Plasticitat

I encara em pregunteu per què m'agrada la pilota valenciana?

Tot siga per les bodes

He estat ocupat últimament amb la traducció d’una carta de boda i he de reconèixer la gran ignorància que acumulava en termes lingüístics catalans relacionats amb la gastronomia. Total i absoluta. La riquesa del nostre vocabulari em demostra una vegada més que, efectivament, encara estem prou lluny d’aconseguir la normalització lingüística desitjada per alguns. I és que qui m’anava a dir que el famós salpicón es diu amanida de marisc, o que el pincho es diu broqueta; i el montadito, barqueta. Qui m’anava a dir que de la hueva se’n diu fresa o que las colmenillas, bolets pel que sembla, reben el nom de múrgoles; o que el famós pisto és diu samfaina. Sí, heu sentit bé: samfaina. I això no és tot. D’entre totes les paraules relacionades amb les minutes d’un convit de boda, la millor és el salsifís, justament la que il·lustra aquesta entrada del costumari, en concret una salsa que s’extrau de l’arrel comestible de la planta escurçonera i que és usada com a condiment. Ni més ni manco que de l’escurçonera, a tot açò la planta que deu el seu nom al fet que s’emprava contra les picadures de l’escurçó, la víbora en castellà. Impressionant, i alhora interessant. Què no dir de l’aiguardent de brisa, el orujo per als entesos; o de les catànies, o del pebre de Sechuan, o de l’hamburguesa de botó, menjars tots aquests que encara no sé a quina mena de codi lingüístic pertanyen ni molt menys a quina mena d'experiència gastronòmica et remeten. Digueu-m’ho vosaltres, per favor. I ja que us hi poseu, digueu-me també com es tradueix resopón, vocable infame de l’espanyol al qual li deuria correspondre altre igual d'infumable en català, per allò de ser democràtics i políticament bilingües. Ai mare!.

Dalt de la cadira!!

Després d’un temps silenciat pels esdeveniments paternals i per la histèria col·lectiva provocada pel Barça de Pep Guardiola, torne a aquest espai de cabòries i rutines per comentar algunes de les qüestions literàries, i no tan literàries, que m’han atabalat darrerament. La primera és una vella coneguda d’aquest costumari, res més que el crit de guerra de les bodes que conserven el seu esperit popular: que se besen dalt de la cadira. De nou, aquest bram tradicional em tornà a demostrar que la gent del meu poble ja està més allà que ací, ja que ningú dels seus magnànims representants entre el convit entenia què cantaven aquells altres comensals procedents de la Ribera del Xúquer: ¿qué dicen? van borrachos ya… I no, no ho anaven, simplement cridaven en la llengua del poble, un aspecte oblidat pels joves i orgullosíssims pobladors de l’actual Morvedre. Tan patètic com això. Però en fi, deixem-ho córrer. Ells seguiran vacil·lant de la seua condició de valencians pel simple fet de votar a Camps, o de ser fallers, o de ser confrares, o de ser afeccionats del equipo de futbol de la luz y del color, el club més hipotecat del món. I res no els canviarà, fins al punt que jo mateix sempre trobaré més enriquidor, i també molt més profitós, comentar altre tipus de qüestions, com ara els llibres que he tractat de llegir, sense cap èxit tot siga dit, en els últims mesos i setmanes: Camí de Sirga de Jesús Moncada; Voces contra el olvido, de Conxa Cardo, Carmen Tabernero i Celia Paniagua; Un món feliç d’Aldous Huxley; Els refranys catalans a cura de Maria Conca; Crematorio de Rafael Chirbes; Moby Dick de Herman Melville i L’últim patriarca de Najat El Hachmi. Sempre amb el desig de poder llegir-los algun dia. Tant de bo.

Meninfotisme=indiferència

La ironia, el sarcasme, la serietat, la indignació, la burla, la impotència, la ràbia, la rancor, la venjança, l’interés, la informació, el riure fluix, el compromís, la identitat, la tristesa, el dolor, la paciència... Ni els uns ni els altres, companys, en realitat és molt més simple del que pareix, i a la vegada més familiar. Amb un paraula sobra: meninfotisme. I no en el sentit conformista del terme sinó en l’agressiu i despectiu. Perquè davant la colla de bouets picats que es reparteix aquesta terra, només cap una cosa, la indiferència més absoluta, la normalitat més demencial. Que bramen, doncs, que bramen, que bramen...

GÓNZALO ANAYA, converses amb un mestre de mestres. Ed. Tàndem

Primer foren les mantingudes amb Santiago Bru i Vidal, un intel·lectual dels anys cinquanta; després les sinceres amb Josep Lluís Bausset, l’home subterrani; tot seguit les inacabades amb Joan Fuster; i a continuació les doctes i apassionants amb un cardenal valencià, V. Enrique Tarancón, i amb un senyor escriptor, Enric Valor. Finalment, arribaren les didàctiques i tendres amb Gonzalo Anaya, un mestre de mestres. I ara, després de tot, només em queda la reflexió, la que diu que totes aquestes lectures agrupades sota la col·lecció Tàndem de la memòria m’han produït la mateixa sensació d’interés i riquesa, sempre amb uns tocs de delicadesa agradables de fullejar i rellegir, tot siga perquè en conjunt dibuixen una visió detallada i única del segle XX. Unes joies accessibles per al públic i que acosten la literatura a un àmbit molt popular i molt arrelat per terres mediterrànies, justament l’objecte principal de totes elles, la conversa.

Neologismes: el terme frikada

Resulta que passejava jo per la fira del llibre de València quan, de sobte, vaig trobar-me amb una d’aquelles coses que no es poden deixar de comprar perquè són massa per a la carabassa, exactament una baralla temàtica de la pilota valenciana. Tota una joia. Un detall sensacional que incloïa instruccions i maneres d’usar unes cartes a través de les quals un se n’assabenta de la santíssima trinitat del nostre esport, això és l’espai de joc, els colps típics i les seues regles. Però com que no és el meu objectiu lloar aquest tipus d’iniciatives editorials, sinó tot al contrari endinsar-me en un tema més concret, passaré per tant a comentar l’infame vocable amb què alguns van designar la baralla en qüestió, la paraula frikada. Deixant de banda que és un terme torrefacte i terriblement integrat en la nostra cultura gràcies a internet i altres deliris actuals, em preocupa l’alegria amb què molts la fan servir, ja que una frikada tan sols és un gir lingüístic inventat per les modes del present. L’extensió semàntica que se’n fa per designar rareses, certes peces de col·leccionista, objectes de culte o algunes restes del passat, no fa més que demostrar-me que hi ha molts caps incorporats a la deriva global de considerar allò estrany com una cosa freak. I jo crec que van errats. Perquè una merda és una merda, i ningú li canvia el nom.