Conclou la campanya del caqui i entra l’hivern en aquestes terres
mediterrànies. Vesprades gèlides acompanyades de vent que acoquinen les bones
gents d’un país avesat al temps primaveral. Sempre m’ha agradat el mes de
gener, el mes de les calmes, l’equador hivernal, Sant Antoni del porquet. És,
de fet, l’avantsala de tot el que està per arribar, l’inici d’un cicle on molts
dipositen desitjos i esperances i molts altres prossegueixen la rutina
condicionats per la brevetat de la llum del sol. Pel gener, no sigues matiner. O almenys això deien temps era temps,
quan aquest raconet del país vivia lliurat a les tasques del camp. Gener és,
entre altres, el mes en què les taronges recuperen el monopoli agrícola que antany
ostentaven sense discussió. Un mes on les clemenvilles són les protagonistes de
les taules més arrelades a la terra, l’hora de les taronges de suc, les lane late, el moment en què els últims
caquis cauen tristos de les branques i coven les noves vares que eixiran pel mes
de maig. Un cultiu en extensió. Un arbre, el caquier, que s’enlaira poderós
arribat el moment de brotar, amb una fulla verd clorofil·la tan poètica i
metafòrica com la de l’arbre nu, despullat, fins i tot avergonyit de mostrar
les entranyes quan el fred penetra i la crueltat de l’hivern s’apodera de la
seguida laboral d’aquestes latituds. Camins de camp solitaris entremig d’un cel
ras que anuncia temperatures baixes i canviants. Terra que ofereix les imatges
que mai no es deurien haver perdut, agraïda malgrat les renúncies que el
progrés imposa sense descans ni remissió. Sens dubte, paga la pena contemplar l’espectacle
visual que els caquiers regalen any rere any als veïns de la Ribera del Xúquer.
Una catifa de colors: verds diferents, fulles groguenques per la
tardor, fruits taronges i rojos tot just abans de convertir-se en l’esquelet mortuori i
definitiu que regalen les jornades curtes de gener.dilluns, 16 de gener del 2017
Caqui
Conclou la campanya del caqui i entra l’hivern en aquestes terres
mediterrànies. Vesprades gèlides acompanyades de vent que acoquinen les bones
gents d’un país avesat al temps primaveral. Sempre m’ha agradat el mes de
gener, el mes de les calmes, l’equador hivernal, Sant Antoni del porquet. És,
de fet, l’avantsala de tot el que està per arribar, l’inici d’un cicle on molts
dipositen desitjos i esperances i molts altres prossegueixen la rutina
condicionats per la brevetat de la llum del sol. Pel gener, no sigues matiner. O almenys això deien temps era temps,
quan aquest raconet del país vivia lliurat a les tasques del camp. Gener és,
entre altres, el mes en què les taronges recuperen el monopoli agrícola que antany
ostentaven sense discussió. Un mes on les clemenvilles són les protagonistes de
les taules més arrelades a la terra, l’hora de les taronges de suc, les lane late, el moment en què els últims
caquis cauen tristos de les branques i coven les noves vares que eixiran pel mes
de maig. Un cultiu en extensió. Un arbre, el caquier, que s’enlaira poderós
arribat el moment de brotar, amb una fulla verd clorofil·la tan poètica i
metafòrica com la de l’arbre nu, despullat, fins i tot avergonyit de mostrar
les entranyes quan el fred penetra i la crueltat de l’hivern s’apodera de la
seguida laboral d’aquestes latituds. Camins de camp solitaris entremig d’un cel
ras que anuncia temperatures baixes i canviants. Terra que ofereix les imatges
que mai no es deurien haver perdut, agraïda malgrat les renúncies que el
progrés imposa sense descans ni remissió. Sens dubte, paga la pena contemplar l’espectacle
visual que els caquiers regalen any rere any als veïns de la Ribera del Xúquer.
