EL CANT DE LES GRANOTES, Onada edicions

2020 va ser un any particularment difícil per a mi. Amb el fantasma del confinament primaveral sobrevolant el meu subconscient i endinsat, com tot el món, en un context pandèmic que em desvetllava i em conduïa dret cap al precipici surrealista del meu viure, a les acaballes de l’estiu vaig prendre una decisió inversemblant que ara, passat un temps, ja puc qualificar com el que és o, més aviat, com el que va ser: una fugida, una escapatòria, un ja vorem què passa i un trencament amb tot allò que m’havia envoltat des de la més tendra edat. Fora. Allí me’n vaig anar. Fora. No excessivament lluny, però fora, en concret a la coneguda en termes literaris com a zona zero de la Lapònia espanyola. I, a més a més, en companyia de les persones que més m’estime, que fins i tot, escamparen el poll d’aquesta porció de terra i mar anomenada Mediterrània uns pocs mesos abans que jo. Aïllament voluntari. O forçat, que en podria dir algú. Però no. De forçat, al capdavall, no hi hagué res. Perquè el que, en un principi, semblava un suplici, de seguida va esdevenir un plaer; i el que, de bell antuvi, era un camí pedregós farcit d’inclemències meteorològiques, prompte es va convertir en un recorregut oníric per les quatre estacions de l’any. I al remat, un llibre. És clar. Aquest llibre: El cant de les granotes. Potser el llibre que més a gust he fet. Un dietari sincer que ara veu la llum i que em fa molt feliç, la veritat, no debades representa una visió, —la meua—, sobre unes terres de les quals ja mai no em separaré. Terres pobres, deprimides, isolades. Terres ermes a les quals no fa cas ningú i que només se citen en programes electorals massa obsessionats a convertir-les en l’eslògan de moda: la España vaciada, per exemple. Però jo he viscut allí. I ho he vist. I ho he respectat. I també podria dir que ho he estimat. Perquè, al remat, d’això es tracta, únicament, d’estimar. Sempre és la mateixa cosa. Estimar. I cuidar-nos molt en aquests temps atziacs que ens ha tocat de viure. Així que espere que us agrade. Estic pràcticament convençut que així ho serà, perquè res no pot fallar quan qui escriu s’ho passa tan bé com el seu futur, i hipotètic, lector. He dit!

El triangle del fred

Freiburg, vies del tren i vistes

De tren en tren. Així anem. Ara França, ara Suïssa i ara, per fi, Alemanya. I a cada tren, una ciutat: Mülhausen, Colmar, Estrasburg, Basilea i Freiburg. Trajectes curts, certament. Però gustosos, perquè cada tren és més confortable que l’anterior; car, perquè ix car viatjar així per aquestes latituds, però un luxe malgrat pujar sempre en 2a classe i no en 1a, això per no parlar de l’increïble vagó del silenci. «Què passa?», pregunte jo en veu alta sense adonar-me’n. «Vols callar!», em responen tots a l’uníson. «Xsttttttt», em fa el meu fill. En fi.

Anècdotes d’un viatge que circula entre catedrals gòtiques, teulades de conte i paisatges de postal. Crepuscles emporprats. Tot ben gelat d’acord amb un hivern que, particularment, no conec. Bucòlic, almenys per als qui viatgem com a turistes i ens embadalim amb la preciositat de tot plegat, o amb l'excel·lència que s’hi respira. En una altra vida, per exemple, em faré eurodiputat. I viuré a Estrasburg, és clar que sí, i menjaré xucrut cada dia mentre bec copes i més copes de vin chaud, això és, vi calent. Qualsevol cosa per combatre un fred rigorós que ens sacseja immisericordiosament i ens recorda la nostra condició mediterrània. Heus ací. Aquesta gent ve a les nostres platges amb xancles i mitjons, però nosaltres caminem per les seues ciutats enfaixats fins a les orelles. Mare de Déu! Un amic valencià que viu per ací em comenta, aleshores, que no exagere, «que això no és res», i que en la part d’Alemanya on ens trobem «l’hivern és suau». I que, a banda, «som uns molls». Tros de desgraciat. Jo em ric sempre d’aquestes bravates, tanmateix. De fet, són idèntiques a les que em deien els homes fa uns anys, quan aquella estada a la Lapònia espanyola que em va servir per escriure El cant de les granotes: «este frío ya no es el de antes», asseguraven. Malparits! -22 graus que va arribar a marcar el termòmetre aquell Nadal inoblidable. Home! Un poquet de fred, sí que era. No? Però bé... Siga com siga, el cas és que ara passegem pels carrers de totes aquestes ciutats del centre d’Europa amb la moquita penjant.

