Valencians, el que es diu valencians, al Barça no hi ha hagut molts, almenys
en els darrers trenta anys, més o menys des de Cruyff ençà. Ben mirat, l’últim que
hi va destacar fou el que avui és director esportiu de l’entitat barcelonista, Robert
Fernàndez, que era, és, de Betxí (la Plana Baixa) i que va jugar quatre
temporades abans de l’esclat definitiu de l’anomenat dream team. Des de
llavors, poca cosa, molt poca cosa. Si de cas, Guillermo Amor, que era de
Benidorm, però que no sé fins a quin punt tenia consciencia de pertànyer al territori
lingüístic que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Anteriorment, hi
havia hagut el cas de Pitxi Alonso, davanter exquisit de Benicarló (Baix
Maestrat) que després de la seua època com a jugador (1982-1986), va
retransmetre durant molts anys, i amb gran professionalitat, els partits del
Barça per la TV3. Llevat d’aquests exemples, tanmateix, el desert. València, el
País Valencià, en general, mai no ha comptat molt per a la veïna Catalunya,
i el futbol, per a què enganyar-se, tampoc no n’ha estat una excepció. És per això
mateix que amb la recent incorporació de Paco Alcácer (Torrent, l’Horta) a l'equip blaugrana, arriba
una nova oportunitat de tombar aquesta barrera invisible entre veïns que molts no hem
acabat d’entendre mai. Perquè és cert que Alcácer serà el suplent dels titulars,
Messi, Suárez i companyia; que ho té molt complicat i que, potser, l’experiència
acabarà resultant un trampolí per a viatjar, en temporades següents, cap a
altres lligues. Però al marge d’aquestes circumstàncies difícils però acceptades
pel jugador, també hi ha altres debats. En primer lloc, el romàntic i propi d’aquest
blog, això és, un valencià en el Barça, amb tot el que això comporta pel que fa
a l’enfortiment de la identitat i els lligams compartits, que a mi,
particularment, m’apassionen, i molt. En segon lloc, un de més preocupant:
la defenestració total d’un club històric com el València CF, on els jugadors emblemàtics
i amb una càrrega sentimental més forta per als aficionats, se’n van sense
pensar-s’ho a penes veuen un poc de llum. I per últim, un tema de reflexió
personal però que, ara, precisament, m’ha vingut al cap de bell nou, un tema
que ja fa anys que em pregunte i que pose sobre la taula ara que el millor
jugador valencià residirà en el club símbol de Catalunya per excel·lència. El següent: per
què els jugadors valencians no juguen en la selecció nacional catalana? No deu ser fàcil per a un valencià, sens dubte, però hi ha
exemples, alguns molt propers. Sense anar més lluny, la selecció d’Euskadi, on
juguen navarresos i també futbolistes procedents de l’Iparralde. És evident, per això, que amb Alcácer en el Barça, algú podria oferir tal possibilitat. Alguns, de fet, se n’alegraríem molt, més encara considerant la postissa selecció valenciana i
també l’actual situació del València CF, sense jugadors de la casa més enllà de
Gaià, que se n’anirà de Mestalla també només tinga una bona oferta. Aviats estem! Bon vent i barca nova,
doncs, Paco Alcácer. I que siga per molts anys, tot per continuar escrivint
la trajectòria i els triomfs dels valencians en el millor club del món, el
Barça. Malgrat que això pese a molts.
