Coronavirus. Capítol 23: 'Taüts'

Doncs no, el títol d’aquesta entrada no és gens atractiu, per a què ens anem a enganyar. Taüts! Quasi res porta el diari. És una burla? Una broma de mal gust, per cas? Ho pareix, sens dubte, però no ho és, simplement és que tants dies tancat a casa no només m’empenten a la lectura i l’escriptura, sinó també al cinema. I el cinema, en els últims dies, i per què no dir-ho, en la meua vida diària, s’ha consolidat a ma casa com una activitat molt beneficiosa que ajuda a combatre l’impacte de certs titulars de l'actualitat realment pertorbadors per al meu estat psicològic en particular, i del proïsme, en general. Heus ací un exemple: ‘Els fabricants de taüts, desbordats: hem quadruplicat la nostra producció’. Però no patiu, la notícia, almenys jo, no l’he llegida, que tampoc no cal. Us l’adjunte, tanmateix, per si voleu flagel·lar-vos. I ací us espere, en aquest espai, explicant la pel·lícula o, més aviat el fragment de pel·lícula, que m’ha vingut al cap avui per alleujar l’efecte perjudicial d'un titular de tal entitat. Que de quina pel·lícula parle? Doncs d’aquesta: Per un pugno de dollari, de Sergio Leone, un spaghetti western en què hi ha una escena genial si del que parlem és de tipus durs, esquerps i clàssics com ara Clint Eastwood: alt, guapo, parc de paraules, sempre amb mig cigarro en els llavis, barret per al sol i ponxo com a peça de roba indispensable. Un mite entre mites. I en aquesta escena més encara: s’encamina dret, doncs, el tio Clint, cap a tres malfactors amb la intenció, és clar, de matar-los a tirs. I quina casualitat que mentre es dirigeix cap a ells, s’atura en el taller de l’enterrador del poble, un tal Piripero. I el diàleg, molt curt, és brutal: -Prepara tres caixes, diu Joe, és a dir, Clint Eastwood. –Sí... tres, respon de seguida Piripero. Fi de la història. Al perol! El que diu la meua boca ho manté la meua butxaca. Tres morts més. Faena per a l’enterrador, que evidentment se n’alegra perquè des que Joe ha aparegut pel poble, ha augmentat exponencialment la seua producció de taüts. I, en conseqüència, també els seus ingressos. Ausades que sí. Bandolers morts, diners a doll. I entretant, a un se li oblida el titular pertorbador que li ha fet veure tal pel·lícula una vegada més. I així fins que un altre periodista l’empente cap a un altre títol i li recorde alguna altra seqüència sanadora que l’abstraga de la realitat que vivim i patim durant una quarantena que altra cosa no sé, però lectura, escriptura i cine, tot el que vulgueu...

Coronavirus. Capítol 22: 'Superlluna'

Panoràmica de la superlluna en el castell de Cullera.

Una instantània captada magníficament per

Toni Sendra

Fastiguejat per tota la llau de xifres, estadístiques i càbales sobre l’impacte del coronavirus en un raconet de món que, segons diuen, s’està portant fenomenal, em dispose a buscar per la xarxa alguna notícia que s’allunye del monotema que ens angoixa l’existència i que em traga del sopor d’un diumenge interminable sense cine ni passejades per la mar. Però és clar, no arribe enlloc. I el que és pitjor: m’entra un mal de cap terrible i els ulls em sagnen d’impotència i de frustració fins arribar a la conclusió que tots esteu pensant: una autèntica merda. Així de clar. Perquè l’experiment no només no funciona, com anava a funcionar!, sinó que a més resulta contraproduent. Cinc minuts, deu, mitja hora, una hora... Però res. La COVID 19, que jo no ho sabia però és un acrònim de l'anglès coronavirus disease 19, ho amera tot. Tot. Així que captiu i desarmat, perd tota esperança de continuar amb la recerca. I a sobre, els crits de les meues criatures se'm fan particularment irritants, cosa que també impossibilita qualsevol tipus de concentració i, altrament, qualsevol tipus d’activitat que no siga la de contenir els ànims i les discussions que es fan, a tot açò, cada dia més insuportables. Dues setmanes més de confinament! I després, ja veurem. Així que paciència. I, en tot cas, com a recurs infal·lible, humor. Perquè si d’alguna cosa van ben servides les xarxes aquest dies és d’humor: mems i acudits pertot, de bons i de no tan bons. Per a triar, certament. Hi ha molt de fenomen solt per l’espai virtual, la veritat. I almenys això, s’agraeix de tant en tant. L’humor ens farà lliures, diuen què. I és justament quan pense en tal axioma que un bon amic del poble i amb el qual mantinc certa correspondència per Facebook, comparteix de colp tot un conjunt d’articles d’un web vertaderament interessant que es diu Cultura inquieta. I aleshores, la cosa, que pintava negra i depressiva, canvia substancialment, perquè no és sols que a Canàries ha florit per primera vegada una orquídia de Darwin, és que també la música d’Ennio Morricone sona cada dia a la plaça Navona de Roma durant el crepuscle, o que hi ha deu obres mestres de la pintura que ens poden servir per a assossegar-nos i per a calmar l’ansietat, o que, aquesta és de les que més m'agrada, el pròxim dimarts dia 7 d’abril hi haurà el que es coneix sota el nom de superlluna rosa, això és un fenomen que, pel que es veu, ocorre quan l’òrbita de la lluna se situa més a prop de la terra al mateix temps que és plena. I el millor és que per a veure-ho, només cal una finestra. O un balcó. O un terrat. Perquè si alguna cosa és pot fer durant aquests dies és mirar el cel, que està molt més clar i molt més net. I segurament, també, més cavil·lós per la nostra perllongada, misteriosa i beneficiosa absència.

