Mediterranis

Mediterranis. En aquest raconet del món, som mediterranis. La mar ens abraça, ens defineix,  hi vivim i fins i tot en gaudim. Des de la punta més meridional fins al cap més septentrional. Castellonencs, valencians i alacantins. Tots mediterranis. No és un gentilici qualsevol, ni evidentment ha estat triat a l’atzar, és el nostre, o almenys és el que ens pertoca com a col·lectivitat, com a finestra cap a l’infinit, més enllà de la carena on s’albiren les Illes Balears, Sicília, Còrsega, Sardenya, Grècia... Perquè ben mirat és una solució per superar els problemes que ens comporta parlar o debatre al voltant de la nostra identitat, sempre qüestionada, mai aclarida, ambigua, entremig de la catalanitat més acèrrima i l’espanyolitat més salvatge. Mediterranis. La Mediterrània és el nostre espai, per on ens movem i ens expressem, el nostre orgull malgrat els excessos que hi cometem sovint. Dir-nos país resulta un dilema moral, gairebé existencial; parlar de regne és senzillament medieval; i per a comunitats, les de regants, les de veïns, les formades per rates, per formigues, per insectes de diversa índole i consideració. Un exemple aclaridor: en una sala plena de gom a gom, un humorista que conta monòlegs i amolla exabruptes amb certa gràcia, comença a preguntar al públic la seua procedència. “Jo sóc basc”, diu un; “jo sóc català”, diu un altre; “jo sóc galec”... i així successivament fins que arriba el torn del pobre valencià, un poc cohibit perquè ningú dels presents s’ha identificat com a espanyol. “Jo sóc mediterrani”, diu finalment. Doncs això. Que cadascú extraga les seues conclusions. La denominació, parlant en termes administratius i estrictament burocràtics, està disponible. Només cal posar-la en pràctica.

Bon viatge cap a Ítaca

Àlvaro i amics pilotaris

Moments abans de la partida, una dona encuriosida per la multitud que s’agombola a les portes del trinquet Pelayo, li pregunta a l’home: “¿y eso?, a la qual cosa ell li respon: “van a apostar”. Li ho diu en un to sec i neutre, segur de si mateix, posseïdor de la raó, com aquell que ho sap tot i no sap res. I, convençut, torna a repetir: “van a apostar, ahí apuestan”. Però la dona prompte mostra desinterés i enfila cap al carrer Xàtiva, desitjosa de diluir-se amb la massa que compra frenèticament en aquests dies de Nadal, totalment aliena al que en eixe precís moment s’està vivint en el reduït fragment de puresa i costumisme que forma la llibreria París-València i el bar del trinquet. Perquè així és la realitat un dissabte de partida al carrer Pelayo. Un pur contrast. I és que si aquesta gent sabera..., si els valencians d’avui foren conscients del que es cou a les lloses de la catedral de la pilota, si sabera com de gran pot arribar a ser el que allí s’esdevé i valorara el que representa tindre en ple centre de València una instal·lació esportiva datada de l’any 1868, no diria tan gratuïtament això de “van a apostar”. No ho diria, ausades que no. Com a mínim, callaria. Respecte reverencial. Ai mare si els valencians apreciàrem el que tenim, ai si sabérem qui som i d’on venim, ai mare si ho sabérem! En fi... Poc més es pot dir ja. La dolçaina i el tabalet que sona al trinquet per gentilesa dels germans Cavaller de Sagunt em convida a entrar definitivament al temple per excel·lència de la pilota valenciana, acompanyat dels meus, dels de casa, de tots aquells que s’han concedit el privilegi d’assistir a l’última i definitiva partida del campió indiscutible dels darrers vint anys, Àlvaro de Faura. I, en efecte, l’ambient és el de les grans finals, una atmosfera que esborrona, un micromón popular i amb caràcter plenament valencià, de llengua i d’esperit. Hi ha molta gent de les Valls, de Faura principalment, poble natal del pilotari homenatjat. Amics, coneguts, aficionats de sempre, bona gent i gent del poble, tots arribats per a l’ocasió, amb la dolçaina i el tabalet com a rerefons musical, amb albaes, amb una boira d’entusiasme que, com és evident, fa que la partida tarde a començar. L’esclafit constant d’aplaudiments i reconeixements a la trajectòria esportiva i professional d’Àlvaro es trenca de manera abrupta quan el Delegat del Govern al País Valencià, Serafín Castellano, saluda al mite que es retira, una bronca en tota regla que l’honorable exconseller aguanta com pot i com deu, no li’n queda altra. Perquè això és el que n’hi ha, amic Serafín, ni més ni menys. De seguida, una abraçada entre Àlvaro i Genovés II, el seu gran rival, pilotari poderós i de formes exquisides, l’herència del gran Paco Cabanes el Genovés, present també en l’acte com no podia ser de cap altra manera, com el Déu que salvaguarda les essències d’aquest joc i d’aquest país. Pelayo esclata, és una olla, ple de gom a gom. I la partida comença... No s’allarga excessivament, aquesta és la veritat, massa emocions preliminars, massa records, massa caliu, els amics, el poble, la família, massa de tot com perquè Àlvaro, l’últim i més recent cavaller de faixa roja, no ho acuse. Juga en companyia de Raül, mitger de Godelleta; i Carlos, punter del Genovés; dues bones figures, bregadors com els homes de la pilota. Però no poden fer res davant el recital de joc de la parella de blau formada per Genovés II i Javi de Massalfassar, canons en els braços, rebots espectaculars, pilotes que tallen corda, incontestables tots dos.

