Coronavirus. Capítol 46: 'D'Alzira i plores?'

Em costa assumir una imatge així, tan extraordinària i inusual, però tan certa al mateix temps. La plaça Major d’Alzira, buida. El parc infantil, precintat. Els bars, amb les cadires plegades. Ni una ànima. Silenci. Només coloms i tórtores que volen i parrupegen sense més. I algun operari municipal que fa la neteja —o la desinfecció— corresponent. Fa més de deu anys que visc en aquesta ciutat, o en aquest poble gran que diuen alguns, i em costa d’assumir una imatge tan tremenda, la veritat. Perquè mai l’havia vista així, aquesta plaça, normalment a caramull de vida, de xiquets que juguen, de quadrilles de joves, de pares i mares, d’homes que s’hi fan el cafè i que parlen de l’època gloriosa de la taronja. De iaios i iaies que passegen els nets... Epicentre de la ciutat, cruïlla de totes les festes que s’hi realitzen. Però res. Aquest virus que ens tenalla ho arrasa tot. Sociabilitat pel terra. I això és el més xocant. I el més trist, al mateix temps. Perquè si alguna cosa em crida l’atenció d’Alzira és que no es tanca mai a casa, sempre en el carrer: terrasses plenes, jovialitat al poder. Esmorzars, dinars, sopars... És aquesta una ciutat, d'altra banda, que sempre ha acollit alegre el meu caràcter taciturn i casolà. I això sempre és d'agrair. Ha hagut d'arribar el maleït coronavirus perquè ho perceba, que ja té collons la cosa, ja. D’Alzira i plores?, he sentit a dir moltes vegades des que hi visc. I és cert, però no només pel fet de tenir de tot i ser l’enveja, o això diuen, de la comarca de la qual és capital; sinó també pel fet de ser, crec jo, una ciutat emprenedora i plena de vitalitat. Servirà d’alguna cosa, doncs, tot aquest malson? Potser sí, potser no. El que és clar és que el caràcter obert d’Alzira i dels valencians, en general, mediterranis per excel·lència, haurà de resistir com siga les envestides d’un confinament que corre el perill de convertir-se, a curt termini, en reclutament i en insalvable distanciament. I no, això mai. Però no sé, hi ha vegades que, potser per l'efecte piscològic de la quarantena, el llenguatge marcial que emana de certes autoritats, em fa pensar el contrari. I que per això mateix, caldrà estar vigilants en un futur no molt llunyà. Perquè una cosa és curar-se en salut i una altra molt diferent és ser submís, senyal inequívoc de la pèrdua total d'identitat d'un poble i d'un país. Veurem...

Coronavirus. Capítol 45: 'Una bona idea'

Són moltes les imatges impactants, i no tan impactants, rebudes al llarg d’aquesta quarantena. Imatges tremendes producte d’una bona idea o producte d’una idea terrible. No ho sé, la veritat. «Ja voràs, ja», em va dir un amic al principi d'aquest malson. I, en fi, crec que ja ho he vist. Perquè és per a cagar-se i no torcar-se. Per tot, per tant, seleccione aquesta imatge: un got, o una botella de whisky més aviat, en la tauleta de nit d’una habitació, allí ben disposada per assistir a qui es gita cada dia abraçant-la i somiant amb ella, que més o menys és la mateixa cosa. Ofegant penes. Un ritual diari:

—I no et penses, no —em diu l’amic en qüestió que em fa arribar la imatge—. És Johnnie Walker etiqueta roja. Jo el volia etiqueta negra, però no en quedava!

És a dir, que se li van avançar. I això és el millor de tot, perquè si més no, deixa al descobert el tema principal que m’ha mogut a escriure avui. I és que és evident que tot aquell que durant el temps de confinament ha desenvolupat una bona idea, per alcohòlica que siga, ha pogut comprovar que abans ja l’havien desenvolupat uns altres. Que tu vols whisky etiqueta negra, doncs segurament, quan vages a comprar-lo, ja no el tindràs. Que tu vols rent o mantega per a fer coques? Doncs oblida’t. I així successivament fins que un s’ha de conformar amb el rebuig del supermercat. Així que aquesta és la conclusió. No ens hem quedat desabastits, això és cert, però és clar que alguns ho han passat molt millor que uns altres. O han pensat més ràpid que altres, que també podria ser, no dic jo que no.

—I ací estic jo, conformant-me amb el meu whisky de segona categoria —prossegueix el meu amic.

Però al marge del calibre de l’alcohol i de la seua qualitat, jo no me’l lleve del cap, allí tirat en el llit, les mans en el ventre mentre acompanya la respiració, fumant carquinyols, allargant el braç per agafar la botella de la tauleta i fer-li un glop, i un altre glop, i un altre, i un altre...

—Els psicòlegs tindran faena després de tot açò —conclou.

I acte seguit, m’envia la imatge, que em somou, una de les més impactants, no hi ha dubte, d’entre totes les que he rebut durant un temps en què els psicòlegs, en efecte, hauran de dir la seua més prompte que tard. Amb whisky o sense whisky...