Coronavirus. Capítol 21: 'Ensenyar'

A vore, ensenyar és divertit, molt divertit. I molt bonic. I ensenyar a distància, també, però és clar, sempre que no siga de manera forçosa i producte d’aquesta pandèmia que ens té confinats a casa fins ves a saber tu quan. En aquest cas, ensenyar i, més en concret, ensenyar a distància, és frustrant. I per molts motius. El primer i principal, perquè un sempre té la sensació de no saber si allò que fa arriba en igual de condicions a tots els qui estan a l’altre costat de la pantalla, o de si arriba, simplement. O, al remat, de si serveix d’alguna cosa. Perquè ací cadascú fa el que pot. I el que sap. I ja fa prou. Cosa que afecta a tots i cada un dels agents implicats en l’educació en temps de coronavirus: pares, mares, mestres, professors i alumnes. Tots. I entremig, un fum de plataformes virtuals i aplicacions educatives on-line que no duen enlloc perquè la situació és extraordinària i perquè, en essència, tot fa la sensació d’una contínua i total expectativa per a veure què, o per a saber què, o per a... En fi, ara diuen que això funciona, doncs això; ara diuen que allò altre és millor, doncs allò. Ara açò no es pot fer, ara açò altre sí que es pot fer... I mentrestant, recursos insuficients a les llars, situacions dramàtiques a les famílies i tensions acumulades a tort i a dret. I açò no té volta de fulla. Notes? Qualificacions? De veres hi ha qui ho pensa, això? No crec que res torne a ser com era quan el curs començà pel mes de setembre. No crec. I trobe que no seria bo fer com si no ací haguera passat res quan es reinicie el curs, si és que s’hi reinicia. Gens bo, dic, per bé que alguns s’encabotaran i tractaran de tornar, de seguida, a una normalitat que no existeix des de fa unes quantes setmanes. Així que no sé, bé faríem, mentrestant, d’agafar algun llibre interessant i armar-nos de paciència, i gaudir-ne com mai fins ara. Això només per posar un exemple. Perquè la rutina, almenys la rutina imposada pel sistema educatiu, ha volat pels aires. I jo no sé ben bé que passarà en el present curs, no sé res. De moment, romandré a casa, amb els meus. I com tots els qui vagaregen per ací i per allà, faré el que podré. I el que sabré. I el que la qualitat humana em dicte que faça, això sobretot. Ànims, per tant. I una abraçada, que avui és dissabte -de glòria!- i s'acosta allò que en diuen per aquestes dates tan primaverals: ací em pica, ací em cou, i el dia de Pasqua, t'esclafe un ou!

Coronavirus. Capítol 20: 'Escape room'

