Febrer

Potser sí, potser el tema és a bastament conegut, però no per això s’ha de menysprear, perquè fet i fet és molt literari i es manifesta arreu del món, de vegades en forma de ficció cinematogràfica, de vegades, com és el cas, incorporant-lo a la saviesa popular de les terres mediterrànies. Quan la Candelera plora, el fred és fora; quan la Candelera riu, el fred és viu; però tant si riu com si plora, mig hivern fora. Un refrany entre molts, per això. Un refrany que se sol sentir quan el calendari marca el dia 2 de febrer i quan els bioritmes humans i naturals comencen a adaptar-se als joiosos dies primaverals que arribaran en breu. Del fred a la calor. De les branques pelades a les branques florides. Dels arrossars inundats als arrossars fanguejats i sembrats. Amb més o menys intensitat. Sempre amb aquell no sé què capaç de fer pensar a qualsevol que l’hivern ja s’ha acabat i que els daltabaixos del fred i les pluges torrencials decauran, per fi, per a més glòria del proïsme. La roda del temps, si més no. La primavera és a tocar... I així un any, i un altre, i un altre. En fi. Una vegada, en ple mes de febrer, em preguntaren quin superpoder m’agradaria tenir. I sense pestanyejar, com si el meu subconscient fora un rellotge biològic, vaig respondre allò tan tòpic de poder controlar el temps i de predir què em passaria. I de somiar despert, en definitiva, com els romàntics, que és del que es tracta al cap i a la fi. Crec, en aquest sentit, que hauré vist més de vint vegades la pel·lícula Atrapat en el temps, on un genial Bill Murray viu literalment atrapat en el mateix dia, en el Groundhog day. Tot fins que decideix aprofitar l’ocasió i fer realitat els seus

desitjos més impensats, des d’enamorar-se i aprendre a tocar el piano fins a suïcidar-se de les maneres més variades. A mi, tanmateix, em sobra amb escriure cada dia un poquet millor, o amb fer un viatge al lloc més remot del món, o amb continuar bregant amb les dificultats de la vida, o amb perllongar la felicitat, que tampoc és poca cosa, certament. Així que com a febrer el sol ja baixa per la carretera i, en conseqüència, el dia allarga cada vegada més, em tocarà reflexionar sobre totes aquestes qüestions. Perquè febrer no és un mes qualsevol, almenys per a mi. És el mes, sobretot, en què faig anys, i això ja és suficient. Un 4 de febrer. Aquari. Com l'enyorat Ovidi Montllor, a més a més, tot un honor...

Glòria

Imatge captada a les acaballes de gener
després del temporal 'Glòria' (Marenyet de Cullera)

Doncs no, a mi no em fa cap llàstima. Tanta inversió i tanta història. Tanta escullera i tanta llet. Encara ens passa poc! Què volem, després de tot? Més turisme o més trellat? Ale a la merda, ja! Un temporal de llevant és un temporal de llevant, ni més ni menys, normalment atenuat, altres molt violent, però és el que és. I pel que es veu, mai no deixarà de ser-ho, ni mai deixarà de visitar-nos, tot al contrari, ens assetjarà cada vegada amb més freqüència, i destruirà més, i donarà més maldecaps als responsables municipals corresponents. I tot això i allò. Solucions? Només una. Per això m’alegre que, almenys, després del desastre, algú, -algun alcalde díscol, vull dir- haja alçat la veu i ho haja dit, amb tot el que això comporta. Deconstruir. És a dir, eliminar construccions antinaturals a vora mar i, ja de pas, deixar d’invertir quantitats ingents de diners que, al remat, no valen per a res. Pegots! I així fins a l’any que ve. Va, home, va! Més tard o més prompte, caldrà fer aquest pas. I caldrà fer-lo sense por, assumint que això ocasionarà pèrdues de simpaties per part d'alguns veïns, i d'alguns hostalers, i d'alguns propietaris d'hotels. De ben segur, també comportarà pèrdues de vots, i d'alcaldies. I de poders omnipotents. I de tot. Però caldrà fer-lo. Levante feliz? Els turistes no venen a l’hivern, només venen a l’estiu. I beuen cerveses a recer d’un para-sol, i mengen pipes asseguts en los banquitos del paseo, i pesquen morralla des de les roques protectores, i se’n tornen a casa entusiasmats perquè han vist una pluja d’estrelles en plena nit de Sant Llorenç. Oh, que bonic! Potser saben que a vora riu, no s’ha de fer niu; però la majoria no saben que a vora mar, tampoc cal fer llar. Així que no, no em fa cap llàstima, en definitiva, tot el que ha passat. O sí. Perquè, al cap i a la fi, jo he nascut ací, i visc ací, i contemple amb impotència com després d’un error, no ve una solució, sinó que ve un altre error, i un altre, i un altre. I així successivament fins que la nostra Mediterrània es transforma en un abocador i ens demostra que no som més que això: vulgars ninots panxacontents que entropessem una vegada i una altra en la mateixa pedra. Quotidianament. De manera estricta...