Coronavirus. Capítol 44: 'Passeig pel Malecó'

Tot un descobriment el passeig vespertí d’avui pels voltants de casa. Sol agradable i un poc picant el que ens ha acompanyat des que hem emprés el camí pels carrerons de la Vila i hem desembocat en el pont de ferro, una de les entrades de la ciutat. Potser la més simbòlica. Referència indiscutible. Ja allí, amb el riu Xúquer sonant ben fort al nostre costat, una xicoteta incursió per l’anomenat camí del Malecó, a la vora d’una extensa plantació de magraners en flor envoltada pel riu que travessa de ple la capital de la Ribera. Alzira. Els xiquets, mentrestant, conversen animats, distrets i contents amb el seu patinet. I es mouen ràpid malgrat avançar per un caminal mig de terra, mig d’asfalt. No sé què em conten d’unes cases del futur, que els agradaria tenir una piscina i una cuina, i un bany amb televisor, protegit per una mena de mampara... No sé, alguna cosa per l’estil, coses de xiquets, en qualsevol cas. En fi. La major també m’informa de tots els gats que ha vist vagarejar pel nostre barri durant aquest temps de quarantena, que ja els coneix a tots i que els ha posat nom. Un a un. Coses del confinament! N’hi ha un fum, de gats, pel que es veu. Un fum. De tant en tant, els faig alguna pregunta de les meues: —a vore, xicotets, com es diu este arbre? I es queden pensant, per una banda encuriosits, per una altra com dient: “ja està el pesat del nostre pare amb les seues preguntetes...” No res. El passeig avança entre magraners, el cultiu predominant en aquest part del terme municipal. Tarongers a la llunyania... I, per allí, també un bancal de caquiers paral·lel al barranc de la Casella, que conflueix en aquest punt amb el gran riu que dona nom a la comarca. És, sens dubte, el final del camí circular que hem traçat des de fa una estona. Hi ha uns quants xiquets més que juguen en un parc recentment habilitat, un parc molt digne, per cert, a la vora d'un pinar, on també hi ha costeres i monticles de grava per on poden pujar i baixar, pujar i baixar... La natura és plena, i al costat de la ciutat! I hi ha un mirador des d’on contemplar la revolta del riu que es perd cap al fons tot dibuixant l’illa del Xúquer que resta ara confinada, desèrtica malgrat la remor dels xiquets que corren i es resignen, ja, a tornar a casa. Perquè una hora és molt poquet. Però les normes són les normes. Potser tornarem un altre dia. De ben segur. Una volteta profitosa, la d'avui...

Coronavirus. Capítol 43: 'Un dia, i un altre, i un altre...'

S’ha produït un canvi darrerament, un canvi de tot. Canvi d’oratge, canvi de cicle, canvi de llum... Però el resultat és el mateix. Els dies passen d'igual manera, amb poques perspectives immediates d’alterar la realitat que ens assetja, amb poca terra per birbar pel que fa al confinament, almenys ara per ara. Les hores fluctuen esperant la nit. Intencionadament desinformat. I al dematí, un nou compàs horari completa un cercle amb més hores de claror per a les hores de lectura i d’escriptura, certament profitoses, això sí. Durant una hora al dia, a més a més, els xiquets ixen a passejar. I gràcies. Tot i això, la quarantena s’allarga, i es fa més i més pesada, més i més insofrible. De fet, si es prenguera la paraula en la seua accepció estrictament numèrica, ‘grup de quaranta unitats’, ja l’hauríem sobrepassada. I més que la sobrepassarem... Hi ha una cosa curiosa, tanmateix. Els somnis, més aviat els malsons, tan quantiosos i constants al meu subconscient durant les primeres setmanes, s’han asserenat. I tot al contrari, ara dorm plàcidament, com si d’alguna manera o altra, el cos s’haguera acostumat a la reclusió, amb un patró rutinari i quotidià. Supose que és bo, això. Supose. De matí, un poc de teletreball i esmorzar; després una sessió d’escriptura; tot seguit xiquets i hora de dinar; i en acabant lectura, i jocs, i sopar, i pel·lícula... I així fins arribar a la cabotada final, amb resistència, però vençut. Nervis, discussions, esperances,... Això també compta. Un privilegiat, no obstant això, i no em puc queixar de res. Li faig voltes, a més a més, a una frase que vaig sentir fa poc en una de les meues pel·lícules favorites: Escape from Alcatraz, amb un inigualable Clint Eastwood en el seu paper de Frank L. Morris, quan l’alcaid li diu allò, precisament: «És un dels avantatges d’Alcatraz, sobra temps per a tot». I és veritat. Trasllade, doncs, la frase a aquesta nova etapa del calendari de la nostra època, dolorosa de vegades, melancòlica de vegades, fortament creativa. Sobra temps per a tot. També per a recrear ficcions i barrejar metàfores, sentit figurat contra la literalitat del moment. Un dia, i un altre, i un altre. N’extraurem alguna cosa positiva de tot plegat. N’estic segur, malgrat la pesadesa, malgrat el pas feixuc de la calor primaveral passant per davant dels nostres ulls. Mai més tornarem a tenir tant de temps per a pensar... Mai.

