dimarts, 23 de febrer de 2021

Frontó (o trinquete)

De frontons, també anomenats trinquetes, n’hi ha molts per aquestes terres. Eterns i d’una peça. Sovint, però, romanen isolats i sense xiquets que juguen, només amb la companyia esporàdica d’algun home que hi ronda i que recorda èpoques pretèrites i glorioses, de cuando yo era joven y se jugaba con la mano. Uns temps que ja no hi tornaran, per això. Perquè és evident: s’han comés moltes, moltíssimes, imprudències si del que parlem és de trinquets i de pilota basca o valenciana, tant fa. Pilota, en general. I la despoblació que pateixen aquestes terres no és cap excusa, a quin sant!, en tot cas ha estat el criteri per a imposar una tendència simplista no del tot conscient de la magnitud de l’error, —gens conscient, en diria jo—, un motiu de sobra, de fet, per a ser absolt per l’escassa concurrència popular que visita aquestes instal·lacions fa temps cabdals i avui mancades de personalitat en la seua gran majoria. Frontons alts, d’alguna manera o altra prefabricats, deixats caure sobre l’erm. I, sobretot, sobretot, desplaçats del seu emplaçament original, el centre del poble. No és exclusiva del País Valencià, en conseqüència, la filosofia d’alçar aquests morts, lletjos i cars per a més dir, entremig de polígons industrials. No, per desgràcia. I també allà on la diàspora humana ha fet estralls s’ha generalitzat un tipus d’obra que, a més a més, ha comptat, pel que es veu, amb el vistiplau dels pobletans estacionals, dels qui tornen per vacances, inconscients en gran part del que comporta un equipament, —se’n diu així, equipament!—, en teoria, necessari. Sí, necessari, en efecte. I és d’agrair la iniciativa, no seré jo qui contradiga tal decisió, però amb els frontons, amb els trinquetes, s’ha de dir el que alguns no volen sentir. Pertoca dir-ho, de fet: ha passat el mateix que amb les festes patronals, desplaçades moltes del centre històric, o de la plaça major, o del seu espai ancestral, amb la identitat arravatada. És per això que, ara i ací, no puc evitar la reflexió subjacent, ni tampoc l’impuls de desviar-me de la carretera quan veig algun poble de la Lapònia espanyola que, bé per manca d’habitants, bé per manca d’inversions, bé perquè ningú s’ha plantejat res, han conservat l’antic frontó. I n’hi ha, per sort, no molts, però n’hi ha. Frontons d’una sola paret, la pareteta que diuen els investigadors més lletrats, alguns fets de pedra sense polir, sense color tampoc, escrostonats, aspres i sobris com tot el conjunt que els envolta. I encabits, de vegades, en un atzucac adjunt a l’església, latents i compassats amb el plany de les campanes: la una, les dos, les tres... Inservibles, també, tot siga dit de passada, amb el pis irregular i una finor que esborrona de tan absent que s’hi percep. Però que bonics, mare, que bonics! Allà emmudits, ni alts ni baixos, simplement una rèmora d’altres temps. Bells i de solatges tan profunds que només amb un poc d’imaginació, només amb un poc, dic, es pot arribar a sentir encara el bot d’aquella pilota, tec!, i dels homes que criden i vesteixen amb samarretes de tirants, i dels ànims dels qui contemplen l’espectacle, i de tot l’embruix del joc primitiu. Amb la mà nua. Con la mano hecha! Sempre endavant. I la memòria que s’esvaeix a ritme de frases estereotipades però latents: antes todo era más especial. Això mateix dic jo. Antany, sempre antany.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...