dijous, 24 de desembre de 2009

Dies de nostàlgia

Jo no volia, però després d’algunes solitàries i persistents insistències, per fi m’he decidit a recordar un passat no molt llunyà i no massa encisador per les inhòspites terres del sud profund, profundíssim, del país. I és que tancades les ferides, mai no està de més rescatar algunes actituds i imatges certament idíl·liques d’aquelles contrades com ara la terreta blanca d’escurar que domina el terreny; o com les àrides i estèrils llimeres arraconades per les cases il·legals; o com l’aigua que es filtra a través de conductes sospitosos que arriben a les llars; o com els trinquets polsosos que s’acumulen als instituts de secundària sense solució d’usdefruit per part dels alumnes i els professors; o com la gran admiració per la llengua dels valencians que pul·lula per l’ambient; o com la netedat del riu Segura... Per què no comentar, ja que ens hi posem, la veneració majoritària que senten els veïns d’aquella zona per uns temps foscos que encara bateguen per places, esglésies i carrers: JOSE ANTONIO PRESENTE, en nuestros corazones.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Microrelats futbolístics

Em ve a la memòria el dia que el Barça de Cruyff guanyà la copa d’Europa a Wembley. Vestia samarreta taronja. L’altre dia, el Barça de Guardiola va guanyar la copa Intercontinental. Vestia de rosa. Passats gairebé vint anys entre una victòria i una altra, l’estratègia publicitària no ha variat: els dos trofeus els van rebre de blaugrana. Lamentable manera de salvaguardar la tradició. Els dos equips que van jugar les finals, Sampdoria i Estudiantes, vestien de blanc.
http://www.youtube.com/watch?v=jRp_V7Ck12s

dissabte, 12 de desembre de 2009

Precisió del terme coentor

No és que siga massa transcendent, fins i tot pot paréixer un pèl còmica, però és una realitat bastant empírica que, per terres valencianes, encara perviu amb gran fortalesa el costum d’engalanar-se i emperifollar-se de dalt a baix els diumenges i els corresponents dies festius, ves per on com si es tractara d’una obligació moral disposada a demostrar el tòpic següent: el barroquisme ens defineix com a poble. Exactament igual que el meninfotisme i altres costums acorralats per una banalitat extrema que, en certa mesura, ajuden a perpetuar la imatge que transmetem de portes enfora, això és, la d’un poble feliç, simpàtic, alegre i obert; allunyat, tot siga dit, de la perspectiva diguem-ne local, o renegada segons els més acèrrims, que veu aquestes tradicions com la màxima expressió del tret distintiu per excel·lència del caràcter valencià, la coentor. Purament i simplement.
Un exemple de coentor a la processó del corpus de València

dimecres, 9 de desembre de 2009

Amics per la pilota (Sagunt)

Resulta molt curiós, i també molt gratificant, comprovar com en els darrers temps han sorgit per Sagunt una sèrie de col·lectius que tenen la sana intenció de defensar tots aquells aspectes relacionats amb l’entitat del poble, bé siga des del punt de vista social i cívic, bé siga des del punt de vista arqueològic i cultural. D’entre tots, potser pel que suposa de reivindicació d’un esport totalment marginat, en destaca un creat recentment: el col·lectiu Amics per la pilota, una associació formada al caliu de la xarxa social Facebook i que ja compta amb múltiples i significatives adhesions disposades totes a posar en valor la instal·lació esportiva més oblidada i descuidada de Sagunt i ja posats de tot el Camp de Morvedre, el trinquet comarcal. Per davant queden doncs, les difícils i sovint desateses atencions i mesures, sempre les mateixes, que els aficionats a la pilota valenciana porten reclamant des de temps immemorials, mesures tan evidents i necessàries com la neteja i obertura sistemàtica del trinquet, sense anar més lluny. O com la posada en marxa definitiva d’una autèntica escola de pilota que faça somiar en l’aparició de joves i compromesos aficionats, per exemple. O com l’anunci de les partides professionals que es disputen al trinquet, o com tantes i tantes altres reivindicacions sempre bandejades per les successives corporacions que han passat per l’ajuntament, independentment del seu color ideològic. Amics per la pilota, per això, naix al marge de les directrius polítiques de cada partit, sempre expectants per veure cap a quin costat es decanta aquesta o aquesta altra associació; i s’erigeix simplement com el moviment de referència per aquells veïns de la comarca que desitgen practicar un esport capaç de reunir consciència, plasticitat i activitat física plena. Un regal, al cap i a la fi. I tot un repte. Sí, certament. Perquè la pilota és el que és, i som els que som. Ajudes poques, il·lusions moltes. Aquest n’és el resum. Comença l’aventura...

