Un trinquet alternatiu

Potser és la distancia, potser és el temps, potser, i crec que aquest és el principal motiu, que se m’obliden les característiques d’un poble com el meu, desarrelat i aliè a qualsevol aspecte relacionat amb la identitat i la cultura popular. Un poble en el qual mai m’he sentit a gust i que sempre ha optat per un camí molt allunyat del que jo haguera preferit tenint en compte l’ambient en què em vaig criar i la llengua que em van parlar. No sé. Segurament aquesta és la raó per la qual ja fa temps que vaig deixar de viure-hi i vaig donar-lo totalment per perdut. Segurament. Perquè la veritat és que el meu poble no em representa. Mai ho ha fet. I això a pesar d’haver crescut entre els seus carrers, haver jugat entre les seues pedres mil·lenàries i haver treballat entre els seus camins de camp. Una llàstima, certament. Però així són les coses, què en farem. El meu poble ben bé podria pertànyer a una altra comunitat autònoma i la trista realitat és que no es notaria en absolut. Francament tenia un bri d’esperança que les coses canviaren amb l’arribada d’un govern de caire nacionalista, però no, com sempre, al meu poble cadascú actua com li ve en gana, sense transmetre cap imatge de col·lectivitat i gust per les coses pròpies. Un poble dimitit si del que es tracta és d’enfortir els senyals distintius del país que l’allotja, clar que per a això ja estan les falles. El trinquet? això què és? En fi... Les justificacions les deixe al marge, senzillament formen part d’un món polític del qual no forme part ni tinc intenció de fer-ho. Entre ells s’entenen, però que no ens donen lliçons, per favor. Això no.

El triomf del substitut

Campions. Sanchis de Montesa,
Ricard de Castelló i Roberto d'Alzira

Ara fa un any, Ricard de Castelló de la Ribera era un pilotari defenestrat i menystingut, tant des del punt de vista professional com des del punt de vista ideològic, un jugador apartat de les grans competicions de raspall que subsistia gràcies a les aparicions més o menys freqüents en el trinquet de la Llosa de Ranes (la Costera) i l’activitat frenètica que li proporcionava, i li proporciona, el mitjà que ell mateix va crear, el digital Pilotaveu. Impotent i amb un punt de negativitat que ratllava la desesperació, el seu era un clar exemple de jugador solitari que lluitava com podia per superar les adversitats d’un món de la pilota tancat en si mateix i, per desgràcia, massa avesat a bandejar qualsevol temptativa de dignificació i avanç ferm cap al futur.

No ha estat fàcil el camí de Ricard per ocupar el lloc que li correspon i que es mereix. No. Ni de bon tros. En un principi, de fet, no figurava ni entre els escollits per a disputar la XXIII Lliga Professional de Raspall, una injustícia flagrant que el sepultava encara més en el neguit i el col·locava, de bell nou, en el llindar de la marginalitat en l’àmbit professional. Un simple substitut, al capdavall. El substitut, si més no. Incomprensible tenint en compte la seua edat, vint-i-set anys; i incomprensible també considerant les seues aptituds com a rest: solvent i ben preparat, amb dos mans com a plats i un caràcter ben guiat pel sentit comú. I a més a més, fortament compromés amb la pilota i el poble que l’acull, una qualitat imprescindible per a guanyar-se l’estima i el respecte dels aficionats però que, malgrat tot, continua sent, avui, un tema menor i sense transcendència entre les ments que dirigeixen el canyaret del nostre esport “nacional”. Ridícul, però cert. Ara, proclamat campió al trinquet d’Oliva (la Safor) contra tots els pronòstics, algú deuria reflexionar pel bé de la pilota i pel bé dels jugadors més actius, més crítics i més professionals, com és el seu cas. Perquè aquest n’és el resum, li pese a qui li pese.

En el recorregut cap a la victòria, evidentment, Ricard s’ha trobat amb dos pilotaris molt joves però ja plenament consolidats, Sanchis de Montesa i Roberto d’Alzira, dos autèntiques parets que a pesar dels comprensibles daltabaixos associats a la competició, han conformat un trio marcat per la contundència, la seguretat i la confiança mútua, aliè a la pressió ambiental que augmentava proporcional al ritme de les partides i la marxa cap a la final contra l'equip més potent d’entre tots, Ian de Senyera, Miravalles del Genovés i l’incombustible Moro d’Alcàntera de Xúquer. 25 per 15. La partida somiada. El triomf tan llargament esperat després d’uns anys d’ostracisme que acaben ara tal com van començar, amb una estima fidel a la pilota valenciana i a tot el que comporta viure per ella i per a ella. Enhorabona Ricard, enhorabona campions!

http://www.pilotaveu.com/article/10929/ricard-sanchis-i-roberto-toquen-el-cel-del-raspall-1

