Natalio i Rovellet en aquell dia memorable al trinquet de Torrent. Foto: Lluís Llapissera |
No,
no vaig conéixer el Rovellet més enllà d’una conversa memorable entre ell i Natalio
al caliu del trinquet de Torrent allà per l’any 2018. Però amb això, ja en vaig
tenir prou. Vull dir, que només amb aquella vesprada, ja em vaig adonar de l’abast
humà d’un home que va faltar fa uns dies amb 93 anys. Pilotari clàssic, un dandi dels trinquets, n’han dit; i principalment un mite dels que deixa solatge
en una societat com la nostra, tan desnonada i necessitada de referents clars i
amb capacitat de conferir-li personalitat. La seua, una gran pèrdua, en efecte.
Perquè, pel que es veu, i cal dir-ho ben alt i ben fort, el Rovellet era un
fenomen, un fenomen en tots els sentits. Un senyor per dins i per fora. I a l’allau
d’articles, recordatoris i homenatges pòstums que s’han escrit aquesta setmana
em remet. Tots escrupolosament tendres i literaris. Heus ací un exemple. De manera que què
en puc dir, jo, ara. Doncs que de tot això, me’n vaig adonar aquell dia a
Torrent, no debades vaig ser testimoni privilegiat d’un parell de detalls molt exemplificatius.
El primer, els gitanos. I vosaltres direu, els gitanos? Doncs sí, no deuria
resultar extraordinari en aquestes altures de la vida parlar-ne obertament,
però resulta que a Torrent el coneixien tots i, el millor de tot, és que tots
li guardaven una absoluta veneració mentre vagarejava, no ja només per aquell
trinquet situat al cor del barri del Xenillet, sinó també pel carrer. Un afecte
natural, del bo, del que pesa, del que aporta harmonia i convida a qualsevol a creure
en les delícies de la vida. «Mira, mira, el tio Rovell», deien. «El tio
Rovell...». En fi. Sensacional. I d’una elegància palmària, a més a més. Perquè
aquesta és l’altra. Si alguna virtut s’ha destacat del Rovellet per damunt de
qualsevol altra és que era l’elegància personificada. Un pilotari sense màcula.
«No se ensuciava el tío, nada, ni una mancha...». O quelcom així va dir
Natalio, aquell dia, mentre recordava partides i desafiaments històrics entre ell i el seu amic. En done fe. I tant! Així que, per tot, trobe que caldria ser-ne conscient de la dimensió de tal decés. Amb Rovellet, i això és el que
ens hauria de fer pensar a tots, se’n va un dels grans, l’última llegenda viva
de la pilota, el darrer dels que custodien la galeria de Pelayo, sa casa; un cavaller amb majúscules del nostre joc nacional. Pel que va representar, doncs, pel que deixa
d’herència gloriosa als pilotaires que vindran i, sobretot, sobretot, per allò
que se’n diu, de tant en tant, com a convenció però que ara és real, això és que hi ha persones que, amb la seua sola
presència, fan millor el lloc en què vivim. Figura perdurable. DEP.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada