dissabte, 1 de març del 2025

Domingo Domingo i Camagroga.

Darrerament, he vist dos documentals de to marcadament valencià. Els dos es poden trobar a Filmin. Responen als títols, metafòrics i magnífics, de Domingo Domingo i Camagroga. I ambdós, retraten un món que se’n va, una elegia ara per ara incompresa en aquest món globalitzat i que, per desgràcia, mai no serà acceptada pels criteris del progrés imperant i demolidor. Els personatges responen amb naturalitat a la bellesa de la vida, són un cant a l’heroisme i una mostra d’honestedat palmària enfront del rendiment immediat i la felicitat postissa que caracteritza el present que ens abat i que ens sotmet. Una elegia, certament. Tot i que el contingut de cada títol acara la desfeta des d’una òptica, diguem-ne, diferent.

Pel que fa a Domingo Domingo, el marc de la càmera se situa en la fèrtil extensió de tarongers de la Plana de Castelló, concretament al poble de les Alqueries, allà on un personatge entranyable i un pèl còmic, lluita per traure endavant una varietat de taronja sorgida d’una mutació en un dels seus camps. La que ell mateix denominarà Domingo Domingo, això és el seu nom, per bé que en un moment donat, de manera molt encertada i irònica, preferisca batejar-la com a Sunday Sunday. Genial, la veritat. Genial, perquè al llarg del metratge s’escolen moments en què l’espontaneïtat, la bonhomia i la contumàcia típica mediterrània es perceben de manera memorable i a través d’un valencià sense artificis ni falsedats. Heus ací unes perles: abans, els homes eren amos de la terra, ara ja no. Abans, el poble en tot el seu conjunt, en vivia plenament. Ara és impossible, abunden les multinacionals, els interessos econòmics i tota una amalgama de complexitats i pirateries que, al remat, arraconen els febles i beneficien els poderosos. Com sempre. El personatge protagonista els qualifica de pájaros enmig de la Fira agroalimentària de Berlín. Sense més. I jo crec que no hi ha terme ni to més apropiat per al·ludir a la desvergonya i la vanitat d’un món que depreda qualsevol espurna d’humilitat i senzillesa. 

Possiblement, per això, és que l’humor no apareix a l’altre documental: Camagroga, la càmera del qual es desplaça cap a l’horta d’Alboraia i dibuixa la seguida menystinguda i amenaçada dels llauradors que resisteixen l’embat de la ciutat de València. Antoni Ramon, la seua filla i el seu net, fonamentalment. Tres generacions aixoplugades sota un malnom que desprén un lirisme extraordinari: un ocell, una merla i un vol entre el cel blau. Els Camagroga. Tanda rere tanda. Sèquies hereves del món àrab. I entremig, el conreu artesà de la xufa. Simetria, perfecció i camps en guaret. Un any sí, un any no. Perquè a l’horta sempre hi ha faena, el paradís de  les cebes, les creïlles, les faves, les tomaques, les albergines... I en paral·lel, també, un drama molt dur i incontestable: un món envellit i en decadència, un paisatge preciós però lliurat a l’especulació i a les prebendes, tristament maltractat. Solcs perfectes de la terra que es mostren, alhora, descarnats i indefensos enfront la banalitat, la incomprensió i l’oblit d’un món que ja és vist com una postal, no com una forma de vida. «Estic cansat», diu el protagonista principal, pell tosca, mirada agra, sense somriures innecessaris ni impostats. Un llaurador. «Estic cansat», repeteix. Realitat amarga d’una injustícia que avança mos a mos. Xamada a xamada. I així fins que la mort visite aquells que veuen la terra com una eterna paradoxa de la vida. Sacrificada i exigent, sí. Però bella, sobretot això, bella. I lliure.


