Poliestiré

Em crida poderosament l’atenció que ningú amb responsabilitat institucional en diga res. O almenys, que ningú ho diga més enllà del que significa quedar bé. Em crida l’atenció que, a més a més, passe any rere any, com si la cosa es tractara d’un simple detall intranscendent; i em crida l’atenció que, d’altra banda, tot forme d’un ritual que molts valencians consideren imprescindible però que, curiosament, deuria ser tot el contrari, és a dir, totalment prescindible. Més encara en aquests temps de canvis climàtics en què a les escoles imperen missatges i martingales publicitàries que ens haurien de fer reconsiderar la nostra postura respecte de les desfetes mediambientals que imposa el present: no hay planeta b, per exemple. Hipocresia al poder. Però què hi farem. Les falles, més en concret els monuments que les immortalitzen continuen a la seua, dalt de la piràmide social, vull dir, perquè a hores d’ara, i res fa pensar que tal cosa canvie, prossegueixen el seu camí gràcies al poliestirè, altrament dit suro blanc. I això és un despropòsit, es mire per on es mire. En primer lloc, perquè, en efecte, és una barbaritat. En tota regla. Sí. I, sobretot, perquè tal material es crema. I no de manera sostinguda o progressiva, que va, sinó tot a una, tot concentrat en la mateixa nit. La nit en majúscules. La nit del foc purificador, en diuen, per a més inri. Sí, és clar. Negre i farcit de partícules contaminants és el cel de Sant Josep. I davant d’això, no hi ha remei. O sí, però quasi que millor no insistir-hi. Per a què, al cap i a la fi? Hi ha algú a la sala? Doncs això. Però jo, cada vegada que creue els arrossars de l’Horta i la Ribera i assistisc a l’espectacle meravellós de la inundació hivernal, també anomenada Perellonà, m’ho qüestione. I em fixe en la palla sobrant de la collita, cremada majoritàriament, o arreplegada i embalada en el millor dels casos a fi de donar-li un ús responsable i eficaç. I em venen al cap les mateixes promeses de sempre. Que si es pot reutilitzar, que si es pot gastar per a bastir monuments fallers, que si açò, que si allò. Que si es buscaran alternatives... Tanmateix, no res. Suro i més suro! I allí tenim la palla, mentrestant, que s’enlaira cada novembre a través de guspires de fum, i que això deu ser molt tòxic, és de veres, però que no ho és tant com el poliestirè, de moment rei indiscutible dels materials emmotllables per a més desgràcia d’un material biodegradable que ocupa titulars de diari i que diuen que és car i costós laboralment parlant. Però que hi és, malgrat tot. Així que allí reposa, per tant, la palla, deixada caure sobre les tiges segades de l’arròs, asfixiant les aigües d’aquesta joia de la naturalesa que acontenta el turista però que avergonyeix al més fervorós partidari de la identitat nostrada: l’Albufera. Que bonic!

Clemenvilla

Clemenvilla. Aquesta varietat de taronja, o més aviat de mandarina, sempre em recordarà ma tia. Per això, cada vegada que m’endinse per aquest camí anomenat vell de Terol, sempre faig parada allí, on ja es veuen alguns camps erms i abandonats que amenacen alguns altres encara en plena producció i carregats, a hores d’ara, de la varietat estrella del terme: la clemenules, o la nulera, que és com es coneix popularment aquesta fruita daurada per les contrades morvedrines. Tanmateix, no és aquesta la que cull jo, no, no. Jo preferisc la clemenvilla, ja ho he dit, perquè aquesta sempre em recordarà ma tia. I això és molt bonic. Perquè ma tia ja no hi és, fa temps que se n’anà. I a ella li encantaven aquestes taronges. Sempre ho deia això: «Ja n’hi ha, de villes». Molt bonic, sí. Jo crec que tal atracció era perquè eren dolces, com ella; o potser també perquè la seua temporada començava, i comença, el mes d’octubre, que és curiosament el mateix mes que ella va nàixer, allà per l’any 1923. No ho sé. Però el cas és que li encantaven. Així és que avui m’he posat davant de l’arbre, un arbre només, allí mateix, en una partida de terra amb un nom bellíssim i evocador que em transporta, igualment, als matins en què l’aigua corria per la sèquia i regava tot allò que avui són tornalls farcits de gomes del degoteig: el Pla de l’aljub. Vall silent i enyoradissa d’una abundància irrecuperable en els temps que corren, amb el vell camp familiar resistent al pas dels anys i les crisis agràries permanents. Me’l trobe de front, l’arbre, dic, ben a prop d’aquella bassa on s’acumulava el llimac i creixien els samarucs. I jo que els intentava pescar mentre la jornada discorria entre el zum-zum de les vespes i l’hora de l’esmorzar. Però tot ha canviat. Tot, evidentment. Tot excepte l’olor d’aquesta taronja de corfa cenyida que pele, amb paciència, a la vora de la sèquia derruïda. La retinc, doncs, al meu dedins mentre baixe cap al poble i constate que, en efecte, el que passa és el temps. I que això no hi ha qui ho pare, ni tan sols el sabor inconfusible d’una taronja tan dolça com ma tia...

