Quan caigues, faràs molt de soroll

Quan caigues, faràs molt de soroll

Hi ha un moment de la pel·lícula Il buono, il brutto, il cattivo que Elli Wallach àlies Tuco Benedicto Juan María Ramirez, diu una frase lapidària al seu carceller que m’ha fet pensar molt i molt durant aquests anys: quan caigues, faràs molt de soroll. Rotunda com cap altra, la frase desprén una seguretat que fa feredat, no debades és pronunciada entremig d’una seqüència on Wallach, el lleig, rep una brutal pallissa per part d’un personatge gros, corpulent i malcarat, sens dubte un militar corrupte a les ordres de l’actor Lee Van Cleff, conegut com a Sentència, el dolent de la pel·lícula, il cattivo, si més no. Doncs bé. Jo aquesta frase la tenia guardada per a una ocasió especial. I l’ocasió ha arribat. Es tracta de la derrota electoral sense pal·liatius dels governants que han balafiat i destruït aquesta terra durant anys i panys, especialment dedicada als qui més mal han fet a la cultura i la llengua dels valencians, els mateixos que estan sent condemnats o apartats de la primera línia política per ser uns lladres i uns delinqüents, senyors feudals sense escrúpols als quals ja no els serveix el confessionari de la catedral per a redimir els seus pecats. Sí. La caiguda d’aquests energúmens ha començat. Per primera vegada en anys, han perdut. Ells diuen que no, per descomptat, però no ho poden dissimular, ho saben: se senten perdedors, el que són en realitat, el que sempre han sigut, no ho oblidem, uns purs i simples perdedors, uns acomplexats de la vida i uns amargats que necessiten fer la seguida impossible als altres per tal de justificar la seua pobresa intel·lectual. Uns mediocres. La llista és molt llarga, per desgràcia, farcida de cinisme i hipocresia. Des d’ara, per tant, durant tot aquest any que manca per desallotjar-los definitivament del poder, és el moment d’estar a l’altura, de ser-ne conscients del soroll que faran abans d’anar-se’n. Perquè cauran, d’això n’estic segur, perquè estan enfonsats, i només els queda, això sí, una última oportunitat: que algú entre en el seu joc, que es deixe manipular, que conteste a la seues provocacions constants. És el moment de deixar-los sols, de restar-hi indiferents, lliu

Cal aguantar un any més!

res, segurs a pesar de les pallisses que ens han pegat i ens pegaran, com Elli Wallach; de parlar clar, claríssim, sense dreceres, sense eufemismes que valguen. Els queda un any per acabar la seua obra, un any. I ho intentaran, és el seu últim assalt abans de caure. Ens diran de tot: catalanistes, maricons, radicals, terroristes, rojos, peluts, antisistema... Però caldrà aguantar-los. Perquè un any després de vint no és res. I nosaltres, els qui ens estimem aquest país, som més educats. I tampoc esperem el perdó de Déu. Perquè com diu un il·lustre i autèntic cantant d’aquestes terres abans de nàixer ja estem condemnats. 

El poder de Sènior i el Cor Brutal

Jo de música no entenc, o millor dit, no estic pendent; però de fa poc em trobe totalment absort per les lletres i melodies d’un grup valencià caracteritzat per la seua contundència i originalitat: Sènior i el Cor Brutal, del qual recomane encaridament el tercer dels seus treballs, València Califòrnia. En un país on obrir-se pas cantant en la llengua del poble adquireix un toc heroic i pràcticament altruista, és sens dubte admirable l’aparició de bandes on la qualitat és el senyal distintiu, sense ajudes, sense patrocinis, només amb el convenciment de saber que allò que s’ha creat és bo, capaç de transmetre força i sanes vibracions al públic. El llarg camí cap al respecte. Sí senyor! A hores d’ara, el País Valencià és un camp abonat per a experimentar el que suposa estar soterrat en les entranyes del poble. Sobreviure-hi no es tracta d’un miracle, simplement es resumeix en una expressió tan genuïna com anar fent, que és, de fet, l’única manera possible d’albirar la llum des de les tenebres on els mals governants d’aquesta terra ens han conduït. Tot pareix indicar que Sènior i el Cor Brutal té clar aquest recorregut, trencant esquemes amb missatges que s’acosten en parts proporcionals a la sensatesa i a la violència, no a la violència gratuïta, per descomptat, però sí a la que té forma de resposta. Perquè tal com diuen en una de les seues darreres cançons els tancs i la sang i l’amor ens faran lliures... Recomanable, moltíssim.

