Sefarín IV: la cordà

Ja feia un temps que no sabíem res d'ell, de tant en tant feia alguna manifestació d'eixes tan seues, sempre tan còmic, però no res de gaire importància. Ara ha reaparegut fidel al seu paper: de festa en festa. Realment és un personatge que desprén una gran versatilitat. Un dia al trinquet, un altre encapçalant una processó i un altre enmig de la sobredimensionada cordà de Paterna. El senyor s’ho passa la mar de bé, de veres que sí; aliè a tots els escàndols i retalls pressupostaris que sobrevolen el seu viure i acomodat en la seua valencianíssima percepció de les coses, tot un símbol d’aquest país meninfot on el populisme governa a plaer i on tot pareix arreglar-se amb fotografies desinhibides i comentaris jocfloralescos del tipus No hay quien pare a esta Comunidad. En fi. Toca respirar profundament. Ara per ara, els dos individus aparentment més nets de la cúria que ens governa són Sefarín Caballero, durant un temps desaparegut del nostre costumari; i Fonsín Al-xativí, els dos fortament arrelats a la denominada i sempre present en el seu cas coentor valenciana. I mentrestant, el país continua a la seua, certament no hi ha qui pare aquest territori. Amb un president transformat en espectre i una televisió autonòmica, Canal 9, que no podrà emetre el futbol aquesta temporada per no pagar els drets a Mediapro. Ací va doncs una altra pregunta: ennegriran també enguany la senyal de TV3 en els tradicionals partits del dissabtes? Capaços, evidentment. A falta de pa, bones són coques. I qualsevol raó és bona per amagar la irracionalitat, la foscor i el terrible complex d’inferioritat que pateix un país on la culpa sempre és de Zapatero, fins i tot aquestes depressions postvacacionals que estan tan de moda últimament. Bon reingrés al treball doncs, companys i amics. L’estiu ja s’ha acabat. I com sempre, comença la temporada.

http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Preparados/fuego/elpepuespval/20100831elpval_2/Tes

Venècia-Venezia-Venise-Venedig

Acabat d’arribar d’un viatge fantàstic em pregunte quines coses han sobresortit d’unes altres i quines són susceptibles de ser publicades en un costumari que estrena avui una nova etiqueta: privilegis. Venècia, en efecte, és una ciutat preciosa, un enclavament situat a peus de l’Adriàtic que es mou a ritme de góndola i vaporetto i es veu envaïda per milers de turistes cada dia, dia rere dia, amb el sobrecost que comporta tal trànsit humà i mercantil. Sobretot mercantil. Venècia és la ciutat del negoci, de la finezza i dels figuetti; també aquella que hom desitja veure alguna vegada en vida i, com no, aquella que s’amaga per carrerons estrets i ponts que travessen canals i canals, canals i més canals. És un espai convertit en un museu d’art i consumisme que alhora destaca per aspectes propis de la vida més costumista i quotidiana: una velleta que va a missa de sis o un carrer decorat per la roba que s’hi estén de cap a cap. Una ciutat amb caràcter de poble que evidentment allotja joves absorbits per les circumstàncies del sistema; i barques de càrrega on el capità sol ser un home que fuma i fuma sense fre, com si pretenguera demostrar la rudesa dels mariners que dominen l’horitzó. Una ciutat on els autòctons fan servir una llengua reduïda que es diu venexian i on els gondolers es guanyen a pols l'italianíssim qualificatiu de tamarri, coents en valencià. Un poble delicat on cada detall pren vida i on cada veí s’ofén per la paradoxa de viure en la ciutat més bella del món i alhora en la més explotada i més massificada. Dimonis en les portes i rates en la fosca. La ciutat dels gats, dels antics ducs i de Corto Maltese. Així és Venècia.

Racons innombrables

Abans que els hippies d’antiga i nova creació popularitzaren l’eixida i la posta de sol i que els turistes vingueren a encarir-nos els preus dels bars i restaurants, en alguns indrets del nostre litoral ja existien estampes i al·legories d’autenticitat que tampoc cap madrileny entusiasmat per l’arròs esclatat de la paella ha pogut furtar-nos mai. La pesca a trenc d’alba, sense anar més lluny, és una de les mostres més paradigmàtiques d’aquesta realitat cada vegada més cara i cada vegada més difícil de trobar. Per això mateix, no nomenaré el paisatge d’aquestes fotografies, perquè encara que es tracta d’una platja amorfa i inapetent, plena de pedres i amb goles vessant-hi aigua de sequiol, també és veritat que en tot el seu conjunt forma un paratge molt singular que, per desgràcia, ja s’ha vist alterat per les primeres provatures urbanístiques de Florentino Pérez i també, com no, per les estrictes normes de seguretat que acompanyen tot projecte marítim destinat a ser explotat pel progrés: han posat socorristes i banderes, per exemple, en una platja on fins ara només hi anaven pescadors, pescadors que ara es queixen perquè no entenen una prohibició absurda que s’il·lustra amb un comentari fefaent: si ací no nada ningú, és tot pedra, diuen. I tenen raó, conscients de ser els últims que gaudeixen d’un desert d’aigua salada on els mabres i els corballs fan les delícies dels qui, alhora, pretenem conservar els racons més virginals d’aquest país.

