Arròs i fang

Rovellats, esplugabous, estornells, flamencs... Normalment, mai no baixe del cotxe, però avui ja no ho he pogut evitar, ho he fet, perquè era això o acabar dins d’una séquia. M’explique: acabar dins d’una séquia, o d’un arrossar, com a conseqüència de la distracció contínua que suposa conduir per una carretera envaïda per estols i més estols d’ocells i aus migratòries i no tan migratòries. Un espectacle, la veritat. I més encara a les vuit del matí, que és l’hora amb la qual tinc la cita preceptiva amb els meus benvolguts alumnes del Saler. És clar que ells no ho saben, això, és a dir, ells no saben el que em passa pel cap abans de començar la classe. Com tampoc saben per què hi ha dies, com per exemple avui, que em plante al seu davant amb aire de satisfacció, amb una olor evident de fang pudent atacada als peus i amb el rostre llagrimós pel fred patit moments abans, justament uns vint minuts abans de començar la classe nostra en l’excels, fantàstic, nòrdic i meravellós àmbit sociolingüístic de primer de l’ESO. Gràcies, moltes gràcies, estimada conselleria dirigida per «l’esquerra», sobretot per assegurar l’ús del valencià amb tan «innovador» programa educatiu. Però bé, deixem-nos de frivolitats pedagògiques, per favor. Avui, com deia, he decidit baixar del cotxe en l’últim tram de la carretera del Saler, de camí a la faena. I la varietat ornitològica era tal, era tan bonic el paisatge i tan apropiada la llum de l’albada, que m’he posat a traure fotografies. I sí, els flamencs estaven a tocar, i allà lluny un tractor dels que en aquesta època fanguegen l’arrossar avançava envoltat de fumarells, i jo que no abastava tanta bellesa, que no m’aclaria amb el mòbil, i que he decidit traure la tauleta per allò d’obtenir una millor resolució. I que si ara faig la foto des d’aquest punt o que la faig des d’aquell altre. I tot això... Així fins que he trobat el punt perfecte. Tan perfecte, tan perfecte, que sí, evidentment, sense adonar-me'n he estacat els peus en un toll de fang camuflat per l’herba. Molt bé, xicon, molt bé. De manera que quan he pujat de nou al cotxe, l’ambient càlid i ple de música melòdica que m’acompanya cada matí, s’ha transformat en un xicotet fragment de marjal. Arena i fang. I pudor concentrada. Molta pudor. Pudor de sequiol. Fang negre, a més a més, el típic fang negre que aquests dies substitueix l’aigua que ha cobert els arrossars durant els darrers mesos d'hivern. «Però, profe, què t’ha passat?», m’ha preguntat un alumne quan m’ha vist aparèixer per l’institut. «T’ho conte o fem classe?», he contestat jo. «Però xe, profe, que no recordes que hui se n’anem a Sueca d’excursió?», m’ha rematat. I, en efecte, quan hem arribat a Sueca i he entrat en els dominis de la casa Fuster, no he pogut evitar imaginar-me el que haguera dit aquell intel·lectual tan admirat per mi sobre la meua figura irresolta, això és un professor de valencià ple de fang fins als camals. Tot un deixeble, sí senyor! La pàtria continua...

P.D: I ací, les fotos! Millorables, francament.