dimecres, 2 de desembre de 2009

Guals tradicionals

Un costum ben destre i popular que no ha estat erradicat del tot per l’abundància d’automòbils i la modernitat burocràtica és aquell que emmarca una vespa ja en desús aparcada a la porta d’una casa típica de poble. Ben mirat, s’ha convertit en un gual tradicional que encara es resisteix a veure’s engolit pel temps i pels guals artificials que abunden pels carrers. Un mètode més o menys gratuït que des de sempre ha estat més eficient que d’altres més casolans com els cartellets de l’estil Prohibido aparcar delante puerta, encima acera, ja totalment extingit. És just reconéixer doncs, la vespa, com l’objecte de culte que ha mantingut verge durant anys l’espai que els cotxes i la dificultat per aparcar-los els ha manllevat, justament les voreres dels carrers!

Fomentant l'ús de la bicicleta...

I ja que parlem d’aparcar i més històries per què no comentar la notícia que publica un mitjà de comunicació: un operari de l’ajuntament, complint ordres del regidor de torn, s’enrossina a colps de martell amb una bicicleta lligada a una farola. Entristeix sobremanera comprovar com passen aquestes coses mentre a Mestalla, el camp del València, els cotxes penetren i ocupen amb total impunitat els jardins pròxims de l’avinguda Blasco Ibáñez. Per no parlar de la famosa doble fila, i fins i tot de la tercera. Curiosa manera de fomentar l’ús de la bicicleta. Sí senyor!

dimarts, 24 de novembre de 2009

SIN NOTICIAS DE GURB. Eduardo Mendoza

Amè, divertit, entretingut i apropiat per a les èpoques en què el personal duu massa coses en el cap i no es pot parar a llegir grans obres literàries: Sin noticias de Gurb d’Eduardo Mendoza. Recomanable per aquells que encara no l’han llegit i tinguen ganes de retrocedir a aquells anys de la Barcelona preolímpica en què tot tenia un regust tan nou i alhora tan còmic. Un riure assegurat, una sàtira contínua. I ja van trenta-sis edicions.

divendres, 20 de novembre de 2009

Vocabulari d'infants

Vinc jo pensant des de fa un temps en una sèrie de paraules irrevocablement valencianes que em demostren que açò de la castellanització no és cap invent del personal dedicat a l’estudi d’aquesta causa: bressol, engronsar i bolquers. Tres vocables que comencen a esdevenir rareses i que donen compte de la distància insalvable en matèria lingüística que ens separa de les generacions més velles, encara inconscients d’utilitzar-les amb total naturalitat. La distància, de fet, és tan gran que ha servit per donar carta de llibertat a mots aliens i antinaturals a la nostra llengua com cuna, mecer o pañals. El primer cas, a més, no només s’allunya del mot genuí sinó que també posa en evidència algunes de les inscripcions de benvinguda que regnen en els nostres pobles des de temps immemorials: Carcaixent, bressol de la taronja, sense anar més lluny. Pel que fa al segon mot, de la variant local engrunsar s’ha passat en alguns casos a balancejar o directament a mecer. En conseqüència, els valencians tampoc no tenim engronsadores sinó que ara ja tenim mecedores. I més, ja per concloure: la qüestió dels bolquers mereix un capítol final perquè a banda de provocar suspicàcies, catalanofòbia i mirades inquisidores per part de la benestança popular valenciana, també és el mot que exemplifica millor l’oblit d’aquestes terres envers els girs lingüístics que ens han traspassat les anteriors generacions. Qui no recorda, per exemple, l’expressió un xiquet de bolquerets. Paquetet, en diuen alguns. En fi...

diumenge, 8 de novembre de 2009

Productes valencians: boicot. La millor defensa, un bon atac.