Una catifa de colors: verds diferents, fulles groguenques per la
tardor, fruits taronges i rojos tot just abans de convertir-se en l’esquelet mortuori i
definitiu que regalen les jornades curtes de gener.dilluns, 26 de desembre del 2016
CANDELA ROOTS, Hungry
En el capítol de les sorpreses musicals en valencià, sí que m’agradaria
destacar el descobriment d’un grup de reggae anomenat Candela Roots que amb el seu darrer treball Hungry demostra que el català
avança cap a la normalitat i es consolida en estils allunyats de la protesta
permanent i l’exaltació contínua dels Països Catalans. El fenomen, però, no és
nou. D’un temps ençà, més o menys des de la dissolució d’Obrint Pas, la música
en la nostra llengua ha anat establint posicions i guanyant adeptes des de la
naturalitat. I, millor encara, des de la qualitat, independentment de l’idioma
de les lletres. I això és bo, ja ho crec que ho és. Perquè hi hagué un temps
que aquells que optàvem per la militància lingüística només arribàvem a
escoltar consignes a favor de la independència, missatges ben sabuts que de
tant de ser repetits en els concerts esgotaven i es convertien en un absolut
avorriment. Per sort, ara hi ha un poc de tot. Perquè Candela Roots és només un
exemple, però fet i fet és un exemple magnífic, comandat per una veu ferma i experimentada
que en els escassos vint minuts que dura el treball abans referit, es consagra
com un grup a tenir en compte en l’actual panorama musical. Bé, mot bé, xe. Genial,
diria jo. dissabte, 24 de desembre del 2016
Platja
És l’antiga historieta. I, sovint, obeeix a causes meteorològiques, cas per
exemple d’una gota freda. No per això, s’ha de callar. Perquè fet i fet, és
indignant i, com és natural, hi ha gent afectada que reclama solucions. Es
tracta d’una platja molt particular, antany una platja deixada, de pedres i
bruta, però verge, al cap i a la fi. Paradís dels pescadors, que simplement
accepten, o acceptaven, la seua fesomia. Una platja incòmoda i amb goles sense
depuradores que fins fa relativament poc era un dels darrers refugis valencians
lliures dels especuladors del terreny. Però de sobte, hi arribaren, com sempre,
sense escrúpols, amb tot el seu mostrari de plànols fabulosos sense cap relació
amb la realitat, amb promocions urbanístiques abellidores. Paradís de la
mediterrània. I piscines, i bulevards. I tot. Amb un ajuntament genuflex i
corroït per la desesperació que veia irrenunciable el projecte pel benefici que
comportava, tot plegat per la treva econòmica que li ocasionava la transformació
del seu litoral... I així fins que el temps reordena el tauler. I reclama allò
que li fou manllevat. Desastre assegurat. Solucions que, després de tot, només
accepten la fugida cap endavant. Més inversió, més mesures d’artifici, més
alteracions, reparacions del passeig marítim. Esculleres! Fins que no quede res, fins que
tot l’entorn esdevinga una simple postal de l'estiu esplendorós i no el conega ni la mare que el va parir. Però els turistes no vénen per l'hivern. Una
llàstima que no comproven la seua aportació a l'economia local.diumenge, 18 de desembre del 2016
Vaiana, Disney i el porno
![]() |
| Moana, una actriu porno italiana |
Molt bonica i interessant la confusió generada pel nom original de l’última
pel·lícula de Disney que s’estrena aquest Nadal: Moana, sobretot en dos països d’arrels mediterrànies com ara
Espanya i Itàlia que han hagut de canviar-li el nom per evitar polèmiques en un
cas i més d’un escàndol en un altre. Perquè una cosa és el país de la pell de
brau, on Moana, pel que es veu, remet al nom d’un perfum registrat per un
establiment. Una qüestió legal. I una altra, ai, és el país del papa, on allò que
en maorí significa oceà o gran extensió d’aigua, allí pren la forma d’una
antiga reina del porno que durant un temps va desplaçar de l’estrellat més picant
a la gran Cicciolina. Pensem, per això, en el glamour dels italians, molt més
acusat que els dels espanyols, tot siga dit de pas, ja que segons pareix, el
nom artístic de Moana, no està pres de l’anglés moan, que significa gemec, sinó efectivament del maorí, amb el significat
abans apuntat, molt poètic i metafòric segons es mire, ‘el racó més profund de
la mar’, això és, el racó més profund d’un actriu que va morir just quan es
trobava en el moment més alt de la seua carrera, consolidada en l’imperi
pornogràfic i amb un cos natural i transparent que era capaç de competir amb
les siliconades i prestigioses actrius de Califòrnia. Una història tràgica, la
seua. Morta l’any 1994 com a conseqüència d’un càncer de fetge, resulta ara
curiós que siga una pel·lícula d’animació la que ressucite el seu legat, tot i
que segons pareix cap responsable de l’empresa Disney Itàlia ha donat cap explicació
sobre les raons del canvi de títol. De vegades, sobren, aquesta és la realitat.