I mentrestant, van apareixent detalls que no puc deixar de reflectir sobre el paper. Em crida l’atenció que als vagons de tren hi passa el revisor, i que molts viatgers duen el bitllet imprès, com fa anys. Un bitllet gran, dels que ja no es veuen. Molts, a més, porten al llom esquís i tables d’snowboard, la qual cosa em fa pensar que ací l’esport rei no és el futbol, o sí, però sempre tenint en compte que si a casa nostra, la gent juga a l’aire lliure, ací també, però amb neu i no amb sol. Punt. És, de fet, el que certifique quan arribem allí on juguen els llops de l’EHC Freiburg i practiquem el patinatge sobre gel, un esport que gaudeix ací d’una extraordinària afició. I a un preu raonable! A l’altura, si més no, de la meua traça sobre els patins, que és lamentable. I per això m’abstindré de comentar res més sobre el cas. Hi ha qui em grava fent el pingüí, fins i tot. Però ja passarem comptes, ja. Ara m’estime més continuar passejant entre unes cases que m’encanten i que em permeten expressar-me a través de l’escriptura, sens dubte una pràctica molt més fàcil per a mi que no pas patinar. Nyas! 

Emergeixen les cases, dic, entre la boira i la humitat, i em descobreixen, totes, una nova paraula en català fins ara desconeguda per a mi: mansarda. És a dir, una coberta inclinada amb un pendent més fort a partir de la crestallera. O quelcom així. Gràcies José, per la part que et toca, que ja té collons que sigues d’Almería i m’ensenyes les belleses de la meua llengua i les particularitats d'aquest món, en qualsevol cas. Perquè, al remat, és un goig viatjar amb amics que donen tant, amb xiquets que gaudeixen dels plaers de la vida i que observen atentament allò que els farà lliures en un futur. O crítics. O tolerants. O jo què sé, persones, que ja és dir prou. Persones... I això és tot.

Cases de postal

Crepuscles meravellosos

Bancalets per a llevar-se
la neu de les sabates

Mansardes

Catedrals

Agost

Certament aclaparat per la llau d’imatges estivals que col·lapsen les xarxes socials, m’alce de bon matinet amb la sana intenció d’aportar el meu particular granet de sorra a aquestes dates tan proclius als viatges i a la descoberta de paratges frescos i monumentals enclavats entre muntanyes imponents i platges d’aigües cristal·lines. És el meu cas. Així que em situe, de bell nou, allà on va caure aquella neu tan abundant, en aquell poble que ara presenta les seues millors gales i exhibeix frescor nocturna mentre la calor apreta en les latituds mediterrànies amb temperatures i humitats insuportables per al dia a dia del personal. Però no ací, és clar, perquè ací el clima és sec, i tan sec!, i de tant en tant vagaregen pel cel uns núvols carregats d’aigua i pedra. I les nits són eternes i meravelloses, fresques, amb un cel a caramull d’estrelles que fa les delícies dels passejants a l’aguait de les perseides. Atentament. I, mentrestant, jo somie en el passeig infinit que he fet pel riu i també en el moment d’emoció que he viscut quan he pescat la meua primera truita. Perquè encara no m’ho crec. Un parany que brillava en el fons del gorg mentre el peix l’atacava sense pietat i confirmava que sí, que no n’hi ha moltes, però que n’hi ha i que, en efecte, aquest és el seu particular santuari. I que, per això, cal tornar-les al seu hàbitat. Captura y suelta, que en diuen. Doncs això. I jo, feliç com el peix, que torne a l’harmonia d’un poble on els més menuts juguen a la plaça i els més majors passegen pels carrers i els caminals abstrets per la bellesa del cel. En terra estant, precisament, és d’on s’albira el cim que governa el poble, que presenta aquests dies un aspecte pictòric. Sembla un quadre, però no ho és, perquè fet i fet és real, i tangible, i perceptible. També. I tot s’encomana. Per això, supose, és que va tenir tant d’èxit la presentació en societat d’aquest llibre anomenat El cant de les granotes que tant m’allibera, literatura en format de dietari que la gent diu no entendre per estar escrit en català, però que es valora perquè parla d’un poble que regolfa pau i estima. I respecte. Un poble bonic i vell, tan vell com la història i les tradicions que el mantenen viu mentre l’agost declina i la tardor despunta entre una carena llunyana i del color de la porpra…