No tinc per rutina opinar sobre els assumptes que s'escapen de la filosofia d'aquest costumari, però l’escrit d’avui el començaré de la següent manera: ni tv3, ni el 33, ni res de res! Com que les signatures perquè veiem la catalana, mai seran ateses pels demòcrates governants que tenim, la solució és ben senzilla, llegir un llibre, o dos, o tots els que puguem. I per descomptat, mai, mai, sota cap precepte, posar el canal 9; tampoc per veure la pel·li de l’oest, l’Alqueria Blanca, o el partit de futbol, que ací ens coneixem tots, pirates, més que pirates. Si per alguna d’aquelles us pica la curiositat o sucumbiu a la temptació, només heu de seguir les següents recomanacions: si voleu veure una de vaquers, no podreu; haureu de conformar-vos amb la ràdio i sintonitzar certes emissores. De seguida, escoltareu els trets mortals que s’estan pegant els militants del PP, una escena realment apassionant. Si, en canvi, el que voleu és veure l’Alqueria, només heu de seguir els enllaços que us he posat més avall, això sí que és costumisme!! I si no teniu remei i voleu perdre el temps veient el València, doncs ja comprenc que la pèrdua d’Andrés Montes ha estat un drama per a tots, però mira: com que els responsables de Canal 9 no volen que veiem la tele en català, doncs ale, posem la Sexta en castellà i que els peten. És el risc que hem de córrer. Almenys així els farem perdre audiència. A més a més, hi ha una altra opció. Diga el que diga Canal 9, al País Valencià existeix vida esportiva més enllà del club de Mestalla. Tenim, sense anar més lluny, la pilota, esport oficial d’aquest costumari i que com no podria ser d’altra manera, també és boicotejat per la nostra benvolguda televisió pública. Ara, en comptes de Punt 2, veiem el canal 24 hores, això per si no ens delectàvem prou amb la cara de poni amb pallola de Camps. Ara doble. Però no us preocupeu: sempre podeu acostar-vos a qualsevol dels nostres trinquets vius i veure una partida en directe. Així que ja sabeu, companys. Actuar toca. M'acomiade de vosaltres tot i esperant que també aporteu, en forma de comentari, les vostres recomanacions i consells per a combatre la censura. Llarga vida al boicot. Canal 9 al pou!

dissabte, 7 de novembre de 2009

Kameni

La qüestió és que no fa molt vaig veure Estudio Estadio. I com que açò del futbol també és un costum llargament arrelat i consolidat a les ments d’aquest país, doncs no he pogut resistir-me de comentar les actuacions espectaculars d’un dels porters més en forma de l’actual panorama futbolístic, Kameni, guardià infranquejable de la porteria del club esportiu Espanyol de Barcelona i indiscutible pel que fa a la titularitat. Procedent de la inesgotable i creixent pedrera africana, Kameni entronca amb la tradició dels porters camerunesos capaços del millor i del pitjor, dels qui combina aturades impossibles amb cantades igualment impossibles: un porter exuberant i poc ortodox que recorda moltíssim a un altre dels mites que han passat pel marc d'un club històric, malgrat el nom, com és l’Espanyol, el gran Thomas N’Kono. Coincidència o aposta decidida per l’estil africà? No ho sé. En qualsevol cas, un encert. I això que un servidor és del Barça. Què no dir dels xiclets que mastega Víctor Valdés...

dijous, 5 de novembre de 2009

MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN, Manuel de Pedrolo

Sens dubte, aquesta és una de les obres que tot adolescent ha de llegir o rellegir, no només per completar una necessària formació literària sinó també per comprovar que la llengua catalana no té res a envejar a la resta de literatures europees. El mecanoscrit, de fet, és un clàssic amb capacitat de deixar qualsevol ajagut a la cadira, al llit o al sofà; i sobretot, té el poder incontestable de les lectures que mai no caduquen: quan s’acaba, un sent la imperiosa necessitat de començar de bell nou... Un costum, aquest, realment en perill d'extinció.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Empelts moderns: el golf

Passejava jo pel meu poble aquest cap de setmana quan de sobte vaig trobar-me amb la típica paradeta que ven fruita, bàsicament taronges, a la porta de casa. Eren taronges nuleres, les més sol·licitades de la temporada. Però realment no és això el que vaig pensar quan vaig veure a la dona que hi servia posant una malla per a un client. Certament, aquesta és una estampa que, com tot allò que guarda relació amb l’agricultura, té els dies comptats. Comptats no perquè no es venga el producte, que no és el cas, o sí; sinó perquè cada vegada són menys els qui es dediquen a vendre d’aquesta manera. O si no que els ho pregunten als qui ho feien en ple cor de la carretera de Barcelona... L’autopista i la nova autovia de Borriol han fet molt de mal en aquest sentit. Amb el temps, per tant, no sé jo si aquest tipus de venda espontani desapareixerà o si, tot al contrari, es mantindrà oferint un altre producte esfèric que duu traça de convertir-se en objecte de culte, les pilotes de golf. Efectivament, els PAI’S del passat que donaren origen a l’esplendor de la taronja per aquestes latituds eren igual d’insostenibles que els actuals, però tot plegat també eren més sans i sobretot més saborosos. A molts, en conseqüència, sempre ens quedarà el suau i inconfusible perfum de tarongina. Al cap i a la fi, tot és qüestió de calibrar els desperfectes i el regust que provoquen cadascun dels plans per reflotar l’economia, perquè el desastre sobre el territori i sobre els ciutadans, si més no, sempre acaba sent el mateix: li toca pagar a qui més necessita cobrar!

dissabte, 24 d’octubre de 2009

La revolució va de bo!

