Galotxetes i Màdel

El màdel es pot jugar a llocs tan inhòspits
per a la pilota com el Port de Sagunt. Només
necessita una canxa de pàdel.

Darrerament, he descobert, i practicat, dos disciplines de pilota valenciana que caldria considerar si del que es tracta és de redreçar l’esport típic d’aquestes terres entre els més joves: les galotxetes i el màdel. Pura diversió. Facilitat absoluta. Pel que fa a la primera, es tracta d’una modalitat antiga, reclosa, segons els llibres especialitzats, en la població alacantina de Monòver, a les Valls del Vinalopó, un joc dinàmic i molt explosiu que no necessita res al marge de les mans del jugador, nues completament, sense proteccions, disposades a colpejar una i altra vegada una pilota grossa elaborada amb dos components primaris: llana i esparadrap. Quant al màdel, el més destacable és la novetat, una modalitat impulsada per dos joves pilotaris de raspall de Castelló de la Ribera que encara no ha estat reconeguda per les instàncies federatives, però que ja compta amb un grup nombrós de seguidors entusiasmats per la senzillesa i la vivacitat del joc. De fet, les regles són les mateixes que les del pàdel, amb la diferència això sí, en la forma de comptar, que evidentment segueix l’esquema tradicional de la pilota: quinze, a quinzens, trenta, a dos, val i joc. No cal dir, per això, que la pilota canvia i que, com haureu pogut deduir, es juga amb la mà. D’ací el nom: màdel. A tot açò, un terme nou que no arreplega encara cap diccionari, ni tan sols el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tan escrupolosa sempre amb les particularitats dialectals del valencià. Ací ho deixe. En termes generals, d’altra banda, destaca el fet que tant les galotxetes com el màdel s’allunyen molt de la imatge que se sol tenir de l’esport de pilota, això és, dur, feréstec, sacrificat i que roman restringit al carrer, natural o artificial, o al trinquet. Tot al contrari que els casos referits, que no presenten cap dificultat a l’hora de ser practicats: són fàcils d’aprendre, no requereixen temps a l’hora de preparar-se les mans i, a més a més, compten amb l’avantatge de la instal·lació. Per exemple, en quin poble no hi ha pistes de pàdel? Fins i tot, les noves urbanitzacions les prefereixen abans que les de tenis!! El problema, en tot cas, pot venir des del desconeixement i l’apatia, acostumats com estem en aquest país a menysprear tot el que tinga accent nostrat. I per a mostra, una realitat: molts instituts de secundària compten avui amb canxes de galotxetes. La majoria estan descurades, plenes de trastos, sense professors d’educació física que sàpiguen què son ni per a què serveixen. Una llàstima, en definitiva. Però una llàstima fàcil de reparar. Perquè la qüestió ací, com en tantes altres coses, és treballar, treballar per a la pilota, sense excuses. I només així s’eixirà del desencís. I ja posats a marmolar, del maleït futbol, que tot ho absorbeix!

Meló de la forana

Curiosa, sens dubte, la quantitat de suc costumista que es pot extraure d’una de les nostres menges més delitoses, el meló, veí de pis de la taronja i rei indiscutible de les postres en les sobretaules de l’estiu, principalment en forma de meló d’alger o en forma de meló de tot l’any, també anomenat pell de sapo o de gripau segons la competència lingüística i/o normativa del parlant de torn. Popular, molt popular, amb capacitat sobrada per a aportar uns matisos antropològics que van molt més enllà de la pura i simple gastronomia predominant d’aquest racó del país. Un fruit amb carisma i que durant un temps es deixava penjat dels claus encastats als revoltons o les motlades de la casa per ser menjat el dia de Nadal, un luxe que malgrat la fam i la misèria imperant als anys quaranta i cinquanta era bastant habitual en les cases d’extracció popular valencianes, com així ho certifiquen nombrosos testimonis: “Després de sopar, les postres eren un meló tendral que mon pare havia guardat penjat a l’entrada i fruites seques que torràvem a la vora del foc: cacauets, castanyes, avellanes...” No era tan habitual, en canvi, degustar una varietat de meló que pel que he pogut esbrinar era escàs però de molt bona qualitat, el conegut com a meló de la forana, de color groc, no tan dolç com els altres, però sí de millor sabor atesa la seua particularitat principal: no es regava, o millor dit, no es regava a manta, sinó per capil·laritat, amb la humitat del subsòl, talment com un terròs de sucre. I en certa mesura, era silvestre, sense cap tractament més enllà de la fertilitat de la terra, exactament igual que altres conreus de marjal com ara les carabasses, també qualificades amb el mateix complement nominal: de la forana. Sobre l’abast del terme en qüestió i l’accepció en particular, no he trobat extracte que sabera definir-ho tal com ha estat referit ara i ací. Ara bé, és cert que el Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana de Joan Coromines parla de la forana referida a qualsevol fruit, fonamentalment de secà, que no es rega bé o que està apartat de la soca, allunyat de l’aigua i sense la suficient humitat. És en aquest sentit que es pot entendre, per exemple, allò d’olives de la forana. I supose que, per extensió o analogia lingüística, també es podria aplicar als melons, clar que amb un matís diferent pel que fa a la humitat, importantíssima en el cas d'aquesta fruita amb forma de pilota de rugby. Siga com siga, el cas recorda, i molt, una altra varietat de meló de secà existent per les terres de la Vall d’Albaida, en concret a Quatretonda, que rep el nom de tendral i que també creix amb l’única ajuda de la saó que provoca en la terra la pluja de l'hivern. Per a paladars exquisits! O millor, per a tots aquells paladars sensibilitzats que perceben la difícil convivència entre aquestes pràctiques rurals i l’avanç irrefrenable del reg per degoteig; necessari, potser sí, però també causant d’algunes pèrdues importants en la rica i tradicional agricultura mediterrània. Melons de la forana, una varietat per al record, de veres que sí.

