Resulta molt curiós, i també molt gratificant, comprovar com en els darrers temps han sorgit per Sagunt una sèrie de col·lectius que tenen la sana intenció de defensar tots aquells aspectes relacionats amb l’entitat del poble, bé siga des del punt de vista social i cívic, bé siga des del punt de vista arqueològic i cultural. D’entre tots, potser pel que suposa de reivindicació d’un esport totalment marginat, en destaca un creat recentment: el col·lectiu Amics per la pilota, una associació formada al caliu de la xarxa social Facebook i que ja compta amb múltiples i significatives adhesions disposades totes a posar en valor la instal·lació esportiva més oblidada i descuidada de Sagunt i ja posats de tot el Camp de Morvedre, el trinquet comarcal. Per davant queden doncs, les difícils i sovint desateses atencions i mesures, sempre les mateixes, que els aficionats a la pilota valenciana porten reclamant des de temps immemorials, mesures tan evidents i necessàries com la neteja i obertura sistemàtica del trinquet, sense anar més lluny. O com la posada en marxa definitiva d’una autèntica escola de pilota que faça somiar en l’aparició de joves i compromesos aficionats, per exemple. O com l’anunci de les partides professionals que es disputen al trinquet, o com tantes i tantes altres reivindicacions sempre bandejades per les successives corporacions que han passat per l’ajuntament, independentment del seu color ideològic. Amics per la pilota, per això, naix al marge de les directrius polítiques de cada partit, sempre expectants per veure cap a quin costat es decanta aquesta o aquesta altra associació; i s’erigeix simplement com el moviment de referència per aquells veïns de la comarca que desitgen practicar un esport capaç de reunir consciència, plasticitat i activitat física plena. Un regal, al cap i a la fi. I tot un repte. Sí, certament. Perquè la pilota és el que és, i som els que som. Ajudes poques, il·lusions moltes. Aquest n’és el resum. Comença l’aventura...dimecres, 9 de desembre del 2009
Amics per la pilota (Sagunt)
Resulta molt curiós, i també molt gratificant, comprovar com en els darrers temps han sorgit per Sagunt una sèrie de col·lectius que tenen la sana intenció de defensar tots aquells aspectes relacionats amb l’entitat del poble, bé siga des del punt de vista social i cívic, bé siga des del punt de vista arqueològic i cultural. D’entre tots, potser pel que suposa de reivindicació d’un esport totalment marginat, en destaca un creat recentment: el col·lectiu Amics per la pilota, una associació formada al caliu de la xarxa social Facebook i que ja compta amb múltiples i significatives adhesions disposades totes a posar en valor la instal·lació esportiva més oblidada i descuidada de Sagunt i ja posats de tot el Camp de Morvedre, el trinquet comarcal. Per davant queden doncs, les difícils i sovint desateses atencions i mesures, sempre les mateixes, que els aficionats a la pilota valenciana porten reclamant des de temps immemorials, mesures tan evidents i necessàries com la neteja i obertura sistemàtica del trinquet, sense anar més lluny. O com la posada en marxa definitiva d’una autèntica escola de pilota que faça somiar en l’aparició de joves i compromesos aficionats, per exemple. O com l’anunci de les partides professionals que es disputen al trinquet, o com tantes i tantes altres reivindicacions sempre bandejades per les successives corporacions que han passat per l’ajuntament, independentment del seu color ideològic. Amics per la pilota, per això, naix al marge de les directrius polítiques de cada partit, sempre expectants per veure cap a quin costat es decanta aquesta o aquesta altra associació; i s’erigeix simplement com el moviment de referència per aquells veïns de la comarca que desitgen practicar un esport capaç de reunir consciència, plasticitat i activitat física plena. Un regal, al cap i a la fi. I tot un repte. Sí, certament. Perquè la pilota és el que és, i som els que som. Ajudes poques, il·lusions moltes. Aquest n’és el resum. Comença l’aventura...
dimecres, 2 de desembre del 2009
Guals tradicionals
Un costum ben destre i popular que no ha estat erradicat del tot per l’abundància d’automòbils i la modernitat burocràtica és aquell que emmarca una vespa ja en desús aparcada a la porta d’una casa típica de poble. Ben mirat, s’ha convertit en un gual tradicional que encara es resisteix a veure’s engolit pel temps i pels guals artificials que abunden pels carrers. Un mètode més o menys gratuït que des de sempre ha estat més eficient que d’altres més casolans com els cartellets de l’estil Prohibido aparcar delante puerta, encima acera, ja totalment extingit. És just reconéixer doncs, la vespa, com l’objecte de culte que ha mantingut verge durant anys l’espai que els cotxes i la dificultat per aparcar-los els ha manllevat, justament les voreres dels carrers! Fomentant l'ús de la bicicleta...