dilluns, 17 de febrer del 2025

La rebel·lió dels animals

Sobrepassat per la deriva suïcida que pren el panorama sociolingüístic valencià, em refugie de nou en la literatura i rescate alguns fragments d’aquella faula titulada La rebel·lió dels animals que es podrien fer servir ara, precisament, ara, any del Senyor 2025: una colla de troglodites retrògrads ostenta la vara del poder i dicta lleis d’ensenyament que contravenen totes aquelles altres aprovades i consensuades temps era temps, més o menys des que les mòmies del pretèrit antidemocràtic i antisistema de la pell de brau van parapetar-se a les trinxeres a la recerca de la glòria perduda. Però han tornat. Ara és el seu moment. Mediocritat al poder. Despotisme gratuït. Gent obtusa. Dropos de primer nivell. I a més a més, votats majoritàriament en les darreres eleccions. No ho oblidem, això. Votats! Mut i callosa. Així que als llibres, amic secretari, als llibres. Perquè la literatura ens farà lliures!

Em ve a la memòria, doncs, aquells set manaments dels animals de la granja descrita per George Orwell segons els quals, per exemple, cap animal pot dormir en un llit; o aquest altre: cap animal beurà alcohol; o aquest, aquest és el millor: tots els animals són iguals. Sí, es clar. Perquè, progressivament, amb el temps i el decurs tràgic dels esdeveniments, tots els manaments queden transformats a gust d’un porc anomenat Napoleó, per a més inri. Un porc! Prohibit dormir en un llit, doncs? No! Ara Napoleó diu prohibit dormir en un llit amb llençols. Cap animal beurà alcohol? Va! Ara Napoleó dicta que cap animal beurà alcohol en excés. Tots els animals són iguals? On anirem a parar! Ara Napoleó afirma que tots els animals són iguals, sí, però alguns ho són més que altres. Nyas, coca! I amb l’ensenyament igual. El valencià s’ha de protegir? Sí, però amb llibertat!, diuen què. Llibertat educativa. Perquè limitar i vetar l’ús de la llengua en l’àmbit de l’ensenyament argüint tal fal·làcia, tan sols és el primer pas. Prompte arribarà l’estocada, que no és altra que eliminar el valencià com a assignatura. Que no? Total, ¡si nadie lo habla! I als fets em remet. Aquests que manen són els mateixos que ja intentaren tal jugada a Alacant sota el pretext que el valencià ja estava erradicat de la ciutat, com si fora un virus o quelcom per l’estil. Però bé, al seu favor diré que ells no digueren erradicat, erradicat ho dic jo, ells digueren eliminar la imposición lingüística en Alicante, que queda més persuasiu i correcte, pel que es veu. Populisme barat. I desgraciat!

En definitiva, encara que hi haja alguns que juren o prometen complir certes normatives, Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, sense anar més lluny; sempre, sempre hi haurà altres que les modifiquen i les reescriguen al seu gust. Sovint, sempre els mateixos. Així que, en efecte, Sempre ens quedarà la literatura. O el cine. Què no dir-ne. A la pel·lícula Rise of the Planet of the Apes (2011), Cèsar, el simi intel·ligent que encapçala la revolució contra els homes basa tot el seu govern i el seu èxit en una norma simple, en una sola: simi no mata simi. Anys més tard, però, un simi insurrecte amb ínfules d’esdevenir cabdill, evidentment transgredeix tal norma. Res més a afegir, doncs. O sí, un apèndix. Les faules tenen un component moral i alliçonador. Caldria preguntar-se, ara, si alguns polítics saben què és, una faula. Potser no. Potser, simplement, és que no tenen ni idea del que diuen i del que fan, o que no saben llegir, així dit sense ambatges, encara menys en valencià. De res, amics.

