Coronavirus. Capítol 6: 'Aigua clara'

Doncs no, amb el títol que encapçala aquest episodi no em referisc a l’aigua del riu Xúquer, que evidentment baixa més neta aquest dies al seu pas per Alzira, en ple cor de la Ribera. No. Amb el títol ‘Aigua Clara’ em referisc a la cooperativa de llauradors i consumidors situada al poble d’Alberic,  que rep aquest nom i que avui m’ha brindat l’oportunitat d’eixir de casa per primera vegada en cinc dies tot i que siga en cotxe i amb cautela, no debades he circulat lent i un poc temerós de trobar-me amb la Guàrdia Civil, la policia, o algun veí convertit en ésser radioactiu. Una experiència esborronadora, certament, però deixem-la córrer, per favor. Deixem-la córrer. I anem al que importa. El cas és que avui he eixit de casa per a fer quelcom diferent a abocar el fem, que és un ritual gelosament planificat a casa i pel qual hi ha galtades -metafòriques- entre la meua dona i jo. Coses del confinament... Abans d’arribar a Alberic, he passat per Benimuslem, un poble convertit en travessia però que està envoltat de natura i cultius fruiters per tot arreu del seu terme municipal: bancals de tarongers, caquiers que broten amb les seues fulles verd clorofil·la; albercoquers i, de tant en tant, també alguns bresquillers, amb la seua flor rosa i passional que resulta tot un goig per als sentits. Al seu costat, el riu, que voreja els caminals i se sent ara més fort que mai... Poesia enmig del desert, en definitiva. I a la fi, la botiga, Aigua Clara, on he pogut parlar directament amb algú diferent a la meua dona i els meus fills, cosa que he notat, ja ho crec que he notat, malgrat el tema de conversa, que ha estat, doncs això, el que tots esteu pensant. Sí, això, justament això. Molt bé! Entretant, una volteta per la cooperativa, que tampoc és molt gran, un baix modest però amb tot allò necessari per a no passar fam, ni pena, ni res de res durant aquesta quarantena. I a carregar! Fruites: peres, pomes, plàtans, kiwis... I verdures: creïlles, naps, xirivies, tomaques. I olives partides. I faves, hi havia faves. I carxofes! I, altrament, un vinet de primera categoria que encetaré aquesta nit per tal d’assaborir els plaers d’aquesta terra. -Ben bo que és eixe vi, m’ha dit Anna, sempre disposada a informar de la qualitat dels productes que ven. I mentrestant, Xelo m’atenia i m’omplia les caixes d’allò que li demanava, atenta, com sol ser habitual en ella. Avui, tanmateix, Xelo portava una mascareta que m’ha resultat molt trista, però què en farem. Això no li impedia transmetre la seua gentilesa, que s’agraeix, la veritat, en aquests moments tan estranys per a totes i tots. De sobte, hi ha entrat una clienta, una. I després una altra. Poqueta gent, però fidel. Sempre fidel. Perquè aquesta és l’altra. No he hagut de fer cap cua. Cap ni una. Mai en faig, d’altra banda, en aquesta botiga. I si he estat més temps del normal, és perquè ho necessitava i perquè volia allargar el moment abans d’anar-me’n i dirigir-me a la carnisseria del meu barri, on tampoc hi havia ningú. Només jo. Només l’ama, que m’ha atés com sempre, sense presses. I ja de tornada,

he vist la cua que hi havia al Mercadona situat al costat de casa. I sí, no he pogut evitar pensar-ho. Encara ens passa poc! Carregats de bosses a caramull de llandes, i de brous, i de paper higiènic, allí estaven tots, protegits amb mascaretes i guants. Cua infernal. Una cua llarga com una processó. Però a mi tant em feia, això. Jo ja havia fet el que havia de fer. Perquè, com se sol dir, ací cadascú fa el que sap. I el que li dicta la consciència. I el que li toca fer a fi de passar aquest tràngol de la manera més sensata i humana possible. Amb sentit comú. Comprant i consumint productes de proximitat, airejats. De qualitat. I tractats amb tendresa. I tot...

Coronavirus. Capítol 5: 'Quarantena'

La primera vegada que vaig sentir, o més aviat vaig llegir, la paraula quarantena va ser gràcies a un còmic de Tintín. Jo era encara molt menudet. I per a mi, resultava una paraula estranya que no havia sentit mai i que, pel cap baix, feia referència a la tripulació d’un vaixell que no podia posar peu en terra ferma perquè patia, en tot el seu conjunt, una malaltia contagiosa. Ai mare! Però al marge del lament, que certament em servia per deixar córrer la por i llevar-li ferro a l’assumpte, com era possible, això? És a dir, existia realment? La patiríem, nosaltres, en tal cas, alguna vegada? I així, amb tots aquells dubtes i amb tots aquells temors sorgits del més profund del meu innocent dedins, la paraula va arrelar al meu subconscient durant una bona temporada. I no és broma, vos ho assegure. Ho recorde molt bé, tot allò.

