les moles de llisses, el llobarro solitari, l’esmorzar, les anècdotes, les postres, el café, l’adeu… En essència, tot un conjunt de detalls dels quals és un privilegi formar-ne part tant si es pesca com si no. Perquè el que importa, al cap i a la fi, és estar-hi, romandre-hi, o perpetuar allò que sovint s’engloba en la denominada tradició, part indestriable del que jo anomene, també, un raconet del país. El meu raconet del país. La identitat, diuen què. O sovint una mena d’herència familiar transmesa de generació i generació i arribada, encara amb cert múscul, a un segle XXI que no és precisament amic de la cultura popular. Progrés que no cessa, de bell nou. En fi... La pesca amb rall té avui els seus problemes, els mateixos per altra banda, que pateixen totes les arts arrelades al territori i amb certa pàtina distintiva, o al marge dels costums de masses, s’entén: manca de relleu generacional, incomprensió generalitzada i, en general, dificultat per mantenir l’alteritat entremig d’una societat consumista i depredadora. Així que no, no és fàcil conviure amb tanta mala llet, no gens. I aquesta és la raó per la qual resulta tan bonic persistir entre miracles i llibertats condemnades pel proïsme. Mostres vives del que foren i ja no tornaran a ser situades a les portes de la capitulació definitiva, captives de la globalització que tot ho abat, submises per desgràcia a un poder sempre procliu a repartir misèries, mai a conservar el que fa forta la roca. N’estic convençut, d’això. Senzillesa i estima incondicionals com a única alternativa. Perquè hem nascut ací. Punt. Ho pense i ho repense, a més, després d’un altre estiu inoblidable a la mar de Tavernes de la Valldigna, amb un rall entre les mans i albirant les darreres ones d’un mes d’agost tan inestable com el present. Sol que s’enlaira i núvols que arremeten contra els últims admiradors dels crepuscles pretardorals. I entremig, un servidor! I la màgia de contemplar una meravella sempre amenaçada com la mar i les gavines. Xatracs que xoquen contra les moles d’aladrocs. Conscient de pertànyer a un reducte que ara s’acomiada mentre l’aigua es mou independent de l’aire que més venta. Rallar, altrament, és un verb valencià, inclòs en la tan atacada, i menystinguda i amenaçada, AVL. Política infame. Però ja s’ho faran, això. Mediterrània en vena…

Espècie humana

Com és possible que l’espècie humana arribe a tant, com és possible bastir aquestes bestieses, alçar-les, muntar-les, erigir-les en construccions funcionals i habitacles de vida efímera, símbols d’una època en què ja no importa ser, sinó fer, comprar i consumir sense límits. I com més alt millor, amb més capacitat, vull dir, amb més volumetria. Més gent, més ingressos. L’era de les aberracions. I la mar, enfront! Així que sí. Mire el que m’envolta ara mateix i m’ho pregunte, tot això. Com és possible? Formiguers humans amb drets adquirits i delictes prescrits, hotels destinats a paràsits procedents de tot els racons de la pell de brau, d’arreu del vell continent, vacances de sol y playa, i bosses de pipes al passeig marítim. Escasses alternatives a una depredació que sí, és clar que és similar, resulta terrorisme pur i dur, i amb llicències i permisos. Tot en regla: la fugida sempre cap endavant. Sempre. I ja pot quedar-se un bocabadat davant tal insult a la intel·ligència emocional, tant se val que algun altre espontani és qüestione la discutible sostenibilitat de tal filosofia. Diners de tort fan veritat. Més de cinc-cents apartaments en un sol edifici. I a morir de peu a la costa mediterrània. 100% d’ocupació. Festivals a ple rendiment. 200.000 persones esdevingudes aladrocs. Música que retrona més enllà dels rius i les marjals. Un model que traspassa fronteres i que no s’esgota, què ha d’esgotar-se, sempitern perquè es perpetua generació rere generació malgrat les alertes mediambientals, malgrat les evidències d’hipocresia i falsedat, senzilla rendibilitat econòmica pròpia d’un món que no s’acaba, es reinventa com l’arròs de la paella, cada dia més car, més gourmet, més escàs. I qui vinga darrere, que reme. Resulta complicat, per tot, mantenir el romanticisme entre tanta llum postissa, nits que no són nits, tan embotit tot de ciment que la terra regolfa i brama de foc ocult. De manera que quan un veu fotografies en blanc i negre i comprova, en efecte, que tot açò eren camps, li ve a la memòria que potser les misèries passades eren infames, sí, però amb certes similituds amb les actuals: un engany rere un altre engany. A sang i flama temps era temps. A mode de inflables i hamburgueses, ara per ara. I entretant, fragments virtuals i publicats en paper dels quals se’n desprenen frases similars, d’aquelles que s’albiren més enllà dels núvols grisos i les boires persistents: ‘És cert que alguns oriünds defugen el despropòsit turístic i s’amaguen o es dilueixen entre el caos. Però els agrade o no, és el que hi ha, sense marge per a la reversió ni l’alternativa. Hotels desproporcionats a primera línia de costa, finques de trenta altures, grups de pells pàl·lides obedients i asèptics, el passeig marítim! No hi ha res com les banderes blaves per a justificar l’ensopiment i la banalitat més absolutes. Essència popular trencada sota una falsa llibertat. Llengües foranes que arraconen aquella que encara circula per les venes dels locals… Com pot ser la cosa devastada una imatge icònica del País Valencià?’*. Doncs això, com és possible…

