Esquerrà

En efecte, ser esquerrà no significa només simpatitzar amb unes determinades tendències ideològiques, sinó que també designa aquell que utilitza la mà esquerra en comptes de la dreta, un aspecte a bastament superat en l’actualitat, però sinònim de subversió fins no fa tant, sobretot en aquells temps opacs on també la lateralitat de cadascú era susceptible de convertir-se en una mena de possessió demoníaca que calia extirpar i corregir. Llarga vida als esquerrans, per tant. I, sobretot, als testimonis vius que encara arrosseguen aquell estigma tan incomprensible en aquest present tan globalitzat. Perquè sí, potser els esquerrans continuen sent avui una minoria arreu del món, potser també continuen patint determinades inconveniències, principalment materials, però al marge de xicotets detalls, fan una vida sense gaires impediments, amb total normalitat, entenent, això sí, la normalitat, com a terme que denota no ser etiquetat com a ésser esquizofrènic, invertit o sospitós de dur una vida sexual diferent de les convencions generals. En aquest sentit, particularment sempre m’ha cridat l’atenció una seqüència de la pel•lícula El nom de la rosa, d’Umberto Eco, en concret aquella en què el cadàver del monjo Berenguer, trobat mort en estranyes circumstàncies, és examinat per Severí l’herbolari i el frare franciscà Guillem de Baskerville. Entremig de la conversa, s’escolen aquestes paraules:

-Era esquerrà, no?

-Sí, sí. Berenguer era invertit en molts aspectes.

Sort, per això, que ja no hi som a l’època medieval, sort que almenys per aquestes terres ja no governa cap dictador analfabet i paranoic capaç de fer efectiva qualsevol teoria desenfocada de la realitat. Sort que hi ha esquerrans tan famosos com ara Barack Obama, Messi o, en un àmbit més casolà, el ja retirat pilotari valencià, Àlvaro de Faura. Maleïda rèmora la que representen aquells que encara avui escriuen amb la mà dreta quan, en realitat, haurien de fer-ho amb l’esquerra, si més no la mà dels qui, curiosament, amb l’avanç del temps i els progressos científics, han arribat a ser considerats més proclius a la genialitat. I tot això tenint en compte que en el llenguatge literari català, ‘esquerra’ o ‘esquerre’ és l’equivalent al terme llatí sinister, és a dir, sinistre o personatge funest que duu o presagia desgràcia. Ves per on.

Marc, campió sub-23 de pilota valenciana

A primera vista, Marc de Montserrat és un pilotari que desperta alguns dubtes entre aquells que mai no l’han vist jugar, escanyolit, de braços llargs i allunyat de l’estereotip general dels jugadors de pilota, bragats, amb esquenes amples i mans de ferro... Els dubtes, tanmateix, s’esfumen a les primeres de canvi. Perquè a la primera pilotada, només a la primera, un ja s’adona que, en efecte, les impressions inicials no deixen de ser això, simples i banals impressions inicials. Una realitat incontestable que demostra que aquest rest riberenc de 22 anys crescut en els carrers de galotxa de la Vall dels Alcalans ja va llançat cap a les partides de més exigència professional, amb una carta de presentació que conté des de rebots inversemblants fins a volees poderoses, tot passant per unes caigudes d’escala perfectes i una serenitat que s’imposa a l’evidència, això és que el campionat individual sub-23 se li queda curt.

Res no va poder fer Giner de Murla davant l’empenta d’un pilotari de primera línia com Marc, faixa roja, evidentment més quallat, protagonista ja de molts cartells importants i jugador habitual en trinquets com ara el de Sueca (la Ribera), escenari d’una final individual que va tindre dos parts. La primera fins el 30-25, amb un intercanvi constant de pilotades que feien augurar una partida més equilibrada del que cantaven les apostes en un principi: de cinc, de deu... La segona, amb un Marc segur i un Giner nerviós i incapaç de fer front als colps de qui ja és, per tercera vegada consecutiva, campió individual sub-23. Resultat final: 60-35. Ambient animat en una escala amb nombrosos aficionats de Montserrat i de Murla, amb lliurament de trofeus per part dels estaments federatius i la sempre agraïda presència de Paco Cabanes “el Genovés”.

EL MÓN AL REVÉS

El premi al millor "medi" de comunicació
 és, com a mínim, discutible

Sens dubte, resulta molt simptomàtic constatar la manca de suport i sensibilitat que té aquest país envers els mitjans de comunicació que més estimen les seues arrels i la seua cultura popular. L’exemple més palmari i simbòlic, evidentment, és el de RTVV, però és ben cert que no és l’únic. Pel camí encara ressonen els ecos de la clausura, amb nocturnitat i traïdoria, dels repetidors que feien arribar el senyal de TV3 al País Valencià. I pel camí, també es podrien mencionar molts altres espais radiofònics i, sobretot, digitals, que han hagut de tancar o desistir en el seu intent d’informar en valencià pel poc suport rebut per les administracions i la societat en general. Arribat aquest punt, un podria plantejar-se què hi ha actualment amb capacitat de connectar amb la realitat lingüística que es viu pels pobles d’aquesta part de la mediterrània, però prompte se n’adonaria que la llengua d’Ausiàs March queda lluny, molt lluny, d’igualar-se en drets i en condicions a la llengua de Cervantes. Bilingüisme? Sí, deu ser això.

