EL CANT DE LES GRANOTES, Onada edicions

2020 va ser un any particularment difícil per a mi. Amb el fantasma del confinament primaveral sobrevolant el meu subconscient i endinsat, com tot el món, en un context pandèmic que em desvetllava i em conduïa dret cap al precipici surrealista del meu viure, a les acaballes de l’estiu vaig prendre una decisió inversemblant que ara, passat un temps, ja puc qualificar com el que és o, més aviat, com el que va ser: una fugida, una escapatòria, un ja vorem què passa i un trencament amb tot allò que m’havia envoltat des de la més tendra edat. Fora. Allí me’n vaig anar. Fora. No excessivament lluny, però fora, en concret a la coneguda en termes literaris com a zona zero de la Lapònia espanyola. I, a més a més, en companyia de les persones que més m’estime, que fins i tot, escamparen el poll d’aquesta porció de terra i mar anomenada Mediterrània uns pocs mesos abans que jo. Aïllament voluntari. O forçat, que en podria dir algú. Però no. De forçat, al capdavall, no hi hagué res. Perquè el que, en un principi, semblava un suplici, de seguida va esdevenir un plaer; i el que, de bell antuvi, era un camí pedregós farcit d’inclemències meteorològiques, prompte es va convertir en un recorregut oníric per les quatre estacions de l’any. I al remat, un llibre. És clar. Aquest llibre: El cant de les granotes. Potser el llibre que més a gust he fet. Un dietari sincer que ara veu la llum i que em fa molt feliç, la veritat, no debades representa una visió, —la meua—, sobre unes terres de les quals ja mai no em separaré. Terres pobres, deprimides, isolades. Terres ermes a les quals no fa cas ningú i que només se citen en programes electorals massa obsessionats a convertir-les en l’eslògan de moda: la España vaciada, per exemple. Però jo he viscut allí. I ho he vist. I ho he respectat. I també podria dir que ho he estimat. Perquè, al remat, d’això es tracta, únicament, d’estimar. Sempre és la mateixa cosa. Estimar. I cuidar-nos molt en aquests temps atziacs que ens ha tocat de viure. Així que espere que us agrade. Estic pràcticament convençut que així ho serà, perquè res no pot fallar quan qui escriu s’ho passa tan bé com el seu futur, i hipotètic, lector. He dit!

Coets

Ha estat curiós, molt curiós, comprovar, durant aquestes festes falleres, la freqüència d’esclat dels coets. Si més no, s’han ajustat a la perfecció als compassos horaris d’un temporal de pluja i vent que no ha cessat de donar malany però que no ha pogut amb les ànsies festives d’un personal amb massa coses a dir després de dos anys de pandèmia. O plandèmia, que diuen alguns. Francament, tenia ganes de veure què podia passar. I encara com les festes han coincidit amb el temporal, encara com. Que si no, que si no... En fi, com a mi açò de les falles no em resulta ni carn ni peix, he preferit veure l’espectacle des de la barrera, com sempre per altra banda, però així i tot, res no ha deixat de resultar-me curiós, insistisc, molt curiós. De fet, a la mínima que la pluja feia un recés, allí estaven els esclats dels coets, com si tot plegat foren el resultat d’un experiment sociològic anàleg als daltabaixos de la Covid-19. O Covid-22, que és com hauria de dir-se ara, no? I és que, entretant, han passat dos anys molt fotuts en què el temps ha estat aturat i les bromes inicials han derivat en les més variades formes de fragmentació social: enemistats, postures enfrontades, separacions familiars, morts, desil·lusions contínues, vacuna sí, vacuna no... De sobte, però, han tornat els coets, fidels a l’espiral del temps; deslliurant, d’alguna manera o altra, la gent del sotrac d’unes circumstàncies que han viatjat d’ona en ona fins al fàstic final. Fa temps que pense que açò de la covid és tema de sociòlegs i gent del ram, no exclusivament d’uns experts que ningú coneix més enllà de l’espectacle fastuós de la política i els mitjans de comunicació. Tanmateix, arribades, i concloses, les falles, la meua percepció ha canviat. Al capdavall, ja he tingut prou amb els coets per celebrar, i corroborar, l’ànim del poble i de la vida.

