MAL D'ALTURA, Jon Krakauer

Atés que les circumstàncies que envolten la meua rutina són massa exigents per triar lectures ambicioses i capaces de fer-me reflexionar sobre qualsevol aspecte de la nostra societat, fa un parell de setmanes vaig decidir-me per un d’aquells llibres considerats best seller que, sens dubte, motiven i transmeten certa càrrega de dramatisme i suspens: Mal d’altura de Jon Krakauer. La història, real i esdevinguda allà per l'any 1996, narra les peripècies controvertides i mortals d’un bon grapat d’expedicions comercials en el seu camí per escalar el cim més alt del món: l’Everest. I la veritat és que durant tota l’aventura pareix sobrevolar un argot propi de la gent especialista en escalada que, vist per aquells que no en sabem ni pruna, es tradueix en rivalitats, polèmiques i una clara bipolaritat a l’hora d’interpretar l’alpinisme: per una banda, els puristes que mitifiquen la muntanya i respecten més o menys els seus perills; i per una altra, els il·luminats clients i guies expedicionaris que se n’aprofiten per tal de divertir-se o traure'n rendibilitat econòmica, quasi res porta el diari. El resultat: un compendi de morts i desgràcies, de vegades còmiques, que fins i tot compten amb una versió cinematogràfica bastant lamentable que afegeix encara més surrealisme al curs tràgic dels esdeveniments: Camí del cim. Mort a l'Everest. Almenys l'entreteniment, això sí, està assegurat.

Pilota corrupta a Canal 9

Com vaig escriure ja fa un temps, el tarannà democràtic a RTVV és realment inquietant, per no dir inexistent. Ara més mai, cal fer boicot, si és que no el feu ja. Jo, per exemple, he traslladat aquest canal al número 25 de la graella televisiva, entre Intereconomía i Las Provincias TV, tot i que posats a bandejar, és més fàcil i, sobretot, més directe, no sintonitzar-lo. Així acabareu abans, tanta delicadesa i tanta polla. Canal 9 fa fàstic, diguem-ho clar. L’última idea d’aquesta casa de tendències esquizofrèniques i mentalitat mortuòria ha estat la d’acomiadar la veu de les partides de pilota valenciana, Josep Lluís Fitó, sens dubte un gest d’autoritat de l'ens que fulmina al que també és director de Corrüptia, una obra teatral en forma de sàtira evidentment censurada per un altre dels intel·lectuals que s’estoven per aquestes terres mediterrànies amb complex de sucursal bancària, el senyor Rus, àlies Fonsín. Els aficionats de la pilota ens quedem, per tant, sense la veu més tècnica de l’esport nacional, aquella que apostava amb rigorosa professionalitat pels trinquets blaus i les pilotes blanques. I ara, ens haurem de conformar amb les opinions banals d’un periodista mediocre, Alberto Soldado, i amb les sempiternes metàfores de Paco Nadal, molt popular però ja desfasat, pobret meu. Lluny, per tant, queda l’aposta de Canal 9 i el nostre benvolgut consell per formalitzar i modernitzar la pilota valenciana. Infeliços aquells que hi confiaren. Una nova estafa, tal com recorda de nou la vigent i encertadíssima cita de Llorenç Millo al seu llibre Joc de pilota (ed. 3i4, 1982): He dit que la pilota valenciana és com una planta silvestre i així és avui encara. És forta, per estar arrelada a les entranyes del poble, però no creix, ni sura perquè les autoritats esportives no li han fet, per ara, cas. La gran massa castellanitzada del país no la coneix o la menysprea per pobra i rústica. Malgrat tot, viu; no és polsós folklore, i viurà mentre conservem la llengua; és a dir, l’essència de la nostra personalitat. La pilota té els seus problemes: falta de trinquets, falta de jóvens pilotaris, etc.; és indubtablement un esport marginat, però els homes de la pilota sabem caminar sols i sense ajuda. Les altes esferes sovint ens han fet promeses no complides; no n’esperem res; seria millor per a nosaltres que ens tinguessen oblidats.

http://picam.info/picaocou/fito-decapitat/comment-page-1/#comment-8788

Líders i moderns

Ara que el Nadal conclou i que els costums típics d’aquestes dates pareixen tenir una vitalitat infinita –no n’hi ha més que veure com la venda de pastissets de moniato i tortells continua creixent- em sobta una notícia insubstancial que he sentit aquest matí en un programa d’àmbit autonòmic de la Cadena Ser, Locos por Valencia, un espai d’aquells que es fa passar per modern i progre però que és polsós i coent com la rutina mateixa d’aquest país. No el sintonitzeu, feu-me cas. És un conglomerat de gràcies sense gràcia i crítiques sense crítica que avui m’ha sorprés definitivament amb un reportatge d’una senyora, pel que es veu molt aplicada, que ha conclòs que els valencians estem al lloc més alt de l’escalafó de la modernitat. Tot perquè segons els resultats del seu rigorós anàlisi, les bones gents d’aquest país, d’un temps ençà, es decanten més pel Pare Noel que pels Reis Mags. I punt, ja havia dit que la notícia era insubstancial, si més no absurda. I no sé, potser aquesta és la raó per la qual també en molts balcons i terrasses del nostre entorn, abunda més el Pare Noel que el rei Baltasar, per exemple. O també la raó per la qual els valencians ens sentim orgullosos de viure en el país de les meravelles, no et fot. Al capdavall, una notícia que ens situa on ens mereixem, com ara aquella altra que vaig sentir ja fa un temps i que també ens situava gairebé líders d’una altra llista desconcertant i realment preocupant: els valencians som la tercera autonomia de l’Estat Espanyol en número de sectes. Doncs això: visca la Geperudeta!