Una recomanació absoluta per als qui encara no l'han llegida: NORUEGA, de Rafa Lahuerta. Ed. Drassana

Confesse que no vaig llegir Noruega quan tot el món la llegia, confesse que no la vaig comprar quan arrasava en les llibreries i confesse que un atac furibund de prejudicis em va envair quan ja era un fenomen literari imparable del qual, jo, com a valencià conscient de ser-ho, hauria d’estar enormement satisfet. Confesse tot això i molt més, com ara que la meua indiferència envers aquesta obra era producte, fonamentalment, del fet que jo mateix m’havia presentat al premi Lletraferit que guanyà Rafa Lahuerta l’any 2020. Però bé, tampoc cal contar-ho tot. De vegades es perd, i altres vegades es guanya. Tan simple com això. La bona qüestió, en qualsevol cas, és que durant un temps, em vaig mantenir ferm en la meua decisió de no llegir Noruega, de deixar passar el seu moment de glòria, d’esperar que es desinflara el seu grandíssim èxit editorial i també en el fet que se m’esgotaren les excuses i no sé quantíssimes falòrnies més: que si el seu llenguatge era poc normatiu, que si es deia no sé què de Joan Fuster, que si el valencianisme de tercera via de l’editorial,... En fi. Tot excuses. Tot. I era curiós, perquè en el fons, em delia per llegir-la i, en efecte, res del que deia i feia per a justificar els meus prejudicis servia per a res. Així que, finalment, un bon dia, supose que enlluernat pel cel crepuscular de setembre, la vaig comprar. Fou en una d’aquestes firetes que desprenen tendresa i arrels, al bell mig del monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat. I en veure’l exposat, ho vaig dir, és clar que ho vaig dir: «Home, ací el tenim. No un llibre, no, sinó el llibre, el llibre!». A la qual cosa, el xic que atenia la paradeta, de l'editorial L'Encobert, de qui no recorde el nom, va reaccionar amb un somriure còmplice i un sí rotund, sense a penes parpellejar. Perquè, en efecte, era el llibre. I això ho certificava, a més a més, que se n’havien venut més de 10.000 exemplars. 10.000! Quina barbaritat! Que què vaig fer, jo? Doncs comprar-lo, és clar que sí. Què podia fer si no? Qui em pensava que era, després de tot. Doncs això, un cabut i un obstinat. Perquè malgrat la compra, Noruega va romandre dos setmanes en una de les tantes prestatgeries que hi ha repartides per ma casa. Allí, expectant. A l’aguait. Conscient del seu poder. Vine, em deia. Vine i voràs! I jo que no, que hi havia altres llibres primer, que ja la llegiria, i tot això i allò. Fins que, al remat, més per pura militància literària que per ganes reals de capbussar-m’hi, la vaig començar diumenge passat. I el resultat? Ai mare, ací és on comença i acaba de veritat aquesta mena de reflexió a cavall entre la crítica i l’admiració absoluta: la vaig acabar el mateix diumenge. Tota d’un glop. I a l’altra tornes! Devorant pàgines com un descosit. Al·lucinat per complet. Totalment aborronat. Plorant. Perquè també vaig plorar. I, efectivament, rendit a l’evidència que els prejudicis són erronis, sí, ho són, que sempre ho són i que sempre ho seran. Perquè quina novel·la, quina novel·la! M’encanta, m’encanta! Aquestes foren, de fet, les expressions que em van acompanyar al llarg de les seues tres-centes vuitanta-tres pàgines. Quina novel·la! M’encanta! M’encanta! I la meua Cris que em mirava enrarida, i els meus fills que em preguntaven per què no eixia al carrer amb ells. I jo petrificat, quiet, concentrat, atent als camins i les desventures d’un personatge anomenat Albert, com Albert Camus, però de cognom Sanchis, que no Sanchís, gaudint com ja feia temps d’un bon llibre amb totes les lletres, llegint sense parar. Llegint, llegint i llegint. D’una tirada. D’una puta tirada! Un miracle que només m’havia passat una vegada en la vida, només una. Fou amb un llibre de Blasco Ibáñez, La Barraca, curiosament un dels molts literats que el tal Albert nomena en el seu recorregut vital per una València ja desapareguda, desballestada, decadent, antany plena de putes, ionquis i gent de baixa estofa en el cor del barri Xino, a Velluters; avui plena d’edificis moderns i postissos, allunyats del sentit comú i d’una ciutat que no els necessitava, una ciutat de botiguers i menestrals, amb els efluvis de l'horta mil·lenària atacats als seus carrers. La València dels antiherois era aquella, si més no. La València que ja mai més no hi serà. La dels carrers foscos i la llengua que es transmetia, amb un poc de sort, als homes, en menor mesura a les dones. La València immortalitzada per una novel·la que ja forma part de mi, a la qual demane disculpes pels desaires inicials, segurament escrita per un home mancat d’esnobismes i ple de senzillesa, honest i normal, un home anomenat Rafa Lahuerta que, pel que es veu, és aficionat del València i de la bona literatura. Total, per a què res més? La resta són romanços. I els romanços, doncs què no dir-ne, millor que no isquen de casa. Millor que s’amaguen sota un llibre monumental que tardaré a esborrar de la memòria, això considerant que no el rellija, que és ben possible, és molt possible... Al cap i a la fi, un bon llibre, supose, és com una bona droga, un no és desenganxa mai per complet.

