Esquirol

Arribat un dia de vaga general, potser també és el moment d’explicar l’accepció d’un terme que circula i circula en boca de tots aquells que participen en les manifestacions, mobilitzacions i piquets del dia en qüestió, això és el terme esquirol. Per tots és sabut que un esquirol és un mamífer rosegador, de cua ampla i pelosa i de color pardós, però pocs són els qui es pregunten per què es denomina també esquirol al treballador que segueix treballant quan els altres s’han declarat en vaga. Doncs bé, aquesta és l’explicació per gentilesa del Diccionari Català-Valencia-Balear. Pel que es veu, la història prové d’un fet ocorregut durant la segona meitat del segle XIX a Manlleu (Barcelona). Els teixidors treballaven a casa per compte dels fabricants i arribat un dia, aquests muntaren un edifici perquè els operaris anaren a teixir a hores fixes. Els teixidors manlleuencs es negaren a anar-hi i aleshores els fabricants envidaren els teixidors d’un poble que es diu L’Esquirol (Santa Maria de Corcó), que acceptaren i provocaren la indignació d’uns obrers de Manlleu que els reberen amb una mena de crit insultant: esquirols!, esquirols!; en referència al poble d’on eren nadius. Per tot, és clar que aquest mot és avui un préstec del català a l’espanyol, un mot d’altra banda d’ús corrent quan es convoca una jornada de vaga general com la del dia 29 de març. Així que qui vulga entendre-ho, ja sap el que ha de fer. I qui no, doncs problema seu és. La consciència és lliure.  

http://www.intersindical.org/noticies_actualitat/article/raons_per_a_no_anar_a_una_vaga

Nacre

El corball es pot pescar tant amb el rall com amb l'ham

Ara que s’acosta la caloreta i les ganes de gaudir de la mar augmenten de manera exponencial, crec arribat el moment d’explicar el nom d’un peix més o menys comú per les costes mediterrànies i que, ves per on, dóna nom a una associació de pescadors amb rall del Camp de Morvedre i la Plana Baixa: el corball, més aviat el corball de sorra. Conegut científicament amb el nom llatí umbrina cirrosa, aquest caçador discret té una barba gruixuda i curta com una berruga. No debades, cirrosa en castellà significa ‘cirro’, això és una mena de tumor que es forma en diferents parts del cos, en aquest cas a la barbeta. D’ací el nom d’aquest peix en la llengua de Cervantes, berrugate, sense anar més lluny. El corball de sorra, en qualsevol cas, és un peix abundant encara per les platges de Morvedre i Castelló, en ple cor litoral del País Valencià, i per bé que s’anomene d'igual manera no s’ha de confondre amb aquell altre de la mateixa espècie que presenta una tonalitat més negra, com si es tractara d’un corb. De fet, el terme corball pot derivar de corvu, és a dir, corb en català, la tonalitat cromàtica del qual recorda el substantiu llatí umbrina, ombra en la nostra llengua. També podria ser que corball derivara de curvu, que significa corbat, i és que, en efecte, algunes espècies d’aquesta família presenten una preeminent curvatura a l’alçada del llom. D’altra banda, aquest peix tan interessant i tan màgic guarda també un xicotet tresor a l’interior del seu cervell: dues perletes de nacre que, segons la saviesa popular, serveixen per confeccionar collarets capaços de sortejar o relaxar el mal de cap. Així que ja sabeu, estimats companys. Cal saber-ho tot. I sobretot, molt important, cal cuidar-ho, no siga cosa que ara la gent es pose a pescar corballs com si les maleïdes perles de nacre que s’allotgen al seu cervell tingueren el mateix valor que la pell d’un tigre de bengala.

