dissabte, 25 de gener del 2025

Rovellet, figura mítica i perdurable

Natalio i Rovellet en aquell
dia memorable al trinquet de Torrent.
Foto: Lluís Llapissera 

No, no vaig conéixer el Rovellet més enllà d’una conversa memorable entre ell i Natalio al caliu del trinquet de Torrent allà per l’any 2018. Però amb això, ja en vaig tenir prou. Vull dir, que només amb aquella vesprada, ja em vaig adonar de l’abast humà d’un home que va faltar fa uns dies amb 93 anys. Pilotari clàssic, un dandi dels trinquets, n’han dit; i principalment un mite dels que deixa solatge en una societat com la nostra, tan desnonada i necessitada de referents clars i amb capacitat de conferir-li personalitat. La seua, una gran pèrdua, en efecte. Perquè, pel que es veu, i cal dir-ho ben alt i ben fort, el Rovellet era un fenomen, un fenomen en tots els sentits. Un senyor per dins i per fora. I a l’allau d’articles, recordatoris i homenatges pòstums que s’han escrit aquesta setmana em remet. Tots escrupolosament tendres i literaris. Heus ací un exemple. De manera que què en puc dir, jo, ara. Doncs que de tot això, me’n vaig adonar aquell dia a Torrent, no debades vaig ser testimoni privilegiat d’un parell de detalls molt exemplificatius. El primer, els gitanos. I vosaltres direu, els gitanos? Doncs sí, no deuria resultar extraordinari en aquestes altures de la vida parlar-ne obertament, però resulta que a Torrent el coneixien tots i, el millor de tot, és que tots li guardaven una absoluta veneració mentre vagarejava, no ja només per aquell trinquet situat al cor del barri del Xenillet, sinó també pel carrer. Un afecte natural, del bo, del que pesa, del que aporta harmonia i convida a qualsevol a creure en les delícies de la vida. «Mira, mira, el tio Rovell», deien. «El tio Rovell...». En fi. Sensacional. I d’una elegància palmària, a més a més. Perquè aquesta és l’altra. Si alguna virtut s’ha destacat del Rovellet per damunt de qualsevol altra és que era l’elegància personificada. Un pilotari sense màcula. «No se ensuciava el tío, nada, ni una mancha...». O quelcom així va dir Natalio, aquell dia, mentre recordava partides i desafiaments històrics entre ell i el seu amic. En done fe. I tant! Així que, per tot, trobe que caldria ser-ne conscient de la dimensió de tal decés. Amb Rovellet, i això és el que ens hauria de fer pensar a tots, se’n va un dels grans, l’última llegenda viva de la pilota, el darrer dels que custodien la galeria de Pelayo, sa casa; un cavaller amb majúscules del nostre joc nacional. Pel que va representar, doncs, pel que deixa d’herència gloriosa als pilotaires que vindran i, sobretot, sobretot, per allò que se’n diu, de tant en tant, com a convenció però que ara és real, això és que hi ha persones que, amb la seua sola presència, fan millor el lloc en què vivim. Figura perdurable. DEP.
   
Rovellet, l'última llegenda a dir adeu
de la galeria de Pelayo
No ix, però assegure que tots estaven mirant al Rovellet 
en aquesta foto