Coronavirus. Capítol 52: 'Mascareta'

Les autoritats diuen ara sí, ara no. En alguns supòsits, cal; en alguns altres, no cal. Però en la seua majoria, tots la porten. I com que jo no vull ser menys ni tampoc vull sentir-me senyalat per ningú, doncs avui, per primera vegada en aquesta quarantena i, també, per primera vegada en la meua vida, m’he posat la mascareta per a eixir al carrer. És de color negre, el meu color preferit, i el color de la negativitat, diuen què. Què en farem. Soc com soc. I ara, amb més motius que mai. Però bé, deixem-ho córrer, això. Com deia, amb la mascareta posada, he eixit de casa i he enfilat el carrer dret cap a Mercadona, allí on encara no havia anat, creieu-me. Un supermercat on venen, entre altres misèries, fruita i verdura d'origen deshonest però que ara m’oferia l’oportunitat de fer un poc d’anàlisi d’aquesta situació tan estranya que patim. Allí, per això, m’he trobat amb gent del barri que ja feia temps que no veia, i sí, quasi tots portaven mascareta, en alguns casos d’un sol ús, en altres personalitzades, algunes amb dissenys trencadors, algunes altres més simples que una col, de millors i de pitjors. No he pogut evitar pensar que molts, jo el primer, la portaven per allò del què diran. Què en diran si no la portes, és clar! Però en fi... Quan he acabat de comprar les quatre favades que havia de comprar, he xarrat d’açò i d’allò amb un empleat que conec: que si mal merder, que si tot açò es fa molt pesat, que si com estan els xiquets,... El de sempre. I ell, amb mascareta, evidentment, que netejava les mans dels clients que hi entraven. I els donava guants. Veure per a creure. Però això és el que n'hi ha... Una vegada conclòs el meu periple per aquest centre de productes importats i prefabricats, m’he dirigit cap a la carnisseria, perquè què collons!, calia aprofitar que havia eixit de casa amb una mascareta nova de trinca. A lluir modelet! I allí, en la carnisseria he tingut la desgràcia de sentir un home que ni mascareta ni hòsties, ell duia una mampara. I això, pel que es veu, li donava cert avantatge respecte dels altres, tant en les formes com en les xarrades que feia, certament lamentables. A punt he estat de contestar-li, a puntet, però he preferit callar-me, ja que no tenia ganes d’afegir més llenya al foc de les inoportunitats que ens assetgen últimament. I això que s’ho mereixia, la veritat, perquè ell, allí, assegut en la cadira, i ordenant la comanda alhora que parlava i parlava: «ja veus tu, els mestres i els de l’ajuntament, ixos sí que me'ls conec, jo, tots sense fer ni un brot! I cobrant!»; «açò és com la pantanà, els que bé, bé; i els que mal, molt mal»; «i en la plaça? Pa cagar-se! Allí tots fent rogle, xarrant d’açò i d’allò, passant el virus! Després són els primers que es queixaran»; «i els mestres i els de l’ajuntament cobrant, cobrant!». Una vertadera obsessió la d’aquest home, amb els funcionaris, així en general. I mitja hora que ha estat comprant. I així fins que se n’ha anat d’una puta vegada de la carnisseria i la cara de la carnissera ha pogut relaxar-se un poc: —Com acabarem!, m'ha dit. Doncs sí, com acabarem. Com a gàbies. Però independentment dels amables vituperis que m'he hagut de menjar, ja ningú em podia arravatar el fet d’haver lluït la meua nova mascareta, que era, —és—, de color negre. Ben mirat, com el panorama que tenim...

Coronavirus. Capítol 51: 'Espais públics'

