PARAULES EN XARXA, PARAULES RESCATADES

Seria massa llarg enumerar totes les paraules, expressions, retrucs i cançons populars que el llibre amb caràcter enciclopèdic Paraules en xarxa m’ha permés descobrir alhora que recuperar i tornar a gaudir: ‘cagant tomates’, ‘a burro-barra’, ‘atxa’, ‘canviar l’aigua a les olives’... Així que en volta d’escriure’n ara i ací un mostrari més aviat personal, utilitzaré aquest espai de costums per recomanar una magnífica obra coral finançada a través del micromecenatge i sorgida gràcies a la iniciativa d’un grup de Facebook anomenat Rescatem paraules de l’oblit, un grup en el qual tinc el plaer de participar regularment. És aquest un llibre nascut al caliu de la tecnologia, un llibre 2.0, maquinat i cuit amb les alternatives editorials que ofereix la xarxa. D’ací el seu títol, molt ben triat, encertat, capaç de reunir un corpus lingüístic abundant on es nota el bon fer del seu capità, l’excepcional filòleg riberenc Juli Jordà Mulet. Amb un pròleg del també filòleg i artista de Sueca, Eugeni Alemany, l’obra ha suposat per a mi una alenada d’aire fresc, un tendre i enriquidor viatge al cor dels termes valencians més metafòrics, més carregats d’ironia i de significat, un passeig cap a l’autenticitat del poble que els ha creats. Si més no, una agradable notícia que s’ha col·lat entre la foscor que representen les inexistents polítiques lingüístiques del País Valencià. Perquè, en efecte, resulta molt bonic saber que un no està sol en aquesta batalla de redreçar un idioma tan maltractat com el nostre, és molt engrescador conéixer gent que també dedica una porció del seu temps a estimar-lo de manera altruista, simplement perquè sí, senzillament perquè li dóna la gana, sense més explicacions. I no hi ha més. Tota la resta és mentira. Mentira???? Sí, mentira. Doncs agarra el cagalló i estira.

Heus ací un xicotet tastet que resumeix ben bé l’esperit d’un llibre fet amb la voluntat de perdurar, unes poques paraules que jo mateix he sentit com qui no vol la cosa i de manera totalment inconscient, pronunciades sense artificiositat per la persona que tenia al davant:

Sitral: llepolia que en contacte amb la llengua, bull.

Passar-se’n la saó: passar el moment adequat per fer alguna cosa.

Remitjó: quantitat minsa, el que sobra.

Més sord que una rella (la rella és una part del forcat que s’usa per a fer solcs en la terra)

Pito/-a: persona valenta, espavilada, desimbolt, de bon veure.

Fussar: remoure el menjar que té un al plat perquè no li agrada o perquè no té gana.

Com si cagares però cap a dins: indica la impossibilitat de fer alguna cosa.

I res més. Em pense que el llibre està present en una de les poques llibreries del País Valencià que es preocupa de tenir un bon catàleg de llibres en llengua catalana: 3i4.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/10/01/quadern/1412180620_397395.html