ENTREVISTA BERNARDO CARRIÓ, artesà piloter

Doncs sí, estimats amics del costumari. Qui m’anava a dir que després de tants anys recorrent les entranyes del joc de pilota valenciana, un bon dia em trobaria que a Sagunt (Camp de Morvedre), el meu poble, hi ha un home que encara confecciona pilotes de vaqueta: Bernardo Carrió (Sagunt, 1948). Sens dubte, un orgull i una gran satisfacció. Qui millor que ell, per tant, podria explicar els secrets i els camins per on discorre aquest ofici, sens dubte un dels més bonics i interessants que es poden trobar per aquestes terres valencianes tan poc donades a valorar els seus tresors.

Bo Bernardo, com vas aprendre aquest ofici?

Em va ensenyar el meu sogre, però en realitat la història arranca d’un esmorzar on estaven alguns aficionats i pilotaris de l’època, entre ells Soro de Massamagrell. Ells estaven parlant de pilota i de la partida del dia anterior i jo m’hi vaig afegir. Els vaig dir que el meu sogre feia pilotes de vaqueta i em miraren com sorpresos, sense poder dissimular aquestes expressions tan d’ací: “Xe calla!, això no és de veres”. Però jo els vaig dir que si no s’ho creien els en portaria una. I això és el que vaig fer. Al sandemà, quan la veren, es quedaren sorpresos i un dels presents em digué: “Si pots, que t’ensenye”. I així es com vaig sentir curiositat i em vaig posar a fer pilotes de vaqueta. Va ser tot molt curiós. I mira, ací les tens, les pilotes.

Entre aquestes hi ha una pilota de dos-cents anys
Quina és?

Si comptem els artesans que fan encara pilotes de vaqueta en terres valencianes no deuen sumar-ne més de deu. Eres conscient d’això? Què suposa per a tu?

És un gran orgull estar entre aquestes persones. Imagina-t’ho. Per a mi és una gran satisfacció fer aquesta artesania, més encara sent una cosa tan nostra, tan valenciana. I som tan poquets els que sabem fer-ne, que encara té més valor.

Si tinc ben entés, et dediques a fer pilotes per pura distracció, simplement perquè t’agrada, perquè t’ompli i et sents còmode. No t’has plantejat mai traure profit econòmic d’aquest treball?

Gràcies a Déu no he tingut la necessitat de vendre’n cap i totes les que he fet les he regalades. Al llarg de ma vida, he tingut treballs dels quals estic molt orgullós, perquè han sigut meravellosos. I la veritat és que no m’he plantejat mai dedicar-me professionalment a aquest ofici de piloter, encara que haguera pogut viure d’això perfectament. A més, t’he de dir que em considere una persona creativa i si vaig començar a fer pilotes de vaqueta fou més pel repte que suposava que per cap altra cosa, per demostrar-me que era capaç. Perquè no són gens fàcils de fer, això t’ho assegure. Este punxo (me l’ensenya) me l’he clavat més d’una vegada i no veges el mal que fa.

Quin preu podria tindre una pilota confeccionada per tu en l’àmbit professional?

Depén, però sé que es poden vendre entre 60 i 80 euros. A mi, no obstant això, aquest és un aspecte que no m’ha preocupat mai, perquè ja et dic, totes les pilotes que he fet les he regalades. Tampoc s’ha jugat mai cap partida amb pilotes fetes per mi, tot i que són perfectes per a fer-ho, amb la mida i el pes que corresponen en l'actualitat: 42 de diàmetre i 42 grams de pes. Sempre he tingut més interés per la tècnica i el procés d’elaboració que pel resultat i el joc que puguen donar en un trinquet.