I ja que parlem d’aparcar i més històries per què no comentar la notícia que publica un mitjà de comunicació: un operari de l’ajuntament, complint ordres del regidor de torn, s’enrossina a colps de martell amb una bicicleta lligada a una farola. Entristeix sobremanera comprovar com passen aquestes coses mentre a Mestalla, el camp del València, els cotxes penetren i ocupen amb total impunitat els jardins pròxims de l’avinguda Blasco Ibáñez. Per no parlar de la famosa doble fila, i fins i tot de la tercera. Curiosa manera de fomentar l’ús de la bicicleta. Sí senyor!dimarts, 24 de novembre del 2009
SIN NOTICIAS DE GURB. Eduardo Mendoza
Amè, divertit, entretingut i apropiat per a les èpoques en què el personal duu massa coses en el cap i no es pot parar a llegir grans obres literàries: Sin noticias de Gurb d’Eduardo Mendoza. Recomanable per aquells que encara no l’han llegit i tinguen ganes de retrocedir a aquells anys de la Barcelona preolímpica en què tot tenia un regust tan nou i alhora tan còmic. Un riure assegurat, una sàtira contínua. I ja van trenta-sis edicions. divendres, 20 de novembre del 2009
Vocabulari d'infants
Vinc jo pensant des de fa un temps en una sèrie de paraules irrevocablement valencianes que em demostren que açò de la castellanització no és cap invent del personal dedicat a l’estudi d’aquesta causa: bressol, engronsar i bolquers. Tres vocables que comencen a esdevenir rareses i que donen compte de la distància insalvable en matèria lingüística que ens separa de les generacions més velles, encara inconscients d’utilitzar-les amb total naturalitat. La distància, de fet, és tan gran que ha servit per donar carta de llibertat a mots aliens i antinaturals a la nostra llengua com cuna, mecer o pañals. El primer cas, a més, no només s’allunya del mot genuí sinó que també posa en evidència algunes de les inscripcions de benvinguda que regnen en els nostres pobles des de temps immemorials: Carcaixent, bressol de la taronja, sense anar més lluny. Pel que fa al segon mot, de la variant local engrunsar s’ha passat en alguns casos a balancejar o directament a mecer. En conseqüència, els valencians tampoc no tenim engronsa
dores sinó que ara ja tenim mecedores. I més, ja per concloure: la qüestió dels bolquers mereix un capítol final perquè a banda de provocar suspicàcies, catalanofòbia i mirades inquisidores per part de la benestança popular valenciana, també és el mot que exemplifica millor l’oblit d’aquestes terres envers els girs lingüístics que ens han traspassat les anteriors generacions. Qui no recorda, per exemple, l’expressió un xiquet de bolquerets. Paquetet, en diuen alguns. En fi... diumenge, 8 de novembre del 2009
Productes valencians: boicot. La millor defensa, un bon atac.
No tinc per rutina opinar sobre els assumptes que s'escapen de la filosofia d'aquest costumari, però l’escrit d’avui el començaré de la següent manera: ni tv3, ni el 33, ni res de res! Com que les signatures perquè veiem la catalana, mai seran ateses pels demòcrates governants que tenim, la solució és ben senzilla, llegir un llibre, o dos, o tots els que puguem. I per descomptat, mai, mai, sota cap precepte, posar el canal 9; tampoc per veure la pel·li de l’oest, l’Alqueria Blanca, o el partit de futbol, que ací ens coneixem tots, pirates, més que pirates. Si per alguna d’aquelles us pica la curiositat o sucumbiu a la temptació, només heu de seguir les següents recomanacions: si voleu veure una de vaquers, no podreu; haureu de conformar-vos amb la ràdio i sintonitzar certes emissores. De seguida, escoltareu els trets mortals que s’estan pegant els militants del PP, una escena realment apassionant. Si, en canvi, el que voleu és veure l’Alqueria, només heu de seguir els enllaços que us he posat més avall, això sí que és costumisme!! I si no teniu remei i voleu perdre el temps veient el València, doncs ja comprenc que la pèrdua d’Andrés Montes ha estat un drama per a tots, però mira: com que els responsables de Canal 9 no volen que veiem la tele en català, doncs ale, posem la Sexta en castellà i que els peten. És el risc que hem de córrer. Almenys així els farem perdre audiència. A més a més, hi ha una altra opció. Diga el que diga Canal 9, al País Valencià existeix vida esportiva més enllà del club de Mestalla. Tenim, sense anar més lluny, la pilota, esport oficial d’aquest costumari i que com no podria ser d’altra manera, també és boicotejat per la nostra benvolguda televisió pública. Ara, en comptes de Punt 2, veiem el canal 24 hores, això per si no ens delectàvem prou amb la cara de poni amb pallola de Camps. Ara doble. Però no us preocupeu: sempre podeu acostar-vos a qualsevol dels nostres trinquets vius i veure una partida en directe. Així que ja sabeu, companys. Actuar toca. M'acomiade de vosaltres tot i esperant que també aporteu, en forma de comentari, les vostres recomanacions i consells per a combatre la censura. Llarga vida al boicot. Canal 9 al pou!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)