diumenge, 9 de febrer del 2025

Trinquets trencats, 2a edició

Una segona edició? Un llibre sobre trinquets? La veritat és que si m’ho hagueren dit quan em vaig posar a la faena ara fa tres anys no m’ho hauria cregut. O sí, però no del tot. Perquè dubtes sobre el que volia fer, no en tenia; però dubtes sobre la recepció dels textos que hi he deixat escrits, sí. I molts. El principal era si els lectors comprendrien que aquest no és un llibre únicament sobre trinquets, cosa que em preocupava; i el segon era si aquests mateixos lectors serien capaços d’enllaçar la seua temàtica amb el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció com ara el nostre. País trencat. O quelcom així. Dubtes resolts, en qualsevol cas. En primer lloc, perquè després de tota la correguda trobe que s’ha produït una simbiosi entre els dilemes dels lectors i els dilemes d’un servidor, de tinta present. I en segon lloc, perquè malgrat no ser, jo, un entusiasta de les exposicions públiques, les coses han vingut rodades, és a dir, que no han sigut pocs els col·lectius, ajuntaments o llibreters que han demanat una presentació del llibre en les seues respectives dependències. Creieu-me, ha estat així. Així que supose que aquesta és la raó de pes per la qual, a hores d’ara, el llibre ha entrat en una segona edició. Visca! I satisfacció profunda, és clar. Perquè, tal com he dit al principi, fa tres anys no m’ho hauria cregut. Ni de bon tros. Què ha passat, doncs? En fi. Imagine que els trinquets valencians són com el país que els allotja: invisibles, marginats, abandonats, maltractats... però resistents, al cap i a la fi. De manera que res no em faria més feliç, a partir d’ara, que molts veieren capgirada la seua situació d’oblit i decaïment: de negre a blanc, si més no. I res no em faria més feliç, en conseqüència, que el llibre que vaig somiar amb la més gran de les il·lusions quan començava les meues singladures literàries entre muralles escrostonades, es perllongara en el temps com una mena de cant popular. Trinquets trencats. Però testimoniats, almenys. En definitiva, mostres de resistència i dignitat.

Gràcies a totes i tots.

Entrada actual
del trinquet de Sagunt.
Tancat a pany i clau.
(Fotografia inèdita)
Darrera presentació del llibre.

dijous, 30 de gener del 2025

Llibertat educativa o indiferència educativa?

Observe amb atenció les últimes novetats sobre la mal anomenada Llei de Llibertat Educativa i em quede astorat i perplex. No és que la llei siga un nyap, que ho és; no és que l’únic objectiu siga eliminar el valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament, que també; és que, en general, la indiferència de la comunitat educativa és tal que, en efecte, de vegades em plantege si realment paga la pena enfrontar-se a la deriva simplista i mediocre que caracteritza les institucions que ens governen. Així que no, la veritat, no. Fer una anàlisi d’una llei educativa que destil·la qualsevol cosa excepte serietat i rigor pedagògic, no és que em faça una especial il·lusió ara per ara. Però és que és tan aberrant el que ens cau al damunt, tan sospitosament il·legal, i tan lamentable, en general, que no ho puc evitar. No m’ho perdonaria, de fet. Darrerament, per això, he assistit a algunes reunions de l’únic col·lectiu social que s’ha organitzat per combatre el desastre de tot plegat: Famílies pel valencià. I almenys, tal cosa em servirà per saber a què atenir-me, o si  més no, per traslladar als companys que així ho desitgen les conseqüències nefastes d’una llei que sí, potser durarà poc; potser retratarà la inutilitat dels nostres governants; però que s’aplicarà al curs que ve, això segur. Tot per l’aire. I aleshores és quan alguns recordarem allò que vam llegir fa uns quants anys, quan estudiàvem a la facultat, aquelles lectures de caràcter històric que deien, entre línies, que allò del mal d’Almansa era, en essència, una gran mentida. Perquè si alguna cosa evidencia la nostra història com a poble és que, de seguida ens adaptem a l’amo, el saludem i, tot siga dit de passada, li la xuplem, és a dir, genuflexió completa. I de vegades, conscient. Qualsevol cosa a fi d'evitar un maldecap. I després, a carregar. Els valencians som així, al capdavall, meninfots, diuen què. O descreguts. O, en definitiva, fidels al refrany popular: ja vorem, diuen els cecs. Però és clar, els cecs som nosaltres. I això, els polítics ho saben, veges que sí ho saben, ja ni s'amaguen, sense vergonya de mostrar públicament la seua ineptitud, la seua incompetència i la seua manca de creativitat. No són intel·ligents, però tampoc ho necessiten. Total, per a què? La glòria de pixar-li a algú a la cara i que no passe absolutament res. Quina sort tenen alguns...