Quin perfil de gent et demana pilotes de vaqueta? Per què? Recordes especialment algun cas en particular, algun amic, algun pilotari...?

Recorde especialment que la primera vegada que li ensenyí a un aficionat del trinquet Pelayo de València un parell de pilotes fetes per mi, em digué: “Xiquet, si totes són com estes porta-me-les”. Ja no vaig tornar. Ja et dic que mai m’ha interessat vendre pilotes, no m’ha fet mai falta, i això que m’han insistit, ja ho crec que ho han fet. D'altra banda, per ací ha passat prou gent encuriosida. Fa un parell d'anys vingueren els de canal 9 i estigueren vora cinc hores gravant i preguntant, fa poc també vingueren uns xicons d'ací de Sagunt i de les Valls que juguen a pilota i que volien vore en què consistia tot açò...

Quin tipus d’atifells, ferramentes i materials utilitzes? El procés de confecció d’una pilota es artesanal? Quan de temps suposa fer-ne una?

Mira, jo ací tinc ferramentes de l’home que li ensenyà al meu sogre, que segons m'han contat era conegut com “el tio piloter”. Pel que es veu, aquell home feia pilotes per als trinquets de València i de per ací. I després li ensenyà l’ofici al meu sogre, que estava allotjat a sa casa. Ara, algunes d’aquestes ferramentes tenen més de dos-cents anys i són perfectament vàlides, de fet, jo treballe amb elles, així que imagina’t com me les estime. Actualment, es podria mecanitzar en tot cas el tallat del cuir, cosa que t’estalviaria temps, però el cosit de la pilota i l’acabat és totalment artesanal i és impossible mecanitzar-lo. Una pilota et pot costar entre quatre o cinc hores de fer, és un procés laboriós, molt esforçat i pacient. I delicat, ja que de vegades passa que en l’últim punt del cosit el cuir es trenca i ja la tenim: tot el temps dedicat per a res. I no veges com fot això!

Alguns artesans piloters identifiquen la seua obra amb algun tipus de distintiu, amb el seu cognom, el seu poble... cas per exemple d’Àlvarez de Carcaixent. És el teu cas?

No, la veritat és que no he posat mai cap distintiu a les pilotes. En cas de posar-lo, el tinc pensat i seria ALECA, és a dir, Alepuz-Carrió, en primer lloc el cognom del meu sogre i després el meu. L’única característica pròpia que tenen les meues pilotes és que algunes alternen el cuir fosc amb el blanc, i així les pilotes són més vistoses. Això és un invent meu, si es pot dir així.

Una pregunta molt particular que sempre faig als entrevistats: què té de costumista aquest ofici?

No entenc massa bé aquesta pregunta, però et diré que la pilota de vaqueta forma part del nostre patrimoni com a valencians. I és un ofici d’àmbit molt reduït i familiar. A mi el meu sogre m’inculcà que era un ofici familiar, que al primer que li l’havia d’ensenyar era al meu fill. I si ell m’ho va ensenyar a mi, que era el gendre, fou perquè el seu fill no manifestà interés a continuar la tradició. Jo, en justa correspondència amb els desitjos d’aquell home, també li ho vaig intentar transmetre al meu fill però tampoc volgué aprendre, de manera que li ho vaig dir a un amic per a vore si es traia un jornal digne fent pilotes. Per desgràcia, no va poder ensenyar-se, ho va trobar massa difícil, a pesar que és un ofici que té demanda i amb el qual un pot guanyar perfectament 3.000 euros nets al mes. Ara, també et dic una cosa. No tot el món és capaç de fer una faena així, açò demana molta concentració, molta paciència, molta gràcia i gust per la pilota. I a banda, vuit hores al dia de treball laboriós i molt sacrificat.

Va ser tot un honor i un privilegi
que Bernardo m'obrira sa casa 

I ara, per tant, quin futur li veus a aquest ofici? No hi ha ningú del teu cercle més pròxim que haja manifestat interés per continuar la tradició?

