La mar respira calma aquests dies de setembre, solitud a les acaballes de
l’estiu que saluda els qui es resisteixen a deixar-la entre les pluges i el
fred tardorals. Ai setembre, tan de bo ho
fos sempre, diu el refranyer. I alguna cosa de certa ha de tenir. Un mes de
quietud, queferós això sí, de tornada a la rutina, però amb una mar infinita,
quieta com una bassa d’oli, lliure després del frenesí ocasionat per les vacances
i els passejos marítims a vessar de turistes, i de botigues, i de crits, i de
tot. Les aigües suren càlides en aquesta època, les meduses moren a la vora de
la mar i provoquen el pànic dels pocs xiquets afortunats que encara fan
castells de sorra aliens al calendari escolar i laboral. Molts pescadors s’acosten
a les esculleres amb l’esperança de fruir la quietud. I el cercle perfecte que
dibuixen els ralls tanca l’espiral d’imatges característiques d’aquesta època
on el dia acurta i la nit allarga... Alguns camins de camp recuperen l’alè
després del trànsit incessant de cotxes que han suportat estoicament. Anuncien,
de fet, el seu descans necessari entre marenys i marjals, entre veus autòctones
conscients que l’estiu acaba de bell nou i que només ells, només ells, seran
els privilegiats de gaudir la mediterrània al llarg de tot un any. Setembre és
un bon més, el mes per excel·lència d’aquest raconet del país. El silenci i el
cant de gavines s’alimenten mútuament...
dimecres, 7 de setembre del 2016
dilluns, 29 d’agost del 2016
VALENCIANS EN EL BARÇA. Paco Alcácer.
Valencians, el que es diu valencians, al Barça no hi ha hagut molts, almenys
en els darrers trenta anys, més o menys des de Cruyff ençà. Ben mirat, l’últim que
hi va destacar fou el que avui és director esportiu de l’entitat barcelonista, Robert
Fernàndez, que era, és, de Betxí (la Plana Baixa) i que va jugar quatre
temporades abans de l’esclat definitiu de l’anomenat dream team. Des de
llavors, poca cosa, molt poca cosa. Si de cas, Guillermo Amor, que era de
Benidorm, però que no sé fins a quin punt tenia consciencia de pertànyer al territori
lingüístic que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Anteriorment, hi
havia hagut el cas de Pitxi Alonso, davanter exquisit de Benicarló (Baix
Maestrat) que després de la seua època com a jugador (1982-1986), va
retransmetre durant molts anys, i amb gran professionalitat, els partits del
Barça per la TV3. Llevat d’aquests exemples, tanmateix, el desert. València, el
País Valencià, en general, mai no ha comptat molt per a la veïna Catalunya,
i el futbol, per a què enganyar-se, tampoc no n’ha estat una excepció. És per això
mateix que amb la recent incorporació de Paco Alcácer (Torrent, l’Horta) a l'equip blaugrana, arriba
una nova oportunitat de tombar aquesta barrera invisible entre veïns que molts no hem
acabat d’entendre mai. Perquè és cert que Alcácer serà el suplent dels titulars,
Messi, Suárez i companyia; que ho té molt complicat i que, potser, l’experiència
acabarà resultant un trampolí per a viatjar, en temporades següents, cap a
altres lligues. Però al marge d’aquestes circumstàncies difícils però acceptades
pel jugador, també hi ha altres debats. En primer lloc, el romàntic i propi d’aquest
blog, això és, un valencià en el Barça, amb tot el que això comporta pel que fa
a l’enfortiment de la identitat i els lligams compartits, que a mi,
particularment, m’apassionen, i molt. En segon lloc, un de més preocupant: la defenestració total d’un club històric com el València CF, on els jugadors emblemàtics
i amb una càrrega sentimental més forta per als aficionats, se’n van sense
pensar-s’ho a penes veuen un poc de llum. I per últim, un tema de reflexió
personal però que, ara, precisament, m’ha vingut al cap de bell nou, un tema
que ja fa anys que em pregunte i que pose sobre la taula ara que el millor
jugador valencià residirà en el club símbol de Catalunya per excel·lència. El següent: per
què els jugadors valencians no juguen en la selecció nacional catalana? No deu ser fàcil per a un valencià, sens dubte, però hi ha
exemples, alguns molt propers. Sense anar més lluny, la selecció d’Euskadi, on
juguen navarresos i també futbolistes procedents de l’Iparralde. És evident, per això, que amb Alcácer en el Barça, algú podria oferir tal possibilitat. Alguns, de fet, se n’alegraríem molt, més encara considerant la postissa selecció valenciana i
també l’actual situació del València CF, sense jugadors de la casa més enllà de
Gaià, que se n’anirà de Mestalla també només tinga una bona oferta. Aviats estem! Bon vent i barca nova,
doncs, Paco Alcácer. I que siga per molts anys, tot per continuar escrivint
la trajectòria i els triomfs dels valencians en el millor club del món, el
Barça. Malgrat que això pese a molts.dimecres, 10 d’agost del 2016
Aupa Txomin!
