Caixó

La controvèrsia ha arribat fins i tot a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, com en un intent de donar cabuda a tots els doblets lingüístics amb capacitat de donar pel sac a tots aquells que s’hi examinen. Tanmateix, la realitat és que els conceptes caixó i calaix designen realitats diferents, ja que mentre l’un, calaix, fa referència al receptacle mòbil d’un moble, com ara el d’una tauleta de nit; el caixó, almenys per aquestes terres, sempre ha fet referència a una caixa rectangular que s’utilitzava, i s’utilitza encara, en el camp a fi de dipositar la collita corresponent, sobretot taronges, el cítric per excel·lència d’aquesta part de la mediterrània. El matís, no obstant això, i el vertader motiu d’aquesta entrada, n’és un altre. I és que ara ja no se’n veuen, de caixons de fusta, substituïts per complet pel frenesí del progrés i per materials més funcionals i barats com ara el plàstic, potser també més resistents, però sens dubte mancats d’aquest aspecte ancestral tan feréstec i tan evocador. Avui, per això mateix, els caixons de fusta ja formen part de la rèmora del record, associats a aquell passat no tan llunyà on el camp era la realitat diària, arraconats i deixats perdre entremig del silenci d’alguns magatzems, menjats majoritàriament pel corcó de la fusta i supervivents, malgrat tot, en algunes botigues que posen en valor la qualitat dels productes de l’horta valenciana, també en aquells altres establiments que tenen gust per les coses antigues, com si es tractaren alhora d’un reclam publicitari. És curiós, en aquest sentit, que el caixó siga ara un d’aquests objectes que ens resistim a tirar pel seu valor sentimental; que siga, de retruc, un dels objectes que es guarden en el ‘calaix de sastre’ d’algunes cases, és a dir, l’espai on es guarden records, joguets i tota classe d’objectes que un no sap ben bé on col·locar. El caixó dins del calaix, sens dubte, un divertit joc de paraules.

Grau Vell de Sagunt

Ara mateix no recorde els anys que no em deixava caure pel Grau Vell, l’antic port romà de Sagunt. L’únic que sé és que l’última vegada que ho vaig fer encara es podia accedir per un camí de terra envoltat de marjal, un passeig ben agradable entre garses i gavines que sempre em retrotreia aquella excursió magnífica que els mestres de l’escola Cronista Chabret organitzaren cap a finals dels vuitanta per celebrar l’arribada de la primavera. Tota una meravella, certament. Al Grau Vell, que jo recorde, també es podia accedir des de la platja de Puçol, primer poble de l’Horta, per un camí pedregós que vorejava la mar i que et permetia assaborir les fragàncies humides de la Gola de l’estany i la Marjal dels Moros, ja al terme de Sagunt. Tant l’un com l’altre eren viaranys d’abans, rurals i desatesos, aptes sobretot per a caminants bucòlics que buscaven el contacte feréstec amb la natura, avui caiguts en l’oblit, l’un per les conseqüències dels temporals marins i l’altre per la desídia dels governants, tot plegat per l’avarícia i la destrucció causada per aquest parc industrial fantasmagòric que travessa l’antiga carretera de la quarta planta, un parc molt capaç de soterrar aquesta joia del litoral valencià que tothom convergeix a anomenar Grau Vell, mai Grao Viejo. Una joia, potser, d’aspecte poc abellidor, això és veritat, de roca i de terra negra solidificada, record perenne dels vessaments de l’antiga siderúrgia del Port de Sagunt, els Alts Forns del Mediterrani. Però una joia al capdavall, evidentment verge, visitada sobretot per pescadors i habitada encara per uns pocs veïns que es resisteixen a veure-la enfonsada en la misèria més absoluta. Respireu, amics lectors! Què no dir de tanta desídia. I és que el Grau Vell és, actualment, un llogaret de paradoxes. Un paradís, sí, però també un femer; un tresor arqueològic, en efecte, però també un exemple d’abandonament en aquest sentit. Una platja situada al terme de Sagunt, bressol de civilitzacions segons les guies turístiques, però no gens nomenada pels responsables municipals, només preocupats per les banderes blaves i per no sé quines altres collonades. Quina barra la seua! Una platja apta per al romanticisme, per a la nostàlgia, per al silenci evocador, però només penetrable si un s’aventura a endinsar-se en un camí pervers exemple de desolació, entre residus industrials i fàbriques magnànimes que amaguen el monstre d’una planta de gas de dubtosa salubritat. En un temps on la gent busca i rebusca els xicotets reductes marítims que el progrés encara no ha destruït sobta que cap responsable municipal intente rescatar aquest tros de terra enfosquit per la voracitat, recuperar-lo, cuidar la seua bellesa innata. Però segurament deu ser això mateix. Massa merda, massa treball, massa evident. Perquè sempre és costós assumir les vergonyes de ta casa, que a sobre és la de tots, la Mediterrània.

