De tres coses no t'has de fiar...

 

És curiosa la hipnosi que produeix la pluja quan cau de manera immisericorde sobre les teulades dels pobles valencians i un seu, rendit, al seu sofà amb un llibre entre les mans. Contrasta cruelment amb l’estampa de tots aquells que no poden permetre’s tal luxe i pateixen i patiran els efectes dramàtics d’un fenomen meteorològic de llarga trajectòria en aquest país d’ofrenes banals i himnes submisos i esclaus: la gota freda, o el que hom convergeix ara a denominar dana (depressió atmosfèrica en nivells alts). Sacseig directe i literal als ciments de tot un poble. O la comprovació en directe i en primera persona dels límits de la qualitat humana, que és, si més no, una manera de fer literatura o de descriure la frustració i la fúria de tots aquells que han afrontat la solsida de les seues cases i les seues famílies amb molta més pena que glòria, la veritat. Estat absent. O directament incompetent. Mentides i més mentides. Cacics provincials obtusos! I al bell mig, entre anades i vingudes a cases d’amics necessitats d’ajuda, la lectura d’un títol fabulós, Llum de febrer d’Elisabeth Strout, potser l’única manera vàlida de fruir en aquests dies de tragèdia i caos en què, d’altra banda, les altes esferes tracten d’eixir reforçades amb maniobres que ningú no ha demanat. O sí. Rei babau? Sempre hi ha qui aspira a tenir la consciència tranquil·la a costa d’enganys i falsedats, sempre. I en aquestes, sempre va bé recordar aquell refrany tan valencià que diu allò de les tres coses, això és, de tres coses no t’has de fiar: del rei, del temps i de la mar. Nyas! Potser per això, cert personatge rep el nom del preparao. Potser. Qui sap. Vergonyes colgades sota un urbanisme cínic i depredador. El canvi climàtic, diuen què. Però en fi, al capdavall jo l’única cosa que sé ara mateix, amb el soroll dels helicòpters de rescat com a rerefons, és que llegir em fa pensar en un món complex però millor. I que fins i tot entre les runes, un pot trobar la bellesa i l’esperança del país que fórem i seríem si ens deixaren en pau d’una vegada o d'una puta vegada, remarque, tot siga per allò de ser contumaç i fidel a aquest present de cumulonimbes i màquines de cosir desfetes entre el fang. 

Aspecte dels núvols el dia 27 d'octubre
sobre la mar de Sagunt

Bellesa entre el desastre a l'Alcúdia
el dia 1 de novembre  

9 d'octubre

 

I finalment, del ventall d’alternatives que es presenten sovint en una efemèride tan assenyalada com el 9 d’octubre, un servidor opta pel trinquet. Així, en cru, perquè possiblement siga un dels pocs espais on la política i els discursos buits de la concurrència no tenen cabuda ni són ben rebuts. O passen desapercebuts, almenys. Pilota valenciana. I a Guadassuar, per a més inri, cor de la Ribera Alta, el dimecres nostre de cada setmana, sense artificis ni galindaines pròpies de la faràndula que aprofita aquestes diades per a emmerdar el pati i amollar brofegades institucionals amb motiu de la senyera coronada i no sé quantes hòsties més. Tota per a ells. La senyera, dic. Perquè ja no m’importa, això. Anys enrere en feia, de cas. Però ara ja no. Ni per a bé ni per a mal. De fet, tampoc acudisc ja a la manifestació vespertina pel País Valencià, que és l’únic que m’interessava realment de tot plegat. Les raons? Per a què explicar-les. Massa tràfec, massa cacau, massa de tot. I això sense comptar amb el tren, el tren de rodalia, ai el tren! Calvari, calvari, calvari. Madrid, menys de dos hores. Tren de rodalia, en canvi? Una merda. I una puta vergonya! Així que sempre optaré pel trinquet. Sempre. Perquè el tinc a tocar. I perquè és valencià, que collons, segurament més valencià que qualssevol dels ninots que es passegen per la capital del regne durant el 9 d’octubre orgullosos de ser tan provincians i tan manifestament espanyols. Espanyolíssims! Día de la Comunidad. Poble dissolt. Poble assimilat. Poble mort. Trinquet com a refugi literari, heus ací. Consol típicament romàntic, perquè és allí, sobre l’escala i les galeries, que es sent encara el batec de les paraules vives, de l’espontaneïtat moribunda. I és allí on es percep encara la màgia dels crits que retronen, i els ànims dels aficionats, i la veu del marxador donant de cinc o donant de deu. I aquell home que crida pajarito quan la partida fa l’últim sospir i alguns encara tenen forces per fer barret en el bar del nou trinquet. I del poble. I del país. 60-45. Vells coneguts hi vagaregen, adés i ara, Dani Miquel, el cantacançons, per exemple, amb qui xarre que xarraràs. I Ricard Santandreu, pilotari en  retirada, de Castelló sense ribera, raspador en el seu dia, que retorna a un temple comarcal de la vaqueta cinc anys després de no trepitjar-lo per qüestions que no venen al cas. La gent l’abraça igualment, clar que sí. I el saluda. I l’aprecia. Perquè, al remat, al trinquet es congreguen afectes, i estimes, i velles batalles. I tots es comminen a retornar dimecres que ve, que ja no serà 9 d’octubre, sinó 16. I ja no jugarà Puchol ni Francés de Petrer. I tot continuarà igual, però sense la remor d’aquells que ofrenen glòries a un país de pacotilla que abandona la pilota i el trinquet al mateix ritme que la llengua i els costums. Fidelitat al vol d’una esfera de vaqueta que no entén cap altra cosa que el preu del seu jornal.