Cruyff

Poc em coneixen aquells que dubtaven que no dedicaria una entrada d’aquest costumari al mite per excel·lència de tots els barcelonistes de cor, Johan Cruyff, un gran entre els més grans, el jugador i entrenador a qui molts devem vesprades glorioses i nits màgiques de futbol que ja mai més no tornaran però que es mantindran per sempre en la memòria dels aficionats. L’últim romàntic d’un esport globalitzat i convertit en un espectacle mercantil. Un geni i un revolucionari les formes del qual causaven conflictes constants en l’entorn d’un club acostumat a autodestruir-se quan les coses marxen bé i l’equip fa partits espectaculars. Evidentment, si haguera de triar el moment de màxima emotivitat del Barça de Cruyff em quedaria amb el gol de Koeman a la final de la Copa d’Europa del 1992. Un moment històric, talment com el gol impossible de Bakero contra el Kaiserslautern CF, o com la remuntada històrica davant la Juventus al Camp Nou, o com les quatre lligues consecutives guanyades, algunes, a última hora i amb una càrrega de sacrifici molt característica d’un equip històric embrió de l’actual. Això sense cap dubte. Els culés sabran de què parle. Els qui hem patit i ens hem alegrat amb el Barça de Cruyff mai no podrem oblidar algunes de les seues pinzellades més emblemàtiques, com tampoc el fet que canviara dos aspectes essencials: la tendència derrotista del club i, tot plegat, l’hegemonia de l’etern rival, el Reial Madrid. Tinc moltes imatges gravades d’aquella època. En destacaré dues: una molt famosa, la de Cruyff eixint de la banqueta després del gol de Koeman, a Wembley. I una altra molt amagada. Jugaven el Barça i l’Sporting de Gijón. L’equip asturià va fer tres gols al Camp Nou, tot un èxit. Però el Barça en va fer set. Vaig veure aquell partit en un bar del meu poble, en companyia d’un gran amic fins i tot més barcelonista que jo. I la conclusió la posà el cambrer, un madridista recalcitrant: “Que gran és el Barça, xe!”. No cal dir res més.

Pelayo: la partida del dissabte

Aspecte actual de les llotgetes

Tot un goig retrobar-se amb el sabor popular i valencianíssim de la partida del dissabte, al trinquet Pelayo de València, amb l'escala plena, amb les galeries poblades, amb converses que comencen i mai no acaben, amb el so dels marxadors, amb la potència i disposició de les noves generacions de pilotaris, homes sacrificats, un llarg i pesat camí, sovint menyspreats i poc valorats. 60-45. Sobre les lloses del trinquet, Marc de Montserrat i Puchol de Vinalesa acaben la partida i enfilen el camí del vestuari entre les paraules animoses dels aficionats, entusiasmats pel que han vist sobre la canxa, perquè no es pot dir cap altra cosa. Ha guanyat Puchol, que vestia de roig, un futur mestre de pilotaris, elegant, amb molta classe. Ha perdut Marc, que a pesar de tot, ha arrancat en successives fases de la partida els aplaudiments de la càtedra. El trinquet, d'altra banda, mostra l'aspecte de sempre, d'un color blanc castís, amb lleugeres variacions des de l'adquisició de l'edifici per un nou trinqueter. Ara hi han posat vidrieres a les llotgetes i també han apujat el preu de les entrades, 10 euros, preu lògic i normal a tot açò atesa la bellesa de l'espectacle, la seua duració i la singularitat de tot plegat. No és car, simplement hi ha coses que cal pagar, més encara a València capital, on escasseja el joc de pilota, on no tots són conscients que hi ha un trinquet de l'any 1868 que ha estat a un pas de desaparéixer, amagat però cèntric, una joia que cal conservar perquè el futur siga més benèvol amb tots aquells, jugadors, aficionats, empresaris, que es desviuen per un joc de pilota mil·lenari i arrelat al poble. Encara. En ple segle XXI.

MARE MEUA, EL VALÈNCIA!