L’activitat pilotaire des de l’àmbit valencià pareix bullir d’excitació i alternatives en La revolució va de bo!, un llibre d’opinions contraposades que, de segur, no deixarà indiferent els seus lectors. Sens dubte, l’espill de la pilota basca i la manca d’amor propi dels valencians es denota en unes pàgines on participen des del rector de la Universitat de València fins el trinqueter del mític Pelayo, tot passant per pilotaris, marxadors i personalitats distingides en potenciar aquest símbol identitari i unitari dels valencians: la pilota. L’objectiu, posar de manifest, per damunt de tot, el camí emprés per un esport emblema del país des de temps immemorials: la professionalització del joc i l’intent de convertir-se en un referent televisiu, aspectes tots dos encara en camí de la consolidació definitiva, sobretot el segon. La televisió pública valenciana, exemple de tot allò que no s’ha de fer quan s’està al servei dels ciutadans, juga a l’ambigüitat clàssica que tradicionalment ha confós els habitants d’aquestes terres. Per una banda, realitza una inversió milionària per fer de la pilota un esport televisiu, cas del trinquet de la població d’El Genovés. I per una altra, li dóna més importància al volei platja o a l’hípica en els seus informatius, per no parlar de la vela i la fórmula 1, esports de masses per aquestes latituds des que Camps i Rita així ho van acordar. La pregunta és: per a quan una cobertura informativa com cal? per a quan una aposta decidida per protegir un dels pocs reductes populars que queden i que encara es resisteixen a caure en la mediocritat dels nostres representants? per a quan la defensa d’allò que ens identifica?... En efecte, no són poques les veus del llibre que combreguen en aquesta opinió: si la pilota es jugara a Catalunya, seria esport olímpic!. Tanmateix ací, per a bé o per a mal, la pilota encara depén de les travesses o de les propines als pilotaris; o romànticament parlant, de les gents que cada dia col·laboren anònimament i solitària perquè el micromón dels nostres trinquets continue viu i ple d’activitat; definitori si més no d’un poble orgullós i capaç de perpetuar les seues arrels.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Montes Universales


Una de les evasions tardorals més clàssiques dels valencians és, sens dubte, aquesta zona d’interior que atén als noms dels Montes Universales i Alto Tajo, un espai cobert de massa forestal que es mou a cavall de les províncies de Terol i Guadalajara, entre les fredes viles d'Albarracín i Molina de Aragón. Contrada pobre i deprimida des de fa temps immemorials, és avui tot un reducte de pau on la natura es presenta pura i en sintonia amb el sabor inconfusible de la tardor, una autèntica primavera de l’hivern: la fragància de les plantes, la música dels pins, la varietat cromàtica dels arbres, l’harmonia del vent, les nits estrellades, la molsa humida, els aranyoners a caramull de fruits, les fulles caduques dels xops, el compassar de l’aigua dels rierols, la brama dels cérvols, els cabirols, els senglars... Harmonia plena en una terra despoblada que ofereix al valencià el millor del seu humil rebost: la carn rostida i els esclata-sangs de les praderes, variats, abundants i fidels a la dita popular: pinatells i rovellons s’amaguen pels racons. Sempre bons i a punt per a fer-los a la brasa, amb aquesta tonalitat entre rogenca i carabassa que recorda el rovell de l’ou i que fa canviar alhora el color de les nostres necessitats depuratives més bàsiques. 

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Bon provech!!

