diumenge, 19 de juny del 2022

Màgia

Sovint, la primera pilotada d’una partida de trinquet, més encara si es tracta d’una partida mà a mà, diu molt al voltant de com aniran les coses sobre la canxa de joc: si serà llarga, si serà curta, si serà deslluïda o disputada, insulsa, dramàtica... Evidentment, hi ha qui discuteix això, sobretot si es considera que en tota partida de pilota solen haver travesses i que aquestes també hi compten, és a dir, que en tot moment, indiquen qui és el jugador pel qual pren partit l’aficionat que seu a l’escala i a les galeries, i que espera, i espera, i espera... Aleshores, aquella primera pilotada que feia augurar una sorpresa, es gira en contra del pilotari que la fa. I l’oponent, que semblava mort, reviscola quan ja ningú dona un duro per ell. I s’ho creu. I tot allò que, en un principi, no li eixia, ara sí que li ix. I a poc a poc, tot torna al seu lloc, tot s’encamina, vull dir. I al remat, guanya, no sense patiment, però guanya, que per alguna cosa és el número u de l’especialitat i defèn el títol any rere any. 60 per 50. Un treball de jornaler, el seu. Perquè en cap lloc estava escrit que Rodrigo Sebastià, àlies Pere Roc II, guanyaria Puchol II. Ni tan sols quan el marcador del trinquet de Guadassuar reflectia un 20 per 45 a favor seu. Però així és la pilota. Canviant, per a més delectança dels aficionats congregats, tots conscients de viure en directe un drama pel qual paga molt la pena pagar-hi l’entrada. «Com pot ser, açò?», es pregunten alguns. I una bona part de raó deuen tenir, no debades han vist el campió contra les cordes, capcot i desesperat, al límit del seu indestructible equilibri emocional: «merdaaaaa!». I una esquena xopa de suor. I un trinquet que remoreja incrèdul, i que per un moment, només per un moment, canvia el color de les travesses. Del roig al blau. Però no. És clar que no. Perquè, després de tot, Puchol II deu tenir molt treballat l’aspecte psicològic que se’n deriva d’aquesta mena d’envits, i perquè un altre, no ell, ho haguera enviat tot a pastar a les primeres de canvi. Ho vaig veure fa poc, això, de fet, en el trinquet de la Pobla de Vallbona, on un inspiradíssim Francés de Petrer va passar per damunt de l’actual subcampió, de la Vega (60-20). I pel que es veu, també va ocórrer una setmana després al trinquet de Vila-real, quan Marc de Montserrat va superar sense contemplacions al mateix Francés, que anava directe a la final (60-30). Així que ara, per tant, el trofeu més preat de la pilota se'l disputaran entre Puchol II i Marc. I ja veurem què passa, perquè si alguna cosa té l’aspirant és fam. I quan es té això, el perill assetja els déus que tot ho superen, per bé que es diguen Francesc Xavier Puchol i no els balle l’aigua ningú. Perquè els dubtes també juguen, ausades que ho fan. Les espasses estan en alt. Aquesta és la màgia del campionat individual.