Saludant al trinquet

En un moment donat, la partida regala als aficionats un quinze antològic que posa un 25 per 25. Poc després, amb la partida ja decantada i amb un 55 per 30 per als blaus, es produeix un conat de reacció del rest de Faura que a punt està d’obrar el miracle de les grans remuntades. Però no, no és el dia. La partida conclou i amb ella se’n va una xicoteta però valuosa porció de la nostra història col·lectiva com a valencians. És, i serà, el dia que Àlvaro va dir adéu. El dia que tots li donaren les gràcies i li perdonaren els seus pecats com a jugador. Bon viatge, en definitiva, per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell..

L'últim carxot a la Ribera

Foto: Lluís Llapissera

En uns temps globals on l’ambient dels trinquets se’n ressent de manera notòria i ben particular, sempre és d’agrair que els aficionats d’aquest joc tan popular que es diu pilota valenciana continuen assistint en major o en menor mesura a les partides denominades del dia a dia, més encara si la raó és el final del trajecte d’Àlvaro, aquest pilotari tan brau que no té res a demostrar perquè ja ha donat tot el que havia de donar. I és que, en efecte, poca cosa més es pot dir de l’esquerrà de Faura (Camp de Morvedre), de camí cap a la retirada després de vint anys de regnat indiscutible en la modalitat d’escala i corda, la modalitat reina i alhora la que més està patint els menesters d’una època poc donada al teixit de noblesa i humanisme que envolta el joc de la pilota en general. Guadassuar va ser el recinte escollit. El jove Puchol II el rival d’honor. L’afició de la Ribera el testimoni dels seus últims colps de carxot per la comarca del Xúquer. Així que com és evident, el resultat fou el menys important. Un 60-40 favorable a Puchol II, que formava parella amb Jesús, i que avança de manera incontestable cap a l’olimp de la pilota, allà on aguaiten mites com Juliet, Rovellet, Eusebio, Genovés i ara Àlvaro, carregat i esgotat després de l’esforç realitzat al trinquet. Temps difícils per a la pilota professional són els presents, va concloure. Sense cobertura televisiva, amb les inclemències de sempre, amb poca gent asseguda a l’escala i amb una crisi a sobre que no només és d’ara, sinó que ve d’abans, de molt abans. Perquè la pilota és un món paral·lel, reclòs en si mateix, va i torna, i ja vorem, com diuen els cecs. No obstant això, Àlvaro se’n va amb moltíssima dignitat, tot esperant que la pròxima partida homenatge prevista a Vila-real siga més càlida, amb millor preparació i amb l’empenta fidel dels aficionats de la Plana i les Valls, allà on la galotxa manté una vitalitat envejable i allà on es va criar aquest pilotari agraït per les mostres d’afecte que està rebent darrerament. Em falten partides, va dir després de Guadassuar, com si encara no fóra conscient del poquet que li resta per a penjar els guants. La professionalitat que no falte, sens dubte, això no li ho negarà mai ningú. Heus ací el seu mèrit, heus ací el que romandrà per sempre. 