Un passa Pamplona i comencen a assaltar-li estampes a les quals no està
avesat. Valls frondoses de pins, freixes i roures on s’obrin clars de verd profund
per a un ramat que pastura i alimenta les bones gents que poblen les xicotetes
viles disperses entre camins i rius d’aigua freda i transparent. Un goig
assaborir l’olor de la terra humida i escoltar converses indesxifrables en la
llengua més antiga d’Europa, l’euskera. Terra fraternal. Oculta i misteriosa.
Un lloc especial per a perdre’s que estima les essències de la vida rural
perdudes pel canó del temps: les vaqueries, els caserius dedicats a la
producció de llet i formatge, l’encant popular dels esports tradicionals, un compromís
palpable amb el sabor popular que es transmet de generació en generació... Un
entra de seguida a formar part de tal paradís. Simplement es deixa guiar pel
senderi de la identitat i s’endinsa pels viaranys mitològics d’una cultura que
ha sabut perdurar a pesar del progrés i el setge de la globalització. Per un
costat la vall de Basaburua, per un altre la vall d’Aralar, el santuari, les
coves... I un poc més amunt la vall de Baztan, fronterera amb França, recer de
bruixes i contes llegendaris. Entretant, festes, partides de pilota
basca i jocs genuïns que els més menuts aprenen a l’escola a fi de
perpetuar-los en el futur més immediat. Troncs forts i resistents que denoten
una puresa i una autenticitat conservada a colps de destral. Aupa Txomin! exclama el públic present
en el frontó, centre neuràlgic de cada un dels poblets que es perden per la
conca del riu Larraun, en ple cor d'Euskal Herria...
| Frontó de pedra |
| Leitzalarrea |
| Plaça de Leitza |
| 105 grams de pilota |
| S'entrenen des de menuts! |
| Aizkolaris |
diumenge, 17 de juliol del 2016
Prohibido blasfemar
L'expressió,
o més prompte la consigna, és en castellà: “Prohibido blasfemar”; i
pràcticament ja no és norma en cap
trinquet llevat d'aquells que fan, de tant en tant, d'escenari d'alguna sèrie
televisiva. Durant un temps, tanmateix, el cartell estigué present en tots els
trinquets, sense excepció, i d'alguna manera o altra, certificava l'estigma que
arrossegaven els pilotaris i també els aficionats que s'hi congregaven, pel que
es veu acostumats a maleir Déu després de veure errar una pilotada al jugador
de torn. Aleshores, tenia molta vigència aquell refrany tan valencià que diu
allò dels pecats de la gola, nostre Senyor els perdona, cosa que en certa
mesura atenuava la blasfèmia i, en gran part, també la justificava. En alguns
casos, fins i tot, hi havia qui la interpretava a la seua manera a fi de no ser
amonestat. És per això que no he pogut evitar d'aportar, ara i ací, una
anècdota magnífica recollida en un opuscle titulat Els trinquets de Sagunt
segons la qual un jugador de les Valls anomenat Sevilla pronuncià la següent
frase per a sortejar la prohibició: Me cague en el cordonet que baixa per la
corriola que serveix per destapar la cortineta de seda que tapa l'altar de la
Mare de Déu. Senzillament genial, una bona mostra dels recursos
lingüístics, en aquest cas metafòrics, que atresora aquest bell joc de la
pilota valenciana. Un món popular, astut i sorneguer.
divendres, 8 de juliol del 2016
Una pancarta terrible
En efecte, la pancarta és
terrible i deixant de banda la broma que pot suscitar la manca de l’accent en
la paraula “ingles”, sí que caldria remarcar que si aquest és el nivell dels enemics
del valencià en el Baix Segura, és clar que la llengua d’Ausiàs March acabarà
imposant-se no només a Torrevella sinó també a Múrcia! Velles batalles en un territori
on els passos per recuperar la que fou la seua llengua pròpia arriben molt de
tant en tant, si fa no fa cada trenta anys i sempre que governa l’esquerra.