Colp de gràcia al valencià

Sempre ens quedarà el folklore

Encara un poc consternat per la notícia que situa el percentatge de valencianoparlants en un 10% l’any 2050, arriba l’hora de traure algunes conclusions no precisament precipitades sinó mastegades al llarg de tots els anys que porte fent classe de valencià. I és que la notícia, contràriament a tots aquells que s’han escandalitzat i han posat el crit en el cel, no m’ha resultat sorprenent, en tot cas m’ha impactat, que és molt diferent. I és que fins ara, mai no havia sentit ningú dir-ho tan claret i per escrit, publicat en els mitjans de comunicació i amb el rerefons d’un estudi que, simplificant un poc la cosa, només fa que confirmar els senyals que alguns ja prevéiem de feia anys. En efecte, els valencianoparlants ho tenim molt negre. Més si es considera que en alguns pobles i ciutats valencians ja fa temps que l’ús del valencià voreja el 10% o, fins i tot, menys. Alacant a banda, ciutats com ara Castelló de la Plana, Sagunt, València o Elx en són un exemple. I tampoc cal fer un estudi per saber-ho, sobra amb un passeget pel carrer i amb parar l’orella. O en qualsevol cas, sobra amb participar en alguna conversa a les xarxes socials on tot pareix que es queda en pur alarmisme, politització i en més del mateix: que si ofrenar noves glòries, que si bilingüisme per ací i per allà, que si açò és cosa dels catalanistes,… En fi, hi ha una part important de valencians amb certa tendència a enarborar banderes postisses amb qui no es pot comptar per a redreçar aquest problema, de cap de les maneres. Ni ara ni mai. No obstant això, convindria que alguns dels qui ara es justifiquen i posen arguments tan vells com “yo siempre he defendido el valenciano”, “tiene que haber libertad de elección” i totes aquestes ximpleries, deixaren de donar pel sac i ens oblidaren ja d’una vegada. Perquè si la nostra llengua mor, com a mínim vull un poc de dignitat el dia del seu soterrar, sense cap mosca collonuda foradant-me l’orella i dient-me que “yo soy más valenciano que tú porque como paella los domingos y soy miembro de una falla”. M’alegre molt per tots ells, de veritat que sí, però per favor, que no em conten romanços, de fet no vull ni que em parlen. Perquè el vertader problema de la llengua d’aquest país, del català parlat a terres valencianes, no és que a la gent li importe una merda, que també, és que en gran part és contrària a la seua dignificació, al seu ús i a la seua normalitat. Diguem-ho clar. Ja està bé d’ambigüitats i d’hipocresies. O es parla o no es parla. O s’escriu o no s’escriu. O s’estima o es deixa perdre…

Caixó

La controvèrsia ha arribat fins i tot a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, com en un intent de donar cabuda a tots els doblets lingüístics amb capacitat de donar pel sac a tots aquells que s’hi examinen. Tanmateix, la realitat és que els conceptes caixó i calaix designen realitats diferents, ja que mentre l’un, calaix, fa referència al receptacle mòbil d’un moble, com ara el d’una tauleta de nit; el caixó, almenys per aquestes terres, sempre ha fet referència a una caixa rectangular que s’utilitzava, i s’utilitza encara, en el camp a fi de dipositar la collita corresponent, sobretot taronges, el cítric per excel·lència d’aquesta part de la mediterrània. El matís, no obstant això, i el vertader motiu d’aquesta entrada, n’és un altre. I és que ara ja no se’n veuen, de caixons de fusta, substituïts per complet pel frenesí del progrés i per materials més funcionals i barats com ara el plàstic, potser també més resistents, però sens dubte mancats d’aquest aspecte ancestral tan feréstec i tan evocador. Avui, per això mateix, els caixons de fusta ja formen part de la rèmora del record, associats a aquell passat no tan llunyà on el camp era la realitat diària, arraconats i deixats perdre entremig del silenci d’alguns magatzems, menjats majoritàriament pel corcó de la fusta i supervivents, malgrat tot, en algunes botigues que posen en valor la qualitat dels productes de l’horta valenciana, també en aquells altres establiments que tenen gust per les coses antigues, com si es tractaren alhora d’un reclam publicitari. És curiós, en aquest sentit, que el caixó siga ara un d’aquests objectes que ens resistim a tirar pel seu valor sentimental; que siga, de retruc, un dels objectes que es guarden en el ‘calaix de sastre’ d’algunes cases, és a dir, l’espai on es guarden records, joguets i tota classe d’objectes que un no sap ben bé on col·locar. El caixó dins del calaix, sens dubte, un divertit joc de paraules.

