diumenge, 26 de setembre del 2010

Exempció de valencià

Un fantasma que se m’ha reaparegut darrerament i que compta amb tots els atributs per despertar l’instint violent que tots els valencians conscients de ser-ho portem a dins és l’exempció d’estudiar la nostra llengua als instituts, un exemple clarivident de la política lingüística i educativa que s’aplica per aquest racó de la Mediterrània i que, al capdavall, és un dret que tenen alguns dels alumnes de secundària i batxillerat d’aquest país a no aprendre ni ser avaluats de valencià. El dret a la ignorància, la via perfecta per cobrar-se un seguit de víctimes docents que mai no acaben d’entendre una situació que compta amb el suport inqüestionable de les classes governants i es mostra vigorosa i en constant evolució… L’exemple és el següent: una alumna innocent i absorbida per les circumstàncies meninfotistes del sistema, evidentment procedent d’un poble castellanoparlant per a més inri molt pròxim a València, va un dia i planteja la possibilitat de requerir aquesta exempció de dubtosa funcionalitat. El professor de torn, per desgràcia avesat a una situació que considera ridícula i malgrat tot present, li diu que faça el que vulga, que al cap i a la fi, el problema és seu, però que és una llàstima, ja que es troba estudiant en un poble valencianoparlant i la seua demanda suposa perdre una magnífica oportunitat d’aprendre la llengua dels seus veïns i en conjunt, de la seua comunitat. L’alumna, contrariada per la resposta i confosa pel poc èxit de la seua intervenció insisteix de nou: he solicitado la exención de valenciano. Ja amb la mosca darrere l’orella, el professor respira fort i respon de nou: ja t’ho he dit, si no vols aprendre valencià, no l’aprengues, jo què vols que faça? Tanmateix, en aquell mateix moment, un altre alumne també absorbit per l’absurditat i l’excel·lència del sistema educatiu valencià, exclama: ¡Yo también, yo también! I de sobte, un altre alumne que sovint es trau mandonguilles i s’engronsa avorrit a la cadira, aporta el seu matís: ¡Ah! ¿Se puede pedir? Ja la tenim. Al moment, un grup de dos o tres alumnes més, d’aquells que tenen la marihuana i el tunning com a única inspiració en la vida, es mostren estranyament interessats per l’assumpte. Que bé, una assignatura menys!!!! I de seguida, l’aula esdevé una constant aportació intel·lectual on la gran majoria es mostra satisfeta per la possibilitat de no aprendre la llengua pròpia del país. Tots excepte un bramen d’excitació. Es tracta d’un alumne romanés que ha tingut la desgràcia d’haver estat transportat de Timisoara a un poble perdut de València fronterer lingüísticament parlant. No entén res. I com que ningú li ho explica, obri el llibre de valencià pel seu compte i sol·licita un diccionari. Ho demana per favor. És realment un immigrant perillós, dels que acabaran furtant-nos el treball. ¡Calla coño!, li crida un company. Un company? El professor, capficat en la seua tasca i vertaderament blindat per l’esperit de la paciència, atén la demanda de Cosmin, així li diuen. I mentrestant, aquella alumna innocent que fa un moment que calla com esglaiada per haver despertat l’apatia fins aleshores interminable dels seus companys, reclama de nou l’atenció del professor: mira profe, lo he pensado mejor, yo solicito la exención y tú me traes las hojas ésas que se necesitan para sacarme el mitjà de valenciano. Per un moment, només per un únic moment, el professor és a punt de perdre els papers. Las hojas ésas... Quasi res porta el diari. Al seu dedins es remouen els sentiments contradictoris que poblen aquesta terra i que el situen molt pròxim a la gran muntanya de merda que li mostra, perseverant i contumaç, la seua benvolguda Conselleria d’Educació. Sona la sirena, per fi. I com si no res haguera passat, els alumnes marxen ràpidament, alguns ja ni recorden què ha passat. Només pensen a fugir i drets cap a la porta bufen alliberats. Cap ni un s’acomiada. Però la imatge i les paradoxes d’aquest país continuen presents. L’alumna que ha sol·licitat l’exempció de valencià se’n va rumiant l’estratègia per traure’s el mitjà de valencià. Potser té sort i tot. S’acosta al professor, creu de veritat que l’ajudarà en el seu intent, és increïble. Se’n va rient, s’ho creu, de veres que sí. I Cosmin, l’alumne romanés de qui cal desconfiar perquè ja s’ha acostumat a demanar els diccionaris, alça el cap i diu unes paraules, molt exemplificatives de les intencions difamatòries i malignes que caracteritzen els alumnes nouvinguts: fins demà professor. En un correctíssim valencià, en català. Acabarà parlant-lo. Realment no ens mereixem aquest país.

