Pont d'octubre

La carretera s’obri davant meu i completa un cercle estrany, certament estrany. Deixe enrere quatre dies que, en qualsevol altra circumstància, hagueren resultat sanadors i reconfortants. El temps tardoral, a més, augmenta la contrarietat. I la tonalitat verdosa dels xops decreix de manera proporcional a l’avanç del camí cap a València, ara més lluny, ara més prop. El vent m’acomiada sense embuts i s’enduu un sol que, en qualsevol cas, es manté poderós fins l’arribada de la nit. Les temperatures cauran amb estrèpit quan la brillantor s’oculte entre muntanyes, això ho sé, però jo ja no ho veuré... No. Ja no hi seré, de fet. Dormiré a tres-cents quilòmetres de distància. I m’hauré de conformar amb retenir en la memòria les imatges i els records de quatre dies que saben a poc, a molt poc. Four days, més o menys com en aquella pel·lícula fabulosa que es deia The bridges of Madison. Tanmateix, no hi ha temps per a nostàlgies. I el temps es buida mentre dura el pont festiu. Els camins sinuosos de la zona ens fan parar a la zona boscosa del Autillo i també en aquest poble preciós situat entre roques arenoses que rep el nom de Chequilla. Una antiga pista forestal, alhora, ens connecta entre cérvols, savines i pinedes amb el poble de Peralejos de las Truchas. I per bé que ja n’havíem sentit parlar, de la seua bellesa i del seu encant, el que veuen els nostres ulls, ens connecta de ple amb la natura agrest i solitària, amb una natura plena i harmoniosa. Llibertat condemnada! El senderi avança entre planícies d’argelagues i timonet, amb marges de pedra caiguts que ja mai no seran reconstruïts. I quan la immensitat ens abraça i ens acull, apareix, de sobte, el gran riu, el Tajo, claríssim i en consonància amb la morfologia del terreny. Revoltes i salts d’aigua. I, mentrestant, aquell pescador que tracta d’enxampar els grans peixos que donen nom a aquesta població enclavada entre llomes i valls. El cel, ple de voltors que planen, marca l’abundància i la mort a parts proporcionals... Per què, em pregunte jo, aleshores. Per què? Però la incògnita perd el sentit de camí cap a València, quan la fi d’aquest pont festiu del mes d’octubre m’escup directament sense martingales ni estampes bucòliques que valguen. La pau, aquest bé tan preat!  

Lapònia (espanyola)

I allí que ens hem traslladat, coberts per les nits ja fredes del mes de setembre, sota un cel enterbolit durant el dia i entapissat d’estrelles durant la nit. Vistes fabuloses que ens alegren l’existència, mentre un pensa i repensa sobre les mil i una raons que l’han situat ací, en plena Lapònia (espanyola). Fum de sutja que emana de les xemeneies que ja ensumen la tardor. I després, l’hivern. Pluja i neu. Gel a les carreteres i als camins. I nosaltres al bell mig, de moment abillant la casa, familiaritzant-nos amb l’entorn, proveint-nos de llenya i a recer del caliu familiar. Tot ben bonic, sí, però també molt sec i molt auster. Senzill, si més no. A penes fa una setmana, encara... De sobte, renillen els cavalls, l’un de color blanc, l’altre de color castany, i el de més enllà, de pelatge bru. El riuet que se sent des de casa i que travessa el poble marca una separació entre el barri de nova construcció, tancat majoritàriament; i el casc antic, amb certa vida, amb gent que ens mira i ens saluda en una barreja de tendresa i estupefacció, sense acabar de trencar el gel: «Los nuevos vecinos, ¿no?». Estem en boca de tots, certament. Però ja n’hi haurà temps de parlar-ne, d’això. Els xiquets, mentrestant, s’enfilen pels caminals de terra i brossa, a la recerca d’un final que mai no arriba, que si ara una era, que si ara una pallissa, que si ara un tancat, que si ara una densa pineda... Ja de tornada, un oriünd ens para i enceta una conversa al voltant de la puresa de l’aire i al voltant del fred que fa per aquestes contrades: «Aquí hace mucho frío, pero mucho, mucho... En invierno, somos muy pocos, algunos de los que hay ahora se van en unos días, como mucho en unas semanas». I jo no puc evitar pensar en aquella pel·lícula titulada La resplendor, amb un inici pertorbador i molt en consonància amb les paraules d’aquest senyor. Preparem-nos per a l’aïllament, això és el que m’està dient. És clar que una cosa és la ficció que a mi em sobrevola i una altra molt diferent l’experiència engrescadora en què ens hem clavat. No crec que tarde a establir-me definitivament, per això. O sí, qui sap. Tot dependrà d’unes circumstàncies que em fan dubtar de tot, però que no em descoratgen. En absolut. Motivat i amb força suficient per acarar una nova etapa vital que fins ara només m'havia imaginat. Somnis infinits. Només això. Coses dels romàntics, tanmateix, que no saben mai quan s’acabaran tals somnis...  