No és perquè els falte raó, però és una realitat que em solen molestar bastant les sentències apocalíptiques o d’altra banda excessivament optimistes que el proïsme pronuncia sobre el futur de la llengua catalana al País Valencià. De fet, no m’agrada gens veure’m enmig de les beneiteries que giren al voltant d’un tema que sovint, per completar la roda, també va acompanyat d’una doctrina patriòtica cada vegada més incomprensible i, sobretot, pamfletària i majoritàriament gratuïta. Amb manifestacions d’estelades i discursos absoluts i únics mai no captivarem els nostres estimats mestres hispànics; com tampoc ells ho faran amb els seus compares britànics, experts a tot açò en l'art d'aixafar cultures. I el cas és que mentre nosaltres, els valencians, continuem de col·lectiu en col·lectiu intentant arreglar el país o pensem intencionadament o desintencionada que ja està tot fet quan ací no hi ha feta ni una caguerada en pinyons, seguirem sense percebre que les noves generacions ja s'han incorporat a la deriva global de comtemplar les coses amb banalitat, lligades sense remei a la manca d’aspiracions envers qualsevol cosa, com per exemple, el tema d’avui i de tantes altres ocasions, l’idioma vist des de la perspectiva del sud. Els joves d'avui, especialment els que habiten les comarques de l’Horta, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre (deixem estar, per favor, el cas d’Alacant), cometen errades lingüístiques gravíssimes i d’un calibre impensable a penes fa uns anys: sin en comptes de sense o sinse; aunque en substitució d’encara que; pollo i no pollastre; o s’ho faig en volta de li ho faig; aprovechar per aprofitar, lo per ho... Horrible. La substitució lingüística, evidentment, no és apocalíptica ni immediata, això quede clar; però és lenta i gradual, a penes perceptible per a qui no es dedica a aquests menesters, efectiva; com la resta de processos que afecten cadascuna de les qüestions que tracte en aquest costumari. Qui no se n’ha adonat, de fet, de la confusió sistemàtica i cada dia més consolidada de les vocals obertes i les tancades. Demaneu-li, per exemple, a un xiquet de les comarques referides que pronuncie la paraula gol, demaneu-li-ho, demaneu-li-ho. O que diga porta, o cel, o verd, o taronja, o... I això sense comptar l’exemple que donem als qui parlen castellà. Han de distingir sons quan nosaltres els deixem perdre sense donar explicacions!. Algun dia, en definitiva, m'endinsaré encara més en el meninfotisme valencià, l’únic costum perpetu d’aquest país que, per desgràcia, mai no passarà de moda.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Pont de ferro. A la vora del Xúquer

També és un costum molt arrelat entre els habitants d'aquestes terres valencianes anar a contemplar els desperfectes que cada any pel mes de setembre causa la gota freda. Ho dic perquè ja ve sent un clàssic des que visc a la Ribera admirar el riu Xúquer al seu pas pel pont de ferro. Per a bé o per a mal, la virulència amb què baixa el seu cabdal recorda que qualsevol dia es pot fer realitat la dita amenaçadora que caracteritza els veïns d'aquesta localitat: Algun dia diran, ací estava Alzira.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Tirant el rall

He escrit ja algunes vegades sobre el privilegi de gaudir d’una platja, la de Sagunt, encara sense explotar del tot, però d’alguna manera o altra, estava equivocat. Pel que es veu, la melancolia és una cosa i la realitat una altra. Aquest darrer cap de setmana, bé siga per casualitat, bé siga per la cara de panoli que pose quan veig alguna cosa digna d'emmarcar, he conegut un llançador de rall. I ves per on que m’ha explicat la pèrdua irreparable d’un costum antany molt arrelat per les poblacions costaneres de Canet, Almardà i les Valls. En efecte, rallar és il·legal. Ni es donen noves llicències, ni tampoc se'n reclamen, i a sobre, diuen alguns sabuts, és un art que delma la pesca. Jo crec que molesta més que altra cosa, però bé. Totes aquestes coses només em confirmen la poca voluntat de perpetuar una cultura que és capaç de conéixer pam a pam la franja litoral que va des d’Almenara, a la Plana Baixa, fins al Grau Vell, al mateix Sagunt; que és coneixedora de tots i cadascun dels moviments del peix des de juny fins a l’octubre, dels corballs, dels roncadors, de les palometes, dels llobarrets, de les mabretes; que lluita solitària per demostrar que la vertadera causa de la decadència a la Mediterrània no és la seua pràctica ancestral, sinó tot al contrari, els apartaments de trenta altures que depreden la seua costa, i els col·lectors submarins; i el turisme massiu, i les escolleres que alteren els corrents, i els ports esportius, i les ofertes happy hour, i les compreses cagades i els preservatius usats, i…

dimecres, 16 de setembre de 2009

La importància de deixar les coses per escrit

En aquests temps en què les tradicions d’antany pareixen incorporar-se sense remei al folklorisme més ranci i institucional, no deixa de ser una bona notícia que de tant en tant, en aquest espai de poder simbòlic, també s’infiltren alguns xicotets reductes d’autenticitat capaços de potenciar, i no menysprear, la cultura popular. Sens dubte, la reapertura del trinquet de Borriana, a la Plana Baixa, no deixa de ser una bona notícia. I malgrat que sempre existirà algun aprofitat que intente adjudicar-se el tanto, mai millor dit, com ara l’alcalde de la localitat en qüestió, el delegat d’esports corresponent o l’infame Carlos Fabra (bo, a aquest em pense que li és indiferent), no hi ha prova més fidedigna per comprovar la falsedat d’aquests individus com recórrer a les hemeroteques o al micromón d’adagis i converses que envolten el joc de pilota valenciana. I és que, segurament, el trinquet de Borriana estaria ja enderrocat si, anys enrere, el seu legítim propietari no haguera deixat escrit que el solar que hi ocupa havia de ser destinat, sense cap mena de trampa indigna, a l’esport dels valencians, això és, destinat per al que era i finalment serà en un futur, no res més que un trinquet.