Estiu acabat

S’acaba l’estiu i els records s’acumulen en un sac de llàgrimes d’infantesa desvetllada i feliç. No són els meus, però, no són els meus plors, sinó els seus, els dels xiquets, conscients ara que el plaer és un sospir que clou una vegada arribat el mes de setembre i el cotxe, maleït cotxe, pren camí de la rutina. S’acaba l’estiu, en efecte. I el cel s’enterboleix al bell mig d’un enfilall d’arena i roques que s’esgota mar endins com les meduses i les ones càlides d’aquest Mediterrani tan viu i alhora tan nostre. Quin privilegi. Però per què ha de passar, es pregunten. És l’espiral, que gira i gira. Una andana que s’allunya ara mentre els crits i les últimes carreres dels amics acompanyen el trànsit cap al dia a dia fins que s’esgoten les darreres reserves d’energia estival. Se’n van. I ells, ho faran més tard. També. Tots se n'aniran. Adeu, adeu. Cicle conclòs. És així. I els xiquets que van a bord, entremig d'un silenci fortíssim, ja no poden reprimir més l’emoció d’una experiència fascinant, de la que deixa soll: l’alba màgica, la flaire de salabror i de peix, les apassionants pesqueres vespertines, els descobriments, les estades al passeig, els jocs a la mar, aquell concurs de rall, i la pluja d’estels, i les nits de lluna plena... Horaris infinits. Llibertat de la que ja no hi ha, de la bona, de la pura. Amb plors vertaders, ja ho crec. I que s’encomanen al volant perquè ja feia molt de temps que no els sentia com ara els sent: aquesta sensació d’impotència pueril, aquest tot de sentiments contradictoris tan capaç de barrejar l’alegria amb la tristor, el present amb la nostàlgia. Quants anys, mare, quants anys! Heus ací, després de tant de temps. Diuen que els llibres que paguen la pena són aquells que es recomencen una vegada finalitzats. I és cert. Els detalls prenen forma única i s’incorporen al dedins de cadascú conformant una escala inamovible d’oracions i estampes per a tota una vida. Per a mi, cada estiu és com un llibre. I aquest en particular ha resultat ser una obra mestra compassada amb els núvols i la música que anuncien ara el seu final meravellós...

Banalitat i resistència

Sempre que vinc al nord, o més en concret al País Basc, em sent molt ben tractat. Això és una gran veritat, i cal remarcar-la, perquè està molt per damunt de qualsevol altra consideració. Amabilitat, honestedat, noblesa, autenticitat i tot d’un plegat. Però com en tots aquells indrets tocats per la vareta de la identitat i l’essència de la terra, també és cert que cal estar a l’aguait dels matisos que poden malmetre-ho tot en qüestió d’un obrir i tancar d’ulls. Així que aquesta és la qüestió. El contrast. I els perills. Reconforta enormement, per exemple, comprovar la consolidació de l’èuscar com a idioma preferent i vernacle, o el manteniment admirable dels esports rurals arreu dels pobles i els camins, perquè no és fàcil, això, no gens; però alhora resulta preocupant la penetració del progrés allà on fins ara tenia complicada l’entrada. Perquè tampoc el país dels bascos està exempt de les tendències imperants a tort i a dret. A quin sant! Sembla, de fet, que allò que no ha aconseguit Espanya i tot el seu arsenal d’assimilacions i mediocritats, estiga ara a l’abast de la uniformitat i el poder de la globalització, que és més o menys el mateix. Materialisme al poder, surf i postureo. Xarxes socials. Turisme devastador. Los pueblos más maravillosos… Capitalisme contumaç! Així que per tot, aquesta és la raó per la qual no desvelaré el reducte on he anat a parar aquesta vegada, el motiu de pes que em farà guardar-me al meu dedins els topònims i antropònims recorreguts per un territori agrest i bell. Aquell trinquet fet de pedra tosca i vetusta a la vora de l’església. Destrals de foc i cudols de cent quilos sobre els muscles. O la profundidat i la flaire del caseriu per on han vagarejat els meus peus i els seus, i els de tots aquells que m’han regalat de bell nou el privilegi de brindar entre muntanyes i càntics populars que resisteixen encara l’envit del temps i la banalitat. Eskerrik asko. Kaixo eta hurrengora. Berriro bisitatu ahal izateko pribilegioa.