dimecres, 15 de juny de 2022

Seqüela

La qüestió és allargar el xiclet, o com es diga, esprémer el suc, per exemple, però el cas és que almenys des del punt de vista comercial, la tàctica funciona i posar-hi fre no té cap sentit, menys encara en un món tan dominat pel capital i l’estultícia. Cap ni un. És més, això mateix, posar-hi fre deu ser quelcom així com una ingenuïtat, o una ximpleria, o fins i tot una temeritat pròpia d’algun idealista. Un pastís suculent és el que és, en definitiva, perquè en general la gent hi acudeix en massa i pocs són els qui es resisteixen a no caure en el parany. Pocs. Certament, molt pocs. Així que allà vaig amb una opinió que, d’alguna manera o altra, té la sana intenció de tranquil·litzar les consciències i fer oblidar que un dia, alguns vam contribuir a l’èxit en taquilla de versions i seqüeles cinematogràfiques infames com ara The Batman i Jurassic World, Dominion. Infames, he dit. Perquè aquesta és la realitat. Ni l’una ni l’altra paguen la pena. I a més a més, són llarguíssimes. Tan llargues que jo mateix vaig trencar una mena de regla no escrita en el cinema segons la qual tinc prohibit mirar el mòbil a meitat d’una projecció. Però res. Com no fer-ho! The Batman és un nyap. I l’última entrega dels dinosaures, doncs també. Un nyap i mig. I en tals circumstàncies, no és d’estranyar que els cinemes perden el seu atractiu i també allò que els fa bategar, el públic fonamentalment, que a poc a poc abandona les sales perquè es nega a perdre diners de manera absurda i perquè les corresponents plataformes televisives possibiliten, de seguida, el fet de no haver-se’n de gastar més, de diners, amb borles, coca-coles i sopars en franquícies de menjar artificial, altrament dit fast food. Així va el món, en qualsevol cas. Consumisme pur i dur. Tanmateix, he de confessar-ho: jo hi confiava. Confiava, per exemple, que aquella nissaga de dinosaures de cartó pedra iniciada per Steven Spielberg allà per l’any 1993, tinguera un colofó a l’altura de les circumstàncies. Però no. Res més lluny. La cosa és tan roín, tan decebedora i tan descarada que no paga ni la pena de ser comentada més enllà de la paraula que la defineix: seqüela; que és, si més no, la clau del cinema actual. I potser també, el recurs més fàcil per omplir unes sales de cinema que apuren els seus últims dies de glòria entre pel·lícules d’animació infantils i productes d’artifici sense suc ni muc, com és el cas. Feia temps, en aquest sentit, que no veia una sala tan plena. I no sé. Desconfiança absoluta, ja que el missatge que se’n deriva no és gens esperançador. Tot el contrari: esperem-nos el pitjor, perquè de ben segur, la broma, o el negoci, encara no s’ha acabat. És a dir, que en vindran més, de seqüeles, de dinosaures o de rates penades, és igual. Més o menys com sempre. I fidels tan sols a una cosa: les butxaques. És per això que, ara i ací, em venen a la memòria altres exemples antològics que, si bé han caigut en l’embruix de la nostàlgia i d’aquells meravellosos anys vuitanta, no deixen de respondre al mateix esquema d’estratègia comercial: Gremlins, Back to the future, Karate kid,Ghostsbuster’s... I tantes altres que, en el seu dia, van esprémer el suc de l’èxit fins a extrems molt poc saludables però capaços de fer-nos veure, amb els anys, que, en essència, sempre és el mateix, sempre el mateix. Una repetició darrere d’una altra. O una conseqüència, ben mirat. De fet, seqüela significa això, precisament: conseqüència. El problema és que mai ens diuen de quina classe. Sovint, nefasta. Però tant fa. Mentre en prenem consciència, la bola no cessa de girar. The Batman i Jurassic World. En fi. Sense més comentaris.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...