dijous, 10 de setembre de 2009

Un país de mata morta

La notícia m’ha cridat l’atenció, més que res perquè ja m’estranyava a mi que tanta deixadesa i manca d’amor propi no tinguera les seues conseqüències: els valencians tenim la llavor més paupèrrima i esquifida de tot l’estat espanyol, cosa que no vol dir que no la clavem, sinó tot al contrari, que no la fertilitzem. Per una vegada anem per davant dels catalans, encara que no per molt; ells són els segons. D'on no n'hi ha no es pot traure. I és que el frenesí en què vivim i l'oblit dels costums mediterranis: la pau i l'estima pel proïsme; no podia dur-nos a res bo. Ni per descomptat a res plaent. Una vegada més, en definitiva, ens situem on ens mereixem.

dijous, 3 de setembre de 2009

La pilota retorna a Sagunt

A dir veritat, no sé si Sagunt es mereix que la partida de pilota valenciana més important de quantes se celebren al País Valencià, la final individual d’escala i corda, torne al seu trinquet. Com a poble, mai s’ha distingit per potenciar una iniciativa que ni gosa de suport popular, per desgràcia; ni tampoc de personal eficient o interessat que gestione l’esdeveniment. Incomprensible. Però tan cert com que cada any passa el mateix: ni promoció, ni cartells, ni res de res. Ben mirat, la pilota a Sagunt és tan inexistent que no sé jo si algú, a banda dels quatre il•luminats de sempre i dels aficionats de les Valls i la Baronia, és conscient que el dia 18 d’octubre, la capital del Camp de Morvedre viurà el privilegi de contemplar el seu trinquet ple de gom a gom, usat per a alguna cosa més funcional que deixar-lo abandonat la resta de l’any. Tot molt típic, si més no fidel a la idiosincràsia apàtica d’un poble que es caracteritza bàsicament per oblidar el gran patrimoni que té, i si no que li ho diguen al castell o al teatre romà. Però bé. Tampoc és qüestió d'escalfar-se. Al cap i a la fi, passarà el de sempre. La representació municipal es reduirà a l’alcalde, que figurarà bé siga per tot allò dels flaixos, bé siga perquè no té més remei. I potser també algun regidor nacionalista, per allò de la cultureta. Però en qualsevol cas, faves comptades, com sol ser habitual en aquesta classe de compromisos amb el país i els seus costums més ancestrals.

http://www.pilotavalenciana.com/index.php?/weblog/extended/un_individual_mes_obert_que_mai/

dilluns, 31 d’agost de 2009

Carrusel

Un costum molt arrelat per aquestes terres hispàniques que tant volem els ciutadans és escoltar el carrusel esportiu els diumenges de vesprada. La veu llandosa i exageradament espanyolista de Manolo Lama o del murcià valencianista Perico Morata és acompanyada d’altres il·lustres madridistes com ara Poli Rincón o l’irreverent Tomàs Guasch, amb l'excepció feta de Santi Oliveros, clar. Però si allarguem l’oïda un poc més enllà de tal exhibició d’imperialisme ranci i de mal gust (una vegada vaig sentir en boca d’aquests indòmits i masclistes personatges que Dios es español!), podem comprovar que hi ha vida després de la cadena Ser i que, efectivament, no cal anar-se’n massa lluny per escoltar-ho. Només cal que els valencians desplacem la freqüència modulada fins al 103.7 i parem l’orella als comentaris de Joaquim Maria Puyal, tot un professional que fa bones les paraules, crítiques això sí, que Nick Hornby escriu al seu llibre Febra a les graderies: “...Per la ràdio cada xut a porta del contrari sembla dirigir-se a l'escaire; cada baló a l'àrea del teu equip fa por; cada lliure directe del contrari és sempre a prop de l'àrea...”. Doncs això, tot i que és dilluns, aquesta nit Barça-Sporting. Comença la temporada.