Mira, tinc un nebot a Dénia que s’ha interessat i que ja ha sigut capaç de tancar-ne una. Està en procés d’aprenentatge i va per bon camí. Jo li ensenyaré el que sé i quan arribe el moment li cediré tots els atifells que tinc per ací, perquè sé que ho respectarà. El respecte per tot aquest material és molt important. Ja et dic, ací tinc coses de vora dos-cents anys: pilotes d’abans, un caixonet per a guardar la borra fet de fusta de carrasca, punxons... Un orgull per a mi, xe.

The Ultimate Warrior. DEP.

Ara que m’he aficionat a llegir aquesta secció tan extraordinària dels periòdics que alguns denominen necrològiques i alguns altres obituaris, m’atrapa de sobte la mort en estranyes circumstàncies de James Hellwig, més conegut com The Ultimate Warrior, el guerrer definitiu, una autèntica icona americana dels primers 90 i referent indiscutible d’allò que als Estats Units diuen wrestling, i a Espanya, no sé per quina misteriosa raó, pressing catch. Clar que ací, Hellwig també va veure modificat el seu àlies, El Último Guerrero, i no El Guerrero Definitivo, que és com haguera correspost si l’hagueren traduït com toca. Coses de Telecinco, al cap a i a la fi, que era el canal que retransmetia, entre d’altres, les lluites acarnissades que va mantenir Warrior amb un altre símbol encara viu, Hulk Hogan, bigotut i ros, emblema mundial de la lluita lliure i sempre fidel a l’estil lingüístic i paradoxalment tendre que envolta aquesta mena d’espectacle esportiu, fins i tot en el dia de la mort de l’etern rival: RIP WARRIOR. Only love. HH. Tanmateix, Hellwig portava ja un temps acomiadant-se. En la seua última aparició pública, de fet, va pronunciar aquestes paraules: “Sóc el Guerrer Definitiu, sou els fans del Guerrer Definitu i l’esperit del Guerrer Definitu viurà per sempre”. Paraules que, almenys a mi, m’han recordat els últims moments d’aquesta pel·lícula magnífica que es diu El lluitador i que compta amb el protagonisme d’un Mickey Rourke sublim, capaç, ja ho crec que sí, de retractar com cap altre, el món en què es mouen tots aquests titans de la lluita: addiccions, passions, amor incondicional cap als fans i sobretot, sobretot, aquesta mena de síndrome que no els permet sentir-se lliures si no és en contacte amb la lona, amb el ring, amb la disbauxa de tot plegat. Molt recomanable. De Warrior quedarà per a la història el que els locutors de Telecinco batejaren com el baile de San Vito, aquesta tremolor que li entrava quan ja ningú donava un duro per ell i que li feia recuperar l’energia necessària per a guanyar el combat. Això per no rememorar la batalla que mantingué dins d’una gàbia amb Hogan, que fou senzillament antològica. Paradigma d’una època, se’n va un dels qui més va contribuir a l’entreteniment pur i dur d’una generació, de maquillatge trencador, lliurat als músculs i a l’excés, pioner de tot allò tan generalitzat avui entre la joventut: el culte al cos, la glòria infinita a la testosterona...

Elefant Blanc

Centre de distribució de productes Vidal
a Alberic (la Ribera), actualment parat,
un emblema més del terme 'elefant blanc' 

