Premsa en paper

No sé fins a quin punt la imatge té interès, desfasada per complet en un món dominat pels mitjans digitals i pels corrents d’opinió de les xarxes socials, però sens dubte, crida l’atenció, en primer lloc perquè ja no és gens habitual; i en segon lloc, perquè precisament per això, pel fet de no ser habitual, un pensa en el temps perdut pel quiosquer a fi d’ordenar la premsa i classificar-la segons el seu criteri, o segons les prioritats dels seus compradors, que també pot ser, ningú diu que no. La cosa té mèrit, ausades que en té. Tanmateix, ja fa temps que no m’explique la qüestió de la premsa en paper. Resisteix, sí, però no com una rèmora d’altres temps, ni com un exemple d’estoïcisme popular o empresarial digne de ser mantingut en un present devorador, no, sinó com una mostra claríssima de servitud a l’amo, que és molt diferent i, al mateix temps, és clar, molt lamentable. Un, per tant, es planteja algunes qüestions, tan lògiques com depriments: per què uns mitjans reben més ajudes que uns altres? O, fet i fet, per què unes empreses privades reben ajudes? No és comprensible pensar que un mitjà de comunicació privat que sobreviu gràcies a les entitats públiques, acabarà informant d’una manera parcial? No és evident, això? Ens prenen per idiotes o què? On queda, d’altra banda, el paper de la llengua pròpia? Els mitjans incorporen continguts en català perquè s’ho creuen o perquè cobren si ho fan? Ho fan, en realitat? En fi, es tracta de preguntes tan elementals que, al remat, no mereixen ni ser analitzades més enllà de la imatge en si que acompanya aquest text, on també hi ha revistes, per sort, que paguen molt la pena. I és que, almenys, la imatge, doncs això, és costumista, quelcom així com les cabines telefòniques que encara es deixen veure en alguns racons o com els cines de poble que apuren els seus últims hàlits de vida reconvertits, en el millor dels casos, en centres culturals o sales de museu. O com tot el conjunt de textos d’aquest blog aixoplugats sota l’etiqueta costums que s'acaben. Perquè aquesta, i no cap altra, és l’única cosa que importa en un costumari que va camí de fer quinze anys. Quinze anys! Que quin és el secret? No hi ha secret. De vegades, o gairebé sempre, el que compta és fer el que un considera convenient, o altrament dit, el que compta és fer el que a un li dona la real gana. Amb respecte, això sempre. Però sense por. No n'hi ha més...

EL CANT DE LES GRANOTES, Onada edicions

2020 va ser un any particularment difícil per a mi. Amb el fantasma del confinament primaveral sobrevolant el meu subconscient i endinsat, com tot el món, en un context pandèmic que em desvetllava i em conduïa dret cap al precipici surrealista del meu viure, a les acaballes de l’estiu vaig prendre una decisió inversemblant que ara, passat un temps, ja puc qualificar com el que és o, més aviat, com el que va ser: una fugida, una escapatòria, un ja vorem què passa i un trencament amb tot allò que m’havia envoltat des de la més tendra edat. Fora. Allí me’n vaig anar. Fora. No excessivament lluny, però fora, en concret a la coneguda en termes literaris com a zona zero de la Lapònia espanyola. I, a més a més, en companyia de les persones que més m’estime, que fins i tot, escamparen el poll d’aquesta porció de terra i mar anomenada Mediterrània uns pocs mesos abans que jo. Aïllament voluntari. O forçat, que en podria dir algú. Però no. De forçat, al capdavall, no hi hagué res. Perquè el que, en un principi, semblava un suplici, de seguida va esdevenir un plaer; i el que, de bell antuvi, era un camí pedregós farcit d’inclemències meteorològiques, prompte es va convertir en un recorregut oníric per les quatre estacions de l’any. I al remat, un llibre. És clar. Aquest llibre: El cant de les granotes. Potser el llibre que més a gust he fet. Un dietari sincer que ara veu la llum i que em fa molt feliç, la veritat, no debades representa una visió, —la meua—, sobre unes terres de les quals ja mai no em separaré. Terres pobres, deprimides, isolades. Terres ermes a les quals no fa cas ningú i que només se citen en programes electorals massa obsessionats a convertir-les en l’eslògan de moda: la España vaciada, per exemple. Però jo he viscut allí. I ho he vist. I ho he respectat. I també podria dir que ho he estimat. Perquè, al remat, d’això es tracta, únicament, d’estimar. Sempre és la mateixa cosa. Estimar. I cuidar-nos molt en aquests temps atziacs que ens ha tocat de viure. Així que espere que us agrade. Estic pràcticament convençut que així ho serà, perquè res no pot fallar quan qui escriu s’ho passa tan bé com el seu futur, i hipotètic, lector. He dit!