Em sap greu, de veres que em sap greu. Fa uns anys pensava que la situació s’arreglaria amb una mena de catarsi col·lectiva, amb el València a segona divisió un parell de temporades i amb temps per a pensar projectes col·lectius, de futur, construint el club des de la base, amb jugadors de la casa, valencians... Però ara ja no, el problema no és esportiu, sinó social, un merder en tota regla que porta totes les traces d’acabar malament. I quan dic malament, dic molt malament. En una altra època, un 7-0 contra el Barça haguera significat un terrabastall en la competició diària, un resultat difícil de digerir però limitat únicament a la parcel·la esportiva, això és un canvi d’entrenador, unes setmanes complicades i a marxar. Però avui no, no es tracta només d’una pallissa, o de la destitució de l’entrenador; el problema és molt més greu i va molt més enllà. El problema afecta tota l’estructura social del club i, evidentment, la part econòmica, amb deutes astronòmics, obres irresoltes i requalificacions de dubtosa honestedat. Es podrien establir molts paral·lelismes entre el València i els camins foscos que la política d’aquestes terres ha seguit durant els darrers vint anys. Per això escric aquest text, no com a aficionat, que no ho sóc, sinó com a valencià. Tanmateix, les equivalències són fàcils de resumir: un absolut desastre. Ara, i més val que alguns vagen assumint-ho ja, hi ha un futur molt negre damunt de la taula del València C.F: la dissolució, així de clar. Per a miracles, els de Sant Vicent! I quan l’amo de Singapur decidisca que el joguet comprat fa uns mesos s’ha quedat sense piles, doncs ja se sap, al pou, allà on cauen tots els fracassats. I aleshores no res tindrà sentit. De fet, ja no el té, ni els crits indignats de l’afició, ni la reclamació de fixatges cars. En un futur no estaran Rita o Camps per a dir ‘açò ho pague jo’, ni hi haurà cap altra solució més enllà d’obeir al qui posa els préstecs, que és un senyor que no parla valencià, ni castellà, sinó simplement la llengua dels negocis... Com que es tracta del València i la seua afició, potser encara hi haurà algú que quan veja el taüt es pense que és per a omplir-lo de flors!!! Però el futur està més que dibuixat. Com ha pogut passar? es preguntaran els més innocents el dia del soterrar. Doncs això. Hipocresia total, genuflexió pura i dura. Mare meua, el València!

PD: De mentre l'equip continua perdent. Ahir mateix. Betis 1, València 0. 

Solar de Quevedo

L'obra va de bo!

Ara que Sagunt opta a convertir-se en Capital Valenciana de la Romanització, crida especialment l’atenció les obres de rehabilitació que s’estan duent a terme en el conegut com a solar de Quevedo, ja que qualsevol cosa serà millor que el que hi havia fins ara, un espai de malesa, pols i vida faunística de diferent consideració. 36 anys, justament la meua edat. 36 anys en els quals un solar amb importants restes arqueològiques de l’època romana ha estat oblidat i deixat de la mà de Déu sense que ningú haja gosat netejar-lo i donar-li un ús diferent al d’un illot salvatge absorbit per l’urbs saguntina. Una vergonya, en definitiva. Tanmateix, una vergonya que, per fi, en ple segle XXI, ha iniciat el camí de la dignitat i l’aprofitament per part del poble, fet i fet, unes obres de remodelació històriques que, pel que es veu, transformaran l’actual estat de coses en el que era en un principi: una plaça pública i verda situada a tocar de l’antic circ romà. Per a alegrar-se, certament. Ara, l’única cosa que queda per exigir és serietat, eficàcia i il·lusió per retornar al poble un espai que és seu, de ningú més. A la faena, doncs, que 36 anys d’espera no són qualsevol cosa! Tot al contrari, donen per a molt. Perquè jo ho he vist, he viscut davant del solar durant molts de temps i, en conseqüència, tinc gravats alguns detalls que ja formen part de la memòria col·lectiva de qualsevol saguntí. En la part corresponent al carrer Ordóñez, per exemple, hi havia un magraner que cada any oferia els seus fruits als xiquets del barri. Per a collir-ne algun calia enfilar-se per una tanca que anava deteriorant-se a mesura que l’oblit s’accentuava i les inclemències meteorològiques la malmetien, la tanca, vull dir. El vent, en aquest sentit, era el seu principal enemic, i cada tant calia reposar-ne algun tros, clar cada quatre anys també era aprofitada pels partits polítics per a realitzar la tradicional i ja desfasada pegada de cartells electorals. Perquè això és com és, una dada a tenir en compte: el solar de Quevedo tal com ha arribat avui és un dels millors testimonis del període democràtic, ja que més o menys té la mateixa edat. Molts anys, massa, massa cartells. Particularment, en recorde un de l’antiga UPV l’eslògan del qual era Marca un gol al centralisme, una imatge genial que en aquells temps era més il·lusòria que altra cosa, no debades el valencianisme era marginal, sense a penes presència en cap

No és un cartell costumista, però és genial

ajuntament. Per això, quan l’altre dia vaig vore a un dels representants il·lustres del nacionalisme morvedrí explicar a uns veïns el projecte previst en el solar de Quevedo, em vaig alegrar. Perquè estic convençut que ell s’ho creu i que els saguntins també, que açò només és el principi d’una sincera i merescuda candidatura per a convertir el poble en Patrimoni de la Humanitat. Ja era hora.