L'exemple d'Àlvaro

Foto: Frediesport

Hi ha una sentència sociolingüística referida a la llengua catalana parlada en aquesta part de la Mediterrània que sempre m’ha cridat l’atenció: al País Valencià no hi ha diglòssia* ni bilingüisme, el que hi ha és un procés claríssim de substitució lingüística del valencià pel castellà que tan sols admet dos camins, o deixar-lo acabar o revertir-lo mitjançant polítiques serioses de foment i normalització. Doncs bé. Paral·lelament, els valencians tenim un esport que ens identifica, que és la pilota, un joc d’arrels populars que guarda moltes similituds amb el procés lingüístic descrit un pèl més amunt i que ha estat notícia les últimes setmanes per la retirada del millor jugador professional dels darrers vint anys: Àlvaro de Faura (Camp de Morvedre). I és que quan un número u se’n va, cal fer-se de bell nou una sèrie de preguntes relacionades amb un esport que com la llengua, també pateix un retrocés clar i dur, molt dur, tocat de mort diria jo. Cap on va aquest esport? Té viabilitat? Existeix interés per redreçar-lo i dignificar-lo més enllà del folklore i la banalitat institucionals? Què fem, el deixem com està ara, això és marginat i abandonat, o el fomentem? És clar que a la pilota, com a la llengua, apareixen de tant en tant herois romàntics com el Genovés o Joan Fuster, personatges històrics apassionants que arrosseguen masses i alcen muntanyes pel simple fet d’existir i demostrar cada dia les seues habilitats en un camp determinat, gent extraordinària i genial destinada a la glòria perpètua. Mites, en definitiva. Però aquests casos no són habituals. Tot al contrari, són més aviat escassos. I com resa la sentència sociolingüística, la disjuntiva real és la de triar el camí de la mort o de la vida, sense heroismes ni camins intermedis. O l’apatia o el foment, o l’autoodi o la normalitat. I ací és precisament on apareix el nostre pilotari, Àlvaro, que ha representat, sens dubte, la segona opció: la del treball, la de la professionalitat, la de l’estandardització d’un joc que no pot continuar vivint envoltat d’hipocresies ni de falses promeses. Perquè aquest és l’únic camí possible. Aconseguir que la normalitat entre a la pilota, treballar perquè els nostres pilotaris siguen igual de respectats que els futbolistes del València, o del Barça; venerats com a figures que perpetuen una tradició de segles i segles, mans esquarterades que sempre s’ho deixaran tot pel que consideren la seua passió i el seu viure, la pilota de vaqueta. Poques coses més podem fer els aficionats a banda d’aplaudir exemples com Àlvaro, sempre esperant que algun dia aquest país imaginari que es diu valencià es digne a defensar seriosament el que és seu, per damunt de tot i de tots: amb escoles, amb retransmissions televisives, amb publicitat, amb puresa, amb molta, moltíssima estima. No ho oblidem, aquesta és l’única solució. La resta són romanços.

*Diglòssia: situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l'un és usat per a funcions formals, generalment en l'ús escrit, enfront de l'altre, que és usat per a funcions informals, generalment orals.      