divendres, 28 d’agost de 2009

Indiferència total

No acostume a escriure massa sobre aquelles qüestions polítiques el final de les quals és més que conegut, però és cert que de tant en tant m’agrada comentar les derives, sempre les mateixes per desgràcia, que prenen certs assumptes d’estat, com ara la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. M’agradaria equivocar-me però algú dubta que acabaran tombant l’obligatorietat de conéixer el català? Algú creu sincerament que deixaran córrer lliurement pel text el terme nació, vocable més simbòlic que altra cosa? Supose que alguns sí que ho faran, dubtaran, però crec sincerament, que perdran el temps, ja que aquesta és una lluita eterna i solitària sense possibilitat de rebre almoines de cap tipus, ni per la dreta evidentment, ni tampoc per l’esquerra, hipòcrites llegendaris. A l’hora de defensar Espanya, tots els senyors amb corbata del congrés dels diputats, excepte els quatre pobres desgraciats de sempre a qui ningú no fa ni puto cas, s’uneixen de manera indefectible i, tot plegat, pequen de la mateixa llacuna mental: mai no seran capaços d’entendre el que suposa viure en una cultura menystinguda i marginada com la nostra. Així que no ens esforcem d’entendre’ls a ells. No es mereixen tal honor.

divendres, 21 d’agost de 2009

Una experiència fascinant

Hi ha un moment de la pel·lícula Lost in translation en què Bill Murray, el protagonista principal, assegura que el naixement del seu primer fill és horrible, ja que tota la seua vida anterior s’esfuma de colp i en comença una altra de nova, totalment incerta. A poc a poc, prossegueix, els nadons comencen a caminar, i a gemegar, i a dir pare i mare, i a parlar... fins que es converteixen en la cosa més meravellosa del món. Jo, més o manco, pense el mateix, amb la diferència que des del primer moment ja em paregué una experiència fascinant i magnífica, potser la més forta que he viscut fins ara. Tot un miracle. Sí. Certament fabulós.

divendres, 14 d’agost de 2009

Salt 3.0 (II)

No m’agradaria allargar-me massa en un tema del qual ja he parlat en anteriors entrades, però és que les notícies que m’arriben del programa de traducció Salt no deixen de ser preocupants, vergonyoses i, com no, definitòries del no-país que tenim els valencians. Un autèntic espectacle d’incongruències i deixadeses administratives que, sens dubte, fa bona la dita de riure per no plorar. Perquè és molt fort i, a la vegada, molt depriment. Com si no, cal encaixar frases en què s’assegura que Felix Mendelssohn, pianista, prové d’una família d’origen fesol (judío) o que als hospitals es fa capellà (cura) del cordó umbilical. Lamentable, certament lamentable. Però cert, lamentablement cert. Si més no, el que ens mereixem. I per això no diré més. Que cadascú extraga les seues conclusions...


Un director de cine d'origen fesol

dimecres, 12 d’agost de 2009

Partida del dia a dia

No va malament, de tant en tant, recuperar el sabor de les partides de pilota del dia a dia. Amb un poquet de sort, es poden contemplar imatges que, lentament, van caient en l’oblit i la norma sistemàtica fins i tot en les grans competicions i trofeus que s’organitzen per la tardor i per l’hivern. Homes en cos de camisa i fumant caliquenyos, travesses a recer de la llotgeta i amb bitllets de cinc-cents euros de pel mig (qui ha dit que no existien?); ventijols que penetren per la galeria i que ajuden a refrescar la xafogor del trinquet en el mes d’agost, vistes magnífiques als camps del terme i als terrats del colombaire del poble... Potser tinc limitades les eixides i els viatges vacacionals per les circumstàncies que tots coneixeu. Però sempre em serà possible gaudir d’una bona partida en qualsevol trinquet de la contrada, com ara el de Guadassuar, en ple cor de la comarca que m'acull actualment, la Ribera del Xúquer.

dissabte, 8 d’agost de 2009

Les burilles dels catalanoparlants

A mi que la gent fume o no fume en el cotxe, m’importa un rave. Bé, relativament, tampoc cal frivolitzar. Però el que no puc suportar és que només s’advertisca del perill als fumadors castellanoparlants que transiten per les nostres carreteres. No sé per què, em fa la sensació que els responsables de traduir els panells dimiteixen quan veuen que la traducció en qüestió s’allunya massa dels seus reduïts, o submisos, esquemes mentals. Colilla=burilla. Damunt ens lleven quatre punts.