Arròs i fang

Rovellats, esplugabous, estornells, flamencs... Normalment, mai no baixe del cotxe, però avui ja no ho he pogut evitar, ho he fet, perquè era això o acabar dins d’una séquia. M’explique: acabar dins d’una séquia, o d’un arrossar, com a conseqüència de la distracció contínua que suposa conduir per una carretera envaïda per estols i més estols d’ocells i aus migratòries i no tan migratòries. Un espectacle, la veritat. I més encara a les vuit del matí, que és l’hora amb la qual tinc la cita preceptiva amb els meus benvolguts alumnes del Saler. És clar que ells no ho saben, això, és a dir, ells no saben el que em passa pel cap abans de començar la classe. Com tampoc saben per què hi ha dies, com per exemple avui, que em plante al seu davant amb aire de satisfacció, amb una olor evident de fang pudent atacada als peus i amb el rostre llagrimós pel fred patit moments abans, justament uns vint minuts abans de començar la classe nostra en l’excels, fantàstic, nòrdic i meravellós àmbit sociolingüístic de primer de l’ESO. Gràcies, moltes gràcies, estimada conselleria dirigida per «l’esquerra», sobretot per assegurar l’ús del valencià amb tan «innovador» programa educatiu. Però bé, deixem-nos de frivolitats pedagògiques, per favor. Avui, com deia, he decidit baixar del cotxe en l’últim tram de la carretera del Saler, de camí a la faena. I la varietat ornitològica era tal, era tan bonic el paisatge i tan apropiada la llum de l’albada, que m’he posat a traure fotografies. I sí, els flamencs estaven a tocar, i allà lluny un tractor dels que en aquesta època fanguegen l’arrossar avançava envoltat de fumarells, i jo que no abastava tanta bellesa, que no m’aclaria amb el mòbil, i que he decidit traure la tauleta per allò d’obtenir una millor resolució. I que si ara faig la foto des d’aquest punt o que la faig des d’aquell altre. I tot això... Així fins que he trobat el punt perfecte. Tan perfecte, tan perfecte, que sí, evidentment, sense adonar-me'n he estacat els peus en un toll de fang camuflat per l’herba. Molt bé, xicon, molt bé. De manera que quan he pujat de nou al cotxe, l’ambient càlid i ple de música melòdica que m’acompanya cada matí, s’ha transformat en un xicotet fragment de marjal. Arena i fang. I pudor concentrada. Molta pudor. Pudor de sequiol. Fang negre, a més a més, el típic fang negre que aquests dies substitueix l’aigua que ha cobert els arrossars durant els darrers mesos d'hivern. «Però, profe, què t’ha passat?», m’ha preguntat un alumne quan m’ha vist aparèixer per l’institut. «T’ho conte o fem classe?», he contestat jo. «Però xe, profe, que no recordes que hui se n’anem a Sueca d’excursió?», m’ha rematat. I, en efecte, quan hem arribat a Sueca i he entrat en els dominis de la casa Fuster, no he pogut evitar imaginar-me el que haguera dit aquell intel·lectual tan admirat per mi sobre la meua figura irresolta, això és un professor de valencià ple de fang fins als camals. Tot un deixeble, sí senyor! La pàtria continua...

P.D: I ací, les fotos! Millorables, francament.