Coets

Ha estat curiós, molt curiós, comprovar, durant aquestes festes falleres, la freqüència d’esclat dels coets. Si més no, s’han ajustat a la perfecció als compassos horaris d’un temporal de pluja i vent que no ha cessat de donar malany però que no ha pogut amb les ànsies festives d’un personal amb massa coses a dir després de dos anys de pandèmia. O plandèmia, que diuen alguns. Francament, tenia ganes de veure què podia passar. I encara com les festes han coincidit amb el temporal, encara com. Que si no, que si no... En fi, com a mi açò de les falles no em resulta ni carn ni peix, he preferit veure l’espectacle des de la barrera, com sempre per altra banda, però així i tot, res no ha deixat de resultar-me curiós, insistisc, molt curiós. De fet, a la mínima que la pluja feia un recés, allí estaven els esclats dels coets, com si tot plegat foren el resultat d’un experiment sociològic anàleg als daltabaixos de la Covid-19. O Covid-22, que és com hauria de dir-se ara, no? I és que, entretant, han passat dos anys molt fotuts en què el temps ha estat aturat i les bromes inicials han derivat en les més variades formes de fragmentació social: enemistats, postures enfrontades, separacions familiars, morts, desil·lusions contínues, vacuna sí, vacuna no... De sobte, però, han tornat els coets, fidels a l’espiral del temps; deslliurant, d’alguna manera o altra, la gent del sotrac d’unes circumstàncies que han viatjat d’ona en ona fins al fàstic final. Fa temps que pense que açò de la covid és tema de sociòlegs i gent del ram, no exclusivament d’uns experts que ningú coneix més enllà de l’espectacle fastuós de la política i els mitjans de comunicació. Tanmateix, arribades, i concloses, les falles, la meua percepció ha canviat. Al capdavall, ja he tingut prou amb els coets per celebrar, i corroborar, l’ànim del poble i de la vida.

Arròs i fang

Rovellats, esplugabous, estornells, flamencs... Normalment, mai no baixe del cotxe, però avui ja no ho he pogut evitar, ho he fet, perquè era això o acabar dins d’una séquia. M’explique: acabar dins d’una séquia, o d’un arrossar, com a conseqüència de la distracció contínua que suposa conduir per una carretera envaïda per estols i més estols d’ocells i aus migratòries i no tan migratòries. Un espectacle, la veritat. I més encara a les vuit del matí, que és l’hora amb la qual tinc la cita preceptiva amb els meus benvolguts alumnes del Saler. És clar que ells no ho saben, això, és a dir, ells no saben el que em passa pel cap abans de començar la classe. Com tampoc saben per què hi ha dies, com per exemple avui, que em plante al seu davant amb aire de satisfacció, amb una olor evident de fang pudent atacada als peus i amb el rostre llagrimós pel fred patit moments abans, justament uns vint minuts abans de començar la classe nostra en l’excels, fantàstic, nòrdic i meravellós àmbit sociolingüístic de primer de l’ESO. Gràcies, moltes gràcies, estimada conselleria dirigida per «l’esquerra», sobretot per assegurar l’ús del valencià amb tan «innovador» programa educatiu. Però bé, deixem-nos de frivolitats pedagògiques, per favor. Avui, com deia, he decidit baixar del cotxe en l’últim tram de la carretera del Saler, de camí a la faena. I la varietat ornitològica era tal, era tan bonic el paisatge i tan apropiada la llum de l’albada, que m’he posat a traure fotografies. I sí, els flamencs estaven a tocar, i allà lluny un tractor dels que en aquesta època fanguegen l’arrossar avançava envoltat de fumarells, i jo que no abastava tanta bellesa, que no m’aclaria amb el mòbil, i que he decidit traure la tauleta per allò d’obtenir una millor resolució. I que si ara faig la foto des d’aquest punt o que la faig des d’aquell altre. I tot això... Així fins que he trobat el punt perfecte. Tan perfecte, tan perfecte, que sí, evidentment, sense adonar-me'n he estacat els peus en un toll de fang camuflat per l’herba. Molt bé, xicon, molt bé. De manera que quan he pujat de nou al cotxe, l’ambient càlid i ple de música melòdica que m’acompanya cada matí, s’ha transformat en un xicotet fragment de marjal. Arena i fang. I pudor concentrada. Molta pudor. Pudor de sequiol. Fang negre, a més a més, el típic fang negre que aquests dies substitueix l’aigua que ha cobert els arrossars durant els darrers mesos d'hivern. «Però, profe, què t’ha passat?», m’ha preguntat un alumne quan m’ha vist aparèixer per l’institut. «T’ho conte o fem classe?», he contestat jo. «Però xe, profe, que no recordes que hui se n’anem a Sueca d’excursió?», m’ha rematat. I, en efecte, quan hem arribat a Sueca i he entrat en els dominis de la casa Fuster, no he pogut evitar imaginar-me el que haguera dit aquell intel·lectual tan admirat per mi sobre la meua figura irresolta, això és un professor de valencià ple de fang fins als camals. Tot un deixeble, sí senyor! La pàtria continua...