Platja de Sant Antoni (any 2025)

Far de Cullera (anys 50)

*Del text ‘Devastació’, del llibre Premi a la corda (ed.96)

Corriolet

La soledat es reforça vers el cordó litoral verge, envoltat de dunes i banderes espontànies que indiquen la voracitat del vent. Xaloc que esvalota les ones fins a convertir la mar en una fortalesa inexpugnable que imposa respecte, terror, virulència, i tot. Tot. Bellesa agrest al bell mig dels monstres immobiliaris aberrants que assetgen l’entorn sense escrúpols i a penes deixen espai per al que antany era inaccessible i ara és el pastís que tots anhelen. Sostenibilitat, en diuen. I l’aigua embravida, mentrestant, que ensordeix els sentits d’aquell que vagareja per la vora erigit en una silueta que s’allunya, s’allunya, s’allunya cap al no-res. Misantrop que s’extravia. Però que contempla, alhora, el trenc furiós de la bromera amfíbia, que trepitja també les misèries humanes acumulades a la sorra d’un temps ençà. Símbol del que som, ben mirat, vulgars figuretes de carn i ossos amb tendència a la destruccció dels recursos naturals, o a les immoralitats del progrés, o a les posteriors perplexitats, si més no, de preguntar-nos si en efecte tot això ens pertany, si és cert que és nostre, o si som ben capaços de deixar tal empremta miserable sobre la faç de la terra. Així que potser és tota aquesta boira d’immundícies el que anuncien els núvols negres del firmament. Avancen com les milícies a tort i a dret carregats de tempesta i trons, tan definitoris d’un mes d’agost sempre procliu a mostrar les paradoxes d’un avui joiós i efímer, símbol del turisme i del despropòsit; i incapaç, tanmateix, d’ocultar aquella preciosa parella de corriolets que vola i reposa sobre el tapís daurat, aliena al perquè de tot plegat. Animalets amics. Caminen amb les seues potetes entre closques de cargols i de petxines, entre desfets de canyes i de plàstics. Autèntics senyorets d’un refugi mediterrani amb capacitat d’animar els pensaments. O de capgirar el panorama d’un raconet del país que ja no sent, tan sols divaga al llarg d’uns monticles d’arena des d’on s’albiren, malgrat tot, les esperances i els desitjos, les esperances i els desitjos… Bonic, sens dubte, el capvespre des de la platja de Padur, la màgia d’una llum que ja s’oculta allà lluny en la carena de la vida.