Ones concèntriques

Calmes de gener.
Foto: Noe Domenec

Darrerament, li faig moltes voltes al fet mateix d’escriure. I, sovint, sempre arribe a una metàfora molt bonica que vaig trobar en un text de Gianni Rodari i que porta com a títol ‘La pedra a l’estany’. És molt significativa. I, bàsicament, gira al voltant de les ones concèntriques que genera una pedra en xocar contra la superfície plana de l’aigua mansa. Així, de la mateixa manera que un element, en aquest cas una pedra, comporta unes ones i un moviment circular que en depèn, també les paraules d’un text estan íntimament relacionades amb una paraula primigènia que dona sentit a tot allò que se’n deriva. Perquè, en essència, en això consisteix un text. Una idea. I a partir d’aqueixa idea, tota la resta. L’altre dia, hi pensava. Perquè, ves per on, tinc la sort de treballar en un centre que està envoltat d’aigua. Per un costat, l’Albufera. Per un altre, la mar. I jo, al bell mig. Tot quiet i harmònic com una bassa d’oli, com sol ser habitual sempre que es produeix aquest fenomen natural, i per a mi meravellós, que dibuixa magníficament la calma de gener, o altrament dit en plural, les calmes de gener. Feu-ne la prova, per això. Penseu en una paraula, la que vulgueu. O en un concepte. O en una expressió. O jo què sé, en qualsevol cosa que us ronde. I establiu-ne connexions. Aleshores, el llenguatge girarà com una espiral i tot agafarà un sentit. Em ve al cap, per exemple, el meu pròxim llibre, la paraula primigènia del qual és ‘aïllament’. De sobte, aquest terme em duu a un camí de descoberta, de fugida, si ho preferiu. I la fugida em fa capbussar-me en un entorn abandonat, despoblat, envoltat de natura verge, de vegades idealitzat, de vegades, simplement, desatés. I aleshores, tot pren una forma i un sabor determinats. I un es deixa guiar per les sensacions que li provoquen els elements circumdants, no sé, la densitat del bosc, l’aigua que corre pel llit del riu o que goteja per les roques humides com a conseqüència del desgel. Neu i fred. I els animals que se senten atrets i estretament vinculats als canvis de l’ecosistema que els acull. Exposats, sense contemplacions, al cicle de les estacions. I el cant dels ocells, i de les granotes, i dels animals salvatges. I de tot. Un recorregut que obri unes portes que, en principi, pareixien tancades, però que en realitat, sempre estaven obertes, com una metàfora de la vida que passa i que, massa sovint, no atenem per una qüestió de temps, o de peresa, o jo què sé, per una qüestió relacionada amb els inconvenients de modernitat: el materialisme, l’ací i l’ara, el resultat immediat. No costa res, en definitiva, fer que el temps siga realment nostre, sense que ens importe, en absolut, si això és rendible o no. I és que, qualsevol cosa, ni que siga un moment de pau o d’avorriment enfront de la mar calmosa, pot resultar fantàstic si ens proposem que això també forma de la vida i la inspiració. I a més a més, és gratuït. Forma part, si més no, de la llibertat que mai ens podran arravatar.

Catifa roja per Genovés II

...I això que ara, majoritàriament, ja no juga de roig, sinó de blau, és a dir, el color dels aspirants. De blau. A Genovés II, tanmateix, ja no li cal demostrar res, s’ha convertit, diguem-ne, en un clàssic de la pilota, i quan un arriba a tal estatus, el color de la faixa —que, per cert, ell llueix amb molt d’orgull— és ja totalment intranscendent, si de cas un detall insignificant en uns temps que, per desgràcia, ja no li corresponen. Perquè sí, cavallers, sí, José Cabanes Corcera, àlies Genovés II, es retira, i amb ell se’n va l’últim vestigi de la pilota entesa com un vell ritual, almenys per ací qui escriu. Amb ell se’n va, ja ho vaig dir una vegada, el darrer exemple de l’heroisme entre les muralles del trinquet. L’últim romàntic. Hereu de les mans del mite. Lluita, cavallerositat, identitat, varietat de recursos, dues mans baquetejades pels impactes continus de la vaqueta sobre la pell... I així fins que en diga prou definitivament. Així fins que penge els guants en el pròxim mes de setembre i inicie l’assalt cap a una Federació de Pilota Valenciana acomodada i amb un fum d’assumptes per resoldre: manca de visibilitat, trinxeres de poder i gust d'anotar-se tantos no precisament esportius, sinó més aviat publicitaris, terreny abonat per als oportunistes i els cercadors de tresors que no són tal, no, no. Engrunes d’una societat valenciana postissa i assimilada a les tendències del progrés. I, mentrestant, una pilota que roda desorientada pels trinquets en un present on els recursos econòmics arriben amb comptagotes o no arriben, directament, bé siga per manca de confiança, bé siga perquè com es diu en el valencià més genuí, aixina ja ho tenim bé, millor quedar-mos com estem, no siga cosa que encara anem a pitjor. Però a pitjor no es pot anar. Així que no ho tindrà fàcil, per tant, el bo de Genovés II, però almenys comptarà amb el suport del qui han admirat el seu joc i la seua senzillesa, que en són molts. Moltíssims. Ahir, per exemple, que era dilluns, va jugar en un d’aquests trinquets que encara programen partides setmanals entre els millors pilotaires del moment: la Pobla de Vallbona (Camp de Túria). I puc assegurar que ho va fer magníficament, no debades va suscitar els comentaris més elogiosos dels aficionats i va guanyar amb autoritat a tot un estilista del joc ancestral: Lluís de la Vega, el futur campió. 60-45. Vaig conversar amb José moments abans de començar la partida, res, temes d’anar per casa, com estàs i com et trobes, amenitat absoluta, molt content d’haver-lo vist, la veritat. I convençut, al mateix temps, que el seu pas valent i decidit cap a les estructures de gestió d’aquest esport no restaran gens ni miqueta, sinó tot al contrari: sumaran i sumaran, i alhora tractaran d’avançar per la catifa roja dels elegits. El repte és majúscul. Ordre i convicció.

