Caqui

Conclou la campanya del caqui i entra l’hivern en aquestes terres mediterrànies. Vesprades gèlides acompanyades de vent que acoquinen les bones gents d’un país avesat al temps primaveral. Sempre m’ha agradat el mes de gener, el mes de les calmes, l’equador hivernal, Sant Antoni del porquet. És, de fet, l’avantsala de tot el que està per arribar, l’inici d’un cicle on molts dipositen desitjos i esperances i molts altres prossegueixen la rutina condicionats per la brevetat de la llum del sol. Pel gener, no sigues matiner. O almenys això deien temps era temps, quan aquest raconet del país vivia lliurat a les tasques del camp. Gener és, entre altres, el mes en què les taronges recuperen el monopoli agrícola que antany ostentaven sense discussió. Un mes on les clemenvilles són les protagonistes de les taules més arrelades a la terra, l’hora de les taronges de suc, les lane late, el moment en què els últims caquis cauen tristos de les branques i coven les noves vares que eixiran pel mes de maig. Un cultiu en extensió. Un arbre, el caquier, que s’enlaira poderós arribat el moment de brotar, amb una fulla verd clorofil·la tan poètica i metafòrica com la de l’arbre nu, despullat, fins i tot avergonyit de mostrar les entranyes quan el fred penetra i la crueltat de l’hivern s’apodera de la seguida laboral d’aquestes latituds. Camins de camp solitaris entremig d’un cel ras que anuncia temperatures baixes i canviants. Terra que ofereix les imatges que mai no es deurien haver perdut, agraïda malgrat les renúncies que el progrés imposa sense descans ni remissió. Sens dubte, paga la pena contemplar l’espectacle visual que els caquiers regalen any rere any als veïns de la Ribera del Xúquer. Una catifa de colors: verds diferents, fulles groguenques per la tardor, fruits taronges i rojos tot just abans de convertir-se en l’esquelet mortuori i definitiu que regalen les jornades curtes de gener.