París, mon amour

Evidentment, quan un visita París ha de fer una sèrie de coses regulades gairebé per decret: pujar a la torre Eiffel, veure l’Arc del Triomf, entrar a la catedral de Notre Dame, fer un tomb pels museus del Louvre i l’Orsay, i com no, en cas de tindre fills, endinsar-se en aquesta bogeria col•lectiva i consumista que suposa el parc Disney. Clar que, en aquest sentit, un sempre pot rebre una grata sorpresa quan Rapunzel, la princesa dels cabells interminables, es posa a parlar en català amb les criatures que el tenen com a llengua materna, com és el cas de la meua Aitana, muda i bocabadada mentre va durar el seu encontre amb la bellesa rossa que fa uns quants anys va donar ressò internacional a la pel•lícula Embolicats. Un èxit. La pel•lícula és bona, s’ha de dir. D’altra banda, és clar que París dóna per a molt més. I si un té intenció de distraure’s mentre passeja entre flaixos japonesos o fa cua per veure alguna cosa, pot apreciar detalls que s’assimilen prou a alguns dels que es tracten en aquest costumari, com per exemple l’ús de tessel•les hidràuliques en alguns llocs emblemàtics com el Moulin Rouge, l’abundància de tota mena de guarda-rodes en les portes de les finques, els carrers empedrats amb llambordes centenàries, els magnífics vitralls de Notre Dame, la uniformitat de façanes, sostres i xemeneies... París, després de tot, té moltíssim a oferir. I vuit dies no són res si es vol assaborir amb gust l’allau de propostes que hi presenta. El metro és genial, però no dóna per a tant! En qualsevol cas, a la capital francesa i els seus voltants destaquen alternatives reeixides a allò més general i multitudinari: el parc Astèrix per exemple, una joia per als admiradors del guerrer gal i les seues aventures; o també el museu Quai Branly, a la vora del riu Senna i als peus de la torre Eiffel, un espai magnífic i modern que paga molt la pena visitar perquè és una delícia tant per als adults com per als xiquets. A més a més, París compta amb els seus cementeris, camins sinuosos de mausoleus i de silencis només trencats pels grells dels corbs, allà on hi ha soterrats personatges llegendaris com Alexandre Dumas, Edith Piaf, Oscar Wilde i, sobretot, Jim Morrison, el més buscat, el més sol•licitat. La seua tomba, el seu llegat. Come on baby light my fire. A París, altrament, es pot assaborir el sabor d’un bon entrecot en un bistrot popular del barri de Montmatre, -a un preu raonable, no us penseu!-, un també pot despertar-se cada dia enfront de la casa on va viure Jacques Brel. I, per descomptat, pot anar fins al palau de Versalles, símbol de la desmesura monàrquica francesa, dens en bellesa, de jardins pregons, un paratge tan bestial com tot París, ideal per recordar i tornar a veure aquesta pel•lícula tan fabulosa que es diu Marie Antoinette, de Sofia Coppola. Així que després de tot, és evident que de les tres grans ciutats que protagonitzen la dita Roma, París i Londres, ara per ara em quede amb la segona, perquè és la més recent de les que he visitat i, com no, perquè encara és capaç de fer-me somiar en el dia que hi tornaré...

La tomba de Jim és un espectacle en tots els sentits

Una pel·lícula tendra, sensible i genial!