El rei robot

“La constitució prevaldrà”. Ben mirat, les paraules del rei Felip VI pel que fa al tema català recorden molt les pronunciades per aquest líder robòtic anomenat Adam Sutler que apareix com una ombra omnipotent a la pel·lícula V for vendetta: “Anglaterra preval”. La diferència, però, és que unes s’emmarquen dins els límits de l’àmbit cinematogràfic i les altres, per desgràcia, són reals, com la vida mateixa, cosa que, en efecte, és preocupant, perquè en el fons, i en la superfície, el que s’està dient és que ací, en aquest país, res no es mourà. Ja tenim, per tant, la solució a tots els mals: un discurs reial que tots els bons súbdits seguiran fil per randa i tots els contertulians aplicats aplaudiran. Que trist! És aquest el país que ens mereixem? Encara com hi ha un president del govern programat per ordinador que arreglarà la situació seguint els principis elementals del seu ideari: “Como Dios manda”. Particularment, la independència de Catalunya m’importa ben poc, tot i això m'encanta l'ús del terme desconnexió per part de tots els implicats. Demostra, si més no, una teoria que tinc assumida des de fa molt de temps i que comparteix molta gent que conec, això és, que no ens governen persones, sinó robots amb missatges i programes gravats i instal·lats al disc dur. Pròxima parada, Terminator.