AL FARO, Virginia Woolf

Què hi farem? De vegades, m’encabote a llegir-me llibres que no enganyen ningú, que són lents, fins i tot tediosos, on no passa res, que, en principi, resulten impossibles. Llibres d’aquells que tenen una aureola de dificultat que es confirma mentre un passa pàgines i es pregunta una i altra vegada per què? I per què? I per què? Com si no hi haguera llibres! Com si no en tinguera, jo, en el meu benvolgut estudi. Però res. Allí que vaig, encuriosit pel volum de pàgines oblidades i encastades en les prestatgeries que vaig muntar fa temps, més o menys des que descobrírem que la nostra casa ens regalava una miqueta més d’espai i, en conseqüència, una miqueta més de llibertat i literatura. I, de sobte, hi apareix: Al faro, de Virginia Woolf, en castellà. I jo respire profundament, no pel fet que estiga en castellà, que no, és clar que no, sinó perquè no és la primera vegada que em plantege llegir tal títol, i perquè, en efecte, ja ho he intentat altres vegades i no he pogut mai, així que si aquesta vegada em llance serà la definitiva, que ja ho tinc bé, ja, i de tant en tant escalar una roca no va gens malament, ni que siga per donar eternitat a una mena de dèria malaltissa que jo mateix he desenvolupat pels fars d’un temps ençà. El problema, tanmateix, és que en aquesta novel·la marcada pels monòlegs interiors i les descripcions, el far és quelcom així com una entelèquia i a penes s’hi descriu. Simplement, apareix i desapareix com si es tractara d’una meta a la qual, en algun moment, hi arribarà el quadre de personatges que desfila línia rere línia i sentiment rere sentiment: el senyor i la senyora Ramsay, els seus vuit fills, Lily Briscoe, Charles Tansley... Potser més prompte, potser més tard, o potser mai. Qui sap! El temps, un altre dels grans protagonistes de la novel·la, és qui ho dictarà, això. Si hi arriben o no, al far. En qualsevol cas, l’irradiador sempre hi serà, amatent a les desgràcies personals, a les frustracions, un tot de detalls, matisos i oracions subordinades que, al principi, desorienta; més tard, magnetitza; i, finalment, crea un solatge al dedins del lector. Perquè aquesta és, en definitiva, la conclusió de tot plegat. El solatge literari. És clar que un ha de tenir ganes d’enfrontar-se a això, i interés, i concentració. I paciència. I moltes vesprades plujoses de setembre. I respecte per la bona lletra, això sobretot, que al cas no deixa de ser la clau que evita el col·lapse i la temptació de fracassar, de bell nou, en la lectura d’un clàssic no gens fàcil. Tot el contrari. Profund, diria jo, tant per a bé com per a mal.