Ara, pel que es veu, el dilema torna a ser una suposada imposició del valencià
en els centres educatius, simplement com a assignatura, -no us penseu!-. I
clar, la reacció està servida, pancarteta i apropiació lamentable d’una paraula
que d’un temps ençà circula en boca de tots aquells que la solen negar quan se’ls
presenta la més mínima oportunitat: llibertat. És a dir, llibertat per als bous
al carrer, llibertat per a l’educació concertada –religiosa- i, per últim, com
conformant la santíssima trinitat, la llibertat d’elecció de llengua. Tot d’una
demagògia grotesca i pròpia d’una gent que si es caracteritza per alguna cosa
és per tot el contrari, per la intransigència més absoluta. Per això mateix, ni
cas, o parlant malament, ni puto cas. Perquè hi ha determinats col·lectius amb
els quals no es pot raonar ni negociar res. Simplement són negats, i només
callen quan se’ls dóna la raó. Arribat a tal punt, per tant, no cal perdre més
el temps. Perquè el debat és molt simple. O s’imparteix valencià en les aules
del sud o no s’hi imparteix. Així que a per totes. El moment és ara.
No siga cosa que alguns continuen reclamant el
ingles sense accent i en una pancarta en castellà. Ai Déu meu!
dilluns, 6 de juny del 2016
Cronista Chabret, una vida per l'educació
Sí que m'agradaria
trencar una llança per un documental fet amb gust i tendresa que
il·lustra magníficament la dimensió d'un dels oficis més bonics
del món, el de mestre. Un documental titulat Cronista Chabret,
una vida per l'educació que,
sens dubte, hauria de començar a rodar per tot arreu del País
Valencià atesa la vigència i la qualitat del projecte pedagògic
pel qual sempre s'ha
distingit una escola arrelada a la comarca del Camp de Morvedre
i al poble en el sentit més general del terme,
l'actual CEIP Cronista Chabret, fet i fet un dels màxims i més
clars exponents del que s'agrupa sovint sota l'etiqueta escola
valenciana. Perquè sí, perquè seria una vertadera llàstima que un
material tan notable i tan ben parit es perdera únicament pels
armaris dels antics mestres i exalumnes del
col·legi sense tenir
la projecció que reclama com a testimoni de la lluita per
l'ensenyament públic, transformador i en valencià, clar
que sí. Perquè
aquest n'és el resum: públic, perquè no n'hi
ha altra,
perquè és l'única manera de permetre l'accés igualitari al
coneixement, sense distincions de cap tipus; transformador, perquè
són molts els xiquets de Sagunt, de tota classe i condició, que
definiren
el seu particular camí de vida després del seu pas per aquesta
escola; i en valencià, perquè en un principi foren poques, molt
poques, les escoles d'aquest
territori que apostaren per
un programa d'immersió lingüística tan necessari
fa trenta
anys i tan necessari, evidentment,
en aquests temps de progrés
i supremacisme en
la llengua de Cervantes. No és fàcil, gens fàcil, encetar un
projecte educatiu en contra de tot, amb un sistema pedagògic
heretat
del règim franquista, amb alumnes majoritàriament castellanitzats,
sense a penes estructures pedagògiques ni materials dignes,
sense més recursos que la ferma voluntat de canviar la tendència
d'un poble o d'un país massa
avesat a
les derrotes. Heus
ací el fruit de l'esforç i
del treball d'un grup de
mestres, heus ací el creixement d'aquella llavor que ara es
manifesta en forma de documental, de documental dirigit per dos
exalumnes, no ho oblidem! Un futur nou i uns reptes nous per a una
escola de país del segle XXI. Que
continue sent així.
El DVD es pot adquirir a Sagunt:
A cualquier otra parte
Llibreria tres en ratlla
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