Ho recorde tant, de fet, que avui, mentre les xarxes socials advertien i advertien de bell nou sobre els riscos de no respectar la maleïda quarantena que ens sotmet a casa com si fórem animals de quadra o monges de clausura, m’ha vingut a la memòria aquell còmic de Tintín titulat El temple del sol, allí on el reporter més intrèpid del món acompanyat del seu gos Milú i el capità Haddock s’aventuren pel Perú a fi de trobar la cura de set savis europeus que es troben sota els efectes d’un estrany i enigmàtic encanteri. La historieta paga la pena, de veres que la paga. Així que apunteu-vos el títol per si us ve de gust, que a banda també té pel·lícula. I llegiu-lo si teniu la sort de tenir-lo a casa. Com comprovareu, és el segon volum d’una història major anomenada Les set boles de cristall, també magnífica, per cert. En el meu cas, els tinc els dos, els dos volums, vull dir, en castellà. I mira, almenys això m’ha servit per adonar-me que l’equivalent en català de la paraula cuarentena, és quarantena, amb diftong creixent i derivat de quaranta, que quan ton pare pixa, ta mare canta. I no quarentena, així escrita amb una ‘e’ entre consonants que és incorrecta de totes totes malgrat que circula alegrement per les xarxes socials i els hashtags del present. En fi, tampoc és tan greu. Tan sols és un matís purament ortogràfic que no ha de fer-nos oblidar que el que importa, en realitat, o el que almenys ens diuen les autoritats, és que respectem el seu significat, que no és altre que el que jo em preguntava i em temia quan era menudet: un aïllament de persones per un període de temps determinat que evita o limita la propagació d’un malaltia. Això mateix. Perquè qui m’ho anava a dir! Qui ens ho anava a dir!

Coronavirus. Capítol 4: 'Malsons'

Potser és el confinament, potser és que estic immers en una estranya barreja de productivitat literària i criança interminable, però el cas és que avui he tingut malsons, molts malsons. I, tot seguit, en despertar, un mal de cap terrible localitzat a les temples. A més a més, una desagradable sensació de reviure quelcom inevitable: tot el dia per davant. Paracetamol en vena. Evidentment, els meus malsons han girat al voltant del coronavirus dels collons, que m’afectava de ple, és clar, totalment contagiat, febril, i jo que sé quantes burrades més. He somiat també en el personatge del còmic Astèrix a Itàlia, aquell de la quadriga sobre el que reflexionava ahir; i en un article que havia escrit un infectat pel virus que m’ha rondat al llarg de tota la nit, un article, per cert, que no compartiré ací a fi d’evitar que cap de vosaltres no puga dormir tampoc aquesta nit. No, no és necessari. Per a què? Deuria limitar, per això, l’accés a la informació avassalladora que ens sotmet i ens bombardeja cada dia, siga certa o incerta; a les notícies morboses i no tan morboses, a les columnes d’opinió, als àudios, als whatsapps infames. Per salut. Perquè tot plegat, em sembla una autèntica muntanya de merda. Així de clar. En certs moments del dia, de fet, m’entren ganes d’apagar el mòbil, o de llançar-lo per la finestra. O de llançar-me jo! A hores d’ara, tanmateix, només desitge centrar-me en allò que escric, que també em fa somiar, per cert. I no malsomiar. Perquè algun dia s’acomplirà el projecte que tinc entre mans, algun dia... Pel que fa a les lectures, el llibre que reposa en la meua tauleta de nit és el clàssic de moda, La pesta, d’Albert Camus. I, d'altra banda, les pel·lícules que em venen de gust recomanar i revisitar no són comedietes amables i facilones, precisament, sinó tot el contrari, totes relacionades amb la bogeria i els malsons: La resplendor, Lost in translation... De tant en tant, isc al balcó, jugue amb els menuts, menge alguna cosa, xarre amb la meua dona, isc a abocar el fem com si es tractara d’una necessita vital que turmenta la meua existència. I tinc malsons. Una puta merda. Però això deu ser la quarantena, en definitiva, dies bons i dies no tan bons. Seguim...