Llambordes com toca al cementeri de Montmatre

El Moulin Rouge decorat amb tesel·les

El parc Astèrix, xulo de veritat

Aquesta Rapunzel parlava català!

Guardar-rodes parisencs, molt pareguts als de València capital

Rosetó i vitralls de Notre Dame

Les oques de Versalles, unes mortes de fam

L'entrecot del Bistrot des dammes estava boníssim

El nostre veïnat, les façanes, les xemeneies...

     

Sumacàrcer, poble costumista

La veritat és que recomanar algun poble o paratge de particular bellesa sempre em causa un poc de temor pel que pot suposar d’atracció de visitants sense cap sentit estètic ni costumista, però donades les circumstàncies de calor que cal aguantar cada estiu per aquest raconet del país, per fi m’he decidit a parlar d’un llogaret molt especial on prendre el bany és un dels plaers més refrescants als que un pot lliurar-se. Perquè en realitat, només cal deixar-se dur, en aquest cas per la corrent. I és que Sumacàrcer és un poble encantador, un llogaret a cavall de la Ribera, la Costera i la Canal de Navarrés, guardià de la delicada línia que separa el valencià del castellà, banyat pel riu que li dóna la vida, l’harmonia, la pau i l'alegria, el Xúquer, el Xúquer viu, el mateix que pretenen eixugar els nostres governants amb decrets i regulacions de dubtosa honestedat. Tot siga per a omplir les piscines dels belgues que arriben en massa a les comarques costaneres! Un poble necessari per a qui sap apreciar la tendresa dels carrers de poble, el soroll de les motets dels iaios que tornen del camp, la quotidianitat de les partides de raspall, el cant dels pardalets, l'ambient acollidor de les cases de llaurador, la frescor d'un bon meló d'Alger, el toc de les campanes que criden a missa... Una delícia a l’abast dels més conscienciats pels reductes del seu territori. Parada obligatòria dels ciclistes que busquen el caliu d’un esmorzarot i dels caminants que segueixen les revoltes del riu més emblemàtic dels valencians.   

TRAGICOMÈDIA A SECUNDÀRIA, Mateu Lluís Vives (Voliana Edicions)

Vaja per davant que Tragicomèdia a secundària és un llibre necessari, obligatòriament aspre, definitori de la merda de país que tenim els valencians i de la merda de sistema educatiu que patim els docents, sobretot aquells que ens creiem allò de l’escola pública i l’ensenyament en valencià. A més a més, és un llibre que es devora en un parell de dies, àcid, crític, un pèl irònic, amb traces d’escampar-se entre els lectors com una taca d’oli, molt gustós de llegir i, per a més inri, signat amb pseudònim. Morbositat assegurada. Un èxit comercialment parlant. Tanmateix, insuficient, almenys per a mi. Perquè en alguns passatges m’ha resultat massa blanc, si de cas també massa versemblant, necessitat de més humor i, sobretot, de més subtilesa, arma indiscutible, al meu paréixer, per a accedir al paradís de la contundència, a l’humor negre, directe a les consciències que pretén esbatussar el tal Mateu Lluís Vives, nom fictici amb molt de ganxo sota el qual s’amaga una ment preclara farta de tanta hipocresia social i tanta banalitat acadèmica i institucional. Alguns dels qui l’haureu llegit, fins i tot el mateix autor, podríeu dir ara mateix: però què diu este tio? I amb tota la raó. Però és que, arribat aquest punt, he de confessar-ho: no ho he pogut evitar. Durant tota la lectura em venien al cap imatges, girs lingüístics i seqüències senceres que em remetien al llibre que jo mateix vaig escriure i publicar ara fa dos anys, Camins al sud (Ed. Germania, 2012). No vull dir amb això que aquest en siga una còpia, res més lluny de la meua intenció, ni de bon tros. De fet, el context i les circumstàncies són diferents, res a veure l’un amb l’altre. Com també el punt de vista de qui escriu. A Tragicomèdia a secundària, aquell qui narra és un mestre cremat, a la vora de la jubilació, un mestre descregut i amb ganes de vomitar-ho tot. En canvi, a Camins al sud es tracta d’un professor jove, interí, amb tot un camí per davant, situat en el punt iniciàtic on es bategen a foc i flama la gran majoria dels professors de valencià, la comarca innombrable, el sud de més al sud, el territori de l’exempció. Les comparacions, malgrat tot, són odioses. I ho confesse de nou: no he pogut evitar-les. Supose que per això m’ha quedat un cert regust de decepció quan he acabat de llegir el llibre. Massa expectatives, en definitiva, per a acabar arribant al mateix lloc de sempre, això és que el País Valencià no s’arreglarà mentre no comencen a rodar caps, en el sentit figurat, clar, no penseu malament. Merda de país que ens obliga a escriure llibres com aquests, senyals indiscutibles de la nostra feblesa com a poble i que compten amb passatges memorables però sobrants si fórem persones normals, amb capacitat d'estimar i creure en el futur. Aquest n'és un exemple, triat per la sintonia evident amb el que s’exposa en aquest costumari: Els amos de l’univers tenen també el poder de convertir-nos en depredadors ferotges dels recursos naturals: muntanyes, platges, vegetació... Damunt, en un cinisme que els regolfa per les orelles, ens diuen que això és el progrés. El seu enriquiment personal, és!

