Barreno

La paraula barreno l’he haguda de buscar al Diccionario de la Lengua Española, no debades se sent més en castellà que no pas en català, l’equivalent de la qual és barrina. El seu significat, tanmateix, no varia d’una llengua a una altra: forat que s’ompli de pólvora o una altra matèria explosiva, en una roca o en una obra de fàbrica, per a volar-la. Sí que ho fa, en canvi, d’un territori a un altre. A terres valencianes, per exemple, el barreno sempre ha designat un còctel, en efecte bastant explosiu, de dos licors de sobres coneguts pels veïns més rudes d’aquest país, l’absenta i la cassalla. No gens comparable, d’altra banda, amb aquella altra poció tan típica de les nostres contrades que es denomina barrejat i que respon a la combinació de mistela i anís. Una aigüeta, en definitiva, si es compara amb l’esclafit que deu proporcionar un barreno en l’estomac de qualsevol agosarat, una mescla dirigida, en exclusiva, als homes d’abans, això és, a aquells que entraven al bar i simplement pegaven una cabotada al cambrer. Bon dia, barreno!, deien de vegades. I de seguida, el cambrer comprenia. Un costum que es repetia cada matí i que s’ha perdut quasi per complet per raons de salut, evidentment, i també per la decadència de les faenes feixugues del camp, quan el jornaler necessitava quelcom de calent en el cos per a entrar en acció. Amb el temps, per tant, el consum de barreno ha quedat limitat a casos excepcionals, gent anònima terriblement afectada per la ingesta abusiva d’alcohol i embriagada encara per l’esperit de la masculinitat: vols un aperitiu d'homosexual? O en vols un d'home? El terme, fins i tot, pareix haver quedat reclòs en algunes expressions col·loquials com va barreno!, utilitzada amb freqüència pels veïns de la població de Torís (la Ribera) per a designar una persona o un objecte de grans proporcions. Sempre amb la intenció de fer burla o satiritzar situacions més aviat còmiques. Tant de bo continue sent així.

Cabines telefòniques

En aquests temps de frenètiques evolucions tecnològiques i banals exposicions al devenir del progrés, és realment costós i alhora reconfortant retrobar-se amb algunes de les imatges que fins no fa tant exemplificaven la senzillesa comunicativa dels visitants d’un poble qualsevol, sobretot d’aquells menuts que rebien una bona quantitat de turistes a l’estiu. Les cabines telefòniques, de fet, ja han passat a formar part del calaix de les relíquies, unes peces que antany formaven part inseparable de mobiliari urbà i que no han sabut, o no han pogut, competir amb la revolució dels mòbils, iphones i altres martingalades del present. Arraconades o desterrades de pobles i ciutats, les cabines telefòniques supervivents són avui un vestigi del passat més recent, un recordatori de com es comunicaven les vivències que a un li ocorrien per tal o tal altre indret del món. De vegades, a més, per fer-ne ús, calia esperar; i es pot dir, fins i tot, que es formaven cues, ja fóra al bar de torn o a la plaça del poble. Clar que ara les coses han canviat. Estrany és aquell que no es passa el dia comprovant les telefonades que rep, els missatges que arriben o, tot plegat, l’estrés que suposa tal activitat, sempre d’una mediocritat absoluta, tot siga dit de pas. Màquines, això és el que són alguns, sovint aqueferats amb el telèfon mòbil, sempre amb presses. Llunyans queden, per tant, els temps en què un telefonava a un aparell fix preguntant per no sé qui que se n’havia anat al cine, al treball o vés a saber on. Impossible retrocedir als dies en què les cases no tenien telèfons i havien d’inventariar-se-les per comunicar un missatge al veí de quatre cases més amunt. Curiós com va passant el temps i es va donant pas a la bogeria més absoluta, a la competència més voraç, als mercats econòmics més televisius. Quina llàstima de societat!

VOTACIONS PREMIS BLOCS CATALUNYA 2012

Ara que l’estiu allarga descansos i fa que alguns blocs minven la seua activitat literària, us deixe aquesta informació perquè penseu i, alhora, valoreu, si aquest costumari popular allotjat entre les comarques del Camp de Morvedre i la Ribera, és mereixedor de la vostra atenció i el vostre vot.

El cas és que el passat dijous 12 de juliol de 2012 es va iniciar el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya 2012 que organitza i convoca, ja per 5a edició l’Associació Stic.cat. Per a votar els vostres blocs preferits només us heu de registrar, tal com s’indica en les bases, al web dels premis. Des d’allí, accedireu al vostre panell de votació i trobareu els blocs organitzats en les 15 categories que concursen en els premis. En podreu votar un, només un per cada categoria.

Aquestes són les 15 categories, en les que trobareu tant blocs personals com professionals:

1. Associacions, entitats i organitzacions sense afany de lucre

2. Corporatiu

3. Comunicació i nous mitjans

4. Cuina, gastronomia i enologia

5. Cultura i tendències

6. Literatura

7. Educació

8. Esports

9. Història, tradicions i patrimoni

10. Política, economia i societat

11. Miscel·lània i Personals

12. Sostenibilitat i medi ambient

13. TIC

14. Turisme i viatges

15. Universitats, recerca i ciència

Els vots obtinguts per cada bloc determinaran els finalistes per cada categoria; aleshores un jurat valorarà els blocs finalistes per escollir-ne els premiats.