Coronavirus. Capítol 3: 'Astèrix a Itàlia'

El detall no m’havia passat per alt. De fet, ho vaig pensar des del primer moment: el coronavirus ja s’havia predit. Era un personatge de carn i óssos. I no actual, precisament, sinó de l’any 50 abans de Crist, que és més o menys quan visqueren aquests dos herois de còmic que tant m’apassionen i que tan bones estones m’han fet passar des que era menut: Astèrix i Obèlix. Perquè tot i que ja he sobrepassat la quarantena -d’anys, no malpenseu!-, encara avui continue llegint les seues aventures. És més, fins i tot, de vegades, les utilitze a classe amb els alumnes. Perquè són boníssimes. Didàctiques, si més no. I serveixen, en no poques ocasions, no tan sols per a denunciar aspectes com la corrupció i l’abús d’autoritat de la classe dominant envers els esclaus o el poble baix, sinó també, sobretot, per a il·lustrar la resistència dels pobles oprimits contra l’enemic opressor, que no és poca cosa, certament.  Què no dir-ne, a més a més, de la invitació constant a viatjar i a recórrer món d'aquestes historietes, què no dir-ne. I de tantes i tantes altres qüestions vitals que ens ajuden a comprendre’ns, i a estimar-nos, i a respectar-nos, i a tot. El que no m’esperava mai de la vida, tanmateix, era trobar-me el nom del virus que ara circula de boca en boca, un nom que apareix contínuament en una de les últimes aventures del guerrer gal, en concret la titulada Astèrix a Itàlia, i que dona vida a un personatge que governa les rendes d’una quadriga. Això és, l’anomenat Coronavirus, que, per a més inri, resulta ser Juli Cèsar, –i perdoneu per allò que en diuen spoiler­-. Així que ja no sé què pensar-ne. Juli Cèsar? Coronavirus? Astèrix a Itàlia? En fi, vosaltres mateixos. Jo, per si de cas, m’he posat a analitzar pàgina per pàgina el còmic en qüestió, no siga cosa que aparega algun remei al virus que ens lleva la son i ens traga d’aquesta situació tan anòmala que vivim. I ja de pas, doncs mira, potser repasse alguns dels títols dels llegendaris guerrers gals que resisteixen sempre a l’invasor. Astèrix al país dels Helvecis, per exemple, o L’escut arvern, que és un dels que més m’agrada. O Astèrix a Córsega, tota una delícia per als sentits, amb ingredients històrics certament interessants. O La Residència dels Déus, molt exemplificatiu del que comporta l’especulació i l’abús immobiliari, un títol, altrament, que compta amb una pel·lícula molt recent i disponible en català. I tants i tants altres. La qüestió és entretenir-se, què hem de fer si no?

Coronavirus. Capítol 2: 'Visites i estadístiques dels blogs'

Primera imatge de la primera entrada d'aquest blog.

Corria l'any 2008. L'entrada es deia: 'La partida de l'any'

I sí, això pareix, les visites a aquest blog pugen, no molt, però pugen. Articles oblidats, temàtiques desfasades, recomanacions perdudes que ara els bons lectors recuperen... Un bon moment, per tant, per a escriure i per a compartir vivències. I per a fer totes aquelles coses per les quals un prega i prega des de temps immemorials. Llegir, per exemple, tòpic entre els tòpics. Perquè ara és el moment. O ara o mai, que diria Joan Fuster. Em ve a la memòria, per això, que cada any, cada inici de curs, vull dir, faig la mateixa pregunta als meus alumnes: -Què fas en el teu temps lliure? I molts responen: -Llegir. Com si fora real, com si no fora una resposta estereotipada! Llegir, diuen. Com si fora, tot siga dit de passada, aquest eslògan que es repeteix ara amb tant d’entusiasme entre els ciutadans espanyols més propensos al patriotisme publicitari: Tenemos la mejor sanidad pública del mundo! Cosa que tampoc no és certa. Perquè la sanitat d’aquest país és bona, sí, però evidentment n’hi ha de millors arreu del món. I no per repetir el lema fins a la sacietat, es convertirà en una realitat, a quin sant!, sinó més aviat en un mantra irrebatible, en una etiqueta que no necessitem en aquestes altures de la vida. No ara, precisament. Perquè ací cadascú fa el que sap, i el que pot, i el que li dicta la consciència i el sentit comú. Així que com la reclusió fa virtut i avui m’ha alegrat el dia veure que les estadístiques d’aquest benvolgut espai virtual que es diu Costumari Durbà han crescut exponencialment, us anime a continuar amb la lectura, a continuar visitant també tots aquells altres blogs que han resistit les envestides de Facebook, Twitter, Instagram o quatre mil xarxes socials més, blogs com per exemple aquest, més antic fins i tot que el meu: https://xescoarechavala.blogspot.com/. O, com aquest altre, certament remodelat amb el temps: http://xavieraliaga.cat/. O com aquell: http://carleslopezcerezuela.blogspot.com/. No sé, supose que són dels primers que em van motivar a mi a crear el meu, tot i que a dir veritat també hi era aquell imprescindible: http://www.ventdcabylia.com/. I molts altres, com oblidar-me d'aquest: http://buscaquithapegataldia.blogspot.com/. Tots anteriors a l’any 2008, em pense. Més de deu anys de vida al servei de l'escriptura virtual i gratuïta. Així que sí. Llegiu blogs i feu pujar les seues visites. Sens dubte, serà una bona notícia no només per als seus autors, sinó també per a la bona gent que sempre s’ha mantingut fidel a aquest mena de comunicació virtual. Si més no, això també significarà que sou a casa i que esteu fent cas de les autoritats, com a bon jans obedients. Mentrestant, jo seré ací, continuant amb uns escrits aplegats sota aquesta nova etiqueta anomenada CORONAVIRUS, així en majúscules, per ressaltar-ne la importància. No gens costumista el títol, ni tampoc original, però escolta, no només de la cultura popular ha de viure aquest espai. De vegades, no hi ha més remei que rendir-se a l’evidència i adaptar-se als temps que ens ha tocat de viure...