Ones concèntriques

Calmes de gener.
Foto: Noe Domenec

Darrerament, li faig moltes voltes al fet mateix d’escriure. I, sovint, sempre arribe a una metàfora molt bonica que vaig trobar en un text de Gianni Rodari i que porta com a títol ‘La pedra a l’estany’. És molt significativa. I, bàsicament, gira al voltant de les ones concèntriques que genera una pedra en xocar contra la superfície plana de l’aigua mansa. Així, de la mateixa manera que un element, en aquest cas una pedra, comporta unes ones i un moviment circular que en depèn, també les paraules d’un text estan íntimament relacionades amb una paraula primigènia que dona sentit a tot allò que se’n deriva. Perquè, en essència, en això consisteix un text. Una idea. I a partir d’aqueixa idea, tota la resta. L’altre dia, hi pensava. Perquè, ves per on, tinc la sort de treballar en un centre que està envoltat d’aigua. Per un costat, l’Albufera. Per un altre, la mar. I jo, al bell mig. Tot quiet i harmònic com una bassa d’oli, com sol ser habitual sempre que es produeix aquest fenomen natural, i per a mi meravellós, que dibuixa magníficament la calma de gener, o altrament dit en plural, les calmes de gener. Feu-ne la prova, per això. Penseu en una paraula, la que vulgueu. O en un concepte. O en una expressió. O jo què sé, en qualsevol cosa que us ronde. I establiu-ne connexions. Aleshores, el llenguatge girarà com una espiral i tot agafarà un sentit. Em ve al cap, per exemple, el meu pròxim llibre, la paraula primigènia del qual és ‘aïllament’. De sobte, aquest terme em duu a un camí de descoberta, de fugida, si ho preferiu. I la fugida em fa capbussar-me en un entorn abandonat, despoblat, envoltat de natura verge, de vegades idealitzat, de vegades, simplement, desatés. I aleshores, tot pren una forma i un sabor determinats. I un es deixa guiar per les sensacions que li provoquen els elements circumdants, no sé, la densitat del bosc, l’aigua que corre pel llit del riu o que goteja per les roques humides com a conseqüència del desgel. Neu i fred. I els animals que se senten atrets i estretament vinculats als canvis de l’ecosistema que els acull. Exposats, sense contemplacions, al cicle de les estacions. I el cant dels ocells, i de les granotes, i dels animals salvatges. I de tot. Un recorregut que obri unes portes que, en principi, pareixien tancades, però que en realitat, sempre estaven obertes, com una metàfora de la vida que passa i que, massa sovint, no atenem per una qüestió de temps, o de peresa, o jo què sé, per una qüestió relacionada amb els inconvenients de modernitat: el materialisme, l’ací i l’ara, el resultat immediat. No costa res, en definitiva, fer que el temps siga realment nostre, sense que ens importe, en absolut, si això és rendible o no. I és que, qualsevol cosa, ni que siga un moment de pau o d’avorriment enfront de la mar calmosa, pot resultar fantàstic si ens proposem que això també forma de la vida i la inspiració. I a més a més, és gratuït. Forma part, si més no, de la llibertat que mai ens podran arravatar.

Catifa roja per Genovés II

...I això que ara, majoritàriament, ja no juga de roig, sinó de blau, és a dir, el color dels aspirants. De blau. A Genovés II, tanmateix, ja no li cal demostrar res, s’ha convertit, diguem-ne, en un clàssic de la pilota, i quan un arriba a tal estatus, el color de la faixa —que, per cert, ell llueix amb molt d’orgull— és ja totalment intranscendent, si de cas un detall insignificant en uns temps que, per desgràcia, ja no li corresponen. Perquè sí, cavallers, sí, José Cabanes Corcera, àlies Genovés II, es retira, i amb ell se’n va l’últim vestigi de la pilota entesa com un vell ritual, almenys per ací qui escriu. Amb ell se’n va, ja ho vaig dir una vegada, el darrer exemple de l’heroisme entre les muralles del trinquet. L’últim romàntic. Hereu de les mans del mite. Lluita, cavallerositat, identitat, varietat de recursos, dues mans baquetejades pels impactes continus de la vaqueta sobre la pell... I així fins que en diga prou definitivament. Així fins que penge els guants en el pròxim mes de setembre i inicie l’assalt cap a una Federació de Pilota Valenciana acomodada i amb un fum d’assumptes per resoldre: manca de visibilitat, trinxeres de poder i gust d'anotar-se tantos no precisament esportius, sinó més aviat publicitaris, terreny abonat per als oportunistes i els cercadors de tresors que no són tal, no, no. Engrunes d’una societat valenciana postissa i assimilada a les tendències del progrés. I, mentrestant, una pilota que roda desorientada pels trinquets en un present on els recursos econòmics arriben amb comptagotes o no arriben, directament, bé siga per manca de confiança, bé siga perquè com es diu en el valencià més genuí, aixina ja ho tenim bé, millor quedar-mos com estem, no siga cosa que encara anem a pitjor. Però a pitjor no es pot anar. Així que no ho tindrà fàcil, per tant, el bo de Genovés II, però almenys comptarà amb el suport del qui han admirat el seu joc i la seua senzillesa, que en són molts. Moltíssims. Ahir, per exemple, que era dilluns, va jugar en un d’aquests trinquets que encara programen partides setmanals entre els millors pilotaires del moment: la Pobla de Vallbona (Camp de Túria). I puc assegurar que ho va fer magníficament, no debades va suscitar els comentaris més elogiosos dels aficionats i va guanyar amb autoritat a tot un estilista del joc ancestral: Lluís de la Vega, el futur campió. 60-45. Vaig conversar amb José moments abans de començar la partida, res, temes d’anar per casa, com estàs i com et trobes, amenitat absoluta, molt content d’haver-lo vist, la veritat. I convençut, al mateix temps, que el seu pas valent i decidit cap a les estructures de gestió d’aquest esport no restaran gens ni miqueta, sinó tot al contrari: sumaran i sumaran, i alhora tractaran d’avançar per la catifa roja dels elegits. El repte és majúscul. Ordre i convicció.

