À punt de què?

És l’obvietat major del regne, però per desgràcia cal recordar-la atesa la ignorància generalitzada i la mala llet de l’actual personal gestor. Si À Punt te raó d’existir, és per la llengua. Pel valencià. I tota maniobra en sentit contrari manca de credibilitat. En conseqüència, tots aquells que s’afanen a introduir-hi la llengua de Cervantes sota pretextos infames com l’audiència i no sé quines altres excuses i fal·làcies, només actuen inspirats per una idea, per una i només una: la seua desaparició, la desaparició de l’ens, vull dir. Enemics declarats del fet que aquest país tinga una mínima personalitat audiovisual o una digna possibilitat de sobreviure entre la incompetència i el feixisme recalcitrants. És així. I mira que sovint defuig aquesta oratòria: és així; però és que la croada és tan evident, tan descaradament reaccionària i tan manifestament fastigosa, que, en fi, de què serveix ara per ara, utilitzar un llenguatge submís o políticament correcte: de res. Enemics són i enemics seran. I ho són perquè actuen amb arrogància, perquè utilitzen l’engany com a forma de vida, i perquè es mostren al públic amb discursos perversos i lamentables que qualsevol poble mínimament espavilat hauria d’aprofitar, de seguida, al seu favor. Un autèntic insult a la intel·ligència. Pur i dur. Això és el que és. Perquè no, no són els bous, ni tampoc els programes folklòrics, ni en general els continguts innocents, no!; el vertader problema de tot plegat és la llengua que els actuals responsables del canal valencià per antonomàsia no volen utilitzar, o que rebutgen i combaten sense ambages. Gentola. À punt de res. Còmodament instal·lats en poltrones i prebendes, manen a pler arrecerats per crucifixos i per majories absolutes, i al capdavall menteixen, menteixen més que alenen, i alenen com a porcs.

Les llums del circ

Per circumstàncies atzaroses del destí, les nits del mes del maig m’han regalat una postal sobtada però difícil d’obviar en aquests temps en què la calma és un bé tan preat com escàs. Les llums del circ a la llunyania són capaces d’encomanar una pau profunda en les hores d’un crepuscle primaveral que sotja la nit mentre els gats vagaregen i miolen excitats entre les llambordes i els solars de la denominada vila, l’antiga vila en forma d’illa i de reminiscència medieval. El silenci s’apodera, doncs, del somiador mentre els tendals enormes blancs i blaus del circ claregen la foscor a redós del gran riu que travessa la planura riberenca. És el Xúquer, que fa ressonar el curs fluvial i s’endinsa vers la mar. I un servidor, que seu amb l’esguard fix en la carena diluïda amatent a l’espectacle i l’harmonia tan efímera i romàntica, resistent als embats de la modernitat. Temperatures que conviden a fruir d'un plaer en extinció, refugi d’esperances. Tot i res. El jorn s’aquieta a mesura que els estels cerquen els badalls dels nòmades i guien els cons que em retrotrauen una infantesa perduda, però desvetllada i feliç. Aquell passat de trapezis i animals ja censurats, antídots en essència de l’avorriment infantil tan delerós de lletres i futur. La crisalide del present. I no, no és un miracle, sinó una estampa onírica entre els dies adotzenats d’aquest avui, que guaita el que vindrà entre batalles i derrotes. Perquè jo soc aquell que pensa i que repensa la barreja de belleses i fracassos que a les clares embriaga de progrés el gran atzur i a les fosques obri les portes del candor i del deler. Tot com les flors de primavera i unes llums de circ inabastables però farcides de son i de records, de son i de records, de son i de records...

Apagada

Se’n va la llum i el món s’atura. I com en temps de pandèmia, la inspiració em ve a visitar amb la diferència que ara no és una pantalla en blanc el que m’esguarda i m’esperona, sinó un paper, un simple paper dels que ja no s’estilen però que s’estilaran de nou temps a venir només esclate la bombolla de la virtualitat i les intel·ligències artificials. Tecnologia pedagògica! Merda pura. Quin goig fabular, de fet, al voltant d’un esclafit definitiu que arribarà, no sé com, però ho farà, més o menys com arriba cada tant el col·lapse de la pirateria immobiliària i la corrupció que se’n deriva. Però bé. Paper i ploma, deia, com tota la vida de déu. O almenys com aquella vida de quan jo era xicotet i m’evadia així de l’avorriment d’unes vesprades tòrrides i tedioses en què no passava res, absolutament res. Perquè això era el més normal, amb llum o sense llum, amb por o sense por. És clar que antany aquestes coses no passaven. O sí, però no amb tanta virulència. I així doncs, les aspiracions dels uns i dels altres es basaven, a grans trets, a passar la vida amb dignitat i sense la necessitat de ser feliç a tothora, s’entén, sense la necessitat de viatjar constantment, o d’esmorzar en algun bar de moda, o de muntar en una bicicleta de titani, o d’anar al gym perquè així ho estipula la moda healthy i també aquestes xarxes socials que infesten d’estímuls i d’imatges estereotipades els nostres cervells. Esclaus dels present. Coaching per tot. I, entretant, una apagada generalitzada de la qual tant me fan els motius o les causes. Ves tu saber. Què importa, en realitat. La nit estelada ja no me la llevarà ningú, malgrat que va durar poc, molt poc. Oh!, benvolgut record d’aquells temps passats allà, a la Lapònia espanyola, temps en què eixia a passejar amb el cel ras per sostre i sota un crepuscle emporprat ja gravat per sempre al meu dedins. Contaminació zero. Sopar? Per a què? Beneïdes cuines de gas trobades a faltar ara en tantes i tantes llars rendides al poder omnipotent de les vitroceràmiques i la Thermomix. O aquells ciris que ara s’han espolsat la pols. O les ràdios a piles capaces d’absorbir les preocupacions banals i les frivolitats perquè, en realitat, no són més que això: frivolitats. I perquè, a més, trobe que la vida deu ser quelcom així com un repte rere un altre en què cal aprofitar, tan sols, els xicotets plaers que ens regalen els somnis. Aigua que raja de la font. Plic-ploc... I, sobretot, tancar els ulls i allunyar-se d’un apocalipsi informatiu i polític tan fastigós que, ja dic, l’únic que compta són els confins d'una llibreta i els batecs que ens fan viure i sobreviure en un món maliciós però incapaç de penetrar en el més profund del nostre cor.