Ben Stiller i Walter Mitty

Hi ha qui veu Ben Stiller com un graciós sense gràcia, hi ha qui diu que en la vida real és una persona de caràcter irat, que pateix un trastorn límit de la personalitat; i hi ha qui el detesta, directament. A mi, en canvi, sempre m’ha caigut simpàtic i, fins i tot, alguna vegada m’he atrevit a qualificar com a pel·lícula de culte aquest despropòsit anomenat Zoolander i a engolir-me, Deú sap quantes vegades, aquesta comedieta infumable que, en castellà, va rebre el nom de Una noche en el museo. A tu què et pareix? Deu ser que m’agrada dur la contrària. O que tinc tendència a fixar-me en la gent que està més allà que ací. O què en sé jo. Que aquest actor em fa riure, simplement, que ja és prou. Per això, precisament, malgrat les crítiques negatives que arrossega, també em va agradar, i molt, un dels pocs títols que ell ha dirigit: The secret life of Walter Mitty. Que sí, que és molt happy, i molt frívola, i molt falsa, diuen; però el cas és que jo l’he vista, com a mínim, cinc o sis vegades. I cada vegada m’agrada més. I el més important de tot, em relaxa. Em relaxa perquè té una banda sonora fenomenal. I em relaxa, sobretot, perquè retracta uns paisatges sublims que, almenys a mi, em dirigeixen de cap al meu món particular de somnis i divagacions: Islàndia i Groenlàndia, entre altres. Allí on algun dia aniré i em perdré, allí atrapat per la immensitat, on em plantejaré si paga la pena combatre els romanços, i el progrés, i el pensament únic que destil·la la cultura occidental. En fi. Algun dia. Far away. Lluny, molt lluny. Perquè aquest és el títol d’una de les cançons de la pel·lícula. Lluny. Sens dubte, una de les idees principals. La idea que fa que un simple però important treballador de la revista Life, l’encarregat de revelar els negatius de les fotografies, s’embarque en una sèrie de viatges i aventures potser inversemblants i delirants, però molt divertits, d’alguna manera o altra influïts per les al·lucinacions que es narren en el relat homònim de l’escriptor nord-americà James Thurber, de l’any 1939. Si més no, el qui va donar nom a l’anomenat síndrome de Walter Mitty, això és la tendència a somiar despert per a evadir-se de la realitat amb una freqüència preocupant. Això mateix.