Grau Vell de Sagunt

Ara mateix no recorde els anys que no em deixava caure pel Grau Vell, l’antic port romà de Sagunt. L’únic que sé és que l’última vegada que ho vaig fer encara es podia accedir per un camí de terra envoltat de marjal, un passeig ben agradable entre garses i gavines que sempre em retrotreia aquella excursió magnífica que els mestres de l’escola Cronista Chabret organitzaren cap a finals dels vuitanta per celebrar l’arribada de la primavera. Tota una meravella, certament. Al Grau Vell, que jo recorde, també es podia accedir des de la platja de Puçol, primer poble de l’Horta, per un camí pedregós que vorejava la mar i que et permetia assaborir les fragàncies humides de la Gola de l’estany i la Marjal dels Moros, ja al terme de Sagunt. Tant l’un com l’altre eren viaranys d’abans, rurals i desatesos, aptes sobretot per a caminants bucòlics que buscaven el contacte feréstec amb la natura, avui caiguts en l’oblit, l’un per les conseqüències dels temporals marins i l’altre per la desídia dels governants, tot plegat per l’avarícia i la destrucció causada per aquest parc industrial fantasmagòric que travessa l’antiga carretera de la quarta planta, un parc molt capaç de soterrar aquesta joia del litoral valencià que tothom convergeix a anomenar Grau Vell, mai Grao Viejo. Una joia, potser, d’aspecte poc abellidor, això és veritat, de roca i de terra negra solidificada, record perenne dels vessaments de l’antiga siderúrgia del Port de Sagunt, els Alts Forns del Mediterrani. Però una joia al capdavall, evidentment verge, visitada sobretot per pescadors i habitada encara per uns pocs veïns que es resisteixen a veure-la enfonsada en la misèria més absoluta. Respireu, amics lectors! Què no dir de tanta desídia. I és que el Grau Vell és, actualment, un llogaret de paradoxes. Un paradís, sí, però també un femer; un tresor arqueològic, en efecte, però també un exemple d’abandonament en aquest sentit. Una platja situada al terme de Sagunt, bressol de civilitzacions segons les guies turístiques, però no gens nomenada pels responsables municipals, només preocupats per les banderes blaves i per no sé quines altres collonades. Quina barra la seua! Una platja apta per al romanticisme, per a la nostàlgia, per al silenci evocador, però només penetrable si un s’aventura a endinsar-se en un camí pervers exemple de desolació, entre residus industrials i fàbriques magnànimes que amaguen el monstre d’una planta de gas de dubtosa salubritat. En un temps on la gent busca i rebusca els xicotets reductes marítims que el progrés encara no ha destruït sobta que cap responsable municipal intente rescatar aquest tros de terra enfosquit per la voracitat, recuperar-lo, cuidar la seua bellesa innata. Però segurament deu ser això mateix. Massa merda, massa treball, massa evident. Perquè sempre és costós assumir les vergonyes de ta casa, que a sobre és la de tots, la Mediterrània.