Caiguda d'escala de Genovés II

Paper timbrat

...O també dit paper que porta un timbre, de color certament envellit, que desprén un aire claríssim d'allò que en castellà se'n diu añejo, és a dir, ranci, però no per això lleig, a quin sant!, tot el contrari, extraordinàriament valuós i molt bonic. De veres que sí, almenys per a mi. Estampats variats i colorits, sovint amb el nom del comerç serigrafiat, sovint també amb el topònim corresponent, i amb els antropònims del comerciant de torn. El timbre, precisament. Frutas selectas Cardo, Sagunto-Valencia, per exemple. Avui, tanmateix, el paper timbrat encara s'utilitza i no pareix que l'envit de la modernitat l'afecte en excés. En tot cas, el canvi més significatiu deu haver estat el procés amb el qual s'obté, un procés que, evidentment, ha d'haver patit canvis forçats per a millorar les xifres, altrament dit el volum comercial, o dit sense eufemismes, per a produir més i més ràpid. En conseqüència, és clar, les empreses que s'hi dediquen, supose jo, deuen haver-se posat al dia. I deuen haver assumit una mecanització d'acord amb aquests temps en què la frenètica evolució tecnològica s'imposa sense escrúpols i sense cap tipus de respecte envers els productes o els timbres, diguem-ne, més o menys artesanals. O tradicionals. O això, o la mort. Així de trist. En aquest sentit, alguna cosa em diu que això és el que li va passar a una empresa familiar del meu poble que es dedicava als timbrats. I no em perdonaré no haver anat mai a comprovar-ho. No. Perquè, segons sembla, la maquinària que hi havia i amb la qual se segellava el paper, era un tresor en tota regla, de museu, maquinària antiga i d'altre segle que ves a saber on serà ara, si és que continua en algun lloc. Segurament se l'han emportat. O potser l'han tirat. O potser l'han conservat. No ho sé, la veritat. Algun dia li ho preguntaré a l'antic propietari, que per a més inri i per a més pecat, és amic meu, encara que ja fa temps que no el veig. De tant en tant, no obstant això, em sol venir a la ment. No debades, la seua empresa se situava en l'antiga carretera nacional que travessava el poble com si es tractara d'una ferida oberta, en allò que avui s'ha convertit en una mena de boulevard ple de palmeres a l'estil Miami beach. I jo que passe per allí sempre que hi vinc a veure la família. I que sempre m'ho pregunte, això. Què se n'haurà fet del que hi havia dins? De Timbrados Lluesma, que es deia, Timbrados Lluesma, si més no l'empresa que antany subministrava el paper a tots els magatzems del poble dedicats a la compra-venda de taronja. Però això era abans, és clar. Ara no. Ara, en fi, ara allí hi ha situat un Templo Cristiano de Asambleas de Dios de España, que no sé què és ni m'importa, no hi tinc cap interés. Cap ni un. El que m'interessava era el que hi havia abans, que ja mai no tornarà, per a més desgràcia d'una deriva implacable que tots convergeixen a anomenar progrés.