Aixafaguitarres

Em va passar fa un temps amb una paraula que, pel que es veu, havia eixit en un examen de Nivell C de català i de la qual ens burlàvem sense pietat: aixafaguitarres, això és, aguafiestas en castellà. Cap dels presents en aquella conversa, ni els tres catalans ni jo mateix, que sóc valencià; l’havíem sentida mai, i evidentment tampoc en sabíem el significat. Però ves per on que poc de temps després, una dona coneguda meua, valenciana de soca-rel; i d’aquestes que té per costum assegurar que català i valencià són llengües diferents, a banda, clar, d’utilitzar sempre un registre entre vulgar i col·loquial, em va dir: a mi no me xafa la guitarra ningú!, cosa que, sense anar més lluny, em va fer pensar que el subtítol d’aquest dietari, altrament dit Costumari Durbà, havia de ser el que és: l’espai del que es veu i no es percep. Perquè, en efecte, són moltes les paraules i expressions que considerem mortes i no ho estan, com també són tantíssims els costums o els hàbits que ens defineixen i no els gaudim. Sens dubte, l’estiu és un bon moment per comprovar aquestes qüestions, ni que siga per aconseguir una lleugera aproximació a tots els detalls que configuren, tant per a bé com per a mal, la nostra identitat.

El president de la Generalitat Valenciana, F. Camps, un clar exemple d'aixafaguitarres

Sudokus i encreuats

Reapareixen en els períodes vacacionals, sobretot en estiu, i pel que es veu, representen un entreteniment capaç de resistir el pas del temps i l’avanç de les tecnologies. Es tracta dels clàssics encreuats i dels seus competidors més immediats, els sudokus. En general, unes publicacions totalment desfasades el principal reclam comercial de les quals són les dones, atractives o no, que figuren a les portades. Perquè la resta ja és ben sabut: un conjunt d’encreuats i sudokus per resoldre i també unes poques pàgines reservades a les solucions, tot amb un color engroguit que, sens dubte, forma part de la idiosincràsia d’aquests llibrets sovint presents en su kiosco habitual, tot siga dit de pas. De més a més, encara que no és molt comú, també hi deixen lloc a algun anunci, però sempre respectuós amb la uniformitat que presideix la publicació en qüestió, com ara aquest: Uñas chic, Nail Art: acrílico, gel, fibra de vidrio, tip’s, nailart. Actualízate con los mejores diseños para esta temporada. Et cagues! Evidentment, no cal que ho diga, tot és en castellà, per a més desgràcia dels fidels als encreuats de Josep Lluís Pitarch, potser l’única persona d’aquestes terres que des de les pàgines del diari Levante s’ha dignat a demostrar que també en aquest àmbit, la normalització lingüística en la nostra llengua, a banda de desitjable, també pot ser real.

Terra Mítica

Deslliurat dels prejudicis ideològics que m’havien impedit anar a Terra Mítica en altres ocasions, per fi ara he visitat un parc que no és res de l’altre món ni tampoc ofereix gran cosa diferent al seu homònim més immediat, altrament dit Port Aventura. En tot cas, només un parell de detalls: el sol, infernal i extenuant fins a límits irracionals; i l’ús del català, pràcticament insignificant i a l’altura del respecte polític i institucional que es desprén per una zona molt fosca pel que fa a la cordura lingüística. Benidorm, quasi res! Però Terra Mítica, no enganya ningú. Com la gran majoria de parcs temàtics segueix les línies mestres del consumisme més desaforat i, evidentment, tampoc no se n’ix del patró marcat pel tòpic, això és, l’agrupació per zones amb un passat gloriós o literari: Roma, Egipte, Grècia...; i l’exhibició gratuïta dels ninots més clàssics del panorama capitalista passat i present: l’abella Maia, Dora l’exploradora,... Tot adornat, això sí, amb espectaculars muntanyes russes i amb unes quantes atraccions aquàtiques que, com a mínim, refresquen els més afectats pel clima desèrtic que governa l’ambient. En definitiva, tot molt fluix, un espectacle artificiós incapaç d’amagar els seus orígens i les raons que el feren possible, la ruïna entre d’altres. No s’ha oblidar, en aquest sentit, que una de les avingudes per les quals s’accedeix al parc porta el nom d’un antic administrador d’aquestes terres tan pròsperes, el nostre admirat i benvolgut amic Eduardo Zaplana. No diré més.