Caiguda d'escala de Genovés II

Paper timbrat

...O també dit paper que porta un timbre, de color certament envellit, que desprén un aire claríssim d'allò que en castellà se'n diu añejo, és a dir, ranci, però no per això lleig, a quin sant!, tot el contrari, extraordinàriament valuós i molt bonic. De veres que sí, almenys per a mi. Estampats variats i colorits, sovint amb el nom del comerç serigrafiat, sovint també amb el topònim corresponent, i amb els antropònims del comerciant de torn. El timbre, precisament. Frutas selectas Cardo, Sagunto-Valencia, per exemple. Avui, tanmateix, el paper timbrat encara s'utilitza i no pareix que l'envit de la modernitat l'afecte en excés. En tot cas, el canvi més significatiu deu haver estat el procés amb el qual s'obté, un procés que, evidentment, ha d'haver patit canvis forçats per a millorar les xifres, altrament dit el volum comercial, o dit sense eufemismes, per a produir més i més ràpid. En conseqüència, és clar, les empreses que s'hi dediquen, supose jo, deuen haver-se posat al dia. I deuen haver assumit una mecanització d'acord amb aquests temps en què la frenètica evolució tecnològica s'imposa sense escrúpols i sense cap tipus de respecte envers els productes o els timbres, diguem-ne, més o menys artesanals. O tradicionals. O això, o la mort. Així de trist. En aquest sentit, alguna cosa em diu que això és el que li va passar a una empresa familiar del meu poble que es dedicava als timbrats. I no em perdonaré no haver anat mai a comprovar-ho. No. Perquè, segons sembla, la maquinària que hi havia i amb la qual se segellava el paper, era un tresor en tota regla, de museu, maquinària antiga i d'altre segle que ves a saber on serà ara, si és que continua en algun lloc. Segurament se l'han emportat. O potser l'han tirat. O potser l'han conservat. No ho sé, la veritat. Algun dia li ho preguntaré a l'antic propietari, que per a més inri i per a més pecat, és amic meu, encara que ja fa temps que no el veig. De tant en tant, no obstant això, em sol venir a la ment. No debades, la seua empresa se situava en l'antiga carretera nacional que travessava el poble com si es tractara d'una ferida oberta, en allò que avui s'ha convertit en una mena de boulevard ple de palmeres a l'estil Miami beach. I jo que passe per allí sempre que hi vinc a veure la família. I que sempre m'ho pregunte, això. Què se n'haurà fet del que hi havia dins? De Timbrados Lluesma, que es deia, Timbrados Lluesma, si més no l'empresa que antany subministrava el paper a tots els magatzems del poble dedicats a la compra-venda de taronja. Però això era abans, és clar. Ara no. Ara, en fi, ara allí hi ha situat un Templo Cristiano de Asambleas de Dios de España, que no sé què és ni m'importa, no hi tinc cap interés. Cap ni un. El que m'interessava era el que hi havia abans, que ja mai no tornarà, per a més desgràcia d'una deriva implacable que tots convergeixen a anomenar progrés.

