dimecres, 1 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 18: 'La finestra indiscreta'

La veuria una i mil vegades. I no em cansaria mai, la veritat, perquè fet i fet és fabulosa i perquè, atenent les circumstàncies que ens envolten, resulta impossible no pensar-hi; almenys en el meu cas, que m’apassiona, la veritat, de les que més m’agraden. Es tracta de la pel·lícula La finestra indiscreta, una obra mestra d’Alfred Hitchcock que guarda moltíssimes similituds amb les circumstàncies que ens afecten actualment i que gira al voltant d’un personatge postrat en una cadira de rodes (James Stewart) i confinat a casa seua. Postrat. Confinat. S’entén, no? Bé, el cas és que des d’allí, des de sa casa, o més aviat des de la seua finestra, observa el carrer i, sobretot, el seu veïnat; i el que en un principi no pareix res de l’altre món perquè no hi ha cap detall que s’escape de la monotonia habitual, a poc a poc es converteix en un suspens continu i en tot un seguit d’escenes inquietants que mantenen a l’espectador, en aquest cas a mi, amb la tensió permanent en el cos. I fins ací l’explicació. La resta, és a dir, el final, ja depèn de vosaltres. Així que ja sabeu. La finestra indiscreta, de Hitchcock. Vegeu-la si teniu l’opció. Una vertadera delícia. Una pel·lícula que si avui m’ha vingut al cap és perquè he eixit al balcó i perquè, tot al contrari del que li passa al personatge principal, jo no he vist res inquietant, encara que m’haguera agradat. Ho confesse. Però no, ni de bon tros. En el meu veïnat no passa res. I quan dic res, vull dir absolutament res. El camió del fem, en tot cas, que fa la mateixa mala olor de sempre. I els quatre operaris municipals que arreglen els jardins, amb la diferència que ara van en mascareta; i els mateixos veïns passejant els mateixos gossos vint vegades al dia. I fins i tot, els mateixos gats, als quals ja només em falta posar-los un nom. Res. Ací no passa res. I l’única música que sona a la llunyania és l’himne regional, aspecte que augmenta l’avorriment i també el terror, tot alhora. Així que algun dia d’aquests m’inventaré una pel·lícula. Qualsevol cosa amb els ingredients que ofereix un barri solitari i poc transitat. Repartidors enfollits, carters que dipositen paquets sorpresa, patrulles policials obscenes, arbres que creixen de sobte, rates que muten... Jo què sé. El meu subconscient en quarantena i reclòs entre quatre parets m’empenta cap a la por i, qui sap, potser aquesta és la solució. Crear alguna cosa, terrorífica, si més no. I mantenir el cap despert, ni que siga amb fosques fabulacions tretes de pel·lícules de ficció que ara són més realitat que mai.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...