Curiosa, sens dubte, l’expressió ‘elefant blanc’, tota una metàfora dels nostres temps que pel que es veu remet a un edifici inacabat de Buenos Aires destinat a convertir-se en el més gran de tot Sud-amèrica. Curiosa, entre d’altres, perquè al remat denota, com cap altra, la banalitat dels projectes que s’han dut a terme en aquest raconet del país, el poc interés per la transformació real, coherent i sostenible de qualsevol àmbit de la societat, bé siga de caràcter comercial, esportiu, turístic i també espiritual. Un despropòsit, un despropòsit total. Però anem a pams. En efecte, tot pareix indicar que el terme ‘elefant blanc’ té el seu origen en una obra faraònica ideada als anys 20 pel govern argentí, un hospital que mai no es va arribar a inaugurar i que va rebre tal nom pel seu color blanc i per la grandesa de tot plegat. D’altra banda, un elefant blanc també era el regal que els reis tailandesos feien als aristòcrates per tal de castigar-los, un animal sagrat, tot un honor, però segons pareix un honor enverinat, ja que eren tan costosos de mantenir que al capdavall els costava la ruïna, no debades ni podien vendre’ls ni podien posar-los a treballar. I tampoc podien sacrificar-los! Avui, un elefant blanc designa, per extensió, tota aquella obra o iniciativa on es dipositen grans quantitats de diners sense tenir molt clar què fer-ne després, és a dir ni com gestionar-la ni com traure-li partit. És, en essència, una magnífica manera de construir per construir, especulació pura i dura, una autèntic malbaratament de recursos i possibilitats, una inversió milionària que no serveix per a res. Per a res en absolut. Tanmateix, és en el que aquest país s’ha convertit. Em ve a la memòria, per això, un projecte que ja va copar un dia l’actualitat d’aquest costumari: la Ciutat de la Pilota de Montcada, inacabada, una vergonya de caràcter pseudopopular utilitzada una, a tot estirar dues vegades, a l’any. Només un exemple. I és que hi ha molts més, moltíssims, tots igualment greus, per desgràcia molt més representatius: la Ciutat de les Arts, l’Aeroport de Castelló, Terra Mítica, la Ciudad de las Lenguas, el circuit urbà de Fórmula 1... Aquest país de nom indefinit, de fet, podria rebre el topònim d’Elefant Blanc. Perquè efectivament, l’elefantiasi és molt aguda. I lamentable. Una mentida darrere d’una altra. En coneixeu més exemples? Tan sols cal que es comenteu...      

EL TRAMVIA GROC, Joan F. Mira (Ed. Proa)

Després d’un temps allunyat d’aquest espai costumista que tantes alegries té per donar-me, i donar-vos, reaparec a fi de recomanar un llibre autobiogràfic que aprofundeix en les arrels del poble a través de les vivències personals del personatge-protagonista, que no és altre que l’autor, el mateix Joan Francesc Mira. En efecte, El tramvia groc és un retrat, en principi bastant versemblant, d’una etapa molt determinada de la infantesa i la preadolescència de qui escriu, un conjunt de detalls, anècdotes i situacions que són descrits i explicats amb extraordinària destresa literària, amb la densitat pròpia d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El tramvia groc també és la imatge del que un dia fou la capital d’aquestes terres, València, una retrospecció cap al passat d’una ciutat i un indret perifèric, la Torre, que ja mai tornarà a ser com era: verge, innocent, rural, pròxim, local. La València dels anys quaranta, la de la postguerra. Una València lògicament diferent a l’actual, on la llengua omnipresent era el valencià, on l’horta desprenia força i treball constant, on les relacions humanes eren de qualitat, sanes, de vegades dures, també tràgiques, autèntiques en qualsevol cas. Tot en el seu conjunt transmetia un aire que, a pesar de les circumstàncies, l’autor evoca amb tendresa, amb un punt de malenconia i romanticisme, des d’una òptica particular però sempre amb un regust d’estima i respecte pel que es considera propi i natural d’un poble, d’una col·lectivitat. No és aquesta una lectura fàcil, és cert. Si més no, es tracta de literatura, de literatura en tota la seua dimensió, aspecte que requereix atenció, paciència, gaudi i plaer per part del lector. Tal volta, per això mateix, un no pot deixar de pensar que cada una de les pàgines que conformen el llibre obeeixen a una mena de comiat, a unes memòries que sintetitzen tot allò viscut per l’autor, que es recreen en excés però de manera subtil, almenys per a mi, en el referent principal de la seua obra: el futur incert i insondable d’aquest país. Evidentment, aquest aspecte ha d’agradar. Però aquest és el meu cas. I per això us en faig cinc cèntims...