dimecres, 7 de setembre del 2016

SETEMBRE

La mar respira calma aquests dies de setembre, solitud a les acaballes de l’estiu que saluda els qui es resisteixen a deixar-la entre les pluges i el fred tardorals. Ai setembre, tan de bo ho fos sempre, diu el refranyer. I alguna cosa de certa ha de tenir. Un mes de quietud, queferós això sí, de tornada a la rutina, però amb una mar infinita, quieta com una bassa d’oli, lliure després del frenesí ocasionat per les vacances i els passejos marítims a vessar de turistes, i de botigues, i de crits, i de tot. Les aigües suren càlides en aquesta època, les meduses moren a la vora de la mar i provoquen el pànic dels pocs xiquets afortunats que encara fan castells de sorra aliens al calendari escolar i laboral. Molts pescadors s’acosten a les esculleres amb l’esperança de fruir la quietud. I el cercle perfecte que dibuixen els ralls tanca l’espiral d’imatges característiques d’aquesta època on el dia acurta i la nit allarga... Alguns camins de camp recuperen l’alè després del trànsit incessant de cotxes que han suportat estoicament. Anuncien, de fet, el seu descans necessari entre marenys i marjals, entre veus autòctones conscients que l’estiu acaba de bell nou i que només ells, només ells, seran els privilegiats de gaudir la mediterrània al llarg de tot un any. Setembre és un bon més, el mes per excel·lència d’aquest raconet del país. El silenci i el cant de gavines s’alimenten mútuament...

dilluns, 29 d’agost del 2016

VALENCIANS EN EL BARÇA. Paco Alcácer.

Valencians, el que es diu valencians, al Barça no hi ha hagut molts, almenys en els darrers trenta anys, més o menys des de Cruyff ençà. Ben mirat, l’últim que hi va destacar fou el que avui és director esportiu de l’entitat barcelonista, Robert Fernàndez, que era, és, de Betxí (la Plana Baixa) i que va jugar quatre temporades abans de l’esclat definitiu de l’anomenat dream team. Des de llavors, poca cosa, molt poca cosa. Si de cas, Guillermo Amor, que era de Benidorm, però que no sé fins a quin punt tenia consciencia de pertànyer al territori lingüístic que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Anteriorment, hi havia hagut el cas de Pitxi Alonso, davanter exquisit de Benicarló (Baix Maestrat) que després de la seua època com a jugador (1982-1986), va retransmetre durant molts anys, i amb gran professionalitat, els partits del Barça per la TV3. Llevat d’aquests exemples, tanmateix, el desert. València, el País Valencià, en general, mai no ha comptat molt per a la veïna Catalunya, i el futbol, per a què enganyar-se, tampoc no n’ha estat una excepció. És per això mateix que amb la recent incorporació de Paco Alcácer (Torrent, l’Horta) a l'equip blaugrana, arriba una nova oportunitat de tombar aquesta  barrera invisible entre veïns que molts no hem acabat d’entendre mai. Perquè és cert que Alcácer serà el suplent dels titulars, Messi, Suárez i companyia; que ho té molt complicat i que, potser, l’experiència acabarà resultant un trampolí per a viatjar, en temporades següents, cap a altres lligues. Però al marge d’aquestes circumstàncies difícils però acceptades pel jugador, també hi ha altres debats. En primer lloc, el romàntic i propi d’aquest blog, això és, un valencià en el Barça, amb tot el que això comporta pel que fa a l’enfortiment de la identitat i els lligams compartits, que a mi, particularment, m’apassionen, i molt. En segon lloc, un de més preocupant: la defenestració total d’un club històric com el València CF, on els jugadors emblemàtics i amb una càrrega sentimental més forta per als aficionats, se’n van sense pensar-s’ho a penes veuen un poc de llum. I per últim, un tema de reflexió personal però que, ara, precisament, m’ha vingut al cap de bell nou, un tema que ja fa anys que em pregunte i que pose sobre la taula ara que el millor jugador valencià residirà en el club símbol de Catalunya per excel·lència. El següent: per què els jugadors valencians no juguen en la selecció nacional catalana? No deu ser fàcil per a un valencià, sens dubte, però hi ha exemples, alguns molt propers. Sense anar més lluny, la selecció d’Euskadi, on juguen navarresos i també futbolistes procedents de l’Iparralde. És evident, per això, que amb Alcácer en el Barça, algú podria oferir tal possibilitat. Alguns, de fet, se n’alegraríem molt, més encara considerant la postissa selecció valenciana i també l’actual situació del València CF, sense jugadors de la casa més enllà de Gaià, que se n’anirà de Mestalla també només tinga una bona oferta. Aviats estem! Bon vent i barca nova, doncs, Paco Alcácer. I que siga per molts anys, tot per continuar escrivint la trajectòria i els triomfs dels valencians en el millor club del món, el Barça. Malgrat que això pese a molts.