Sad Hill Unearthed

L’he tornada a veure. Il buono, il brutto, il cattivo. I aquesta vegada ho he fet motivat per un documental perdut en la immensitat de Netflix que es diu Sad Hill Unearthed; un documental que, almenys a mi, m’ha paregut una meravella. Pura passió. I no només perquè conta la consecució d’un projecte sincer i fabulós com és la reconstrucció d’un dels escenaris més emblemàtics de la història del cinema: el cementeri de Sad Hill; sinó perquè també convida a visitar un paratge d’un alt valor ecològic que, pel que es veu, s’ha convertit en lloc de peregrinació dels cinèfils del món cinquanta anys després del rodatge de la pel·lícula. Situat a Burgos, concretament al conegut com a Valle de la Mirandilla, molt prop de Santo Domingo de Silos. Sens dubte, un bon lloc per a perdre’s i, sens dubte, un bon lloc per a passar unes vacances en plena naturalesa, és clar que això ja hi arribarà. A hores d’ara, em conforme amb repassar una vegada i una altra l’escena final d’una obra mestra dirigida per Sergio Leone i datada de l’any 1966, be siga perquè em ve de gust, bé siga perquè un documental l’existència del qual desconeixia totalment, fa que m’emocione de bell nou mentre un mite com Eli Wallach corre entre les tombes al ritme de The ectasy of gold, si més no la peça musical del gran i recentment traspassat Ennio Morricone. Sobren les paraules, en aquest sentit. I els qualificatius. I això que, a banda del compositor italià, la figura que ronda tot el muntatge del documental és, ni més ni menys, que Clint Eastwood, que tampoc no mereix cap presentació, per descomptat. M’encanta, per això, quan els esforçats membres de l’Associació Cultural Sad Hill s’emocionen davant l’aparició en pantalla del qui consideren el seu Déu. I no m’estranya, perquè deu ser molt gratificant, la veritat, comprovar com un somni, ni que siga la posada en valor d’un cementeri fictici deixat perdre entre molsa i vegetació durant cinquanta anys, es fa realitat i es culmina amb les paraules d’un dels més grans, el senyor Clint. Desprén molta gratitud aquest documental, en definitiva, i molta bondat i molta honestedat. Respecte i altruisme, o simplement devoció pel cine. Sad Hill Unearthed. Molt recomanable, de veres que sí.

Embruix

Les eres des del Picorozo de Megina

Encara amb el regust de l’infame confinament sobrevolant els nostres subconscients i amb l’etern avís que a la mínima les autoritats ens tornaran a encauar i a controlar sense contemplacions, ens encaminem drets cap als confins de la llibertat més pura que conec, la que no té altra eixida que la mort: la denominada zona zero de la Lapònia espanyola, allà en ple cor de les muntanyes i les serres de Terol, Conca i Guadalajara. Una nova visita amb tots els ingredients necessaris per gaudir de la natura i la pau en el seu estat més primitiu. Solitud i silenci, només el brunzir del vent, només el soroll compassat de l’aigua que raja de les fonts. «No podemos presumir de otra cosa», ens diu un pobletà només arribar-hi. Tanmateix, no cal. No és necessari. Sobren justificacions. La bellesa es presenta de manera innata i ens somou, sense intervencions, tant per a bé com per a mal, tan sols a l’abast dels pocs privilegiats que avui tenen la sort d’assaborir-la per una simple qüestió d’amor i de destí. Jo, el primer. Temps aturat. Estampa embriagadora. I l’olor de les savines, i després dels pins, arrenglerats en una perspectiva que hipnotitza i que es manté com sempre, i que saluda el nostre pas per les sinuoses carreteres cobertes d’ombra i de badalls que s’obrin entre el brancam i que permeten l’entrada del sol impietós, sempre present en les clarianes del bosc. Curiositat pregona del visitant que s’endinsa entre l’herba, la molsa i la roca calcària. Un embruix molt poderós, sens dubte. Per no parlar de les vastes terres on es cultiva el gra. I de les enormes vistes que ofereixen els pics que s’alcen entre pobles amb topònims desconeguts. Oblidats. Els pardalets sobrevolen l’entorn. Els voltors planen el cel clar. I quan cau la nit, les temperatures baixen fidels al clima continental, de forts contrastos també a l’estiu, molt sec, sequíssim, calor picadora durant el dia, frescor molt agradable durant la nit. I mentrestant, la flaire de les plantes aromàtiques, de les herbes i de les flors silvestres, que saturen els sentits i conviden a la llarga conversa a la llum d’unes estrelles resplendents convertides en un autèntic espectacle. No ho canvie per res, això. No, de veres que no. Perquè és una delícia immensa. Milers i milers d’astres entremig de la foscor més interminable. I, de sobte, alguna estrella que es mou i que brilla fent un senderi de foc. I jo, que em quedaria hores i més hores contemplant tal exhibició de força del firmament més net mai contemplat pels meus ulls. És clar que no poden presumir de res més els esforçats habitants d’aquestes latituds. Ho necessiten, potser? Ni de lluny. I que així siga mentre aguanten drets sobre els garrots. Guarde una especial predilecció per unes terres deshabitades que mai no m’han enganyat. Sempre franques, sempre honestes. Enguany es presenten verdes després d’un hivern penetrant, després d’una primavera plujosa. I els cérvols campen a pler. I els rius baixen plens de vida, transparents. Resulta inevitable no endinsar-se en aquesta aigua freda que brolla des del mateix cor de les muntanyes. I és realment difícil deixar enrere tan noble exuberància, d’una senzillesa impressionant, amb uns batecs de nostalgia que  s’allunyen a poc a poc camí de la nova normalitat i de la rutina imposada per la globalització. Que insulsa, la ciutat, quan apareix reflectida de bell nou entre carreteres i llums artificials... Que insulsa, de veritat.