Penàguila i la casa rural Valor

Penàguila és un poblet senzillet, envoltat d’oliveres i ametlers, als peus de la serra d’Aitana, un llogaret de dues-centes ànimes que es mou en el delicat llindar de la despoblació i l’arribada massiva d’aquest neocolonianisme europeu amb trets nòrdics i alemanys tan abundant per les comarques interiors d’Alacant. Quan un arriba a Penàguila, pensa de nou en la disjuntiva que deu sobrevolar la ment d’alguns veïns del poble entre acceptar l’or que proporciona el turisme massiu o conservar la identitat i les arrels, una disjuntiva que sovint, massa sovint, es planteja en termes absoluts i habitualment descontextualitzats: abandonament o progrés, sense terme mig. Així de dur. Perquè en efecte, a ningú li agraden els extrems. Però és clar que si a un li ho pinten així, de ben segur que triarà progrés, mai abandonament. El problema, tanmateix, és que el terme abandonament no té, en aquest cas, un significat literal. Per a alguns, seria molt millor dir-ne conservació o, simplement, deixar les coses com estan. Potser, d'aquesta manera, la percepció canviaria. Visitar Penàguila, en qualsevol cas, és enfrontar-se amb aquest debat. Pot resultar molt reconfortant, un paisatge idíl·lic, amb un punt de nostàlgia; però també pot despendre un punt de tristesa, amb una població envellida, poble dormitori d’Alcoi i Cocentaina, amb famílies disperses per ciutats grans que quan retornen a l’antiga vila dels seus pares o dels seus avis, ja no senten l’arrelament amb la terra, fins i tot han mudat de llengua, un conjunt de carrers amb encant rural on passar l’estiu és agradable però també finit. Un dilema, en definitiva, un dilema del qual cal prendre part i no desentendre’s, perquè desentendre’s equival a progrés, amb tot el que això comporta per a la consciència col·lectiva d'un poble. Supose, per tant, que aquesta és la raó per la qual, a Penàguila, hi ha una casa rural. I no una casa rural qualsevol. Es diu Valor, un cognom amb trajectòria literària que, en efecte, remet al rondaller de Castalla i lingüista valencià, Enric Valor, el pare del qual era nascut en aquesta vila de la comarca de l'Alcoià. La casa en si és un exemple de bon gust, ambientada en la màgia de les rondalles valencianes contextualitzades en el poble i en els seus símbols: la serra, el llavaner...Evidentment, compta amb l’atractiu de saber integrar les diferents sensibilitats que planteja el futur. I ací, sobretot, recau l’interés, perquè sempre és admirable veure com algú decideix emprendre un camí difícil, alternatiu, decidit, conscient del risc de viure entremig d’una societat laxa i descreguda que no sap ben bé cap on es dirigeix. Allí mateix, a Penàguila, entre la por de  I queixalets també, la tendresa del Dimoni fumador i la fortalesa d’Esclafamuntanyes... Una gran oportunitat, un gran repte.