Però benvinguda siga la revelació de tal història. Un al·licient, sens dubte,
per a vore una pel·lícula que es dirà Vaiana
i Oceania en aquests dos països
sud-europeus on res no passa per casualitat. Sempre a l'avantguarda!
![]() |
| A Espanya, Moana ha passat a dir-se Vaiana |
diumenge, 6 de novembre del 2016
Trinquet d'Alzira. Cinc anys després
Curiós i simptomàtic el cas del trinquet d’Alzira (la Ribera), inaugurat a penes fa
cinc anys i amb a penes activitat més enllà de la tradicional partida de Sant
Bernat i els esmorzars que es preparen en el bar, a tot açò molt ben muntat,
d’espais amplis i ple d’imatges d’època amb les quals un pot apreciar el passat
i el present de la pilota valenciana. Poca cosa més, malgrat això, un trinquet
flamant i innovador construït en època de faràndules polítiques i inauguracions
a bombo i platerets. Així de trist. Perquè Alzira ja tenia un trinquet, el té,
de fet. Un trinquet vell i amb les taques evidents de l’oblit, és cert; per a
reformar, també; però un trinquet al bell mig del poble, d’aquells que se’n
diuen amb solera, amb l’inconfusible aroma popular que desprenen les converses
de bar i les partides de xamel·lo.
| Panoràmica del trinquet d'Alzira. Foto: Secretari |
Algú haurà d’explicar algun dia els perquès d’una efervescència
constructiva capaç d’alçar trinquets espectaculars sense criteri i buits de
qualsevol significat, apartats del centre històric i endinsats en
fantasmagòrics polígons industrials. No és nova la història del trinquet d’Alzira, no, ni de bon tros. I hi ha tants exemples similars dispersos per les
comarques valencianes que resultaria impossible encabir-los en un text la
intenció del qual era només informar de la primera partida professional que
s’hi disputava des de feia temps: Puchol II i Natxo contra Pere Roc i Pere (60-45). Incert el futur d’aquest trinquet, per tant. Una
llàstima, certament. Perquè en honor de la veritat, la instal·lació és magnífica,
amb capacitat d’allotjar tota mena de partides de renom, adaptada a les
persones amb discapacitat motora, segura i confortable. I a més, amb una visió
panoràmica completa que, sens dubte, permet retransmissions televisives
allunyades dels obstacles tradicionals que ofereix qualsevol altre trinquet. A
excepció del de Montcada, clar, curiosament també envoltat d’aquesta aura de
misteri i hermetisme que caracteritza les obres adjudicades per un govern
determinat en una època determinada. Una llàstima, de veres que sí.
dilluns, 31 d’octubre del 2016
Llarga vida a Puchol II
Segur, contundent i sense deixar cap badall per a l’especulació. Puchol II ja
és el nou rei de l’escala i corda. I malgrat que la partida disputada novament
al trinquet Pelayo de València deixa imatges antològiques, emoció al màxim i un
intercanvi de colps de més de dues hores de duració, el xiquet de Vinalesa, el
fill del mític Puchol, derrota Soro III per 60-50 i es converteix en el nou
campió individual. Inicia, d’aquesta manera, un camí que fa tot l’aspecte de
ser llarg, indiscutible i destinat a les gestes més grans. Perquè sí. Perquè ara
per ara, Puchol II és el pilotaire per excel·lència, un home bragat, elegant i
embolcallat, si més no, per un joc clàssic i de manual que regala colps que entusiasmen
els aficionats, tant als qui el segueixen trinquet a trinquet com als qui el
veuen ocasionalment en les partides d’alta volada. Només un detall: amb
vint-i-cinc anys és, juntament amb Àlvaro de Faura, el pilotaire més jove de la
història a convertir-se en número u. En plenitud i amb tota la carrera per
davant.