París, mon amour

Evidentment, quan un visita París ha de fer una sèrie de coses regulades gairebé per decret: pujar a la torre Eiffel, veure l’Arc del Triomf, entrar a la catedral de Notre Dame, fer un tomb pels museus del Louvre i l’Orsay, i com no, en cas de tindre fills, endinsar-se en aquesta bogeria col•lectiva i consumista que suposa el parc Disney. Clar que, en aquest sentit, un sempre pot rebre una grata sorpresa quan Rapunzel, la princesa dels cabells interminables, es posa a parlar en català amb les criatures que el tenen com a llengua materna, com és el cas de la meua Aitana, muda i bocabadada mentre va durar el seu encontre amb la bellesa rossa que fa uns quants anys va donar ressò internacional a la pel•lícula Embolicats. Un èxit. La pel•lícula és bona, s’ha de dir. D’altra banda, és clar que París dóna per a molt més. I si un té intenció de distraure’s mentre passeja entre flaixos japonesos o fa cua per veure alguna cosa, pot apreciar detalls que s’assimilen prou a alguns dels que es tracten en aquest costumari, com per exemple l’ús de tessel•les hidràuliques en alguns llocs emblemàtics com el Moulin Rouge, l’abundància de tota mena de guarda-rodes en les portes de les finques, els carrers empedrats amb llambordes centenàries, els magnífics vitralls de Notre Dame, la uniformitat de façanes, sostres i xemeneies... París, després de tot, té moltíssim a oferir. I vuit dies no són res si es vol assaborir amb gust l’allau de propostes que hi presenta. El metro és genial, però no dóna per a tant! En qualsevol cas, a la capital francesa i els seus voltants destaquen alternatives reeixides a allò més general i multitudinari: el parc Astèrix per exemple, una joia per als admiradors del guerrer gal i les seues aventures; o també el museu Quai Branly, a la vora del riu Senna i als peus de la torre Eiffel, un espai magnífic i modern que paga molt la pena visitar perquè és una delícia tant per als adults com per als xiquets. A més a més, París compta amb els seus cementeris, camins sinuosos de mausoleus i de silencis només trencats pels grells dels corbs, allà on hi ha soterrats personatges llegendaris com Alexandre Dumas, Edith Piaf, Oscar Wilde i, sobretot, Jim Morrison, el més buscat, el més sol•licitat. La seua tomba, el seu llegat. Come on baby light my fire. A París, altrament, es pot assaborir el sabor d’un bon entrecot en un bistrot popular del barri de Montmatre, -a un preu raonable, no us penseu!-, un també pot despertar-se cada dia enfront de la casa on va viure Jacques Brel. I, per descomptat, pot anar fins al palau de Versalles, símbol de la desmesura monàrquica francesa, dens en bellesa, de jardins pregons, un paratge tan bestial com tot París, ideal per recordar i tornar a veure aquesta pel•lícula tan fabulosa que es diu Marie Antoinette, de Sofia Coppola. Així que després de tot, és evident que de les tres grans ciutats que protagonitzen la dita Roma, París i Londres, ara per ara em quede amb la segona, perquè és la més recent de les que he visitat i, com no, perquè encara és capaç de fer-me somiar en el dia que hi tornaré...

La tomba de Jim és un espectacle en tots els sentits

Una pel·lícula tendra, sensible i genial!

Llambordes com toca al cementeri de Montmatre

El Moulin Rouge decorat amb tesel·les

El parc Astèrix, xulo de veritat

Aquesta Rapunzel parlava català!

Guardar-rodes parisencs, molt pareguts als de València capital

Rosetó i vitralls de Notre Dame

Les oques de Versalles, unes mortes de fam

L'entrecot del Bistrot des dammes estava boníssim

El nostre veïnat, les façanes, les xemeneies...

     

Sumacàrcer, poble costumista

La veritat és que recomanar algun poble o paratge de particular bellesa sempre em causa un poc de temor pel que pot suposar d’atracció de visitants sense cap sentit estètic ni costumista, però donades les circumstàncies de calor que cal aguantar cada estiu per aquest raconet del país, per fi m’he decidit a parlar d’un llogaret molt especial on prendre el bany és un dels plaers més refrescants als que un pot lliurar-se. Perquè en realitat, només cal deixar-se dur, en aquest cas per la corrent. I és que Sumacàrcer és un poble encantador, un llogaret a cavall de la Ribera, la Costera i la Canal de Navarrés, guardià de la delicada línia que separa el valencià del castellà, banyat pel riu que li dóna la vida, l’harmonia, la pau i l'alegria, el Xúquer, el Xúquer viu, el mateix que pretenen eixugar els nostres governants amb decrets i regulacions de dubtosa honestedat. Tot siga per a omplir les piscines dels belgues que arriben en massa a les comarques costaneres! Un poble necessari per a qui sap apreciar la tendresa dels carrers de poble, el soroll de les motets dels iaios que tornen del camp, la quotidianitat de les partides de raspall, el cant dels pardalets, l'ambient acollidor de les cases de llaurador, la frescor d'un bon meló d'Alger, el toc de les campanes que criden a missa... Una delícia a l’abast dels més conscienciats pels reductes del seu territori. Parada obligatòria dels ciclistes que busquen el caliu d’un esmorzarot i dels caminants que segueixen les revoltes del riu més emblemàtic dels valencians.