Castelló, flaire melancòlica

He anat moltes vegades a Castelló de la Plana. I confesse que, durant molts anys, vaig estar obsessionat amb el seu parlar, tan rítmic, tan cadenciós, tan diferent al meu, que era i és un parlar de transició, com és natural en una comarca com la meua situada a cavall de València i la ciutat que ara m’ocupa, pam, pam, orellut. Soc del Camp de Morvedre, sí; potser la comarca més menuda del País Valencià, pont entre dos mons territorialment afins però sentimentalment separats. M’embriaga, tanmateix, una flaire melancòlica sempre que transite per la Plana, aquest recorregut antany cobert d’una catifa de tarongers i, avui, encerclat de taulelleres fumejants i en expansió. Terra altament productiva, tant per a bé com per a mal. Morfològicament castigada, lletja potser, això és com és, però sense ambigüitats ni recels, això també. No sé dir una altra cosa. I, almenys a mi, sempre m’ha fascinat. Recorde, a més a més, un estiu que vaig estar allí, al Grau, on els pescadors descarregaven aquelles caixes a caramull de galeres i sardines, on la subhasta del peix es feia de viva veu i en valencià, i es comptava de dalt a baix, tan de pressa, tan de pressa que a penes es percebia la xifra, massa fluïdesa per a un xiquet com jo que, aleshores, es passava hores en l’arena de la platja del Pinar contemplant els vells pescadors de rall, allà quiets i romàntics com una sílfide, i així fins que es movien fidels al seu ball particular i atrapaven aquells llissots enormes que després, supose, eren cuinats al forn, amb ceba i oli. Amb ceba i oli. Només amb això. Quanta senzillesa. També allí, a Castelló, em vaig convertir, finalment, en professor, en aquelles oposicions inoblidables en què encara deu ressonar el crit que vaig fer després de l’examen definitiu. Llibertat. Perquè ho havia aconseguit. Llibertat absoluta. Mai ho oblidaré, això. I va passar allí, en efecte, en la ciutat on tantes vegades havia celebrat la Magdalena en companyia dels meus amics universitaris, en la ciutat en què mon pare em duia als bous i en la ciutat que capitalitzava pobles horitzontals on el meu germà es jugava la vida rodant miures i victorinos de més de cinc-cent quilos: la Vilavella, la Vall d’Uixò, Moncofa, Nules, la Llosa... La llibertat, quin concepte més redó. Un concepte que es va entonar aquell 1982 en veu de Joan Fuster en la mateixa plaça de bous, que tornarà a entonar-se quaranta anys després amb motiu del centenari del seu naixement. Perquè em sent molt agraït de tornar a les terres de Castelló, més encara si és amb motiu d’un llibre publicat per una editorial amb segell d’una terra que també és terra de trinquets, com ara el recentment inaugurat d’Almassora, la seu del premi, alhora, amb què vaig ser agraciat fa poc pel meu cant de les granotes. I més. Més trinquets, és clar. El de Borriana, o el de la mateixa capital, anomenat de la Sindical, o el d'Onda i el de Borriol, o el de Vila-real, allà on em batejaren una vegada amb una pilotada seca i fulminant. Perquè encara sent el ferro d’aquella pilota de vaqueta en el cap. Encara. I potser per això, és que recorde tant aquest raconet del país. Així que allí estaré de nou, ara en el parc Ribalta, per primera vegada en una fira del llibre i fent el que més m’agrada, explicant, o no, les motivacions que m’empenten a escriure i a seguir creient, alhora, en els somnis de la vida i de la creació. Tot un plaer, la veritat.

