Escalerillas

Jo em pensava que tenien un nom peculiar, i potser el tenen, ningú diu que no, però els veïns del poble, simplement, li diuen escaleras o, a tot estirar, escalerillas, que si bé no deixa de ser un terme més familiar, tampoc és que li atorgue el moll literari suficient com per a ser considerat representatiu de la parla genuïna. Escalerillas, doncs. Senzillesa al poder, de veres que sí, tot i que en el cas que ens ocupa, la paraula roman curiosament en desús per l’escassa pervivència de la construcció en si: unes escales fetes de pedra que se situen tot just a l’entrada de les cases i que eleven la porta d’accés per sobre del nivell del carrer, a mode de carxata o ribàs. I per què? Doncs per una raó molt senzilla. I ben lògica, també, sobretot tenint en compte les inclemències de l’oratge i la forma de vida que ha caracteritzat aquestes terres des de temps immemorials. Per una banda, salvar les intenses nevades, no les d’avui, és clar, que ahora ya no nieva ni la mitad, sinó les d’antany, que eren més copioses i molt capaces de fer el metre,—qui no diu els dos metres!—, d’espessor. Pren, templat! I per una altra perquè, segons m’informen, la part de baix de la casa, la més humida, es reservava per a les quadres dels animals, de tal manera que la vida familiar, és clar, es feia en la part de dalt. Elemental. Tanmateix, el que em crida poderosament l’atenció pel que fa a aquests menesters arquitectònics és que el progrés o, més aviat la falta de regulació en matèria patrimonial, també ha fet acte de presència. Vull dir: també ha aconseguit eliminar-los paulatinament del paisatge urbà. Avui, en aquest sentit, en queden molt poques, d’escaletes, d’escalerillas, més aviat. Es poden comptar amb els dits d’una mà, de fet, més encara si el recompte es limita a les originals, a les que estan bastides de pedra com a element principal de construcció, sense artificialitats ni martingales decoratives de dubtosa credibilitat, mancades de baranes. Perquè hi ha algunes que, en fi, millor no parlar-ne, que jo soc foraster, però és que, però és que..., però és que no ho puc evitar! Amb balustres i tot! Ale, ja ho he dit! Les meues disculpes per a qui s’haja sentit ofès, de veritat. I és que com a valencià i home de bé, no deixa de ser un honor i un privilegi, irònicament parlant, compartir certes aberracions tan allunyades del gust i tan emparentades, tot siga dit de passada, amb la coentor mediterrània que tan famosos ens ha fet internacionalment. Benvinguda siga la digressió, per tant. I tornant al tema, doncs això. Deia que en queden poques, d’escalerillas, perdudes, per desgràcia, la majoria, pel canó del temps. Malgrat tot, encara se’n veuen, costa un poc, però encara se’n veuen, algunes com a mostra decorativa, encara sort; algunes altres sense veïns que les pugen, al son de la mort i la despoblació; i algunes altres poques restaurades i esculpides amb un criteri exquisit, un tribut a la identitat, si més no. I que així siga per a la posteritat, per favor, fidels a una sobrietat que batega per sempre entre el present incert i el futur devorador dels trets més essencials.