Hi ha un recinte davant de casa que té per costum acollir atraccions de fira per Nadal, concerts en dates assenyalades i, de tant en tant, també alguns esdeveniments de marcat caràcter festiu o comercial. La resta, és a dir, els dies o els mesos que no està ocupat és un gran espai obert que normalment no presenta molta concurrència i que se sol evitar perquè resta apartat del poble. Alhora, també, perquè els mosquits i les rantelles ataquen sense pietat les canelles i els braços dels que s’hi aventuren. En done fe. La situació, però, ha fet un gir radical en les darreres setmanes com a conseqüència del llarg confinament al qual ha estat sotmesa la població. I bé siga perquè els xiquets i els pares ja estan més que esgotats psicològicament, o bé siga per la ja famosa i controvertida desescalada planificada pel govern, el recinte, així com els jardins i el passeig fluvial que envolta tota la zona, presenten un aspecte magnífic que a mi, particularment, em recorda aquell altre solar, ja desaparegut, que hi havia davant de ma casa quan jo era menudet. Un antic camp de futbol que solia acollir molts xiquets després d’eixir d’escola, vesprada rere vesprada, enfangats, suats, bruts. Assedegats. Sempre amb algun trinxo en les cames per culpa de les caigudes constants. I no, no és que el recinte que hi ha ara davant de la meua actual casa siga igual, ni de bon tros, però salvant les distàncies se’n pareix un poc. I sorprèn, la veritat, sorprèn. Sorprèn perquè és sensacional veure jugar els xiquets sense mòbils, ni sense aparells, ni sense res que no siga una pilota, o una corda, o uns patins o jo que sé, sense res que no siguen les seues mans i els seus braços, lliures ni que siga per una hora, una miserable hora. Bé està dir, per això, que la situació és excepcional, i també incòmoda, és clar, per l’obligat distanciament físic que imposa un virus encara per controlar, però ja va bé, ja, aquest retorn al passat més bonic, a aquell que tenia els grans espais encara per urbanitzar com a enormes patis de joc, sense incomoditats, ni modernitats, ni pors, ni res de res. Em ve a la memòria, per tot, un conte magnífic de Gianni Rodari en què els tramvies, els autobusos i els cotxes han estat suprimits per complet d’una ciutat com a conseqüència d’un invent meravellós que es diu la vorera mòbil. Diu el conte que els vellets ho han aprofitat per a ser-hi transportats una vegada s’han cansat d’estar-se en els jardins públics i que els xiquets, evidentment, han ocupat els carrers per a jugar. Quan un guàrdia, a més a més, intenta requisar-los la pilota amb què juguen, ells mateixos li posen una multa... I tot i que en la societat dels nostres dies estem molt lluny d’implantar voreres mòbils i de posar denúncies a la policia, potser arriba el dia, després de tot açò, que s’hi produeix el miracle i que algú més que els quatre de sempre s’adona que el progrés, i la seguretat ciutadana, i la tecnologia i no sé quantes martingales més no sempre són satisfactòries. Només amb això ja hauríem avançat un poc...

Coronavirus. Capítol 50: 'I com ho enyore...'

I entretant m’arriben sorpreses molt agradables i molt gustoses de llegir. Tasques que realitzen alguns alumnes i que, d’alguna manera o altra, em diuen que sí, que hi són presents, virtualment, però que hi són, cosa que sempre, sempre, és satisfactòria. Perquè alguna cosa bona en traurem de tot açò, de ben segur, els mestres i els professors. Alguna cosa... Rep, per això, cada dues setmanes més o menys, un dietari de confinament d’una alumna que em té particularment fascinat. Amb les faltes d’ortografia pròpies d’una adolescent, no ho negaré, però fabulós en tot el seu conjunt, senzill, sincer, persistent, tenaç. No se’n pot demanar més, la veritat. Almenys, per la meua part. Això, de fet, és el que vaig demanar quan va començar tot aquest malson de la quarantena. Només això: que em contaren el que sentien, el que els envoltava, els seus somnis... I que ho escriviren, per favor. No res més. La iniciativa, tot ho he de dir, tingué una acollida més prompte freda, aspecte molt comprensible, d’altra banda, però mira, hi ha qui em va fer cas! I aquesta alumna, n’és una. I amb això és suficient. Tampoc demanava la lluna. L’últim episodi del seu dietari, a més a més, nomena la mar, la nostra benvolguda mar, i en parla al llarg de tot un paràgraf. En concret, diu que presenta un aspecte blavíssim, espectacular, i que convida a passejar perquè fa una oloreta boníssima i perquè hi ha ànecs que pareix que es burlen de nosaltres perquè no hi podem entrar. Magnífic, certament. Ànecs que es burlen de nosaltres... En aquestes paraules, tan aparentment innocents, veig reflectits molts dels aspectes que ens tenallen i ens identifiquen al llarg d’aquests dies: la solitud, la sinceritat, la llibertat, o fet i fet la tendresa de tot plegat,...  Aquestes paraules em recorden també que una de les primeres coses que faré quan tot açò acabe, serà anar allí, precisament, a la que considere ma casa, on vaig passar bona part de la meua infantesa i passe bona part del meu temps de gaudi actualment, la contrada de la qual he estat sempre enamorat: el meu raconet de mar. Perquè com el trobe a faltar. I com envege el que em conta, altrament, un bon amic que hi viu: aquestes darreres setmanes, la mar presenta un aspecte d’ensomni, una estampa bellíssima que convida a seure sense més, contemplació pura i dura, hores i més hores. I el gos que corre i es banya les potes, i aquells que aprofiten la calma per a fer allò que es coneix com a paddle surf... I així un dia, i un altre, i un altre. Em conta, fins i tot, que s’han albirat moles de dofins des de la vora i que la solitud ho embriaga tot, només alterada ara pel soroll innecessari i engrescador que fa la policia, que patrulla vigilant en el seu paper de controlador, que s’ha cregut, ara més que mai, el seu paper repressor de la societat. Pobres. No donen per a més. Jo preferisc pensar, tanmateix, en les gavines de les quals em parla el meu amic —que no són gavines, sinó xatracs—, aus estilitzades que xoquen contra la superfície com un projectil, a la recerca d’algun peixet. Preferisc pensar, alhora, en el privilegi que tenen alguns de poder contemplar la carena i el sol ixent o el sol que es pon, i en les pedres que s’acumulen i amb les quals es poden fer castells, o torres, o simplement llançar-les contra el tel aquós perquè dibuixen un cercle perfecte d’ones concèntriques. I en cada cercle, una paraula, o un somni, o un record, o un pas més cap al retrobament del país que tant estimem.