Bones i costumistes vacances

Ara que el mes de juliol es retira per donar pas a l’insofrible mes d’agost, aprofite per acomiadar-me de vosaltres temporalment i desitjar-vos unes bones i costumistes vacances. Perquè l’estiu s’ho mereix i com cada any arriba amb ganes de mostrar-vos tot el seu ventall d’estampes típicament mediterrànies: els carrers de poble solitaris a les tres del migdia, les becades interminables mentre discorre una nova edició del tour de França, els paratges locals de la mar i la muntanya, les festes patronals dels nostres pobles, els viatges que recordarem per sempre, les inevitables ponentades, la pesca i l’eixida del sol, la pluja d’estrelles, les partides de pilota al carrer, el vi i la llimonà, els concerts de la fira de juliol, els llibres de lectura que comencem i no acabem, el retrobament amb velles amistats, les lamentacions pel retorn a la rutina i la quotidianitat… Ens veiem prompte, estimats lectors. A passar-ho bé i no defalliu. El temps corre, però no massa. I no us deixeu atrapar per l’ansietat, observeu.

Places artificials

A mi, particularment, em fa molta llàstima llegir els cartells de festes patronals d’alguns municipis, ja que de forma inconscient o conscient s’hi denota l’eterna contradicció valenciana d’intentar conservar els costums sense voler ni creure-s’ho massa. Parem atenció, per exemple, al confeccionat per l’ajuntament d’Alzira (La Ribera) amb motiu de les festes de Sant Bernat d’enguany. A banda de les ja clàssiques activitats locals i comarcals, sempre les mateixes tot s’ha de dir, ara s’ha decidit incorporar al programa els bous al carrer. No sense valorar la voluntat, no sé si bona o dolenta, d’alguna gent perquè s’hi celebre tal espectacle, la contradicció rau en el fet que els suposats bous al carrer discorreran en un recinte tancat, això és en una plaça artificial on resultarà més fàcil agafar una insolació que cap altra cosa. Tanmateix, el més greu no és que l’ajuntament d’Alzira es guie per una relativa moda o tendència dels consistoris a incorporar aquest tipus d’espectacles en unes festes on fins ara no hi cabien, sinó que alguns pobles on els bous de carrer eren i són l’epicentre festiu s’inclinen per la mateixa filosofia i delimiten un espai també artificial, al marge del carrer o la plaça natural i allunyats per complet de l’esperit popular que marca aquesta festa a penes viva en alguns llogarets i pobles que han optat per l’altre extrem: bous a manta i en el carrer, però res més, si de cas alguna processó religiosa. I perquè no hi ha més remei.

SORTIR DE L'ARMARI LINGÜÍSTIC, Ferran Suay i Gemma Sanginés

Particularment, ja feia temps que m’havia adonat que parlar català amb certa fidelitat era causa d’un fort desgast psicològic, més encara per als valencians conscients de ser-ho. El que passa és que ningú fins ara m’ho havia dit per escrit. Amb aquest treball, els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés deixen paleses una gran part de les frustracions lingüístiques que els catalanoparlants patim quotidianament: una trucada a Telefónica o al gas, una conversa banal, una comanda en un bar, un elogi excessiu, un atac constant, un prejudici racial... I encara que és ben cert que s’hi proposen nombroses solucions tant des del punt de vista psíquic com des del físic, també és clar que el llibre ens aboca cap a una conclusió, si més no, inquietant, que parlar català causa estrès, incomoditat i malestar. Així que només cal que el llegiu, perquè de segur que en alguns dels exemples que s’hi expressen us sentiu simultàniament identificats i contestats amb paraules i fets. No debades, el llibre se’ns presenta com una guia de conducta per a viure en català. Endavant doncs, estimats lectors del costumari, que aquest idioma nostre no mossega.

http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/ferran-suay-els-valencians-patim-el-condicionant-que-les-nostres-autoritats-estan-a-favor-del-geno/