MUSIQUERIES, Dani Miquel

Com que ja fa temps que no recomane cap llibre i com fa més temps encara que les circumstàncies m’impedeixen llegir-ne cap amb certa tranquil•litat, avui he pensat d’escriure sobre una recopilació de cançons populars i de bressol que em té fascinat des que em va caure a les mans. Es tracta d’una publicació feta amb gust i amb molt de tacte que porta com a títol Musiqueries, a càrrec de Dani Miquel el Cantacançons. En ella s’apleguen tot un seguit de vocables, jocs i records diversos d’infantesa, evidentment musicats com correspon, que de ben segur faran les delícies dels més menuts i també dels més grans. De fet, qui no recorda, per posar un exemple, aquelles peces que feien, i fan, referència a l’oratge d’aquestes terres mediterrànies: Ja plou, ja plou, la mula i el bou, ja pixa la güela tomaca i ceba. O aquelles altres que connecten amb la creativitat i fantasia del nostre poble com ara Patilles tòrtiques, també recuperada pel grup de folk valencià Al Tall. Totes aquestes cançons i moltes més, un total de vint-i-set, conformen una obra magnífica que al mateix temps recupera el costum dels oficis ambulants, concretament aquell relacionat amb el fet de cantar, relatar, ensenyar i entretindre de poble en poble al personal més tendre i infantil del nostre entorn. Sens dubte, un bon regal per a aquest Nadal: Musiqueries, de Dani Miquel.

http://danimiquel.es/

Qatar i Barça

Ho pensava ja fa un temps, just quan el Barça incorporà la marca UNICEF a una samarreta fins aleshores neta i lliure d’impureses: si fa no fa s’obria la porta a futurs patrocinadors no precisament relacionats amb el suposat esperit social i humanitari de l’esfera blaugrana. Ara, Qatar Foundation, o com collons es diga, és l’elegida, una marca funesta i extremadament fosca que de bon tros, ja ho crec que sí, supera l’aventura macroeconòmica, publicitària i petrolífera d’un altre club considerat històric, l’Athletic de Bilbao. La notícia és terrible, una operació milionària amb la qual el Barça es convertirà en difusor i principal ambaixador de causes de dubtosa i indecent credibilitat. És indignant. I molt poc honest per a un club que diu ser més que un club. En un magnífic article publicat en EL PAIS el darrer dijous 16, Maruja Torres apunta que l’emir de Qatar ha fet alguns gestos de considerable importància, la fundació de la televisió Al Jazeera per exemple; però que també és el cap d’un règim autoritari i misogin, molt misogin; tant que fins i tot acomiada presentadores per negar-se a portar el vel. Pueden bañarlas en oro, diu, pero es oro de jaulas, remata contundent. No cal dir res més. O sí, que collons, l’article està encapçalat per un títol còmic a la vegada que extraordinari: Qatarí, que te vi. Barça o mort? No companys, no; millor un altre lema: hipocresia o mort!

Ací qui no corre, vola. El Bilbao, altre que tal!

Les taronges de Mestalla

Ara que estem plenament immersos en la temporada futbolística i també en la temporada recol·lectora de cítrics m’ha vingut a la ment un costum en vies d’extinció que està molt relacionat amb la decadència de l’agricultura valenciana i també, per què no dir-ho, amb la moda absurda de prohibir per prohibir que tenen alguns clubs de futbol. Em referisc al fet de portar taronges a un estadi, concretament al Mestalla, camp del València; i també per extensió als estadis del Llevant i del Vila-real. Un fet gravíssim, segons pareix, des que temps era temps, una part molt visceral del personal va decidir llançar-les violentament contra l’àrbitre i els jugadors de l’equip rival com a mesura de protesta. Error: l’únic que es va aconseguir de veritat fou que un jugador del València que li deien Mendieta en trepitjara una i s’esvarara quan anava enfilat cap a la porteria contrària. Les coses com siguen. Tanmateix, les taronges foren vetades. I què fer doncs amb les bresquilles, i les pomes, i les peres. Què? Res de res, pols en remolí. Amb la prohibició, s’aconseguia que les taronges foren qualificades com una arma contundent que fins i tot podia costar el tancament del camp per una o diverses jornades. I s’aconseguia també que l’afició més sana i arrelada a les entranyes del poble, les hi portara de manera clandestina, amb tot el que tal fet comportava: paulatinament, van anar desapareixent dels estadis valencians i la veritat és que ja no se’n parla gaire de les “desgràcies” ocasionades per tan daurada fruita. Potser és perquè ara se n’estilen altres, de fruites. No sé, els kiwis estan molt de moda i els mangos també. I que no dir-ne dels alvocats!! En açò de les modes, ja se sap, els valencians som molt eficaços i també molt aplicats: arròs i tartana, casaca a la moda, deien abans. I que rode la bola a la valenciana... Curiosament, la samarreta preferida per l’afició del València Club de Futbol és la taronja, i també l'estadi es vesteix d'aquest color els dies de partit gran. Quines coses!