Una de les evasions tardorals més
clàssiques dels valencians és, sens dubte, aquesta zona d’interior que atén als
noms dels Montes Universales i Alto Tajo, un espai cobert de massa
forestal que es mou a cavall de les províncies de Terol i Guadalajara, entre
les fredes viles d'Albarracín i Molina de Aragón. Contrada pobre i deprimida
des de fa temps immemorials, és avui tot un reducte de pau on la natura es
presenta pura i en sintonia amb el sabor inconfusible de la tardor, una
autèntica primavera de l’hivern: la fragància de les plantes, la música dels
pins, la varietat cromàtica dels arbres, l’harmonia del vent, les nits
estrellades, la molsa humida, els aranyoners a caramull de fruits, les fulles
caduques dels xops, el compassar de l’aigua dels rierols, la brama dels
cérvols, els cabirols, els senglars... Harmonia plena en una terra despoblada
que ofereix al valencià el millor del seu humil rebost: la carn rostida i els
esclata-sangs de les praderes, variats, abundants i fidels a la dita popular: pinatells i rovellons s’amaguen pels racons.
Sempre bons i a punt per a fer-los a la brasa, amb aquesta tonalitat entre
rogenca i carabassa que recorda el rovell de l’ou i que fa canviar alhora el
color de les nostres necessitats depuratives més bàsiques.
3 comentaris:
Hei Sergi, hem tornat dels Ports amb les mans buides. Tot més sec que sec i de rovellons, ni un. Això si, ens ha fet bon temps, sol i hem gaudit de les passejades. Algun dia haurem de conèixer los montes universales i els seus productes gastronomics i forestals!
Estimat deixeble meu, encara t'hauré de donar lliçons i tot de com trobar bolets!, jejeje. Llàstima no haver pogut ensenyar-te una miqueta en el teu estimat i verge paratge dels Ports de Beseit. A la pròxima. Realment ens hem quedat amb les ganes de poder-vos acompanyar.
De los montes universales no n'havia sentit parlar mai!
Ja farem una incursió per la zona quan puguem... On nosaltres vam estar el cap de setmana passat fou, ni més ni menys que a Urbasa!!! Ja saps que és un parc natural i no una Constructora, no? És que l'imaginari valencià tira per on tira... Per cert u nlloc magnífic, vam pujar al naixement d'un riu de cuyo nombroak no puedo acordarme xafant sobre una tupida manta de tardor.
Publica un comentari a l'entrada