 

Ones concèntriques

Calmes de gener.
Foto: Noe Domenec

Darrerament, li faig moltes voltes al fet mateix d’escriure. I, sovint, sempre arribe a una metàfora molt bonica que vaig trobar en un text de Gianni Rodari i que porta com a títol ‘La pedra a l’estany’. És molt significativa. I, bàsicament, gira al voltant de les ones concèntriques que genera una pedra en xocar contra la superfície plana de l’aigua mansa. Així, de la mateixa manera que un element, en aquest cas una pedra, comporta unes ones i un moviment circular que en depèn, també les paraules d’un text estan íntimament relacionades amb una paraula primigènia que dona sentit a tot allò que se’n deriva. Perquè, en essència, en això consisteix un text. Una idea. I a partir d’aqueixa idea, tota la resta. L’altre dia, hi pensava. Perquè, ves per on, tinc la sort de treballar en un centre que està envoltat d’aigua. Per un costat, l’Albufera. Per un altre, la mar. I jo, al bell mig. Tot quiet i harmònic com una bassa d’oli, com sol ser habitual sempre que es produeix aquest fenomen natural, i per a mi meravellós, que dibuixa magníficament la calma de gener, o altrament dit en plural, les calmes de gener. Feu-ne la prova, per això. Penseu en una paraula, la que vulgueu. O en un concepte. O en una expressió. O jo què sé, en qualsevol cosa que us ronde. I establiu-ne connexions. Aleshores, el llenguatge girarà com una espiral i tot agafarà un sentit. Em ve al cap, per exemple, el meu pròxim llibre, la paraula primigènia del qual és ‘aïllament’. De sobte, aquest terme em duu a un camí de descoberta, de fugida, si ho preferiu. I la fugida em fa capbussar-me en un entorn abandonat, despoblat, envoltat de natura verge, de vegades idealitzat, de vegades, simplement, desatés. I aleshores, tot pren una forma i un sabor determinats. I un es deixa guiar per les sensacions que li provoquen els elements circumdants, no sé, la densitat del bosc, l’aigua que corre pel llit del riu o que goteja per les roques humides com a conseqüència del desgel. Neu i fred. I els animals que se senten atrets i estretament vinculats als canvis de l’ecosistema que els acull. Exposats, sense contemplacions, al cicle de les estacions. I el cant dels ocells, i de les granotes, i dels animals salvatges. I de tot. Un recorregut que obri unes portes que, en principi, pareixien tancades, però que en realitat, sempre estaven obertes, com una metàfora de la vida que passa i que, massa sovint, no atenem per una qüestió de temps, o de peresa, o jo què sé, per una qüestió relacionada amb els inconvenients de modernitat: el materialisme, l’ací i l’ara, el resultat immediat. No costa res, en definitiva, fer que el temps siga realment nostre, sense que ens importe, en absolut, si això és rendible o no. I és que, qualsevol cosa, ni que siga un moment de pau o d’avorriment enfront de la mar calmosa, pot resultar fantàstic si ens proposem que això també forma de la vida i la inspiració. I a més a més, és gratuït. Forma part, si més no, de la llibertat que mai ens podran arravatar.