Una final somiada

A les nou del matí les taules del trinquet Pelayo ja estan preparades per acollir els primers esmorzars del dia. És un dia especial, el dia de la reobertura, dia de partida gran. Els operaris de Levante TV connecten cables i més cables en una nova missió impossible, la de retransmetre l’esdeveniment en el vell recinte de la capital, el més vell de tots, repintat per a l’ocasió i amb un lleuger canvi d’imatge que comença i acaba amb la televisió de plasma que ha substituït la mítica pissarreta on s’anunciaven les partides del dia a dia. El bar bull d’excitació. A ritme de tabal i dolçaina, els aficionats van congregant-se i acomodant-se en els diferents racons del trinquet a mode de trencaclosques, amb els nous i flamants coixinets patrocinats per l’ajuntament. Tot seguit apareixen les noves autoritats de la Generalitat, que en un gest inèdit decideixen entrar a la canxa i seure a l’escala, diluïts entre els aficionats de sempre, un tant estranyats per tanta presència mediàtica i tant de focus allunyat de les lloses del trinquet, on escalfen ja els vertaders protagonistes de la partida, Puchol II i Soro III. Aliens al rebombori i al delicat entramat de converses i ambient popular que es respira per Pelayo, els dos pilotaris s’endinsen en el seu món. De tant en tant, saluden amistosament a algun aficionat, als amics, plenament conscients de l’espectacle que estan a punt d’oferir en un espai ple de gom a gom, sense oxigen, sense un badall que permeta dubtar sobre la seua pervivència, trinquet emblemàtic que reviscola de bell nou fidel a la cita lapidària de Llorenç Millo, com una planta silvestre, que ni sura ni creix. L’hora ha arribat i com a novetat principal, s’elimina el suplici d’escoltar l’himne regional als presents. Malgrat això, la partida comença igualment amb retràs, fidel a la tradició. I a sobre, els assistents escolten les delícies que el presentador de l’acte dedica al benefactor de tot el canyaret, tant per a bé com per a mal, José Luis López, qualificat com l’àngel de la guarda de la pilota. Qui paga, mana. Hi ha coses que no canvien. Perdonades però, les inclemències, per ser el dia que és i per tractar-se de la partida que es tracta, la final individual comença. Per fi. I el primer quinze es resol amb Soro III encalant la pilota a la galeria del dau, una garrotada brutal que es repetirà constantment al llarg de la partida i que mostra, ja des d’un inici, les credencials del campió de Massamagrell, incansable, brau, sol davant l’únic pilotari que el pot fer caure de l’esglaó del número 1, Puchol II. Res a descobrir del rest de Vinalesa, en aquest sentit. Segur de si mateix, prompte agafa la iniciativa, alçant pilotes sobrehumanes, de rebot, de bot de braç, a l’aire, de bragueta, de manró, buscant l’esquerra del rival. Un autèntic recital que el situa a les portes de ser el nou emperador de l’escala i corda. 50-35. Tot al seu favor. Però arribat aquest punt, la partida canvia de signe. I és aleshores que Soro III es creix, pletòric, esperonat pels seus, encalant una pilota darrere d’una altra, bramant com un bou en les caigudes d’escala, quinze a quinze, com els grans campions. Amb 50-50, la partida ja fa pinta de convertir-se en històrica, una nova gesta en la llarga llista de partides memorables, totes amb el mateix patró: el jugador promesa que es menja el trinquet i el pilotari veterà que se les sap totes i que aguanta i aguanta fins fer explotar el cap del contrari. Així és. Puchol haurà d’esperar. Perquè Soro III guanya finalment per 60-50. Trofeus, abraçades, plors, emocions, aplaudiments, coixinets al vol...

Tot plegat, és l’inici d’una nova rivalitat entre dos restos de l’Horta destinats a alçar aquest món de la pilota esllanguit entre subvencions i projectes fantasma, sense més remei que renovar-se i aprofitar l’empenta dels qui l’estimen ara i sempre, dels qui sempre hi han estat. Un repte per a un nou temps que necessita ser apuntalat per a glòria de les futures generacions de valencians. Que es prenga nota. Sereno.

Una final per a un temps nou

A Puchol II, Pucholet, el vaig vore jugar per primera vegada quan tenia 16 anys. Segurament fou dijous, ja que el trinquet Pelayo presentava un aspecte prou trist, molt allunyat de l’ambient de les grans partides, amb pocs aficionats, els de sempre per altra banda. Aquell dia s’enfrontava, en primera partida, a Fageca, un brau jugador de València que ja començava a destacar com a futur professional d’un esport que, en certa manera, és com la humitat. És a dir, penetra lentament en els ossos fins que s’integra en el caràcter i la identitat d’un pilotari i, per extensió, de qualsevol valencià, amb el resultat consegüent que tot aquell que se’n veja afectat no pot desempallegar-se’n per bé que el profit econòmic siga escàs en relació al sacrifici i el respecte que reclama. Si no recorde malament, aquella partida es tractava d’un mà a mà corresponent a l’extint Campionat Individual Bancaixa i el resultat final fou de 60-35 a favor de Fageca, sens dubte més madur i més consolidat en un ofici que demana anys i paciència, anys i més paciència. Ara ja ha passat un temps d’aquella partida i resulta que aquell pilotari prim i escanyolit fill del mític Puchol de Vinalesa (l’Horta), s’ha convertit en un home bragat, de condicions físiques imponents, aspirant a convertir-se en el número 1 davant de Soro III, l’actual campió, el nét del tio Pena, artífex del trinquet de Massamagrell, sa casa, potser dels pocs trinquets privats que queden encara en peu al País Valencià. Jo no conec personalment a cap dels dos pilotaris, tampoc freqüente tant els trinquets com perquè siga així, però m’encantaria, ja que estic convençut que són persones humils, valencians de soca-rel capaços d’oferir un espectacle magnífic i molt fidel al joc històric que representen, ara per ara, com ningú. Ben mirat, són dos jugadors de raça, amb solera, fills de pilotaris, amb la projecció necessària per modernitzar un esport com el nostre que s’esllangueix entre empresaris de dubtosa honestedat i polítics oportunistes. Desconec què serà de la pilota anys a venir tenint en compte l’aïllament en què es troba actualment, sense cobertura televisiva i sense ajudes sinceres i decidides, poc vinculades, de fet, a la identitat d’aquest raconet del país. Però tot pareix indicar que la partida entre Puchol II i Soro III serà a Pelayo, un primer pas, un escenari perfecte que reobrirà, per fi, per a l’ocasió tot esperant a convertir-se en la vertadera catedral de la pilota valenciana, amb escola i amb un futur definit, centre neuràlgic de València i motor indiscutible d’un esport que no necessita projectes artificials enmig de fantasmagòrics polígons industrials sinó que reclama afecte, només això, afecte i comprensió. A peu de carrer, allà on la realitat de la pilota pren la forma i el gust que mai hauria d’haver perdut, el sabor del poble. La final serà el dia 1 de novembre, dia de festa. I no, no sé si hi assistiré, en conseqüència tampoc la veuré, però per descomptat estaré amatent al resultat i a la reconstrucció plena d’interrogants que s’augura en la pilota. Tot un repte. Perquè es vulga o no, cal partir des de zero.