Un exemplar de corball, també anomenat escorball a les Illes Balears

Falles



Els tòpics fallers es perpetuen any rere any

De nou arriben les falles i de nou aquest espai de costums sucumbeix a la temptació de parlar-ne, ni que siga per llevar-se del damunt els prejudicis que li assalten quan arriba la festa per antonomàsia d’aquestes terres, una festa exemple del país de les meravelles i antítesi del paradís somiat pels més il·lusos. No és gens fàcil opinar des d’una postura totalment contrària a un món que amaga de manera no gens dissimulada la dignitat que corre per alguns pocs casals fallers, com no és agradable tampoc haver de calibrar certa terminologia literària quan s’hi fa referència al simbolisme de tot plegat, exemplificat en gran mesura en el balcó de l’ajuntament de València i en les reverències i ofrenes a la parella santa del moment, la Geperudeta i Sant Josep. Les falles són exigents, i tant. I ho són en el sentit que mai no canvien, ni progressen, ni s’obrin al necessari debat de la renovació. Són inalterables i, en conseqüència, també acullen una elevada dosi de censura. No de la que s’aplica en els règims autoritaris, evidentment, sinó de la pròpia, l’autocensura, aquella que es resumeix en por de dir o escriure coses que no cauen massa bé en determinats ambients ideològicament majoritaris. Per tot, és realment cridaner que en aquest present on la vida corre tan de pressa i cada detall s’analitza fins al moll de l’os, les falles resistisquen esplendoroses, pletòriques, ben arraulides per l’espectre folklòric i la política més casposa. En certa ocasió, vaig sentir que eren una enciclopèdia, que no calia mirar-les de reüll, ni desconfiar-ne, ni empentar-les a cap procés de modernitat, ni sotmetre-les a judicis de valor. La quinta essència de la cultura valenciana, segons els més acèrrims, un èxit bastit en l’hermetisme, un món hieràtic impossible de descobrir el moviment, tancat en si mateix, definitori d’un país sense límit que fa apologia de l’absurd, d’allò que per terres valencianes es coneix tradicionalment com a poc trellat, poc seny en català oriental. Elefantiasis aguda. Un gran negoci, les falles, de veres que sí. Per als de sempre, tot siga dit de pas.

Magatzems

Una de les construccions implantades per aquestes terres valencianes que continua cridant l’atenció per escassa i per recordar temps relativament remots és la que remet a aquelles fàbriques que s’alçaren a les primeres dècades del segle XX a partir de l’embranzida exportadora de la taronja, edificis relacionats amb el desenvolupament industrial que reunien, més o menys, les mateixes característiques arquitectòniques allà on s’hi bastien: espais amplis per acollir maquinària i abundant mà d’obra, desaparició de murs de càrrega, reducció de columnes i pilars a la mínima expressió, grans finestrals i sobretot, sobretot, senzillesa compositiva i ornamental a les façanes. És el cas, per exemple, del magatzem de Lázaro, a Sagunt, únic supervivent d’aquella època d’esplendor fructícola que en essència guarda actualment el mateix aspecte d’antany, amb una façana feta de rajola vista molt semblant a la d’altres construccions repartides pel país, com ara algunes cases del barri de Roca-Cuper de Meliana o el trinquet del tio Pena de Massamagrell, a la comarca de L’Horta. En conjunt, tota una sèrie de vestigis a hores d’ara destinats a afers molts diferents dels concebuts en el seu moment. El progrés és el progrés. De fet, el magatzem de Lázaro (Sagunt) referit més amunt, és avui un aparcament privat.

LA TRANSMISSIÓ FAMILIAR DEL VALENCIÀ, Brauli Montoya i Antoni Mas.