Coronavirus. Capítol 49: 'Gossera'

Es podria fer un extens camp semàntic al voltant del terme coronavirus: aïllament, asimptomàtic, brot epidèmic, cadena bacteriològica, cas importat, cas confirmat, confinament, contacte, contagi, corba epidèmica, desescalada, distanciament social, diagnòstic, eradicació, incubació, mascareta, nova normalitat, pandèmia, OMS, quarantena, reclusió, teletreball, test, zona de risc... I moltíssims més. En la seua gran majoria són paraules a les quals no estava acostumat, encertades, supose jo; i científiques, què no dir-ne. Hi ha algunes, però, que són plenament desafortunades, com ara ‘nova normalitat’, que realment sona a la normalitat que als governants els passe pels nassos imposar-nos a partir d’ara; o ‘distanciament social’, que fet i fet es confon amb el tipus de distanciament que es pretén en realitat: distanciament físic, si més no. D’altra banda, hi ha altres paraules que són lingüísticament discutibles, tot i que acceptades per la normativa: desescalada, sense anar més lluny, un mot d’influència anglesa i que ha substituït de manera efectiva alguns més nostrats com ara disminució, rebaixa o reducció. Però bé, la bona qüestió no és aquesta, sinó altra. I és que en la llista de paraules que conformen el camp semàntic del coronavirus, hi ha algunes altres que gairebé de manera instintiva m’encaminen cap a escenaris que no res tenen a veure amb el maleït coronavirus i el seu vocabulari associat. És el cas, per exemple, de ‘zona de risc’, que a mi em sona a ‘zona de la mort’, i no perquè siga així, que va!; sinó perquè ahir vaig veure una pel·lícula sobre la muntanya de l’Everest i alguns alpinistes morien sense fre en la denominada zona, és a dir, per damunt dels 8000 metres d’altura, allà on hi ha manca d’oxigen, sobreesforç, congelació i mort sense pal·liatius. En fi, tot això. És el cas també de ‘mascareta’, que a mi em remet a màscara, directament, com la de l’enemic de Batman en La llegenda renaix, aquell que es fa dir Bane. I és el cas, finalment, d’una paraula que no hi és però que hi deuria, sens dubte, com ara ‘gossera’. És a dir, gossera de moure’s, gossera d’eixir, gossera de fer exercici, gossera de dormir, gossera de treballar, gossera, gossera, gossera... Tot gossera! Perquè després de vora dos mesos a casa, aquest terme duu camí de convertir-se en el resum definitiu d’una etapa on ja no valen coples, ni ximpleries, ni brofegades d'última hora. El que s'imposa sense remei és la gossera. Ben alt i ben clar. LA GOSSERA!

Coronavirus. Capítol 48: 'Olors'