17 comentaris:

Anònim ha dit...

Com tu ben dius, es tracta d'un dret d'alguns alumnes, però d'un dret a la ignorància.
És el mateix que passa amb algunes famílies en les que els pares parlen valencià i decideixen educar al fill/s en castellà. Damunt fan una estampa ridícula quan els sents parlar amb un accent que tira cap a enrere. Sent vergonya aliena.No sé massa bé per quina raó ho fan; potser per protegir-los, com em va dir una vegada una alumna a la que li deien Ainoa. Jo li vaig dir que perquè no s'escrivia com toca:Ainhoa i em va dir que els seus pares li'l registraren així, per protegir-la ¡?¡?¡?De què, de les faltas d'ortografia?.

XescoArechavala ha dit...

Sergi, estem en un país de merda, coses com les que escrius només podem passar en un pais que viu dins d'un estat d'esquisofrènia constant... Valencià si, però no català, tu que ets d'aquí l'estudies, però tu que ets de Requena però vius a valència no l'estudies, tu que ets Romanès però estudies a valència si... estem tots tarats o què?
Quan de mal ha fet la transcició!

Secretari ha dit...

Respecte la qüestió de protegir els fills en funció de la llengua em ve al cap la creença establerta segons la qual el valencià apareix com un idioma de segona classe, inferior. Per això, molts no la transmeten. És molt trist perquè d'alguna manera o altra suposa perpetuar actituds que es pensaven superades, però que en realitat no ho estan: "Si t'ensenye el valencià patiràs, això es parla als pobles, etc." A mi em ve a la memòria, per exemple, una entrevista que vaig fer a un home ja major que parlava valencià però que a casa havia sigut educat en castellà. Em digué que els seus pares havien adoptat tal decisíó perquè no volien veure'l patir. Clar que això va passar fa setanta anys. Ara és pitjor, les circumstàncies no són iguals, però el poble s'ha deixat anar per aquests prejudicis arrelats al nostre subconscient. En certa manera, els valencians no ens hem castellanitzat perquè sí, sinó que ens HAN castellanitzat a la força, que no és el mateix. Ara, fins i tot, hi ha pediatres que recomanen educar als fills en castellà per si de cas. Per si de cas què? És increïble. Amb tal panorama no és estrany el que passa als institus, els alumnes vénen amb la lliçó ben apresa de casa, amb els prejudicis a flor de pell. I d'això es tracta, de fer-los veure el contrari. L'exempció és només un exemple de com els nostres governants fomenten les actituds negatives cap a la llengua. I no hi ha per on agafar-ho, clar que la culpa sempre serà dels immigrants. La ignorància és molt atrevida.

EXEMPCIÓ ha dit...

Malauradament, company, aquesta és la situació de merda que tenim. No obstant això, aquestos HOOLIGANS ESCOLARS estan protegits per la gran LUEV, la qual està fent, en aquest aspecte, més mal que una pedregada.

EXEMPCIÓ O MORT!!!!!!!

Secretari ha dit...

Doncs si la tria, company, és exempció o mort, em pense que ho tenim més que clar! Morirem amb dignitat...

meritxell ha dit...

País enverinat i malalt.
La lluita continua i és neces-
sària, ABANS MORTS que CALLATS.
Fem que els nostres fills parlen i senten la seua cultura com una cosa meravellosa. No podem
rendir-nos.


" Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament".

Assumim la veu del nostre poble tot seguint la veu del nostre gran poeta Vicent Andrés Estellés.

Seguirem caminant.

Moltes gràcies per les teues paraules, Sergi,malgrat tot a mi em serveixen per encoratjar-me.

Txell

Secretari ha dit...

Aquest tema alça pasions, certament. Però no a qui toca, sinó als que ja estem convençuts.

Speaker ha dit...