Un dels últims llibres que ha arribat a les meues mans i que recomane fervorosament per diferents motius professionals i vivencials és La transmissió familiar del valencià, una investigació densa i rigorosa dels filòlegs Antoni Mas i Brauli Montoya que gira al voltant de la interrupció lingüística esdevinguda allà on el castellà ha penetrat amb més virulència, això és a les grans ciutats: València, Alacant, Castelló i Elx; i a les poblacions mitjanes del País Valencià: Alcoi, Sagunt, Burjassot, Alzira, Borriana i Gandia, entre d’altres. Paradigmàtic del context lingüístic que caracteritza aquest territori des dels inicis del segle passat, l’estudi s’estructura a partir de cinc eixos principals: marc teòric i metodològic; cronologia del procés d’interrupció, territorialització del procés, argumentació de la interrupció i revernacularització en la llengua pròpia del país. I encara que, en part, es nodreix d’estadístiques i dades de caràcter demolingüístic i sociolingüístic, també compta amb les aportacions de testimonis directes d’arreu del país, testimonis anònims que serveixen, tot plegat, per dibuixar una situació descoratjadora però certament reversible, això segons les sensacions que destil·la el llibre en la seua totalitat. Una obra d’obligada referència on es veuen reflectides les actituds, postures, mites i prejudicis dels habitants d’aquestes terres envers la seua llengua; una obra que em fa molt de goig recomanar ara i ací perquè jo mateix vaig participar-hi amb una sèrie d’entrevistes realitzades a diferents veïnes i veïns del meu poble, Sagunt. I una obra rica que, en definitiva, es podria resumir amb unes paraules de Carme Junyent, professora de lingüística general de la Universitat de Barcelona, presents en el Informe sobre las lenguas del mundo de la UNESCO. La cita, en castellà, diu el següent: “Tal vez valga la pena pensar qué experiencias puede haber tenido un abuelo que se niega a transmitir su propia lengua a su nieto porque cree que con ello le hace daño –y éste es un problema que está afectando a millones de personas- o hasta qué punto ha de haber sido humillado alguien para pensar que su lengua no sirve para nada, ni siquiera para hablar a sus hijos como a él le hablaron sus padres”. En general, una magnífica mostra per entendre el com i el perquè de la situació lingüística actual. I tot, sense buscar culpables. Imprescindible.

Raspall i integració

Per bé que siga la modalitat pobra de la pilota valenciana professional, el raspall és un joc farcit d'elements populars i ben capaç, a més, de mostrar l’espectacularitat de l'esport propi d'aquestes terres. Sacrificat, dur, i predisposat, com se sol dir en el llenguatge dels trinquets, per als homes de la pilota, homes bragats i en certa mesura extemporanis que saben caminar sols pels viaranys d’una disciplina amb una gran dosi de rudesa, molt arcaica i de rituals senzills: no hi ha corda, la pilota corre arran de terra, molts quinzes -punts-, s’aconsegueixen per esgotament del contrari i els aficionats ocupen la totalitat de l’escala, plenament fusionats amb les travesses i el ràpid discórrer de les partides. D’un temps ençà, a més a més, el raspall anuncia pels cartells un pilotari de nom Sidhamed, que és originari del Sàhara i que ja s’ha proclamat campió de la lliga professional de la modalitat. L’únic jugador no nascut per aquestes contrades mediterrànies que s’ha guanyat un lloc en els trinquets que, a hores d’ara, arreglen partides de la modalitat, fonamentalment els situats més enllà del sud del riu Xúquer. Sens dubte, una magnífica notícia per a la pilota valenciana en general que demostra el potencial d’aquest esport, allà on tothom se sent part indissoluble de l’entorn que l’acull i troba una raó de pes per identificar-se amb alguna cosa diferent al València Club de Futbol, les falles o les paelles de marisc. I a sobre, guiat de vegades per l’actual mite de la pilota, Waldo d’Oliva (La Safor), potser el pròxim a figurar en el panteó d’aquest reduït i minoritari espai d’imatges i estampes del passat que representa el raspall. Per tot, cal suposar que Sidhamed continuarà vestint-se de curt, identificat plenament amb una terra de la qual ha pres la llengua i les tradicions més arrelades. Molts oriünds no poden dir el mateix. Beneïda integració.

Font de la foto: El País (Comunidad Valenciana)
Notícia: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/12/valencia/1329070958_083538.html