Naixement del riu Cuervo

Coronavirus. Capítol 61: 'Adeu'

I una vegada entrats en el que les autoritats governatives denominen la fase 2 de la desescalada, és arribat el moment de dir adeu, l’adeu definitiu a un dietari que m’ha acompanyat durant tot aquest temps i que m’ha salvat de caure estrepitosament en l’angoixa més absoluta, en l’ansietat més depriment i en el pou d’inconseqüències i frivolitats que han campat a bastament al llarg d’una quarantena infame i demencial. Bon vent i barca nova, per tant. I fins al pròxim confinament, diuen els entesos, que açò va per a llarg. Ai mare. Per a llarg! Com si aquests gairebé tres mesos, hagueren estat curts! Curts, sí, és clar! Aguantant marea, que és com es diu per aquestes latituds. I entretant, a títol particular, un torrent d’emocions, de vegades contradictòries entre si. Perquè no crec que torne a passar per una etapa així, tan estranya i tan creativa al mateix temps, tan ociosa i tan desesperada, tan de tot. Reclusió forçosa o arrest domiciliari? Disjuntiva sense rèplica, sens dubte. Però algú haurà de respondre a tal pregunta. Algú amb capacitat, és clar, al marge d’uns viaranys particulars que almenys, per a mi, han representant un pou de somnis absoluts i literals, alguns preciosos i bells, alguns altres horribles i tristos, la majoria de caràcter reservat, allò que no es pot dir, ni escriure, ni res que no siga alçar-se del llit a les cinc del matí totalment desvetllat i incapaç de comprendre la ira d’un present embriagat d’interrogants. Però s’ha acabat, de moment. I per a la història quedaran tots els fragments de vida que cadascú, allí tot sol o acompanyat, deu haver acumulat, tant per a bé com per a mal. Aquell familiar que mor, aquell amic o amiga reclosos en una habitació, malalts, incrèduls, a veure-les passar. Records que, en qualsevol cas, caldrà revisitar de tant en tant perquè han estat certs, i tan certs, i tan palpables, i tan visibles, i tan pròxims: gent amb mascaretes, i aquesta desconfiança, i la por instal·lada al pensament, i tantes opinions distants, i el frenesí per tornar o no tornar a una normalitat que ja no tornarà a ser la que era. Disparitat en el poder. L’economia en primer lloc! Missatge principal. Déu cagat i recagat! Una cura d’humilitat, deuria ser. O un toc d’atenció als quefers rutinaris dels humans. Conclusions, tanmateix, les pròpies i les personals de cadascú, no res més. Vagareig dispers per un entorn que obri ja els primers badalls després de la gran perplexitat. Sempre ens quedarà la literatura, malgrat tot. I l’amor. I tots aquests jocs i entreteniments barrejats entre la pluja i el sol que ha entrat per les finestres. La felicitat entre el desastre. Així que fins a una altra, estimats lectors. I gràcies, moltíssimes gràcies per estar a l’altra banda. Sempre fidels a les incerteses d’un servidor rendit als designis de la vida.