Mateixa imatge a les primeries de gener
durant les calmes (Marenyet de Cullera)

Allà on hi havia arena, ara hi ha aigua i canyes. I plàstics!

BENVINGUT, EXCEL·LÈNCIA. Manel Àlamo (Ed.96)

Hi ha novel·les que entren per l’ull. I aquesta, la veritat, és una d’elles. M’ha agradat. Sí, m’ha agradat. I m’ha agradat perquè es nota que l’autor l’ha feta amb gust, amb allò que en diuen passió, amb tots els condiments que es necessiten per construir un bon relat: personatges profunds, trama coral, sàtira, humor, i en definitiva un drama ben armat ple de conjectures populars, de vegades costumista, altres, la majoria, amb una càrrega històrica evident. Una novel·la no excessivament llarga i molt àgil, de les que un llig sense percebre que s’acaba, el detall definitori, si més no. El que ha fet, al capdavall, que ara estiga ací assegut escrivint una ressenya que, sens dubte, l’autor mereix amb totes i cadascuna de les lletres, Manel Àlamo, dedicat a la docència, un escriptor que, fins ara, no havia traspassat el llindar dels llibres juvenils, historietes, se’n podria dir. Però amb aquesta, tot això ha quedat enrere, molt enrere. I ja des de la mateixa capçalera se'n deixa caure la intenció,  Benvingut, excel·lència, un títol fabulós que remet a un altre no menys fabulós: Bienvenido Mr Marshall, pel·lícula de Berlanga amb la qual aquest llibre guarda paral·lelismes evidents. En aquesta ocasió, tanmateix, no és un comitè de diplomàtics estatunidencs el que visita un poble perdut de les terres altes castellanes, sinó que és el mateix Francisco Franco el qui ho fa. Franco, el mateix Franco, amb tot el que això comporta de morbositat afegida: un individu grassonet, de veu castrada, ignorantet però amb collons. O amb colló, per a ser més exactes. Objectiu: executar-lo. I, ja de pas, canviar el rumb dels esdeveniments que configuren el dur panorama dels anys 40 en un poble valencià dels que ja no hi queden. Amb animals que ronden pels carrers, amb pastors i llauradors, amb famílies tradicionals que encara no saben parlar en castellà, amb empresaris amb aires de grandesa i amb un alcalde omnipotent i símbol de l’intel·lectualisme limitat. Encara com hi ha tota la colla de desterrats que vagaregen pel terme i per les serres, maquis i gent diversa que representen magníficament l’imaginari col·lectiu d’aquest raconet del país en una època molt determinada. Guàrdies civils, exiliats i comunistes d’estar per casa. I, alhora, pilotaris que es desafien. Perquè també se’n parla, de pilota valenciana, en aquest llibre, de veres que se’n parla. Un ambient en un franc perill d'extinció. L’ambient entre els ambients, el que combrega a tot el poble al caliu d’una pilota de vaqueta. Tots plegats. Duros que s'hi travessen. I, entretant, una cruïlla de sentiments, d’anhels, de traïcions i de cors trencats... M’ha agradat molt aquest llibre, en definitiva. I caldrà tenir en compte aquest autor per a futures experiències literàries, perquè no són moltes les ocasions que un té el privilegi de conviure amb qui, malgrat les circumstàncies, desxifra tan bé la llengua que parlem els valencians, tan popular, tan plena de girs, tan sorneguera, i tan exquisidament nostra. Manel Àlamo, de Vilallonga, la Safor. Maedeusinyor! Quasi res porta el diari.

Sento i Elena, Elena i Sento

Roman oculta entre carrerons costeruts i sinuosos, probablement perquè la historia ha volgut que siga així, oculta, molt en consonància, a més, amb la resta de cases que s’agombolen en la denominada Ciutat Vella de Sagunt. Llambordes pertot. I és una xicoteta delícia per a uns sentits massa acostumats al tràfec de l'urbs que s’obri més avall, on el soroll s’apodera a poc a poc del silenci que regna en aquesta part del poble. Té dos entrades, igualment principals, menudetes en qualsevol cas, aspecte que resulta, la veritat, un tant indiferent per a qui penetra en tal univers. Tot al contrari. Magnífic, si més no! En el marc de la porta hi ha atacat un vinil que diu Estamperia, ja que durant un temps els seus inquilins, artistes tots dos de reconeguda trajectòria, van enfilar un projecte que ha retratat esplèndidament tota la jueria, i el barri antic, i l’ermita de la Sang, i el castell, i el teatre romà, i tot allò que atrapa el visitant de l’antiga polis romana. De seguida, ens rep Elena, de cognom Uriel, artista plàstica i antiga professora de dibuix de l’institut el Clot del Moro del vell Morvedre. Ella ens endinsa en el món únic que embriaga tota la llar. Caos meravellós, objectes en aparença desordenats però estratègicament col·locats. Claraboies que deixen pas a la llum inspiradora. Ací una habitació, ací una altra, allà un quadre, allà un esborrany, allí un dibuix a mig acabar, art que brota dels prestatges, en tots i cadascun dels murs i les columnes

