diumenge, 26 de gener del 2020

Glòria

Imatge captada a les acaballes de gener
després del temporal 'Glòria' (Marenyet de Cullera)
Doncs no, a mi no em fa cap llàstima. Tanta inversió i tanta història. Tanta escullera i tanta llet. Encara ens passa poc! Què volem, després de tot? Més turisme o més trellat? Ale a la merda, ja! Un temporal de llevant és un temporal de llevant, ni més ni menys, normalment atenuat, altres molt violent, però és el que és. I pel que es veu, mai no deixarà de ser-ho, ni mai deixarà de visitar-nos, tot al contrari, ens assetjarà cada vegada amb més freqüència, i destruirà més, i donarà més maldecaps als responsables municipals corresponents. I tot això i allò. Solucions? Només una. Per això m’alegre que, almenys, després del desastre, algú, -algun alcalde díscol, vull dir- haja alçat la veu i ho haja dit, amb tot el que això comporta. Deconstruir. És a dir, eliminar construccions antinaturals a vora mar i, ja de pas, deixar d’invertir quantitats ingents de diners que, al remat, no valen per a res. Pegots! I així fins a l’any que ve. Va, home, va! Més tard o més prompte, caldrà fer aquest pas. I caldrà fer-lo sense por, assumint que això ocasionarà pèrdues de simpaties per part d'alguns veïns, i d'alguns hostalers, i d'alguns propietaris d'hotels. De ben segur, també comportarà pèrdues de vots, i d'alcaldies. I de poders omnipotents. I de tot. Però caldrà fer-lo. Levante feliz? Els turistes no venen a l’hivern, només venen a l’estiu. I beuen cerveses a recer d’un para-sol, i mengen pipes asseguts en los banquitos del paseo, i pesquen morralla des de les roques protectores, i se’n tornen a casa entusiasmats perquè han vist una pluja d’estrelles en plena nit de Sant Llorenç. Oh, que bonic! Potser saben que a vora riu, no s’ha de fer niu; però la majoria no saben que a vora mar, tampoc cal fer llar. Així que no, no em fa cap llàstima, en definitiva, tot el que ha passat. O sí. Perquè, al cap i a la fi, jo he nascut ací, i visc ací, i contemple amb impotència com després d’un error, no ve una solució, sinó que ve un altre error, i un altre, i un altre. I així successivament fins que la nostra Mediterrània es transforma en un abocador i ens demostra que no som més que això: vulgars ninots panxacontents que entropessem una vegada i una altra en la mateixa pedra. Quotidianament. De manera estricta...
Mateixa imatge a les primeries de gener
durant les calmes (Marenyet de Cullera)
Allà on hi havia arena, ara hi ha aigua i canyes. I plàstics!