Em venen aromes nostàlgics darrerament, en el sentit literal del terme. Aromes. Ho vaig notar l’altre dia, quan vaig eixir al balcó i vaig ensumar l’aire que bufava net, com ja feia temps. I també ho vaig notar durant els dies de pluja del passat mes d’abril: aquesta olor de terra banyada, humida, més forta que mai. No m’ho invente, això, no, ni es tracta de cap recurs hiperbòlic, tampoc, és una realitat que molts hauran constatat en els temps atziacs que vivim. Perquè l’olfacte no enganya, mai no ho fa, i sovint ens transporta molt més enllà dels records recents, dret cap a temps llunyans i imatges remotes que es perden pel canó de la memòria i que ens fan plantejar-nos preguntes de tipus existencial. Com és possible? Com? Però ho és, sens dubte. Records en forma d’olfacte, records que a mi em solen retornar cada estiu, allí entremig dels bancals de tarongers, o entre les dunes que travesse per accedir a la mar. O quan avance lent per la vora amb el meu rall tractant d’enxampar algun peix desprevingut. De bon de matinet, sobretot. També em sol passar a l’institut, on identifique certes olors que em duen a la meua tendra infantesa, a aquelles aules que mai no s’obliden i que perduren gràcies a l’olor, això per damunt de tot. L’olor. Inconfusible. El que no m’esperava, tanmateix, en plena quarantena, era retrobar-me amb fragàncies de ruralitat i natura al bell mig de la ciutat, amb perfums per desgràcia ja oblidats en les urbs dels nostre discórrer que s’han recuperat, ni que siga momentàniament, com a conseqüència de la reclusió forçosa i la manca d’activitat. Fragàncies que jo, particularment, identifique més aviat amb contrades amagades i belles, amb contrades on el temps s’ha aturat per complet, aquelles situades, per exemple, entre la infame línia provincial que separa realitats idèntiques des del punt de vista etnogràfic, o cultural si ho preferiu: Terol, Conca, Guadalajara... Em venen, per això, de tant en tant, perfums molt similars als d’aquests paratges que m’atrapen i m’enamoren sempre que els visite, que em transformen en un xiquet i que em fan assaborir una i una altra vegada els carrers solitaris, i la terra tendra, i l'aire polit, i l'olor de pa, aquell olor de pa. I els arbres, que deixen caure les fulles; i les plantes, que creixen lliures, salvatges, tot envaït pels efluvis de la primavera. Cotonets que volen dispersos. I ocellets que piulen sense l’amenaça constant d’un home que, a hores d’ara, al marge d'edictes, lleis i fases, deuria estar preguntant-se si serà possible retenir-los, tots aquests olors, en un futur. O si perduraran ara que ens han endolcit la difícil etapa que clou amb un tot de preguntes insondables, amb moltíssims interrogants oberts...

Coronavirus. Capítol 47: 'Senyals'

Hi ha diferents senyals que indiquen una imminent eixida del pou en què caiguérem fa gairebé cinquanta dies. Cinquanta, que no és poca cosa, no. La primera i principal és que la inspiració i la voluntat per mantenir actiu aquest dietari, fins fa poc tan desbordant, ha anat decreixent exponencialment al llarg dels darrers dies. Ja no tinc, de fet, aquella ànsia per escriure, ni tampoc la mateixa predisposició, tan imprescindible setmanes enrere, tan necessària. Les inquietuds, d’altra banda, han anat canviant, tant per a bé com per a mal. I els temes, a més a més, no brollen ja com un ullal ple de vida, ni es presenten entremig d’un somni o un malson, res més lluny, sinó que a poc a poc es dilueixen, i s’esborren, i s’acaben. I a l’endemà, no res. El buit. De l’insomni, per això, he passat a un son més o menys profund. I ja des de fa dies, les nits avancen plàcides com quan la quarantena no s’albirava en l’horitzó. Amb la diferència, això sí, que continue sense treballar, vull dir, sense treballar presencialment, endinsat de ple en els temps del que tots han convergit a anomenar teletreball. O treball virtual, millor dit. Els temps, també, de les concorregudes videoconferències, i no només entre companys de faena, no, sinó també entre amics i familiars, teràpies grupals que han actuat com un bàlsam sanador del procés particular de cadascú i que han mostrat la quotidianitat i el dia a dia a què s’enfrontaven els participants en si: els seus costums, els seus hàbits, el seu estat d'ànim. Confesse, ara ja es pot dir, que moltes videoconferències les he realitzat vestit amb el pijama. Oh, el pijama! La gran peça de roba. La peça per excel·lència. Dec haver contradit, ara que hi caic, totes les indicacions dels psicòlegs, els seus consells benintencionats però gens escoltats per mi. Ni de bon tros! Perquè com era allò que deien? Com? Ah!, sí: “convé cuidar la normalitat, mantenir els hàbits, dutxar-se de bon de matí, canviar-se de roba, bla, bla, bla..." Els collons! En molts moments d’aquesta reclusió he desfilat per casa tot el dia amb el pijama posat, fet un nyap, descurat, sense afaitar... Bé, això de sense afaitar ja era així abans. Però bé, deixem-ho córrer en qualsevol cas, que tampoc cal desafiar la intimitat. No dec haver estat l’únic que ha fet certes coses, i ha desobeït tantes altres, durant una quarantena que ja presenta els primers badalls per on tornar a la rutina i a la dignitat. Pense ara, en aquest sentit, en totes les coses que faré quan es recobre la plena normalitat. I no només serà comprar-me uns pijames nous! De moment, tanmateix, el que toca fer, en primer lloc, és airejar-se i respirar aire net, perquè ja m’ho va dir ahir un veí, ja:

—Ja té collons que la contaminació ha baixat i l’aire està més net que mai i no hem pogut aprofitar-ho, tots tancats!

Tenia raó. D’això, però, en parlaré un altre dia. Demà, potser. Perquè demà haurem eixit encara més del pou. I això és bo, ja ho crec que ho és. Això diu, almenys, el refranyer: maig arribat, un jardí a cada prat.