Llum

Vivim permanentment amb llum, amb un excés de llum, llum pertot. I no només de nit, sinó també de dia. Estem tan acostumats a funcionar de manera artificial que plantejar una reducció del consum general o simplement abaixar la potència de l’enllumenat exterior o privat que abasteix els nostres pobles i ciutats és ja inviable, a pesar de les successives denúncies que se’n fan i de la claror que presenta aquesta terra mediterrània coberta de sol la major part del temps. Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del color, cantava un il·lustre el nom del qual no desitge recordar. Digressions al marge, però, seria interessant comprovar la reacció de la gent si tal fet succeïra, si es reduïra el consum per decret vull dir, ja que de ben segur que es produiria un col·lapse o un enrariment del caràcter del proïsme, com ja ha estat referit en comptades ocasions en els llocs on han patit, bé de manera intencionada, bé de manera fortuïta, una apagada. Problemes de convivència, saquejos, egoisme a flor de pell. En fi... Lluny però d’analitzar tal fet, ja denunciat i presentat en múltiples ponències sota l’etiqueta universal Contaminació lumínica-light pollution, sí que convindria recordar, almenys recordar, les magnífiques estampes que ofereix un cel fosc i lliure d’impureses, això per no parlar de la senzillesa amb què la vida transcorria quan els costums s’adaptaven al temps i no a les modes del present, massa dependents, en aquest sentit, de la llum, del consum banal i ridícul en general. L’oci nocturn, per exemple. Les discoteques, les discoteques d’Eivissa!! Particularment, no em faria cap pena que aquestes instal·lacions dedicades al despropòsit patiren de certes restriccions, però són improbables, o impossibles millor dit, ja que representen de manera magistral aquest terme manllevat de l’anglés que rep el nom de lobby i que, en efecte, significa grup de pressió, una pressió asfixiant exercida sense escrúpols si algú amb responsabilitat institucional decidira limitar-los el consum, no ja de substàncies, que és una qüestió privativa, sinó l'elèctric, purament i simplement. I això que les discoteques només són una ridícula porció de l’abús. Què no dir de l’enllumenat de les grans ciutats, València sense anar més lluny, llastimosa mostra d’una contaminació que no beneficia ningú, només a qui tots sabem. Quins records els de fa tan sols uns anys! Ai! Durant els llargs trajectes que feia per anar a treballar, tenia la sort de passar per una de les contrades valencianes que presenta un cel més bonic en les crues nits d’hivern: l’interior de la comarca de la Costera, amb Montesa, Vallada, Moixent, la Font de la Figuera, i també la gelada meseta que ocupa la població de Villena o les viles de Cabdet i Almansa. Certament, em quedava embadalit, pobles atrapats entre la serra Grossa i el massís del Caroig amb un cel a caramull d’estrelles que apreciava d’una manera especial i m’omplia el pensament de somnis fantàstics i ben bonics, una mena de bàlsam reparador després d’una jornada de treball esgotadora. Poc a envejar a un dels cels més espectaculars de la Península Ibèrica, el cel veí de les terres de Conca, Terol i Guadalajara. Sensacions similars he tingut sempre en les temperades nits d’agost, a vora mar, allà on el turisme no ha aconseguit penetrar en desmesura i un pot passar hores i hores assegut contemplant la foscor i els estels fugaços que alimenten un romanticisme anacrònic, sí, però molt gustós, molt saborós i molt nostrat, en plena mar Mediterrània. La nit de Sant Llorenç, els estels cauen del cel, solien dir. Sens dubte, la utopia del nostre temps.