La berena

Parlava l’altre dia amb el meu amic Ramon quan de sobte se’m va acudir una entrada per aquest costumari que no sé si em perdonarà, ja que són tants els quilòmetres que ens separen ara per ara que la nostàlgia es percep fins a tal punt que mentre ens saludàvem per la càmera web jo em reia de veure'l amb un te i ell s’emocionava de veure'm amb unes rosquilletes Anitín... La cultura del berenar sa, en efecte, és un dels hàbits que no hem de perdre per moltes hamburgueseries que ens encolomen els ianquis amb els quals conviu Ramon. Ara que estem enmig de la Quaresma, per exemple, i precisament hui, que és dijous, al meu poble és costum pujar fins al castell amb una pataqueta amb pebre-roig sota el braç. Evidentment, sempre n'hi ha hagut de més sofisticats que han preferit altres coses, s’entén, pastissets de peix o d'espinacs, rosquilletes, ximets, canuts de xocolate, cantells de pernil i formatge, o coques de tomata o ceba; però de moment una cosa és clara, els forns encara tenen vida per les vesprades. I això, per molt que sone a romanç o a caduca tradició, ens hauria de fer considerar una dada important sobre la nostra idiosincràsia popular, de vegades tan oblidada, justament que aquells que estan tan lluny l’enyoren!.

Model i forma d'una carta

Estimats amics,
Us escric aquesta carta per commoure les vostres consciències i per animar-vos a retraure les imatges que sempre ens han unit, això és, les converses, els somriures i els paisatges meravellosos que bateguen per ací, per la vostra casa. Esteu lluny, massa lluny per escoltar com ens queixem o com ens estimem per aquestes latituds. Però heu de pensar que les coses per aquesta part de la Mediterrània no canvien més que amb les estacions, ara estiu, ara tardor, ara hivern i ara, per fi, primavera; l’estació en què el sol comença a reimposar-se i els perfums de la muntanya ens demostren que els valencians tenim encara poca afició a gaudir dels plaers i els secrets d’aquest entorn farcit de comarques i camins. En fi, vosaltres ja ho sabeu. I per això, no vull allargar-me molt més en totes les cançonetes nostàlgiques que se solen dir en missives com aquesta. Simplement per a concloure us remetré aquestos besos que ja travessen enlairats la bassa immensa que ens separa, la mar, símbol ara i sempre de la nostra benvolguda terra. Aprofiteu molt el temps que us queda separats de tots nosaltres. Quan torneu, comprovareu que per ací tot roda igual, amb les tendres i precioses diferències que, de tant en tant, ens regala la vida i el discórrer de l'amor...

Una abraçada sincera, molts besets de part dels dos

Sefarín "estuvo allí"

Sefarín mirava la partida. De tant en tant, es pujava les ulleres per comprovar que era un dels agraciats que ocupaven la llotja de dalt. Encara no sabia com havia arribat a tant. Estava immens, era el representant institucional!. Els pilotaris anaven a la seua, clar, estava en joc la final més important de quantes puguen disputar-se en un trinquet. Però Sefarín bufava, esperava amb ansietat el moment de lliurar les mans de Manolo Boix als vencedors. Calia emperifollar-se, mantenir la imatge recta, seriosa i formal, la d’un home legal. Les càmeres estaven allí, havia de perfilar la mirada, pronunciar les paraules justes. La partida comptava amb l’ambient de les grans ocasions i Sefarín ho presenciava tot, com un paradigma. Volia fer saber que les traques, els masclets, les corregudes de bous i tota la martingala d’alegria regnant en aquests dies d’esplendor i glòria fallera són en gran part, obra seua, un valencià de soca-rel. Sefarín però, s'oblidà d'un aspecte, cosa estranya en un individu de tanta pulcritud. I és que la pilota és un reducte els Déus del qual no esperen fotografies. Són anònims i alhora mestres en un art que mai no dominarà el nostre benvolgut personatge: saben caminar sols.