Recta final

La lluna plena d’agost s’esgota a pleret entre un tot de llàgrimes que cauen del cel. L’estiu decau mentre el vent alena lleugerament. Les vesprades tòrrides i infames que el canvi climàtic ofereix com a millor plat del seu rebost s’ensenyoreixen del paisatge i encenen les muntanyes del país. Del País Valencià,  és clar. I mentrestant, la recta final de la temporada entre les càlides aigües mediterrànies s’endinsa en la banalitat més absoluta i desferma els rostres suorosos entre arrossos de senyoret i trajectes amunt i avall de la capital del regne. Madrid-Playa Tavernes; Playa Tavernes-Madrid. Encant efímer. Arribada és l’hora, tanmateix, dels crepuscles que s’adapten als somnis dels romàntics, de les albades de postal, o de les moles de llisses atrapades en un rall. Canícula finida tot just quan la denominada onada de calor reforça el seu poder omnipotent acompanyada de vessaments de sequiols i de rostres d’estranyesa forània. L’aigua ja no és clara, diuen, és ocre i tèrbola com els dies que manquen perquè tot acabe i un nou cicle tardoral s’apodere de la vida. Perquè el calendari no enganya. Tan sols resten, de fet, les nits que s’allarguen vora mar i aquells pescadors de canya que es lamenten ara que res no és el que era, conscients que ja fa temps que l’abundància va fugir del tràfec i les ignoràncies del present. Meduses urticants que s’apoderen de les aigües antany netes i ara plenes d’invasions, d’indiferències i de tot. Aquest text espontani que sorgeix entre alegries i evidències, entre crits de xiquets que juguen i cossos que gandulegen a l’arena, fragments nostrats i fragments aliens, la nostàlgica barreja d’esperances i desitjos de futur. I un rellotge que fa tic-tac ara que les etapes del Tour queden ja llunyanes i l’espiral de la rutina només espera un bufit per a endinsar totes les ments en el món de les obligacions i les responsabilitats…

Compostos sintagmàtics

A mi, que m’agrada tant la mar, i la pesca, i l’estiu, i tot allò que passa per aquestes latituds quan la calor apreta i les hores passen mortes i cadencioses, resulta que mai se m’havia ocorregut pensar en un terme que trenca amb tota l’harmonia mediterrània tant des del punt de vista climàtic com des del punt de vista lingüístic: ‘nube de verano’. Això és, un escaldot, simple substantiu; o millor encara: gotellada d’estiu, que com l’equivalent en la llengua de Cervantes, també respon al que els gramàtics anomenen compost sintagmàtic o, dit d’una altra manera, un sintagma lexicalitzat. Quelcom així com ‘ull de poll’, que encara que no tinga res a veure amb el propòsit d’aquest escrit, ve molt al cas per definir l’anomalia d’un dia tèrbol i plujós entremig d’una estació en què la calor ha arribat a nivells difícilment suportables per a la parròquia local i forastera. ‘Esto parece Asturias’, em digué ahir un veí madrileny. En fi… Un comentari a l’ús. I evidentment allunyat dels pensaments que m’assetgen mentre la pluja cau i la mar s’embraveix paral·lela no ja a un escaldot, sinó a un temporal de llevant en tota regla, més propi del nord que del Levante, nyas!, que és com ho dirien els amics de la capital del regne. Però bé. Tampoc és qüestió d’escaldar-s'hi. Perquè mentre el mal oratge remet i un s’entreté amb els capricis i les maldats de l’idioma de la pàtria, sempre es pot pensar en altres parauletes que són capaces per si soles de connectar aquesta estranya i pacífica convivència entre categories gramaticals. Ai mare! L’avorriment, que afecta d’allò més. Com si no interpretar que la vida, de vegades, es redueix a un monòleg interior segons el qual d’una ‘nube de verano’ es pot passar a un ‘rodaballo’, això és un turbot en català, simple substantiu. És clar que sempre ens quedaran els compostos sintagmàtics: rèmol empetxinat! O d’altra banda, allò que es coneix com a primavera de l’estiu. Però no ens avancem. Ni fotem. Perquè encara queda, encara queda. I el temporal escampa…