dimecres, 10 d’agost del 2016

Aupa Txomin!


Un passa Pamplona i comencen a assaltar-li estampes a les quals no està avesat. Valls frondoses de pins, freixes i roures on s’obrin clars de verd profund per a un ramat que pastura i alimenta les bones gents que poblen les xicotetes viles disperses entre camins i rius d’aigua freda i transparent. Un goig assaborir l’olor de la terra humida i escoltar converses indesxifrables en la llengua més antiga d’Europa, l’euskera. Terra fraternal. Oculta i misteriosa. Un lloc especial per a perdre’s que estima les essències de la vida rural perdudes pel canó del temps: les vaqueries, els caserius dedicats a la producció de llet i formatge, l’encant popular dels esports tradicionals, un compromís palpable amb el sabor popular que es transmet de generació en generació... Un entra de seguida a formar part de tal paradís. Simplement es deixa guiar pel senderi de la identitat i s’endinsa pels viaranys mitològics d’una cultura que ha sabut perdurar a pesar del progrés i el setge de la globalització. Per un costat la vall de Basaburua, per un altre la vall d’Aralar, el santuari, les coves... I un poc més amunt la vall de Baztan, fronterera amb França, recer de bruixes i contes llegendaris. Entretant, festes, partides de pilota basca i jocs genuïns que els més menuts aprenen a l’escola a fi de perpetuar-los en el futur més immediat. Troncs forts i resistents que denoten una puresa i una autenticitat conservada a colps de destral. Aupa Txomin! exclama el públic present en el frontó, centre neuràlgic de cada un dels poblets que es perden per la conca del riu Larraun, en ple cor d'Euskal Herria...

Frontó de pedra
Leitzalarrea
Plaça de Leitza

105 grams de pilota

S'entrenen des de menuts!

Aizkolaris

diumenge, 17 de juliol del 2016

Prohibido blasfemar

L'expressió, o més prompte la consigna, és en castellà: “Prohibido blasfemar”; i pràcticament ja no és norma en cap trinquet llevat d'aquells que fan, de tant en tant, d'escenari d'alguna sèrie televisiva. Durant un temps, tanmateix, el cartell estigué present en tots els trinquets, sense excepció, i d'alguna manera o altra, certificava l'estigma que arrossegaven els pilotaris i també els aficionats que s'hi congregaven, pel que es veu acostumats a maleir Déu després de veure errar una pilotada al jugador de torn. Aleshores, tenia molta vigència aquell refrany tan valencià que diu allò dels pecats de la gola, nostre Senyor els perdona, cosa que en certa mesura atenuava la blasfèmia i, en gran part, també la justificava. En alguns casos, fins i tot, hi havia qui la interpretava a la seua manera a fi de no ser amonestat. És per això que no he pogut evitar d'aportar, ara i ací, una anècdota magnífica recollida en un opuscle titulat Els trinquets de Sagunt segons la qual un jugador de les Valls anomenat Sevilla pronuncià la següent frase per a sortejar la prohibició: Me cague en el cordonet que baixa per la corriola que serveix per destapar la cortineta de seda que tapa l'altar de la Mare de Déu. Senzillament genial, una bona mostra dels recursos lingüístics, en aquest cas metafòrics, que atresora aquest bell joc de la pilota valenciana. Un món popular, astut i sorneguer.