Poliestiré

Em crida poderosament l’atenció que ningú amb responsabilitat institucional en diga res. O almenys, que ningú ho diga més enllà del que significa quedar bé. Em crida l’atenció que, a més a més, passe any rere any, com si la cosa es tractara d’un simple detall intranscendent; i em crida l’atenció que, d’altra banda, tot forme d’un ritual que molts valencians consideren imprescindible però que, curiosament, deuria ser tot el contrari, és a dir, totalment prescindible. Més encara en aquests temps de canvis climàtics en què a les escoles imperen missatges i martingales publicitàries que ens haurien de fer reconsiderar la nostra postura respecte de les desfetes mediambientals que imposa el present: no hay planeta b, per exemple. Hipocresia al poder. Però què hi farem. Les falles, més en concret els monuments que les immortalitzen continuen a la seua, dalt de la piràmide social, vull dir, perquè a hores d’ara, i res fa pensar que tal cosa canvie, prossegueixen el seu camí gràcies al poliestirè, altrament dit suro blanc. I això és un despropòsit, es mire per on es mire. En primer lloc, perquè, en efecte, és una barbaritat. En tota regla. Sí. I, sobretot, perquè tal material es crema. I no de manera sostinguda o progressiva, que va, sinó tot a una, tot concentrat en la mateixa nit. La nit en majúscules. La nit del foc purificador, en diuen, per a més inri. Sí, és clar. Negre i farcit de partícules contaminants és el cel de Sant Josep. I davant d’això, no hi ha remei. O sí, però quasi que millor no insistir-hi. Per a què, al cap i a la fi? Hi ha algú a la sala? Doncs això. Però jo, cada vegada que creue els arrossars de l’Horta i la Ribera i assistisc a l’espectacle meravellós de la inundació hivernal, també anomenada Perellonà, m’ho qüestione. I em fixe en la palla sobrant de la collita, cremada majoritàriament, o arreplegada i embalada en el millor dels casos a fi de donar-li un ús responsable i eficaç. I em venen al cap les mateixes promeses de sempre. Que si es pot reutilitzar, que si es pot gastar per a bastir monuments fallers, que si açò, que si allò. Que si es buscaran alternatives... Tanmateix, no res. Suro i més suro! I allí tenim la palla, mentrestant, que s’enlaira cada novembre a través de guspires de fum, i que això deu ser molt tòxic, és de veres, però que no ho és tant com el poliestirè, de moment rei indiscutible dels materials emmotllables per a més desgràcia d’un material biodegradable que ocupa titulars de diari i que diuen que és car i costós laboralment parlant. Però que hi és, malgrat tot. Així que allí reposa, per tant, la palla, deixada caure sobre les tiges segades de l’arròs, asfixiant les aigües d’aquesta joia de la naturalesa que acontenta el turista però que avergonyeix al més fervorós partidari de la identitat nostrada: l’Albufera. Que bonic!

Clemenvilla

Clemenvilla. Aquesta varietat de taronja, o més aviat de mandarina, sempre em recordarà ma tia. Per això, cada vegada que m’endinse per aquest camí anomenat vell de Terol, sempre faig parada allí, on ja es veuen alguns camps erms i abandonats que amenacen alguns altres encara en plena producció i carregats, a hores d’ara, de la varietat estrella del terme: la clemenules, o la nulera, que és com es coneix popularment aquesta fruita daurada per les contrades morvedrines. Tanmateix, no és aquesta la que cull jo, no, no. Jo preferisc la clemenvilla, ja ho he dit, perquè aquesta sempre em recordarà ma tia. I això és molt bonic. Perquè ma tia ja no hi és, fa temps que se n’anà. I a ella li encantaven aquestes taronges. Sempre ho deia això: «Ja n’hi ha, de villes». Molt bonic, sí. Jo crec que tal atracció era perquè eren dolces, com ella; o potser també perquè la seua temporada començava, i comença, el mes d’octubre, que és curiosament el mateix mes que ella va nàixer, allà per l’any 1923. No ho sé. Però el cas és que li encantaven. Així és que avui m’he posat davant de l’arbre, un arbre només, allí mateix, en una partida de terra amb un nom bellíssim i evocador que em transporta, igualment, als matins en què l’aigua corria per la sèquia i regava tot allò que avui són tornalls farcits de gomes del degoteig: el Pla de l’aljub. Vall silent i enyoradissa d’una abundància irrecuperable en els temps que corren, amb el vell camp familiar resistent al pas dels anys i les crisis agràries permanents. Me’l trobe de front, l’arbre, dic, ben a prop d’aquella bassa on s’acumulava el llimac i creixien els samarucs. I jo que els intentava pescar mentre la jornada discorria entre el zum-zum de les vespes i l’hora de l’esmorzar. Però tot ha canviat. Tot, evidentment. Tot excepte l’olor d’aquesta taronja de corfa cenyida que pele, amb paciència, a la vora de la sèquia derruïda. La retinc, doncs, al meu dedins mentre baixe cap al poble i constate que, en efecte, el que passa és el temps. I que això no hi ha qui ho pare, ni tan sols el sabor inconfusible d’una taronja tan dolça com ma tia...