Sorteig de redolins

Em conta Sílvia que, en temps remots, el sorteig de redolins del Palmar acollia fins a quatre-cents pescadors disposats a repartir-se el suculent pastís del llac que encerclava el poble: l’Albufera. Poca broma. Avui a penes n’arriben a seixanta, però això no impedeix que a meitat juliol, exactament el segon diumenge del mes, es celebre un cerimonial d’enorme valor antropològic que ja va pels 775 anys, xifra redona, mai millor dit. De redona, redolí! O això diu a tothora, si fa no fa, el jurat de la confraria. Quadre commemoratiu i tot. I acabat el protocol de discursos i sermons, seixanta noms dins de seixanta boletes. I jo que m’assec a contemplar l’espectacle allí ocult entre en els banquets d’un espai embriagat de xafogor estival i, sobretot, d’allò que en diuen les essències d’aquesta terra, vull dir: gent del poble, romàntics enamorats de la vida i del país, i en un altre ordre, autoritats pertinents. Aplaudiments generalitzats. Em limite a escoltar, per tant, i també a respectar un acte indiscutiblement medieval, molt ric en matisos, i amb una pàtina claríssima de puresa i autenticitat malgrat la modernitat que tot ho amera a ritme d’imatges postisses i turisme depredador. És cert. Perquè, a pesar de tot, el sorteig resisteix. I a més, ho fa amb la dignitat que li correspon, estoicament, contra vent i marea, i contra tot, ausades que sí. Pesca, pesca i més pesca. Mornells i perxes pertot. De l’Albufera, de fet, se’n viu, ja siga per l’abundància de llisses i anguiles, ja siga perquè avui, com ahir, representa la identitat més profunda, alerta!, la identitat, si de cas un dels sentiments més forts que hi ha, i segurament, ara que hi caic, el que fa que un servidor s’interesse pels detalls que desfilen al seu davant redolí rere redolí. Número 1: Vicente Luis Aleixandre! I allà que va un home que no s’ho creu, fidel a la litúrgia transmesa des de temps immemorials. Ave Maria Purissíma! En tots els anys de ma vida! I el primer dels llocs disponibles cau a benefici seu, sort, molta sort, perquè benaurat el dia que la providència, o el rei Jaume I, li atorgà el dret a explotar la reserva lacustre per excel·lència d’aquestes latituds. Entraor dels rogets! I així successivament. Aleshores Sílvia, l’amfitriona impagable, filla i neta de pescadors, em fa saber el lloc que triarà si té la sort de cara: la séquia de l’Overa. I si pot ser també, la séquia Dreta, tot i que això ja ho farà el seu home, assegut unes fileres més avant i nerviós, molt nerviós, atentíssim a un sorteig històric que avança amb noms igualment històrics: la Manseguerota, Cabet de Mus, la Sequiota, l’Entreforc, Cap avant de les Bovetes en Raere, Cap enterra de les Albergines, Davant del Fornàs… No sé. Deia Blasco Ibáñez en una frase sublim de la novel·la Cañas y barro que en la cerimònia del sorteig es jugava a l’atzar el pa de l’any i, fins i tot, el risc d’enriquir-se si la pesca era bona. Bé. Jo trobe que els temps han canviat, però sí que és cert que l’Albufera continua sent un refugi, i un honor, per als veïns d’aquesta illa valenciana, amb restaurant o sense ells, i que ho és, encara, sense distinció de classes, i que d’ells, i d’elles, dels oriünds vull dir, depén que es perpetue el ritual de cada any com a símbol indiscutible d’arrelament i orgull. Cultura popular! Enguany, a més, la novetat, o el toc exòtic si se’m permet de dir-ho així, l’ha aportat un jove pescador de Gàmbia, Mustapha Jové, mostra d’obertura i integració, i acollit amb entusiasme per uns habitants de terra i bova que ja immortalitzà Blasco Ibáñez fa més de cent anys. Fills i filles del Palmar! Endavant les atxes, clar que sí. Ara et toca a tu immortalitzar el moment, em diu Sílvia aleshores. Però mentre m’ho diu, jo ja estic en el meu món paral·lel. Immers en unes cabòries personals que em recorden el dia de fa sis anys que vaig desembarcar per aquests paratges meravellosos. Cicle conclòs, ara i ací. Perquè vaig arribar amb una denúncia de velocitat. I me’n torne amb una altra pel mateix motiu. Qui sap. Potser és un senyal. O potser també és que ja era hora de gaudir d’un privilegi arrelat a la València profunda que mai hauria de perdre’s i mai tampoc hauria de caure en les urpes de la depravació i el progrés. El sorteig de redolins del Palmar.