dissabte, 25 de gener del 2025

Rovellet, figura mítica i perdurable

Natalio i Rovellet en aquell
dia memorable al trinquet de Torrent.
Foto: Lluís Llapissera 

No, no vaig conéixer el Rovellet més enllà d’una conversa memorable entre ell i Natalio al caliu del trinquet de Torrent allà per l’any 2018. Però amb això, ja en vaig tenir prou. Vull dir, que només amb aquella vesprada, ja em vaig adonar de l’abast humà d’un home que va faltar fa uns dies amb 93 anys. Pilotari clàssic, un dandi dels trinquets, n’han dit; i principalment un mite dels que deixa solatge en una societat com la nostra, tan desnonada i necessitada de referents clars i amb capacitat de conferir-li personalitat. La seua, una gran pèrdua, en efecte. Perquè, pel que es veu, i cal dir-ho ben alt i ben fort, el Rovellet era un fenomen, un fenomen en tots els sentits. Un senyor per dins i per fora. I a l’allau d’articles, recordatoris i homenatges pòstums que s’han escrit aquesta setmana em remet. Tots escrupolosament tendres i literaris. Heus ací un exemple. De manera que què en puc dir, jo, ara. Doncs que de tot això, me’n vaig adonar aquell dia a Torrent, no debades vaig ser testimoni privilegiat d’un parell de detalls molt exemplificatius. El primer, els gitanos. I vosaltres direu, els gitanos? Doncs sí, no deuria resultar extraordinari en aquestes altures de la vida parlar-ne obertament, però resulta que a Torrent el coneixien tots i, el millor de tot, és que tots li guardaven una absoluta veneració mentre vagarejava, no ja només per aquell trinquet situat al cor del barri del Xenillet, sinó també pel carrer. Un afecte natural, del bo, del que pesa, del que aporta harmonia i convida a qualsevol a creure en les delícies de la vida. «Mira, mira, el tio Rovell», deien. «El tio Rovell...». En fi. Sensacional. I d’una elegància palmària, a més a més. Perquè aquesta és l’altra. Si alguna virtut s’ha destacat del Rovellet per damunt de qualsevol altra és que era l’elegància personificada. Un pilotari sense màcula. «No se ensuciava el tío, nada, ni una mancha...». O quelcom així va dir Natalio, aquell dia, mentre recordava partides i desafiaments històrics entre ell i el seu amic. En done fe. I tant! Així que, per tot, trobe que caldria ser-ne conscient de la dimensió de tal decés. Amb Rovellet, i això és el que ens hauria de fer pensar a tots, se’n va un dels grans, l’última llegenda viva de la pilota, el darrer dels que custodien la galeria de Pelayo, sa casa; un cavaller amb majúscules del nostre joc nacional. Pel que va representar, doncs, pel que deixa d’herència gloriosa als pilotaires que vindran i, sobretot, sobretot, per allò que se’n diu, de tant en tant, com a convenció però que ara és real, això és que hi ha persones que, amb la seua sola presència, fan millor el lloc en què vivim. Figura perdurable. DEP.
   
Rovellet, l'última llegenda a dir adeu
de la galeria de Pelayo
No ix, però assegure que tots estaven mirant al Rovellet 
en aquesta foto

diumenge, 5 de gener del 2025

El triangle del fred

Freiburg, vies del tren i vistes

De tren en tren. Així anem. Ara França, ara Suïssa i ara, per fi, Alemanya. I a cada tren, una ciutat: Mülhausen, Colmar, Estrasburg, Basilea i Freiburg. Trajectes curts, certament. Però gustosos, perquè cada tren és més confortable que l’anterior; car, perquè ix car viatjar així per aquestes latituds, però un luxe malgrat pujar sempre en 2a classe i no en 1a, això per no parlar de l’increïble vagó del silenci. «Què passa?», pregunte jo en veu alta sense adonar-me’n. «Vols callar!», em responen tots a l’uníson. «Xsttttttt», em fa el meu fill. En fi.