divendres, 8 de juliol del 2016

Una pancarta terrible

En efecte, la pancarta és terrible i deixant de banda la broma que pot suscitar la manca de l’accent en la paraula “ingles”, sí que caldria remarcar que si aquest és el nivell dels enemics del valencià en el Baix Segura, és clar que la llengua d’Ausiàs March acabarà imposant-se no només a Torrevella sinó també a Múrcia! Velles batalles en un territori on els passos per recuperar la que fou la seua llengua pròpia arriben molt de tant en tant, si fa no fa cada trenta anys i sempre que governa l’esquerra. Ara, pel que es veu, el dilema torna a ser una suposada imposició del valencià en els centres educatius, simplement com a assignatura, -no us penseu!-. I clar, la reacció està servida, pancarteta i apropiació lamentable d’una paraula que d’un temps ençà circula en boca de tots aquells que la solen negar quan se’ls presenta la més mínima oportunitat: llibertat. És a dir, llibertat per als bous al carrer, llibertat per a l’educació concertada –religiosa- i, per últim, com conformant la santíssima trinitat, la llibertat d’elecció de llengua. Tot d’una demagògia grotesca i pròpia d’una gent que si es caracteritza per alguna cosa és per tot el contrari, per la intransigència més absoluta. Per això mateix, ni cas, o parlant malament, ni puto cas. Perquè hi ha determinats col·lectius amb els quals no es pot raonar ni negociar res. Simplement són negats, i només callen quan se’ls dóna la raó. Arribat a tal punt, per tant, no cal perdre més el temps. Perquè el debat és molt simple. O s’imparteix valencià en les aules del sud o no s’hi imparteix. Així que a per totes. El moment és ara. No siga cosa que alguns continuen reclamant el ingles sense accent i en una pancarta en castellà. Ai Déu meu! 

dilluns, 6 de juny del 2016

Cronista Chabret, una vida per l'educació

Sí que m'agradaria trencar una llança per un documental fet amb gust i tendresa que il·lustra magníficament la dimensió d'un dels oficis més bonics del món, el de mestre. Un documental titulat Cronista Chabret, una vida per l'educació que, sens dubte, hauria de començar a rodar per tot arreu del País Valencià atesa la vigència i la qualitat del projecte pedagògic pel qual sempre s'ha distingit una escola arrelada a la comarca del Camp de Morvedre i al poble en el sentit més general del terme, l'actual CEIP Cronista Chabret, fet i fet un dels màxims i més clars exponents del que s'agrupa sovint sota l'etiqueta escola valenciana. Perquè sí, perquè seria una vertadera llàstima que un material tan notable i tan ben parit es perdera únicament pels armaris dels antics mestres i exalumnes del col·legi sense tenir la projecció que reclama com a testimoni de la lluita per l'ensenyament públic, transformador i en valencià, clar que sí. Perquè aquest n'és el resum: públic, perquè no n'hi ha altra, perquè és l'única manera de permetre l'accés igualitari al coneixement, sense distincions de cap tipus; transformador, perquè són molts els xiquets de Sagunt, de tota classe i condició, que definiren el seu particular camí de vida després del seu pas per aquesta escola; i en valencià, perquè en un principi foren poques, molt poques, les escoles d'aquest territori que apostaren per un programa d'immersió lingüística tan necessari fa trenta anys i tan necessari, evidentment, en aquests temps de progrés i supremacisme en la llengua de Cervantes. No és fàcil, gens fàcil, encetar un projecte educatiu en contra de tot, amb un sistema pedagògic heretat del règim franquista, amb alumnes majoritàriament castellanitzats, sense a penes estructures pedagògiques ni materials dignes, sense més recursos que la ferma voluntat de canviar la tendència d'un poble o d'un país massa avesat a les derrotes. Heus ací el fruit de l'esforç i del treball d'un grup de mestres, heus ací el creixement d'aquella llavor que ara es manifesta en forma de documental, de documental dirigit per dos exalumnes, no ho oblidem! Un futur nou i uns reptes nous per a una escola de país del segle XXI. Que continue sent així.



El DVD es pot adquirir a Sagunt:
A cualquier otra parte
Llibreria tres en ratlla