Coronavirus. Capítol 42: 'Xiquets al món'

Ressonen tambors, es percep l’expectació a totes les llars, als carrers, a les places. Els xiquets desperten a pleret la ciutat adormida. I el sol primaveral cobreix tots els racons d’un dia marcat a foc en el calendari, potser un dels dies més importants dels últims temps, com a mínim, dels més novedosos. La gent se saluda amb efusió. Les famílies rebroten amunt i avall conscients que el camí fins ara ardu i abancalat, s’ha tornat llis, lleugerament descendent. Allà lluny se sent el riu, sens dubte una magnífica oportunitat de sentir el brunzir de l’aigua i d'observar la vegetació feréstega que ha cobert els marges. L’herba fresca ha crescut sense molèsties, tan sols amb la dolça i melosa companyia dels teuladins, de les oronetes, dels estornells i de les merles. Caragols i buderons... Mentrestant, molts menuts corren alliberats, amb patinets, amb bicicletes, simplement a peu. Ara cap allí, ara cap ací, recorrent espais que prenen un altre sabor, un sabor, diguem-ne diferent: el passeig fluvial, el col·le, el recinte firal,... De tant en tant, s’entrecreuen amb algun amiguet, a distància. “Com estàs?, “Què has fet?...” I els pares parlen també de com els hi ha anat, de tot el que queda per assolir, d’açò i allò. Hi ha noves fragàncies en aquest nou despertar, un autèntic esclat de vida. Començar des de zero. Això pareix, almenys. I el recorregut conclou. Els rostres pàl·lids per fi han pogut prendre el sol, empeltrir-se d’aquesta nova circumstància fins ara desconeguda en aquest segle. Passaran encara dies, setmanes, potser mesos per a recobrar la normalitat completa. I hi haurà recaigudes, això és més que clar. De moment, però, la ciutat és per als xiquets. I les voreres, més amples que mai, redueixen la seua funcionalitat atesa la mancança de circulació. L’aire s’ha deslliurat de les impureses. Els gats ens miren atemorits, amb certa recança. —Què voleu, ara? Això desprenen les seues mirades, atònites. Han tornat! Xiquets al món. I amb aquesta conclusió, els passos prenen forma de futur inesperat, incrèdul, encara insatisfet. El confinament ha rebut el primer colp. L'alegria recomença de bell nou...

Coronavirus. Capítol 41: '25 d'abril'

Un dels avantatges principals de romandre a casa confinat i amb tot el dia per davant és que, d’alguna manera o altra, xiquets al marge, un pot fer el que li done la real gana. I encara que no siga molt normatiu ni políticament correcte dir-ho així, és una gran veritat. Ni més ni menys que fer el que a un li done la real gana! Perquè sí. I prou. Així que com demà és 25 d’abril i, en conseqüència, també és el dia de les llibertats nacionals del País Valencià, doncs jo he decidit agafar-me vint-i-quatre hores de festa i no escriure ni una sola línia d’aquest dietari. Sense més explicació. Però no patiu, que us deixaré faena, si no per a vosaltres, que també, sí per als més menuts de la casa. I m’explique: com que el curs escolar continua en marxa, d’aquella manera però hi continua, ja fa uns dies que he fet ús d’això que en diuen ferramenta TIC, en concret d’un joc anomenat Kahoot. Sí, com aquells exercicis de comprensió lectora de tota la vida però virtual i amb musiqueta de fons. I de tema lliure. O en tot cas del tema que trie aquell que el confecciona, que he sigut jo, és clar, perquè qui si no havia de fer un Kahoot que portara com a títol ‘Del 9 d’octubre al 25 d’abril, dos diades per a sentir-se valencians’? Qui? Doncs això mateix. Un còctel identitari on es barregen tota mena de fotografies i també algun que altre vídeo dels que es troben fàcilment per Internet. I evidentment, aquella cançó del grup Al tall que portava com a títol ‘Romanç de cec’. Així que ja sabeu. Jugueu si us ve de gust. Perquè la resta, és a dir, la diada en si, és pur romanticisme. Algú em digué una vegada que celebrar el 25 d’abril en aquestes latituds, amb tot el que això comporta, era un acte de resistència, quelcom així com un gest revolucionari davant una tessitura tremendament adversa. I jo estic d’acord. Per desgràcia, aquest és un país assimilat de cap a cap que va camí de convertir-se, si no ho ha fet ja, en una sucursal mediterrània o en un raconet de sol y playa. Que té una llengua pròpia? Tant fa! Amb identitat? Identitat, l’espanyola! Tanmateix, la remor persistirà. I ací estarem alguns per a contar-ho. Resistir ja és vèncer, deia Joan Fuster, cosa amb la qual també estic molt d’acord...

Ací el Kahoot:

https://play.kahoot.it/v2/?quizId=7e57572d-23e5-4400-89fe-ccce9f4e2b39