Maliciosa exempció. Si als de Conselleria o Generalitat se'ls en fot, que els nanos aprenguen valencià, ¿què podem esperar dels nanos, si se'ls ofereix tindre una assignatura menys? Nanos els pares dels quals els inculquen que, quan algú et parla sempre en valencià, és perquè és un maleducat. Lamentable.

L'alumne romanés és una porta oberta a l'esperança.

De tota manera, millor fer una lectura positiva: d'alumnes bons i roïns, sempre n'hi ha hagut. Ja es veurà qui arriba a Batxillerat.

Secretari ha dit...

Company Josep Lluís, t'oblides que a Batxillerat també s'aplica l'exempció. I respecte de ser o no ser maleducat per fer ús del valencià, tampoc em preocuparia massa. No costa res assumir amb naturalitat que sí, que ho som, unas absoluts maleducats. I què? Que pensen el que vulguen. A mi, almenys, em fan sentir bona persona i tot.

Arnau Boix i Pla ha dit...

M'agradaria tant que el què expliques a aquesta entrada siguera un relat de ficció... Estem bojos aquests valencians. Jo també triaria mort, però em tem què ens acabarem de seguida.

Àlex ha dit...

No es pot fer res contra aquesta exempció?
He estat treballant al Pilar de la Horadada el darrer curs i he patit aquesta situació de tindre un 80% d'exempts a classe. Vull moure'm per poder canviar algunes coses. He fet un blog: http://asotazero.blogspot.com/
on intente reivindicar una millora; he anat a conselleria on no he tret res però continue insistint. He fet una instància a conselleria. He anat amb l'inspector del centre on he estat per a preguntar sobre la situació del valencià en aquestes zones.
Crec que si hi haguera una constància de queixes es podria aconseguir alguna cosa. S'està fent un esborrany on canviaran coses a l'àmbit lingüístic...

Secretari ha dit...

En efecte, és molt trist. Però em pense que tu mateix ho has dit al teu blog: aguantar o pegar a fugir. A mi, per exemple, un sindicalista em digué que em les meues classes d'exempció de valencià em posés a llegir el diari, que així ho duria millor...Què et pareix? Jo mateix, quan vaig estar a Torrevella i a Oriola també vaig patir històries i més històries que si em posés a contar-te no pararia. Vivim en un país de merda. Aquesta és la realitat. Però alguna cosa em diu que seguirem en contacte, ja veuràs, perquè les coses canviaran, tant per a bé com per a mal. De moment, no et puc dir res més.

El profe ha dit...

Podem fer alguna cosa entre tots? SI és així, cal que ens unim i que fem alguna mena de manifest om a protesta davant de Conselleria. L'únic que ja ens queda. Si voleu ens trobem virtualment: josepdevalencia@gmail.com. Des de l'IES La Serrania.

jes ha dit...

Durant aquest curs he traballat a Redovà i els alumnes d'ESO tenien una actitud bona envers el valencià. Reconec que m'esperava molts més exempts; tot i així, la mitjana de desertors ha estat de tres o quatre alumnes per grup. D'altra banda, els alumnes de batxillerat van decidir de no fer l'assignatura però n'hi va haver molts que van voler preparar-se el mitjà.

Secretari ha dit...

Conec l'IEs de Redovà, fins i tot he estat jugant a raspall en el seu trinquet, que espere que continue practicable. D'altra banda, considere bastant lamentable que els alumnes que sol·liciten l'exempció s'interessen pel mitjà. El Baix SEgure és tot un niu de contradiccions. A més a més, la cosa va per pobles. Torrevella, sense anar més lluny, n'és un exemple. Tot plegat, impresentable.

jes ha dit...

He sentit a dir que hi ha institus en què el director tira pel dret i no en diu res als alumnes, de l'exempció. Em referisc a viles com ara Monfort i unes quantes més. Mai no he pogut entendre per quins cinc sous un alumne de Torevella pot desempelegar-se del valencià però un estudiant de Pinet -posem per cas- ha de fer castellà encara que no estiga gens familiaritzat amb aquesta llengua. Fet i fet és una situació repugnant.

Secretari ha dit...

Ja ho has dit tu: repugnant. Precisament d'aquest tema tracta el meu llibre Camins al sud, apte per a estudiants de batxillerat.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...