Xicotetes diferències

Les xicotetes diferències lingüístiques entre pobles homònims valencians se solen veure a partir de detalls més o menys imperceptibles que fan la rutina diària un poquet més còmoda i assossegada. A les terres on respire ara, per exemple, és possible demanar un tallat al bar sense necessitat de transformar-se en un gos verd. També, a la cua de Mercadona, un pot arribar a alegrar-se quan la caixera li diu la xifra de la compra: són deu amb cinquanta-nou. I a les bodes, mira que les tinc avorrides, encara s’hi sent allò de que se besen dalt de la cadira. Els fallers, a més, encara parlen valencià, tot un indicador. I en definitiva, entre ací i allà, és evident un canvi considerable. Ara bé, en el rerefons d’una situació lingüística aparentment plàcida, s’hi allotja una dada preocupant: les tendències de les noves generacions comencen a assimilar-se a la deriva que han pres altres racons d’aquest país. En fi, que qui sembra cards, espines cull!.

Que bote l'alcaldessa!, que bote l'alcaldessa!...

D’entre tots els esdeveniments que podia haver triat per reprendre aquest costumari no n’he trobat altre millor que el clima de felicitat i bon humor que regna per València actualment. A mi no és que m’agrade alterar l'harmoniosa convivència dels meus paisans, ni tampoc dir una paraula més alta que una altra, però és que no ho puc evitar, cada any em passa el mateix, sempre trobe alguna raó per escriure el que no es pot verbalitzar sobre una festa fallera que, segons els més adeptes, és com veure en persona a Nostre Senyor Jesucrist. La primera invitació a fer-ho em vingué en forma d’unes sentides declaracions d'un il·lustre personatge valencià, Joan Monleon: les falles han perdut la relació amb el veïnat. I la segona, a través d’una notícia el titular de la qual era, si més no, cridaner: Un grupo de falleros exige a la JCF que retire el “bunyol de brillants” a Franco. Quasi res porta el diari. En una festa on no s'accepten les desercions ni les crítiques més o menys amables, no sé quina de les dues sentències s’estamparà abans contra el mur oficial que Sant Josep simbolitza per a les altes esferes governants. Ni l'una ni l'altra arribaran enlloc, això segur. I de mentre, per aclamació popular, Rita continuarà botant en el balcó de l’ajuntament després de cada mascletà. Per a més glòria del sainet!

Sefarín el legal

Aquesta és la història d’un personatge del poble que ha pujat i ha baixat com la bromera del vi, d’una excel·lència que tal com diuen a la ràdio porta el nom de Sefarín, i no Serafín, d’una figura extraplana que és un home legal, qui sap si dels més legals que abunden pel país, tot un exemple a seguir, paradigma del valencià de soca-rel que triomfa en la vida: d’arrels puritanes i d’aparença seriosa, blaverol a més no poder, i aficionat, per molt que em pese de dir-ho, al joc de pilota valenciana. Un fenomen. Un model a qui últimament li ha pegat per refugiar-se en la legalitat quan ha admés, amb gran formalitat, que afavoria mitjançant adjudicacions directes una de les empreses conxorxades amb la causa del seu partit insondable, l’únic i gran partit que mana i s’estova per aquestes terres, “El Partit”. Sefarín és escrupolós i docte. A banda, clar, dels immigrants que dormiten a sota dels ponts, sap perfectament que en el seu regne no hi ha res que siga il·legal, que tot és un simple dictat, una doctrina que cal aplicar sense que els fidels correligionaris del poble se n’adonen i alcen el cap. Molt simple, molt diàfan, tampoc és qüestió d’instaurar una moda. Ni els burros entropessen en la mateixa pedra. Perquè ací tot és legal: fer apartaments de trenta altures, o més, a primera línia de la mar, i a segona, és legal; i gastar-se un dineral en espectacles d’alta volada farandulera i catòlica també ho és; i ignorar els dictàmens del tribunal Superior de Justícia pel que fa a la unitat de la llengua catalana també, com no; i menysprear les víctimes de la tragèdia del metro a València també; i boicotejar i enfonsar l’ensenyament públic també, només faltaria; i precintar repetidors i emissions televisives també, evidentment;... Tot és legal, tot. I a qui proteste o pregunte, a la forca, per no dir a la merda, que queda més transgressor. Ara bé, és ètic? arribarà el dia que Sefarín i els seus col·legues de comparsa aniran a mamar-la pels tarongers que tant defensen? Arribarà? Aniran? La resposta, amics del costumari, seguirà sent un NO, un rotund i interminable NO. Però fins a quan, senyor, fins a quan!