que sostenen l’espai. I peces i objectes actuals i no tan actuals que en qualsevol moment poden prendre vida en el taller on reposa, encara en proves, un impactant llenç d’Elena sobre el drama dels refugiats. -És l'Everest?-, pregunte jo atenent el contrast entre el blau del cel i el blanc del que em semblen unes muntanyes nevades. –No, és la mar!- em diu Elena. I el salvavides esgarrat representa el drama i la mort, que no un jupetí fosforescent d’escalador. Allà vaig jo. Ignorant de mi. I aleshores, em dedique a fer fotos... I a escoltar, i a observar, només això, a observar, que amb això ja és prou: els atifells d’artista, les pintures, els pinzells, els dissolvents, els pots, les taules, els diferents habitacles que apareixen entre escales i sales d’estar. I els llibres, perquè n’hi ha molts, de llibres. Novel·les gràfiques, còmics de diferent pelatge i condició, i també literatura. De la bona, com no podia ser de cap altra manera. Em crida l’atenció el títol No se fusila en domingo, del doctor Pablo Uriel, que no és altre que el pare d’Elena, sotracs i viaranys de la vida passada d’un home la memòria del qual es percep a cada pas, i a cada carpeta, i a cada prestatge que la seua filla ens mostra orgullosa mentre pugem escales amunt...

Totalment lliurats a l’embruix de tot plegat, doncs, penetrem en el santuari personal del dibuixant Sento Llobell, que és el marit d'Elena. I aquest home que no necessita presentació perquè per la seua obra el coneixereu, ens saluda encantats mentre traça les línies del seu pròxim llibre. Mans de practicant, ulleres fines, amabilitat corprenedora. –Que bé que hagen vingut  uns amics-, pareix pensar. Afable i atent. Els xiquets al·lucinen quan s’assabenten que aquell qui tenen al davant és el dissenyador del parc Gulliver de València. I al·lucinen també amb tota la resta de coses que els envolten, sobretot amb l’enorme partit que se li pot traure a una simple llapissera de dos colors. No és tan simple, pel que es veu... Ni res és tan fàcil. En això consisteix, precisament, la professionalitat. L'habilitat és innata, sí, però la dedicació contínua és infinita. Darrere de Sento, hi ha una prestatgeria amb els principals títols d’Hugo Pratt que fa les delícies de tot un admirador com jo. I més enllà, entre obres d’indiscutible valor i entre la pols en suspensió que sura per la literatura de nivell universal, s’entreveu el nom de Joan Fuster i el seu Diccionari per a ociosos. M’assec, per tant, davant de  la

bellesa que m'encalça i mentre l’home de gest modest i càndida mirada ens dedica el seu últim llibre, entaule amb ell una gustosa conversació al mateix temps que el meu xicotet fa els seus primers esbossos dalinians en un reciclat full de paper. Una joia bibliogràfica anomenada Historietas del Museo del Prado reposa entre els braços dels meus menuts mentre baixem de nou cap a l’eixample de la ciutat. Una visita fabulosa. Una parella encantadora. Al capdavall, un bon dia per a pensar en la creació i la vida...   

COLP A COLP, glosses sobre pilota valenciana. (Ed.96)