Matalàs de llana

No és habitual veure’ls, menys encara dormir-hi, però la veritat és que els matalassos de llana continuen existint, arraconats sí, desplaçats per l’imperi del moll i el viscoelàstic, també, però encara presents en aquest món tan colonitzat per les innovacions gairebé tecnològiques en matèria de confort i descans. Pocs són, no obstant això, els qui han deixat de recordar-los, fins i tot d’utilitzar-los, sempre amb paraules evocadores i amb el típic toc popular que li dóna a la qüestió eixe hàlit de tendresa difícil de ser passat per alt en aquest present farcit de banalitat i progrés. Avui, per això, hi ha incondicionals d’aquells matalassos, com també alguna empresa que es dedica a refer-los sota el reclam publicitari de l’ecologia i la sostenibilitat, cosa que és certa, tot siga dit de pas. Amb el temps, d’altra banda, el matalàs de llana ha donat lloc a refranys tan coneguts com ara “faena de matalafer, fer i desfer” o “uns tenen la fama i uns altres carden la llana”, parèmies que si bé contenen un significat metafòric més que evident, fan honor al treball que suposava condicionar el matalàs a fi d’aconseguir una capa de llana –també de cotó o de borra- flonja i predisposada per al repòs. I és que la llana, això era així, s’havia de treballar cada cert temps per tal que no s’endurira; i en conseqüència, s’havia de traure de l’interior del matalàs, cardar-la i tornar-la a introduir al matalàs, que havia de ser cosit de bell nou. Talment com un cicle que s’obri i es tanca, un treball tocat per la vareta de la constància, la paciència i el bon fer. Incompatible, tot i això, amb les tendències d’avui, incapaç de competir amb els gegants que dominen el mercat de la son, sense vida més enllà dels fidels que es resisteixen a canviar per la raó més simple i noble que existeix: el costum de tota una vida.

VICTUS, Albert Sànchez Pinyol. NOVES GLÒRIES A ESPANYA, Vicent Flor

En realitat, Victus i Noves glòries a Espanya són dos llibres que no tenen molt a veure. O potser sí. Ambdós tracten, des de perspectives i formats diferents, el procés de destrucció d’un poble. Però així com el primer és una novel·la històrica ambientada en la Guerra de Successió i la destrucció de Barcelona al 1714, l’altre és un assaig divulgatiu extens i dens sobre les malifetes que l’analfabetisme blaver ha ocasionat en la llengua i la cultura d’aquesta part de la mediterrània anomenada País Valencià. Tot i això, el vertader motiu que m’ha fet engolir-me aquest dos colossos de la literatura catalana actual, ha estat un altre, si de cas molt més primari i molt més espontani: un impuls. I és que al marge de la temàtica, si alguna cosa tenen en comú aquests dos llibres i els seus autors, Albert Sanchez Pinyol i Vicent Flor, és que s’han vist afectats per abusos pareguts: la censura per una banda i la violència irracional per una altra. Motivació de sobra per anar a la llibreria i excusa excel·lent per estar atent al discórrer de les seues pàgines i la seua trama, molt interessant en els dos casos. Dit això, és ben cert que Victus m’ha agradat molt més. A dir veritat, m’ha encantat. És una història magníficament lligada que situa a un tal Martí Zuviría com a fil conductor de la narració, des del seu aprenentatge com a enginyer militar a Bazoches fins al seu anar i venir pels diferents exèrcits en disputa per la corona d’Espanya, el borbònic i l’austríac; amb un colofó final esplèndid i dramàtic que té la ciutat de Barcelona com escenari d’una de les batalles més cruentes i més lliures de quantes hagen pogut tenir lloc en els últims segles. I dic lliure perquè al capdavall és aquesta la paraula que pareix sobrevolar durant tota l’obra, la llibertat, el romanticisme, deixar-se dur per la tragèdia d’una guerra que potser es va perdre, això és veritat, però que va deixar una llavor essencial que algun dia germinarà en benefici d’aquest concepte tan difús i tan odiat per a les mentalitats més ràncies, els països de cultura i llengua catalanes, els països catalans. Per això la censura, per això la intransigència. Però allà ells, nosaltres alegres i contents, tal com diu constantment aquest personatge tan carismàtic del llibre, Martí Zuviría, àlies camallarg. Per a gaudir de la lectura, certament.