Coronavirus. Capítol 44: 'Passeig pel Malecó'

Tot un descobriment el passeig vespertí d’avui pels voltants de casa. Sol agradable i un poc picant el que ens ha acompanyat des que hem emprés el camí pels carrerons de la Vila i hem desembocat en el pont de ferro, una de les entrades de la ciutat. Potser la més simbòlica. Referència indiscutible. Ja allí, amb el riu Xúquer sonant ben fort al nostre costat, una xicoteta incursió per l’anomenat camí del Malecó, a la vora d’una extensa plantació de magraners en flor envoltada pel riu que travessa de ple la capital de la Ribera. Alzira. Els xiquets, mentrestant, conversen animats, distrets i contents amb el seu patinet. I es mouen ràpid malgrat avançar per un caminal mig de terra, mig d’asfalt. No sé què em conten d’unes cases del futur, que els agradaria tenir una piscina i una cuina, i un bany amb televisor, protegit per una mena de mampara... No sé, alguna cosa per l’estil, coses de xiquets, en qualsevol cas. En fi. La major també m’informa de tots els gats que ha vist vagarejar pel nostre barri durant aquest temps de quarantena, que ja els coneix a tots i que els ha posat nom. Un a un. Coses del confinament! N’hi ha un fum, de gats, pel que es veu. Un fum. De tant en tant, els faig alguna pregunta de les meues: —a vore, xicotets, com es diu este arbre? I es queden pensant, per una banda encuriosits, per una altra com dient: “ja està el pesat del nostre pare amb les seues preguntetes...” No res. El passeig avança entre magraners, el cultiu predominant en aquest part del terme municipal. Tarongers a la llunyania... I, per allí, també un bancal de caquiers paral·lel al barranc de la Casella, que conflueix en aquest punt amb el gran riu que dona nom a la comarca. És, sens dubte, el final del camí circular que hem traçat des de fa una estona. Hi ha uns quants xiquets més que juguen en un parc recentment habilitat, un parc molt digne, per cert, a la vora d'un pinar, on també hi ha costeres i monticles de grava per on poden pujar i baixar, pujar i baixar... La natura és plena, i al costat de la ciutat! I hi ha un mirador des d’on contemplar la revolta del riu que es perd cap al fons tot dibuixant l’illa del Xúquer que resta ara confinada, desèrtica malgrat la remor dels xiquets que corren i es resignen, ja, a tornar a casa. Perquè una hora és molt poquet. Però les normes són les normes. Potser tornarem un altre dia. De ben segur. Una volteta profitosa, la d'avui...