L’altre dia client fashion model d’una perruqueria, avui un cadàver. I demà, doncs ja veurem. Ves tu a saber! De moment, tocades les tres setmanes justes de captiveri forçós, quan les manualitats ja han complit de sobres el seu paper i ja han començat el seu camí imparable cap a la decadència més absoluta, aquest n’és el balanç pel que fa a les altres activitats: un saló de bellesa improvisat en el bany, amb potatges i colònies de diferent pelatge i condició escampades per terra o per tot arreu del meus cos; i un escape room físic i real, portat en viu al bell mig de ma casa i convertit en l’excusa perfecta per a deixar córrer la sang postissa per les meues galtes i veure’m disfressat de científic pertorbat i, finalment, assassinat. Tot molt tètric i molt macabre, ho sé. Però molt divertit, també, això sobretot. Ara entenc la dèria per aquestes aventures majoritàriament virtuals que no sols causen furor entre el jovent per allò que en diuen l’oci alternatiu, sinó també perquè han aconseguit fer-se un espai primordial en les prestatgeries on abans hi havia, -i hi ha, encara-, els jocs de taula més clàssics, amb moltíssimes propostes ben interessants que rememoren les aventures gràfiques procedents del rol que tant arrasaren en la dècada dels anys noranta. Terreny per a friquis, com se sol dir. Però friquis o no, el realment important ara i ací, és que avui aquesta clausura obligada de vint-i-quatre hores que és resultat directe del maleït coronavirus que ens assetja, no ha pogut amb nosaltres. Tot al contrari, ha estat derrotada amb escreix. Perquè no ha estat solament el joc en si, que també, sinó que hi hagut tot un ritual previ de preparació de pistes i de confecció de les endevinalles, amb un guió prèviament planificat dirigit a mostrar un camí a través del qual els participants, que eren la meua Cris i el meu Martí, pogueren eixir vius de l’habitació dels fets. Del room, si més no. Aleshores, jo m’he posat en el paper. Perquè tot havia d’eixir segons el pla. I he trobat útils objectes que ja no ho eren, i m’he posat una bata ensanguinada de cap a cap que he trobat en el calaix, de l’últim Halloween, segurament. I m’he quedat estés a terra, fent-me el mort, mentre el meu menut cridava de terror acompanyat de sa mare; mentre una zombie, que era la meua filla major, romania amagada baix del llit tot esperant a eixir i mossegar. A mossegar! -Afanya’t mami, afanya’t, cridava Martí. -No, per favor, no, deia mentre llegia una pista falsa. -Ací, ací... Fins que al remat, tot ha quedat resolt. La zombie només volia aigua. Només això. Com també volia que continuara el joc. Però això serà un altre dia, evidentment. Perquè aquesta és l’altra. Més, i més, i més... Una vegada s’obri la caixa de les disfresses, i els maquillatges, i el teatre, ja no hi ha marxa enrere. I això és molt bo, crec jo. Però, és clar, tampoc sé fins on em farà arribar. De client de saló de bellesa a personatge d’escape room... En fi. Reptes de la quarantena, sens dubte.

Coronavirus. Capítol 19: 'Tres setmanes'

L'Albufera i el Palmar tenien aquell dia

un ambient enrarit. Foto: Pablo Torrentí

I si tornem la vista enrere , ja fa gairebé vint dies que es va decretar l’estat d’alarma. Vint dies. Tres setmanes. Tot un món. Un món volàtil, per cert. I frenètic, també, molt frenètic, tant que costa creure com ha canviat el curs dels esdeveniments en un espai tan breu de temps. Però la realitat és que a penes fa tres setmanes aquest raconet del país es trobava encara a la vora de l’ensopiment anual de les festes falleres, perplex, sobretot, perquè en efecte havia passat allò que ningú mai de la vida s’haguera pensat que poguera passar-hi: la seua suspensió. Marededéusinyor! La suspensió total de les falles! Veure per a creure. Tanmateix, així era, malgrat ser dijous, malgrat no haver entrat encara en l’estricta setmana de festa catàrquica que cada any envaeix els carrers valencians de pólvora i despropòsits de diferent pelatge i condició. No tocava, enguany, no tocava. No. I encara així ningú va poder evitar, o no va voler, que les hosts madrilenyes arribaren en estampida a les costes mediterrànies i s’establiren en els seus refugis marítims, allí ben encauats, amb la cara ben alta i dient allò que nosotros también corríamos peligro de que cerraran Madrid. Doncs bé. Ningú va tancar Madrid. Ningú. Una comunicació fluïda, la nostra, amb la capital del regne. A-3 sempre gratuïta, com l'A-7, de veres que sí. Germandat absoluta entre el centre de l’imperi i el servil i assimilat Levante español! Perdoneu, però ho havia de dir. I aleshores arribà divendres i ja tots campaven per ací, recorrent camins dubtosos per la mar que hi havia al costat del meu centre de treball. I jo aquell dia encara vaig fer classe a l’institut. I en acabant, me’n vaig anar al Palmar, on havia quedat amb uns alumnes a esmorzar i fer-hi una volteta, primer pel poble, i ja després per l’Albufera, en la barca de Robert, oriünd simpatiquíssim que ens rebia un poc contrariat per les cancel·lacions que els turistes li feien arribar minut rere minut. -Ale, uns altres que cauen, no sé on mos durà tot açò, no sé..., deia. I, mentrestant, allí estàvem nosaltres, que n’érem quatre, només quatre: tres alumnes i un professor. I ell com a guia, Robert San Canuto Estevens, fenomenal, un guia fenomenal, que ens explicava, com només els del Palmar ho saben explicar, tot allò relacionat amb la formació de la llacuna per excel·lència d’aquestes terres, i els seus usos i costums, i tot en el parlar característic d’aquesta illa coneguda com la Venècia valenciana. Un privilegi, certament, però un privilegi enrarit per tot el que havia d’arribar. Ai mare... I és que quan el