P.D: I ací, les fotos! Millorables, francament.

Ones concèntriques

Calmes de gener.
Foto: Noe Domenec

Darrerament, li faig moltes voltes al fet mateix d’escriure. I, sovint, sempre arribe a una metàfora molt bonica que vaig trobar en un text de Gianni Rodari i que porta com a títol ‘La pedra a l’estany’. És molt significativa. I, bàsicament, gira al voltant de les ones concèntriques que genera una pedra en xocar contra la superfície plana de l’aigua mansa. Així, de la mateixa manera que un element, en aquest cas una pedra, comporta unes ones i un moviment circular que en depèn, també les paraules d’un text estan íntimament relacionades amb una paraula primigènia que dona sentit a tot allò que se’n deriva. Perquè, en essència, en això consisteix un text. Una idea. I a partir d’aqueixa idea, tota la resta. L’altre dia, hi pensava. Perquè, ves per on, tinc la sort de treballar en un centre que està envoltat d’aigua. Per un costat, l’Albufera. Per un altre, la mar. I jo, al bell mig. Tot quiet i harmònic com una bassa d’oli, com sol ser habitual sempre que es produeix aquest fenomen natural, i per a mi meravellós, que dibuixa magníficament la calma de gener, o altrament dit en plural, les calmes de gener. Feu-ne la prova, per això. Penseu en una paraula, la que vulgueu. O en un concepte. O en una expressió. O jo què sé, en qualsevol cosa que us ronde. I establiu-ne connexions. Aleshores, el llenguatge girarà com una espiral i tot agafarà un sentit. Em ve al cap, per exemple, el meu pròxim llibre, la paraula primigènia del qual és ‘aïllament’. De sobte, aquest terme em duu a un camí de descoberta, de fugida, si ho preferiu. I la fugida em fa capbussar-me en un entorn abandonat, despoblat, envoltat de natura verge, de vegades idealitzat, de vegades, simplement, desatés. I aleshores, tot pren una forma i un sabor determinats. I un es deixa guiar per les sensacions que li provoquen els elements circumdants, no sé, la densitat del bosc, l’aigua que corre pel llit del riu o que goteja per les roques humides com a conseqüència del desgel. Neu i fred. I els animals que se senten atrets i estretament vinculats als canvis de l’ecosistema que els acull. Exposats, sense contemplacions, al cicle de les estacions. I el cant dels ocells, i de les granotes, i dels animals salvatges. I de tot. Un recorregut que obri unes portes que, en principi, pareixien tancades, però que en realitat, sempre estaven obertes, com una metàfora de la vida que passa i que, massa sovint, no atenem per una qüestió de temps, o de peresa, o jo què sé, per una qüestió relacionada amb els inconvenients de modernitat: el materialisme, l’ací i l’ara, el resultat immediat. No costa res, en definitiva, fer que el temps siga realment nostre, sense que ens importe, en absolut, si això és rendible o no. I és que, qualsevol cosa, ni que siga un moment de pau o d’avorriment enfront de la mar calmosa, pot resultar fantàstic si ens proposem que això també forma de la vida i la inspiració. I a més a més, és gratuït. Forma part, si més no, de la llibertat que mai ens podran arravatar.