dilluns, 19 de març del 2018

Catifa de colors


La flor rosa del bresquiller
La metàfora és molt bella: catifa de colors. I sempre em ve al cap en temps primaverals, quan els camps de la Ribera esclaten i exhibeixen la varietat cromàtica més vigorosa de tot el territori valencià. Terra lliurada al llaurador, d’un temps ençà acusa l’esgotament d’anys i panys al servei dels productes fitosanitaris, però en essència exhibeix una fortalesa que tot i estar ferida pel progrés, encara presenta el verd majestuós de les fulles tendres que broten a tort i a dret. En breu, serà temps d’empeltrir-se amb l’aroma de la flor del taronger, tòpic entre els tòpics. Tanmateix, pel mes de març, l’arbre amb més potencial és el caquier, amb aquests brots color clorofil·la que cobreixen superficialment un esquelet llenyós que fineix per fi el seu hivern i es mostra ja incapaç de controlar l’envestida d’unes vares primes i àgils que s’enlairen cap al cel. Delit per al passejant. Des de lluny s’albiren també els colors violacis dels bresquillers i els nectariners, i què no dir-ne del mant blanquinós que desprenen els albercoquers, la fruita més dolça, potser la millor que hi ha. Costosa de produir, sí, però gustosa com cap altra. Potser la cirera és l’única que li fa costat, clar que aquesta fruita saborosa s’amaga allà, entre les muntanyes i el secà d’aquest terreny meravellós i alhora despoblat de l’Alcoià i la Vall de Gallinera. De mentre, els ametlers a caramull de flor afegeixen el toc rosaci al camp riberenc del Xúquer, un autèntic espectacle que discorre per uns camins de camp silenciosos i solitaris, en clara correspondència amb la deriva incerta de la tradició agrícola, assetjats cada vegada més per la pressió dels polígons industrials i, tot plegat, pel virus de l’abandonament. El riu antany devastador és un espill del seu temps, en aquest sentit. I tocat de mort pels abusos de la vida moderna volteja camps i poblacions aliè a les filtracions verinoses que contaminen el seu voltant; un riu amb esma, malgrat tot, per concloure el camí en la mar oberta, allà prop dels marenys que marquen la línia entre les tigetes creixents de l’arròs denominació d’origen valencià i el turisme salvatge que suporta, de manera estoica, la mar Mediterrània. La catifa de colors, en qualsevol cas, pren forma des de l’aire, amb pocs illots que romanen erms i sense herència, amb magraners dispersos que allarguen encara un cicle hivernal que angunieja mentre s'imposa el verd clàssic i robust típic de la primavera riberenca.
El verd sense pàtina de la fulla del caquier