Supose que no significa
res, de fet el cambrer era xinés i tenia un desastre monumental en la terrassa,
i en el menjador, i en les taules, i en tot. Un desastre pertot, en efecte. A banda,
estava sol, molt sol. L’única companyia era la dona –crec que era la dona–, que
feia cafés amb una parsimònia impròpia i que, com passa sovint, no entenia el
valencià. Ni tampoc el castellà, que quede clar, però bé, això ja és un altre tema,
perquè com solen dir els nadius assimilats, «els xinos estos ho aprenen tot». Al castellà es refereixen, per descompten. I mentrestant, treballen, treballen molt, això també. Com a burros, afegiria jo.
De fet, encara no m’explique com ell sol, el cambrer dic, va traure el servei d’esmorzar
amb gran eficiència considerant com n’estava, de ple, el bar. De gom a gom! I amb
un escàndol que, en fi, per a què. Allí tots vinga al bram, que «oye», per ací i «oye» per allà; i la cuina que no me la vull imaginar, i un
olor de refregit que ara no sé com vaig ser capaç de seure al menjador i no a
la terrassa, i el ludòpata de la màquina escurabutxaques demanat canvi a
tothora. I set i vuits i cartes que no lliguen. Però jo allí enmig, esperant que
no desesperant, i embotint-me els cacaus i les olives, i pensant, sobretot
pensant. Pensant en un simple detall que feia molt de temps que no veia en un
cambrer, qui sap per què, potser perquè hi ha massa inexperiència en l’ofici, o
potser perquè també el sector de l’hostaleria s’ha vist afectat per una espiral
absurda segons la qual, abans de servir bé, cal atendre la imatge personal, o la
vestimenta, o la decoració del bar, o el posat postís d’un cambrer o cambrera sense estudis i sense maneres.
Purament i simplement. Així que quin era el detall? Un del molt simple. Aquest:
el cambrer –cambrer xinés!– duia un eixugamans penjant de l’avantbraç. I no se’l
va llevar ni un sol moment. Una mena de símbol. Reconfortant,
si més no. De color blanc i plegadet. I com no em va semblar correcte fer-li
una foto, doncs això, aquesta és la raó d’aquest escrit. Al capdavall, fora per
l’eixugamans o no, jo ja m’estava posant morat, però no de curiositat, ni d'impaciència, sinó de
fam. Truita amb pernil. I li diuen esmorzaret...
Tots els anys, ja tocada aquesta
estació meravellosa que és la primavera de l’hivern, m’agrada traslladar-me, ni
que siga per un dia, al que jo considere ma casa. Realment, ho és. Allí estant,
faig la volteta de rigor per la mar, salude les dunes que m’han vist créixer i
reflexione solitari al voltant de l’escriptura i els records que m’assetgen
entremig d’un cel ara fosc, ara clar, ara negre, ara blau. Tot plegat, la tendresa
i la profunditat del temps que passa. Perquè, en efecte, per a mi, aquesta
visita gairebé obligatòria al dedins de la meua memòria és quelcom així com una
revisió anual de la consciència, o una mena d’inici de curs, no polític, no
escolar, sinó personal, allí des d’on on tinc el privilegi d’ataüllar tot allò que
s’esdevindrà pel que fa a les lletres del meu viure. Plaer tardoral, si més no.
O en qualsevol cas, l’oportunitat de connectar de bell nou amb els detalls que
fan bategar aquesta felicitat plena que és la contemplació de la bellesa i el
vincle amb les flaires que retornen agraïdes: la terra humida producte del ruixat
esporàdic o el vent que m’empentarà de bon matinet a enclaustrar-me a casa
escrivint o a pescar una estona amb el rall, el meu benvolgut rall. No ho sé. Tot
bo. Petricor i salabror. Silenci penetrant compassat amb monòlegs interminables
o amb la crepitació de la llenya a la llar, sí, això també, potser no a les
hores centrals del dia, però sí a poqueta nit, quan el crepuscle s’apodera de
les ombres i demostra que no hi ha millor franja horària que aquella en què la
llum corprén i la foscor s’allunya malgrat la imminent posada en escena de la
nit. Mare! Línies que s’amuntonen. D’alguna manera o altra com les pedres que
arrosseguen els corrents submarins, o com aquells moviments de terra
antinaturals que s’albiren nord enllà i que ja mostren les cicatrius i les
conseqüències d’alterar la fesomia d’un paisatge resilient, encara. Resilient! Sense
descans, però, si del que parlem és d’antídot al progrés, concepte brut, l’entelèquia
que tot ho esborra, que arrasa qualsevol engruna d’autenticitat i puresa i que arrela entre l’asfalt i les aberracions del mercat industrial i immobiliari. Terme devastat.
Tal volta per això no passe pel poble, de ben segur, ni m’acoste tan sols, el
deixe allí darrere colgat entre les muralles del castell, sense disculpa
possible per part meua ara que la realitat demostra la tendència dels veïns cap
al descrèdit i la vanitat. Molt trist. Frustrant, de fet. Però així és. Heus
ací el motiu pel qual sempre és preferible caminar per vora mar sense més
direcció que les vistes infinites cap al no-res i cap al tot, al mateix temps. Infantesa
que es revela i joventut que es reprén sense estridències, maduresa que es referma
decidida a persistir a cavall de la quietud i l’oprobi, amb empenta i dignitat. I la mar, evidentment, l'escenari del somni interminable. Sovint fidel, sovint amiga.