Fi de curs

En aquests dies en què el fregitori ambiental que ens envolta converteix el fet d’eixir al carrer en una proesa només a l’abast dels turistes anglesos, m’ha vingut en gana escriure sobre una rutina que sovint defuig per la senzilla raó que no m’agrada mesclar faena i creació personal: ni més ni menys que la fi del curs escolar, tot un conjunt d’emocions i pregàries diverses que enguany m’ha demostrat que no és cert allò que diuen sobre la sensibilitat i els detalls de l’alumnat. De fet, en algun indrets del nostre territori encara existeix, puc donar fe, el costum de donar presents al professorat, cosa que remet d'alguna manera o altra a aquell adagi tan popular de passar més fam que un mestre d’escola. Evidentment, ara el professorat no passa gana, ni tampoc és aquella figura a qui cal mostrar veneració, alguns de fet ens conformem amb què, de tant en tant, ens presten una miqueta d’atenció. Perquè ara el professorat és gent corrent, amb els seus coneixements i amb els seus defectes, en tot cas un col·lectiu permanentment vigilat que intenta transmetre el que sap com pot i com d'aquella manera li deixen les autoritats. Alguns direu: ai mare, quin romanç. Però és que avui, vosaltres, els meus lectors més fidels, no sou els destinataris d’aquesta entrada. Avui, els destinataris són uns altres, si més no els alumes i les alumnes, aquells que, amb una miqueta de sort, llegiran açò i acabaran rebent, per pura casualitat, aquestes agraïdes línies que els desitgen un bon i estimulant estiu. Perquè el curs s’ha acabat. Fins aviat, benvolguts amics.

EL SOLATGE DEL TEMPS, Tobies Grimaltos. Ed. Bullent

Un bon exemple de literatura costumista perfectament capaç d’endinsar-nos en els detalls que conformen la nostra identitat col·lectiva i la no tan llunyana vida popular que decora aquest país, és aquest Solatge del temps, un conjunt de records autobiogràfics que el seu autor, Tobies Grimaltos, sap transmetre amb tendresa i unes bones dosis de melangia i sentiments profunds. Episodis breus que ens traslladen a una època on, per exemple, el carrer era el protagonista i la relació entre els diferents estaments del poble oferia estampes de respecte i de relativa fraternitat. Un viatge a una etapa de la vida on la innocència va donant pas a la maduresa i a tot el ventall de dilemes existencials que ens assalten, tard o d’hora, alguna vegada en la vida: la fe, l’amor, la mort... I tot plegat, unes interessants seqüències d’evident riquesa antropològica que demostren el frenètic discórrer del temps i els esdeveniments, com ara el fet de parlar castellà, la caducitat de certs oficis o la magnífica i alhora intrigant perplexitat que suposa eixir del context immediat que ens envolta, València en general, la comarca de La Ribera, més concretament: Un altre d’aquests moments que recorde especialment va tenir lloc quan vaig anar amb ell, la seua nòvia i els seus sogres d’aleshores, a passar uns dies a Manzanera, a la província de Terol. Jo no havia eixit mai de la província de València i em feia una il·lusió enorme ben gran eixir-hi. Recorde que es burlaven de mi. Em deien que si jo em pensava que hi havia alguna porta al límit de la província. Deia que no, que ja sabia que no, però m’imaginava unes portes ben grans de doble fulla, de ferro i amb enreixat, redones a la banda de dalt, com el cancell de les grans mansions que veia de les pel·lícules. (...). En definitiva, un llibre agradable que permet assaborir gran part del suc que fa bategar aquest costumari. Molt recomanable.

Ports de Beseit

Una magnífica destinació a l’abast de pocs i que no falla mai per diverses causes relacionades amb el benestar i la sort que tenim alguns és, sens dubte, el Parc Natural dels Ports, una cruïlla de vegetació i bosc exuberant que abraça oficialment la comarca catalana del Baix Ebre, però que s’estén també per les comarques valencianes i aragoneses dels Ports i El Maestrat. Un indret relativament poc transitat que reuneix una quantitat considerable d’atractius i que permet gaudir de qualsevol dels plaers de la muntanya en tota la seua extensió: solitud reparadora, varietat cromàtica d’arbres i plantes, fauna diversa, fonts naturals, esclata-sangs per l’octubre, senderis interminables i un massís imponent que s’erigeix com la figura protectora de tot el paisatge: el Mont Caro, a 1.400 metres d’altitud. Un autèntic privilegi on el temps s’atura i la rutina deixa lloc a la simfònica melodia del vent fregant pels pins...