Coronavirus. Capítol 1: 'Les emissions de Co2'

No sé quantes vegades hauré vist la trilogia d’El Senyor dels Anells, no ho sé. Moltes, moltíssimes. Tantes que, de tant en tant, em venen al cap alguns dels seus incomptables fragments i els ajuste a la realitat que m’envolta en un moment determinat, que en aquest cas no necessita presentació perquè ens té a tots enclaustrats a casa tractant de sobreviure no ja a un virus, o a una epidèmia, o a una pandèmia, o a com collons es diga, sinó al fet de no perforar la paret a cabotades o al fet de no estrangular algun fill amb algun instrument de tortura medieval o amb les nostres mateixes mans. Així, directament. Amb les mans netes, per descomptat! En fi... Deixem-ho córrer, això. La bona qüestió és que el fragment que m’ha vingut al cap aquests dies tan extraordinaris, i tan històrics, i tan de tot, és aquest tan minúscul, però tan significatiu, en què un dels hòbbits que acompanyen Frodo Saquet en el seu camí cap a Mordor, ara no sé si Meriadoc Brandiboc o Peregrín Tuc, deixa anar una frase entre plors i emocions que, més o menys, en català, diu el següent: ‘No sé el que passarà, no sé res...’. I ara, doncs això, que no me la puc llevar del cap per bé que ho intente una i una altra vegada. Perquè, en efecte, ves tu a saber què passarà i quin serà el desenllaç final de tot plegat. No crec que ens extingim, vaja, i això ja és dir molt, però al marge de la broma, que sens dubte no hauria de ser-ho considerant la quantitat d’imbecil·litats que es poden reunir, sentir i percebre en un supermercat o simplement atansant-se un per la finestra, trobe que quan tot torne a la calma, algú haurà de traure conclusions d’aquesta situació tan desagradable i tan complexa que vivim. Conclusions com ara una de la qual no se’n parla gaire a hores d’ara però que caldrà anotar en lletra majúscula en el quadern de bitàcola mediambiental del futur. Això és, que les emissions de Co2 arreu del món han disminuït i disminuiran notòriament mentre el coronavirus campe a tort i a dret. Que sí, que és una desgràcia que haja estat possible per una causa de força major com aquesta de què parlem, però independentment que siga gràcies al virus o per culpa del virus, la dada és real. I l’aire és més net, dràsticament més net, com així ho demostren, sense anar més lluny, els mapes satèl·lit de Xina al llarg dels últims mesos. I com ho demostraran els d'Europa en un temps molt breu. És clar, que caldrà veure quina és la reacció quan l’activitat industrial reprenga i tracte de recuperar el “temps perdut”. Por em fa, la veritat, i por ens hauria de fer a tots, Gretha Thunberg, inclosa, evidentment. Perquè ara és el seu moment! Que diga alguna cosa. Que es manifeste, per l'amor de Déu!!!! Malauradament, ja hi ha qui ho dit ben alt: el que prima abans de tot és l’economia, no la salut. Però la salut és per a sempre, no només per a una simple quarantena que ja ens la farem entre tots per a superar-la en pau, tranquil·litat i afecte, sobretot això, molt d’afecte. Així que ànim a totes i a tots. I besets des d’aquest espai. El costumari vos estima!