AMANDA. Perifèric edicions

Heus ací el fruit del meu treball, la meua cinquena criatura, potser la que més m’ha costat d’infantar, què dic potser!, sens dubte la més complicada de quantes he escrit. Nits que no eren nits, vesprades de frustracions, i açò que no qualla, i allò que no val, i ara per ací, i ara per allà, i ara que sí, que ja era hora, que algun premi espera, i aquell que et diu que t’has quedat prop, i aquell altre que t’anima a perseverar, i a reescriure, i a polir, i a podar... I, a la fi, després d’uns anys en què l’escriptura es converteix en una muntanya russa d’emocions, en un calvari incomprensible i en una obsessió malaltissa, va i resulta que arriba el dia que te la trobes estampada, publicada, amb la mateixa coberta que havies somiat des del principi i que et remet a aquell dia de tardor on la mar reposava solitària després de l’abús estival, amb unes ones tèbies que a penes t’arribaven als peus però que feien bromera en xocar contra les pedres. Perquè allí hi ha pedres, moltes pedres. I roques. I solitud, sempre hi ha solitud. La imatge de l’oblit i la marginació. Però quanta calma, quanta pau! Quant de temps fa d’això, amic? No ho sé. Però ara puc dir que la mar es preparava ja per a les calmes hivernals. I que els nostres xiquets acumulaven pedres precioses i closques de petxines disperses per la vora. I que hi havia una barca, que ja no hi és. I una profunda deixadesa que obria la porta als plaers més maltractats de la Mediterrània: el silenci, la llibertat, el vol plàcid de les gavines... Cent metres de camí polsós. A penes cent. I un que percep de seguida la línia tan fina que separa l’harmonia del desastre. Però això ha de ser així, diuen, i així és, per desgràcia, que abans la mar era infinita i ara ja no ho és, que les preferències són els altres, mai els oriünds, que tot és fugaç i que, en efecte, els romàntics són perillosos perquè somien amb els ulls oberts, perquè no saben pas quan s’acabarà el somni. I que la realitat va molt més enllà de la conservació d’una terra i d’un paisatge que va poder ser i ja mai més no hi serà...

I els dimecres, partida a Guadassuar

I arribat el mes de setembre, un dimecres com qualsevol altre, les opcions de passar una vesprada entretinguda abans de capbussar-me en la faena d’un nou curs escolar, em situen de nou en el trinquet de Guadassuar, si de cas un dels pocs temples del joc ancestral que resisteix els envits furibunds de la modernitat en ple cor de la Ribera del Xúquer. I allí, cercant allò que en diuen literatura subterrània, m’assec al costat d’una gent sana i propera que, ben bé sense adonar-se’n, perpetua el que en altres contrades ja s’ha convertit en un record o en un ritual subaltern que es manté com una planta silvestre mentre els marxadors canten als blaus o als rojos i els aficionats saluden els cossos herculis dels qui es batran a dintre de la canxa. «Com va, xicon?» Espasses en alt. I la postura que es consolida a pleret. Sobre les lloses, alerta!, hi ha el campió, Puchol II; i, enfront, el net d’aquella figura carismàtica dels anys 50 que es deia Juliet i que ara pren el nom de Salva Palau, esquerra de ferro, una realitat ja consolidada per a més gaudi dels aficionats congregats en bon nombre a l’escala i a les galeries del recinte riberenc. La notícia és bona. Molt bona. Perquè sí, ausades que sí. Hi ha gent. Hi ha prou gent. I això m’agrada, ja que en primer lloc mostra les credencials del joc popular per excel·lència, latent encara, d’alguna manera o altra. I en segon lloc, perquè la vida continua malgrat l’absència ben sentida d’aquell que esguarda des d’allà dalt: Paco Cabanes, el Genovés. Pense, per això, que així és com li haguera agradat al gran mite trobar-se el trinquet, un dels seus preferits, la cita de cada dimecres. I pense, també, que la pilota és ferma i que ha de continuar rebotant siguen quines siguen les adversitats que l’envolten. Perquè en queden pocs, de trinquets amb aquesta vitalitat. Molt pocs. I aquest, el de Guadassuar, n’és un, potser l’únic de la contornada que contraresta la imatge terrible i dolorosa del d’Alzira, o el d’Algemesí o el de Carcaixent, per citar només alguns exemples de trinquets caiguts en l’oblit i en la desgràcia. Les travesses, per tant, es creuen a l’escala i la llotgeta amb la naturalitat del poble vell, amb parades esporàdiques de les que ja no es fan en les competicions oficials, amb talons que es buiden de paper perquè l’olla bull d’expectació i perquè els pilotaris li tiren de bo des del principi honorant el significat ja en desús de partida del dia a dia. I la partida es fa eterna, no d’avorriment, és clar, sinó de colps continus i meravellosos que, al remat, converteixen el trinquet en un molt intermitent que ressona més enllà de les seues muralles. Un espectacle. Un aficionat afirma, aleshores, que aquesta és la millor partida que ha vist en tot l’any. Un altre diu que allà on estiga Natxo de Beniparrell, que es lleve qualsevol altre mitger, per bé que es diga Salva de Massamagrell i siga tot un veterà. I un altre, comenta allò que el qui més sap de pilota, no en sap res. I no m’estranya. Els qui havien pres de deu i de cinc a favor dels rojos, perden la travessa. I, finalment, el net de Juliet, l’anomenat Salva Palau, guanya el combat per 60 a 55 quan la nit ja ha caigut en el cel de l’inestable i primerenc mes de setembre. Se senten llamps i rellamps a la llunyania. La tardor anuncia el seu esclat mentre el públic abandona el seu temple particular i torna a casa amb un gust de boca deliciós i, a la vegada, molt difícil d’assaborir ja en aquestes latituds tan castigades pel progrés devorador.