Felicitat, la paraula és felicitat. I orgull, molt d’orgull. Orgull d’amics, de familiars, de coneguts i de gent diversa, uns moments inoblidables que van transcórrer en una sala en aparença freda i desemparada però que es va convertir de seguida en un refugi de tendresa i de complicitat, totes i tots al caliu d’una modesta presentació d’un llibre que parla, veges tu, de pilota, de pilota valenciana, i també de llengua. I a Sagunt, ni més ni menys, allà on la pilota ja no roda, allà on la llengua a penes s’hi percep, allà on paraules i expressions de la parla popular com ara partida sabatera, alfarrassar, badana i galotxa, entre moltes altres, lluiten per rebrotar entre un present ordinari i farcit d’uniformitat. Paraules majors! No era la primera vegada, tanmateix, que feia una presentació al que és i serà el meu poble. No. I això a pesar dels conflictes que sovint mantinc amb els seus carrers, i amb la seua idiosincràsia, i amb les seues gents, i amb tot allò que em recorda que un dia hi vaig nàixer sense opció de triar i sense opció de dir no o ja veurem. Un poble, el meu, que bé es podria comparar amb una pedra mil·lenària, ruïna morta de l’antigor, una pedra amb molt de valor, sí, però en conseqüència una càrrega feixuga que pesa molt més del que qualsevol altre valencià conscient de ser-ho podrà arribar a imaginar mai. Però ara va i resulta que, sota aquestes circumstàncies, apareix un llibre que es titula Colp a colp. I ves per on, la simbiosi entre el poble i aquell que se’n va anar en el seu dia, s’hi produeix. I ací qui escriu, s’emociona perquè ni en el millor dels somnis s’haguera imaginat tanta valoració i tanta estima. Així que heus ací, per tant, la meua gratitud. Val i ratlla i pilota encalada! Perquè la partida és llarga, potser, però el solatge hi perdura. Un repte encoratjador. Si més no, un acte de resistència entre les aigües somortes de la nostra identitat de poble...

M'encanta aquesta imatge. Reflecteix molt bé

el que va passar a la presentació del llibre

COLP A COLP, glosses sobre pilota valenciana

I com que la cosa va d’identitat, ací teniu la pregunta: quina expressió pròpia de la pilota valenciana i, com a tal, pròpia de la parla popular, equival a l’expressió castellana a buenas horas, mangas verdes? El llibre Colp a colp ho explica. Però si el vols entre les mans, abans hauràs de contestar. El premi el tens a tocar!

Lapònia

I, de nou, el caminant es retroba amb el paisatge deshabitat, carreteres infinites i serpentejants que discorren entre pinars i muntanyes de pissarra, amb l’olor de la terra verge i el rastre dels cérvols i els cabirols que habiten entre la massa forestal. Intacte, tot roman intacte, tot excepte la gent que hi viu, cada vegada menys nombrosa, més envellida, afectada de ple per l’oblit sistemàtic i també per la recerca d’una vida millor allà on el progrés ha destruït l’entorn sense criteri i sense fre. La notícia d’enguany són els talpets, sí, els talpets, que han proliferat en els marges de terra i brossa que configuren l’accés al poble. Una plaga, certament, sense amenaces humanes, sense gats que els facen fugir a indrets recòndits i amagats, lluny del soroll i el tràfec incessant. Aquesta és la notícia, veges tu: els talpets. Aquesta i també l’escassesa de pluges, un mal galopant, el drama d’un present brut i devastador. Perquè tampoc durant aquesta tardor ha plogut el necessari per fer aparèixer els venerats bolets: esclata-sangs, ceps, gírgoles de card, ous de reig... L’aigua, de fet, baixa mansa per la font, a penes un filet; i el riu, el riu no sona, un corrent subtil que, en absolut, cobreix la rambla, estreta de per si. La bellesa és innata, malgrat tot. Sempre ho és en aquest llogaret on els xops ja canvien de verd a groc en un anunci clar de la imminent però tardana arribada de la primavera de l’hivern. La denominada zona zero de la Lapònia espanyola és un gust per als romàntics, malgrat la tristesa i la impotència que desprèn quan es deixa enrere sense solució de continuïtat. S’oxigena un mentre puja al pic simbòlic del terme i reposa la fatiga. Llibertat. L’aire fresc rebota sobre les roques i empenta el viatger a vagarejar sense un destí concret, amb el ferm objectiu de deixar córrer el temps i també la caiguda de les gotes imperceptibles del mes d’octubre, allí a recer dels pins, entre els cards i les plantes aromàtiques. Hi ha un cert regust de frustració allà dalt del cim. Cases afonades, camps erms i, al fons, una vasta extensió de blat que espera allò que en diuen la salvació: les ajudes econòmiques. No hi ha espigues, clar que no, ja arribarà el seu temps.  

Ara cal passar l’hivern, i la neu, i les gelades... Fum en les xemeneies, aroma d’alzina cremada. Fa anys, en aquest poble hi havia una placeta per als bous. Ara ja no hi és. Fa anys també, a les cuines de les cases encara penjaven l’embotit de les argolles encastades als sostres de pedra. Ara ja no passa el xarcuter... Del bar arriben les veus dels pocs que resisteixen l’embranzida de les adversitats. I, lentament, el silenci s’apodera mentre la carretera s’obri camí de la uniformitat. Una estranya sensació de malenconia embriaga el viatger perquè sap que aquesta calma dormitarà en el seu dedins fins a l’any vinent. Tot un any, l'eternitat. Fosc auguri en la terra de l’ocàs...