A hores d’ara hi ha pocs mitjans de comunicació que utilitzen el valencià. I en conseqüència, també hi ha pocs que informen en clau decididament valenciana. Un d’ells és La Veu, que a dures penes arriba més enllà del riu Xúquer; i un altre, estretament lligat a l’anterior, és Pilotaveu, un digital de pilota sobre el qual convindria parlar-ne ara que s’ha celebrat per vint-i-cinquena vegada el Dia de la Pilota a la plaça de l’Ajuntament de València. Convindria parlar-ne, dic. I molt. Perquè a xicoteta escala és un exemple molt clarivident de la marginació sistemàtica que pateixen tots aquells que defensen les manifestacions culturals més genuïnes d’un país tan maltractat periodísticament parlant. Un digital dedicat íntegrament a la pilota que no és mencionat ni una sola vegada per les institucions en el dia que es ret homenatge a l’esport per excel·lència dels valencians, un digital actualitzat i corregit diàriament que no compta amb més recursos que la professionalitat precària dels seus treballadors, un digital que malgrat les inclemències ideològiques que pateix, i els recels, i tot plegat, ja porta gairebé dos anys oferint la més acurada informació sobre tot allò que es mou pels trinquets, els frontons i els carrers valencians: notícies, entrevistes, opinions, recursos didàctics, imatges, vídeos explicatius, calendari de partides,... I tot en una llengua normativa molt digna i molt respectuosa amb les variants típicament occidentals, lluny de ratpenatismes i teories divines i ultraterrenals. Total, per a què? Doncs molt senzill: per a ser ignorats, així de clar i contumaç. Comprove, per això, amb certa estupefacció que el premi al millor “medi” de comunicació –això de medi és literal- atorgat en el XXV Dia de la Pilota és per al periòdic Mediterráneo de Castelló, un diari d’àmbit provincial que només informa sobre el joc de pilota de tant en tant, amb tot el que comporta aquesta locució temporal per terres valencianes. De tant en tant, això és, poc. Molt poc. I per descomptat, en castellà. Un altre exemple de la deferència que les autoritats pertinents tenen envers la llengua que tant diuen defensar i els mitjans d’àmbit valencià que tant desitgen impulsar.

La burla és claríssima. I la prebenda també. Perquè, com és possible? El periòdic Mediterráneo ha dedicat vuit línies a l’esport autòcton en l’última setmana. Vuit, ni una més, ni una menys. Tot un rècord. Un rècord premiat ara per la Federació de Pilota en el saló de cristall de l’Ajuntament de València que ni tan sols cap responsable del diari es va dignar a recollir. I mentrestant, la jornada inaugural del trofeu Diputació de Castelló de Pilota Valenciana es disputava dissabte passat a Xilxes (la Plana Baixa) sense a penes estridències informatives, allà on dos dels millors pilotaris del moment, Francés i Puchol II, es molien les mans sense esperar cap altra cosa a canvi que el reconeixement dels aficionats de sempre, els qui mai no fallen, els qui de veritat haurien de ser premiats. Anem anant, per tant. Però com sempre, al revés.

SETEMBRE

La mar respira calma aquests dies de setembre, solitud a les acaballes de l’estiu que saluda els qui es resisteixen a deixar-la entre les pluges i el fred tardorals. Ai setembre, tan de bo ho fos sempre, diu el refranyer. I alguna cosa de certa ha de tenir. Un mes de quietud, queferós això sí, de tornada a la rutina, però amb una mar infinita, quieta com una bassa d’oli, lliure després del frenesí ocasionat per les vacances i els passejos marítims a vessar de turistes, i de botigues, i de crits, i de tot. Les aigües suren càlides en aquesta època, les meduses moren a la vora de la mar i provoquen el pànic dels pocs xiquets afortunats que encara fan castells de sorra aliens al calendari escolar i laboral. Molts pescadors s’acosten a les esculleres amb l’esperança de fruir la quietud. I el cercle perfecte que dibuixen els ralls tanca l’espiral d’imatges característiques d’aquesta època on el dia acurta i la nit allarga... Alguns camins de camp recuperen l’alè després del trànsit incessant de cotxes que han suportat estoicament. Anuncien, de fet, el seu descans necessari entre marenys i marjals, entre veus autòctones conscients que l’estiu acaba de bell nou i que només ells, només ells, seran els privilegiats de gaudir la mediterrània al llarg de tot un any. Setembre és un bon més, el mes per excel·lència d’aquest raconet del país. El silenci i el cant de gavines s’alimenten mútuament...

VALENCIANS EN EL BARÇA. Paco Alcácer.