![]() |
| A partir d'ara, vestirà de roig, com els grans campions Foto: David Sarasol |
No decep, per tant, aquest xic, no, ni de bon tros. I vist el joc
desenvolupat en la partida més gran de quantes es poden veure en un trinquet,
no hi ha dubte que la pilota l’ha erigit ja com a símbol d’un esport popular
que necessita de referents capaços d’arrossegar gent jove i capaços també de
transformar un joc que no passa, avui, pels seus millors moments. El futur està
en les seues mans, literalment parlant. I ja per començar, Puchol II pot dir que
ha vençut a un pilotaire fortíssim, el millor de l’últim lustre, Soro III, tot
un cavaller que amb trenta-dos anys afronta ara un nou camí on pot, i deu,
donar encara molta guerra, no debades és un jugador amb solera i amb molt
d’ofici, honest i ben preparat físicament. Tocat, en definitiva, per la vareta
dels grans campions. Els pròxims anys diran... Però una cosa és clara. I s’ha
de dir: l’empenta i la bravura de Soro III tenen capacitat de sobra per
reviscolar, braons de ferro d’un jugador sòlid que, sens dubte, demostrarà que
de la mateixa manera que ha perdut una final pot tornar a guanyar-ne una altra.
I sobre la final, què més dir-ne que no s’haja dit ja pels cercles
periodístics que envolten aquesta mena d’envits: Puchol II administra
magníficament l’avantatge inicial de quatre jocs (15-35) i no es deixa superar
en cap moment per l’ànim i el coratge de Soro III, que ho intenta, de veres que
sí, però en cap moment es posa per davant. Ni una espurna de dubte en el rest de Vinalesa, que deu tindre gravada la final que va perdre l’any passat en l’últim
sospir. La clau, al remat, resideix en
el dau cosit que Puchol II dibuixa constantment buscant el pouet de Pelayo i
l’esquerra del seu oponent. I així, amb una precisió mil·limètrica fa un quinze
darrere d’un altre, desmuntant tota envestida del brau dretà de Massamagrell,
un exemple de resistència a pesar de les dificultats d’alçar les pilotes molles
i mig mortes que li arriben a la paret del rest. Resultat final: 60-50. Nou
campió i traspàs de poders. Molt hauran de treballar a partir d’ara les noves
fornades de pilotaires per a destronar Puchol II...
![]() |
| Tot un goig veure l'escala de gom a gom Foto: David Sarasol |
![]() |
| I la galeria! Foto: David Sarasol |
![]() |
| El pare fou un grandíssim jugador de pilota. El fill és el número u Foto: David Sarasol |
La final deixa, al mateix temps, detalls al marge del joc. Es tracta de la partida de l’any, la final del trofeu President de la Generalitat. Però al contrari que l’edició anterior, on Ximo Puig seu a l’escala acompanyat del conseller Vicent Marzà, enguany la principal autoritat política del País Valencià no es deixa veure ni tan sols per la llotgeta de dalt. Una baixa inexcusable que supleixen, de bell nou, el mateix conseller d’Educació i Esports i el president de les Corts, Enric Morera, que haguera assistit igualment atesa la seua condició d’aficionat a la pilota. Com a dada a remarcar queda també la substitució del trofeu de campió. Sense entrar a valorar la bellesa del nou guardó, algú deuria explicar per què el campió ja no rep les magnífiques mans de l’escultor de l’Alcúdia, Manolo Boix. Només és un detall, però confirma el fet que en el món de la pilota passen coses que ningú explica, simplement passen. I punt. Tanmateix, la imatge es deuria cuidar un poc més. No és acceptable, per això mateix, que els feridors no lluïsquen samarreta nova per a l’ocasió, la mateixa que els jugadors, per això; com tampoc que una part significativa de la premsa digital estiga col·locada en el “galliner” de Pelayo, en paraules dels mateixos encarregats de la instal·lació. O que es continue fumant lliurement, tot siga dit de pas. Ai! Tampoc és esperançador que el flamant trinquet de la ciutat de la pilota de Montcada, de major capacitat, no s’òbriga en un dia tan assenyalat. I evidentment, ja per a finalitzar, tampoc és de rebut que el dia de la partida de l’any, si de cas el dia més bonic i simbòlic de la pilota, els valencians continuen sense poder veure en una televisió pública un trinquet ple de gom a gom i en un ambient de gala que esborrona tot aquell que se sent part d’aquest territori, ni que siga per l’orgull de representar un poble menyspreat i arraconat en la perifèria espanyola. Amb plena capacitat, no obstant això, de ressorgir quan se li dóna l’oportunitat.
Article públicat a Pilotaveu i a La Veu del País Valencià
![]() |
| Els mitjans fent el que poden Foto: David Sarasol |
| Un nou rei per al futur! Foto: Lluís Llapissera |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)