Anècdotes d’un viatge que circula entre catedrals gòtiques, teulades de conte i paisatges de postal. Crepuscles emporprats. Tot ben gelat d’acord amb un hivern que, particularment, no conec. Bucòlic, almenys per als qui viatgem com a turistes i ens embadalim amb la preciositat de tot plegat, o amb l'excel·lència que s’hi respira. En una altra vida, per exemple, em faré eurodiputat. I viuré a Estrasburg, és clar que sí, i menjaré xucrut cada dia mentre bec copes i més copes de vin chaud, això és, vi calent. Qualsevol cosa per combatre un fred rigorós que ens sacseja immisericordiosament i ens recorda la nostra condició mediterrània. Heus ací. Aquesta gent ve a les nostres platges amb xancles i mitjons, però nosaltres caminem per les seues ciutats enfaixats fins a les orelles. Mare de Déu! Un amic valencià que viu per ací em comenta, aleshores, que no exagere, «que això no és res», i que en la part d’Alemanya on ens trobem «l’hivern és suau». I que, a banda, «som uns molls». Tros de desgraciat. Jo em ric sempre d’aquestes bravates, tanmateix. De fet, són idèntiques a les que em deien els homes fa uns anys, quan aquella estada a la Lapònia espanyola que em va servir per escriure El cant de les granotes: «este frío ya no es el de antes», asseguraven. Malparits! -22 graus que va arribar a marcar el termòmetre aquell Nadal inoblidable. Home! Un poquet de fred, sí que era. No? Però bé... Siga com siga, el cas és que ara passegem pels carrers de totes aquestes ciutats del centre d’Europa amb la moquita penjant.

I mentrestant, van apareixent detalls que no puc deixar de reflectir sobre el paper. Em crida l’atenció que als vagons de tren hi passa el revisor, i que molts viatgers duen el bitllet imprès, com fa anys. Un bitllet gran, dels que ja no es veuen. Molts, a més, porten al llom esquís i tables d’snowboard, la qual cosa em fa pensar que ací l’esport rei no és el futbol, o sí, però sempre tenint en compte que si a casa nostra, la gent juga a l’aire lliure, ací també, però amb neu i no amb sol. Punt. És, de fet, el que certifique quan arribem allí on juguen els llops de l’EHC Freiburg i practiquem el patinatge sobre gel, un esport que gaudeix ací d’una extraordinària afició. I a un preu raonable! A l’altura, si més no, de la meua traça sobre els patins, que és lamentable. I per això m’abstindré de comentar res més sobre el cas. Hi ha qui em grava fent el pingüí, fins i tot. Però ja passarem comptes, ja. Ara m’estime més continuar passejant entre unes cases que m’encanten i que em permeten expressar-me a través de l’escriptura, sens dubte una pràctica molt més fàcil per a mi que no pas patinar. Nyas! 

Emergeixen les cases, dic, entre la boira i la humitat, i em descobreixen, totes, una nova paraula en català fins ara desconeguda per a mi: mansarda. És a dir, una coberta inclinada amb un pendent més fort a partir de la crestallera. O quelcom així. Gràcies José, per la part que et toca, que ja té collons que sigues d’Almería i m’ensenyes les belleses de la meua llengua i les particularitats d'aquest món, en qualsevol cas. Perquè, al remat, és un goig viatjar amb amics que donen tant, amb xiquets que gaudeixen dels plaers de la vida i que observen atentament allò que els farà lliures en un futur. O crítics. O tolerants. O jo què sé, persones, que ja és dir prou. Persones... I això és tot.

Cases de postal
Crepuscles meravellosos
Bancalets per a llevar-se
la neu de les sabates
Mansardes
Catedrals