Valencians, el que es diu valencians, al Barça no hi ha hagut molts, almenys en els darrers trenta anys, més o menys des de Cruyff ençà. Ben mirat, l’últim que hi va destacar fou el que avui és director esportiu de l’entitat barcelonista, Robert Fernàndez, que era, és, de Betxí (la Plana Baixa) i que va jugar quatre temporades abans de l’esclat definitiu de l’anomenat dream team. Des de llavors, poca cosa, molt poca cosa. Si de cas, Guillermo Amor, que era de Benidorm, però que no sé fins a quin punt tenia consciencia de pertànyer al territori lingüístic que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Anteriorment, hi havia hagut el cas de Pitxi Alonso, davanter exquisit de Benicarló (Baix Maestrat) que després de la seua època com a jugador (1982-1986), va retransmetre durant molts anys, i amb gran professionalitat, els partits del Barça per la TV3. Llevat d’aquests exemples, tanmateix, el desert. València, el País Valencià, en general, mai no ha comptat molt per a la veïna Catalunya, i el futbol, per a què enganyar-se, tampoc no n’ha estat una excepció. És per això mateix que amb la recent incorporació de Paco Alcácer (Torrent, l’Horta) a l'equip blaugrana, arriba una nova oportunitat de tombar aquesta  barrera invisible entre veïns que molts no hem acabat d’entendre mai. Perquè és cert que Alcácer serà el suplent dels titulars, Messi, Suárez i companyia; que ho té molt complicat i que, potser, l’experiència acabarà resultant un trampolí per a viatjar, en temporades següents, cap a altres lligues. Però al marge d’aquestes circumstàncies difícils però acceptades pel jugador, també hi ha altres debats. En primer lloc, el romàntic i propi d’aquest blog, això és, un valencià en el Barça, amb tot el que això comporta pel que fa a l’enfortiment de la identitat i els lligams compartits, que a mi, particularment, m’apassionen, i molt. En segon lloc, un de més preocupant: la defenestració total d’un club històric com el València CF, on els jugadors emblemàtics i amb una càrrega sentimental més forta per als aficionats, se’n van sense pensar-s’ho a penes veuen un poc de llum. I per últim, un tema de reflexió personal però que, ara, precisament, m’ha vingut al cap de bell nou, un tema que ja fa anys que em pregunte i que pose sobre la taula ara que el millor jugador valencià residirà en el club símbol de Catalunya per excel·lència. El següent: per què els jugadors valencians no juguen en la selecció nacional catalana? No deu ser fàcil per a un valencià, sens dubte, però hi ha exemples, alguns molt propers. Sense anar més lluny, la selecció d’Euskadi, on juguen navarresos i també futbolistes procedents de l’Iparralde. És evident, per això, que amb Alcácer en el Barça, algú podria oferir tal possibilitat. Alguns, de fet, se n’alegraríem molt, més encara considerant la postissa selecció valenciana i també l’actual situació del València CF, sense jugadors de la casa més enllà de Gaià, que se n’anirà de Mestalla també només tinga una bona oferta. Aviats estem! Bon vent i barca nova, doncs, Paco Alcácer. I que siga per molts anys, tot per continuar escrivint la trajectòria i els triomfs dels valencians en el millor club del món, el Barça. Malgrat que això pese a molts.

Aupa Txomin!

Un passa Pamplona i comencen a assaltar-li estampes a les quals no està avesat. Valls frondoses de pins, freixes i roures on s’obrin clars de verd profund per a un ramat que pastura i alimenta les bones gents que poblen les xicotetes viles disperses entre camins i rius d’aigua freda i transparent. Un goig assaborir l’olor de la terra humida i escoltar converses indesxifrables en la llengua més antiga d’Europa, l’euskera. Terra fraternal. Oculta i misteriosa. Un lloc especial per a perdre’s que estima les essències de la vida rural perdudes pel canó del temps: les vaqueries, els caserius dedicats a la producció de llet i formatge, l’encant popular dels esports tradicionals, un compromís palpable amb el sabor popular que es transmet de generació en generació... Un entra de seguida a formar part de tal paradís. Simplement es deixa guiar pel senderi de la identitat i s’endinsa pels viaranys mitològics d’una cultura que ha sabut perdurar a pesar del progrés i el setge de la globalització. Per un costat la vall de Basaburua, per un altre la vall d’Aralar, el santuari, les coves... I un poc més amunt la vall de Baztan, fronterera amb França, recer de bruixes i contes llegendaris. Entretant, festes, partides de pilota basca i jocs genuïns que els més menuts aprenen a l’escola a fi de perpetuar-los en el futur més immediat. Troncs forts i resistents que denoten una puresa i una autenticitat conservada a colps de destral. Aupa Txomin! exclama el públic present en el frontó, centre neuràlgic de cada un dels poblets que es perden per la conca del riu Larraun, en ple cor d'Euskal Herria...

Frontó de pedra

Leitzalarrea

Plaça de Leitza

105 grams de pilota

S'entrenen des de menuts!

Aizkolaris