Tot estava ben disposat a la mar, quan de sobte...

passeig en barca va acabar, amb el meu dedins confiat perquè la quarantena tal com la coneixem avui, no s’albirava encara en les rodes de premsa del govern, me’n vaig anar a un altre racó de mar, al meu, a Sagunt, a escriure, a confinar-me voluntàriament durant tot el cap de setmana. I allí estant, vaig parar atenció a la ràdio i, tot seguit, vaig espantar-me per primera vegada. I per a desemboirar-me, vaig acostar-me a vora mar, on hi havia uns pocs caminants, on hi havia també un intrèpid surfista agafant la cresta de les ones, vestit de neoprè i confirmant la fredor de tot plegat. Ambient enterbolit. I estrany. I quan vaig tornar a casa, vaig engegar de bell nou la ràdio, sense haver escrit ni una línia del que volia haver escrit. I vaig ser conscient que ja no res anava a succeir segons els plans previstos sobre el paper. Perquè me'n vaig tornar a casa, a Alzira. I vaig abraçar les meues criatures. I la meua dona. I vaig telefonar mos pares, que estaven fora. I alguns amics, que tampoc creien el que passava. I a l’endemà, es va decretar l’estat d’alarma. I ja no res va ser igual que el dia anterior, i que l’altre, i que l’altre. I aleshores, vaig deixar a mitges el meu projecte personal i vaig començar amb aquest dietari. I tot això i allò... Tres setmanes. Tres setmanes. I el que queda.

Coronavirus. Capítol 18: 'La finestra indiscreta'

La veuria una i mil vegades. I no em cansaria mai, la veritat, perquè fet i fet és fabulosa i perquè, atenent les circumstàncies que ens envolten, resulta impossible no pensar-hi; almenys en el meu cas, que m’apassiona, la veritat, de les que més m’agraden. Es tracta de la pel·lícula La finestra indiscreta, una obra mestra d’Alfred Hitchcock que guarda moltíssimes similituds amb les circumstàncies que ens afecten actualment i que gira al voltant d’un personatge postrat en una cadira de rodes (James Stewart) i confinat a casa seua. Postrat. Confinat. S’entén, no? Bé, el cas és que des d’allí, des de sa casa, o més aviat des de la seua finestra, observa el carrer i, sobretot, el seu veïnat; i el que en un principi no pareix res de l’altre món perquè no hi ha cap detall que s’escape de la monotonia habitual, a poc a poc es converteix en un suspens continu i en tot un seguit d’escenes inquietants que mantenen a l’espectador, en aquest cas a mi, amb la tensió permanent en el cos. I fins ací l’explicació. La resta, és a dir, el final, ja depèn de vosaltres. Així que ja sabeu. La finestra indiscreta, de Hitchcock. Vegeu-la si teniu l’opció. Una vertadera delícia. Una pel·lícula que si avui m’ha vingut al cap és perquè he eixit al balcó i perquè, tot al contrari del que li passa al personatge principal, jo no he vist res inquietant, encara que m’haguera agradat. Ho confesse. Però no, ni de bon tros. En el meu veïnat no passa res. I quan dic res, vull dir absolutament res. El camió del fem, en tot cas, que fa la mateixa mala olor de sempre. I els quatre operaris municipals que arreglen els jardins, amb la diferència que ara van en mascareta; i els mateixos veïns passejant els mateixos gossos vint vegades al dia. I fins i tot, els mateixos gats, als quals ja només em falta posar-los un nom. Res. Ací no passa res. I l’única música que sona a la llunyania és l’himne regional, aspecte que augmenta l’avorriment i també el terror, tot alhora. Així que algun dia d’aquests m’inventaré una pel·lícula. Qualsevol cosa amb els ingredients que ofereix un barri solitari i poc transitat. Repartidors enfollits, carters que dipositen paquets sorpresa, patrulles policials obscenes, arbres que creixen de sobte, rates que muten... Jo què sé. El meu subconscient en quarantena i reclòs entre quatre parets m’empenta cap a la por i, qui sap, potser aquesta és la solució. Crear alguna cosa, terrorífica, si més no. I mantenir el cap despert, ni que siga amb fosques fabulacions tretes de pel·lícules de ficció que ara són més realitat que mai.