El període de votació finalitzarà el proper 10 de setembre de 2012 i el lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2012 es farà el divendres 5 d’octubre a Reus.

Us anime a participar en la votació, a passejar pels blocs que participen, que són plurals, diversos i escrits en català.

Evidentment, jo també participe amb aquest bloc. Podreu trobar Costumari Durbà, el bloc del que es veu i no es percep, dins la categoria "Història, tradicions i patrimoni".

Lectures d'estiu

En efecte, El Faroner de Henryck Sienkiewicz és un llibre que m’ha entrat pels ulls, un relat curt molt interessant que, de retruc, m’ha conduït cap a un altre no menys interessant i que porta com a títol La línia de l’ombra, del polonés Joseph Conrad. Que un llibre entre pels ulls és quelcom així com la vella litúrgia trobadoresca segons la qual l’amor també penetra en el poeta d’aquesta manera, pels ulls precisament. I encara que la temàtica d’aquestes dues obres mestres no té res a veure amb aquella relació de vassallatge medieval que conduïa irremeiablement cap a un presó amorosa, sí que és ben cert que ambdues tracen un tema molt relacionat amb les conseqüències que tot plegat se’n deriven de l’amor: la llibertat, sense anar més lluny, això és, el fet de realitzar el somni pel qual hom sospira durant tota una vida. En un cas, a través de la solitud que proporciona la feina de faroner, de l’aïllament com a principi irrenunciable que ens aparta dels vicis i les malformacions de la societat. En un altre, mitjançant la mar i l'ofici de capità, allà on el paradís oceànic cura els malalts i actua com a barrera de tota classe de dubtes i temors. Dues lectures que s’engoleixen d’un glop i que han estat convenientment preparades per l’editorial Germania d’Alzira (La Ribera), atractives, amenes, curtes, romàntiques, ben rematades amb imatges precises i portades magnífiques, acompanyades, a més a més, de propostes didàctiques. Suggerents, si més no. Molt clàssiques, en definitiva.          

http://tienda.germania.es/epages/eb2058.sf/ca_ES/?ObjectPath=/Shops/eb2058/Categories/Col_183_leccio_La_canya1

EQUO

EQUO,  en fi...

Una vegada més, la tendència dels partits polítics valencians a buscar els vots i no les arrels, dóna com a resultat un engany de ridícules però incalculables proporcions, un peatge que ben bé es podrien haver estalviat les capes dirigents del valencianisme i que respon al nom d’EQUO, una amalgama de tendències ecologistes sense cap interés per fomentar allò que alguns anomenen el plurilingüisme de l’estat, ja no diguem l’autodeterminació dels pobles. Per tot, aquest costumari torna a rescatar la frase lapidària que tanca El joc de pilota, aquell assaig de to costumista escrit per Llorenç Millo allà per l’any 1982 i que continua sent vàlid per definir el present polític d’aquestes terres. El País Valencià és avui encara una planta silvestre, ni sura ni creix. I tant de bo, s’oblidaren de nosaltres. Almenys, ens estalviaríem el disgust. Perquè ja ho deia Joan Fuster: tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Jo crec que portava raó. EQUO, un exemple més.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4026782/20120708/congres-dequo-desestima-plurinacionalitat-lautodeterminacio.html

Sefarín V: l'apagaincendis

En realitat, no pensava res dir de la catàstrofe natural que aquests dies ha arrassat l’interior de les comarques valencianes. S’han dit ja moltíssimes coses i tampoc és qüestió d’afegir més llenya al foc, mai millor dit. Massa drama, massa desastre, massa de tot. De sobte, però, m’he trobat amb la foto que il·lustra aquest article. I no, no es tracta del cartell de la pel·lícula Apocalypse Now. No. Simplement és un helicòpter, potser el que s’ha estavellat i ha causat la mort del pilot. Un mort sobre la taula, quasi res porta el diari. I és que tot plegat ha resultat desolador, un infern que de nou ens condueix cap a un únic i lamentable camí: la incompetència d’un vell conegut d’aquest costumari, Sefarín Caballero, l’exemple més sagnant de la deriva impresentable que pateix aquest país. Un home sorgit del no-res que exemplifica com cap altre les característiques dels gestors polítics valencians d’avui: uns pobres desgraciats que somien d’arribar al poder i fer tot allò que ells mateixos i els seus avantpassats han hagut de patir des de temps immemorials, això és, la injustícia, la corrupció, el saqueig de les arques de l’erari públic, el càstig per protestar, la destrucció de la llengua pròpia, considerada una merda, evidentment; i, sobretot, sobretot, la pregària a un Déu totpoderós que perdona tots els pecats comesos durant el seu regnat. I, mentrestant, la remor persisteix. “La Roja” ha guanyat l’Eurocopa. Que guai!