dimarts, 4 d’agost de 2009

Comarques valencianes: La Marina

En uns dies com aquests, en què tot el personal està de vacances i la rutina es fa cada dia més insuportable per aquells que ens quedem a casa esperant el gran viatge o, viratge, que suposa un naixement, és curiós comprovar la utilitat moral que tenen els xicotets desplaçaments per dintre del nostre territori. Un, si més no, se n’adona que, efectivament, cada comarca té els seus encants i, també els seus destrets. Avui, per això, i gràcies a la nostra futura inquilina familiar, hem estat passejant per les contrades de la Marina, i a tot açò hem constatat l’estranya convivència identitària entre pobles i horribles urbanitzacions, entre camins de camp i indecències a vora mar, entre valencians alegres i contents i al·luvions d’alemanys i anglosaxons pul·lulant perduts pels voltants. En conjunt, una espècie d’incongruència general que es denota, sobretot, quan al costat de topònims com Beniarbeig, Sanet i Negrals, Sagra, Ràfol d'Almúnia o Benidoleig; n’apareixen d’altres com Urbanización Colinas del Sol o Casas de Montesano. Sens dubte, per a fer-s’ho mirar...

dimarts, 28 de juliol de 2009

Brüno

Resulta difícil explicar la reacció que un pot tenir quan s’enfronta a una pel·lícula que li ha resultat indignant. Més quan a la butaca de darrere s'asseu un xiquet d’uns set o vuit anys esglaiat de veure tot allò que a l’escola li aconsellen retardar una miqueta, escenes de sexe explícit i consoladors en forma de bicicleta, per exemple. Sempre li quedarà sa mare, que segurament no voldrà assumir que s’ha equivocat de sala o que no ha llegit bé el cartellet de no recomendado para menores de 18 años. Patètic. Però en qualsevol cas, real. Brüno és un cúmul de despropòsits. Tanmateix quan acaba el seu serial d’escenes crues i suposadament crítiques, un no pot aturar la imperiosa necessitat de parlar-ne, ni que siga per desfogar-se o dir que la pel·lícula no li ha fet ni puta gràcia. I això que el xiquet se’n reia...

dilluns, 20 de juliol de 2009

Salt 3.0

M’he pres la molèstia de comprovar algunes de les qüestions lingüístiques que sobre el programa Salt 3.0 m’havia comentat una companya i sí, no només són certes sinó que també són indignants, per no dir patètiques. Van a per totes!. Ara resulta que disposem del programa de traducció més complet de l’esfera informàtica, un programa capaç de traduir orxata amb fartons per horchata con comilones; un autèntic espai d’erudició i ciència filològica reclam d’administratius i sangoneres del sistema que no es paren a pensar en les indolències que cometen quan treballen, com aquells d’un ajuntament anònim que en el futur cartell de festes escriviren El cant del boig i Ulls de Bruixot en comptes d’El canto del loco i Ojos de Brujo; o fins i tot, Isabel Pantonxa, en referència a la coneguda coplista andalusa. Encara com hi hagué algun il·luminat que els va parar els peus. Perquè al pas que anaven, qui sap si d’ací a un temps començarien a retocar vocables i topònims susceptibles de ser traduïts en nom del bilingüisme ben entés i el valencianisme més recalcitrant. Així que no us sorprengueu, estimats companys, si en un futur no massa llunyà us trobeu amb estranys girs lingüístics en la cartografia valenciana o en les entrades d’un vocabulari. No seria d’estranyar, ja que ens posem, que pobles com Cuchara (Cullera), Cadira (Silla), Vaso de Semen (Godelleta), Vaso de ella (Godella), Demasiados Rojos (Massarojos) o Demasiada Nariz (Massanassa) començaren a fer acte d’aparició o que també peixos tan arrelats a les nostres costes com el llobarro passaren a dir-se joagrane. Per no nomenar-ne altres disciplines més delicades, com ara la de les malalties. Què em digueu de la pallola... Ai mare!

diumenge, 19 de juliol de 2009

Juliol i el Tour

No hi ha dubte que l’esdeveniment més popular del mes de juliol, a banda és clar de San Fermín i les respectives festes locals i comarcals, és el Tour de França, una espècie de corriol amb rodes que cada vesprada substitueix els també populars i tradicionals documentals d’animals i excursionistes amb motxilla. Una pena, però també un encert. Aquesta carrera duu encastada anys i panys a la nostra rutina, just en acabant de dinar, quan molts ens disposem a prendre café i esperem amb impaciència que Jordi Hurtado, el sempitern presentador de Saber y Ganar, deixe de donar-nos la llanda. El Tour és una referència obligada a les vesprades de juliol, un descans absolut que també ens demostra que hi ha rituals socioculturals capaços de mantenir l'atenció malgrat que ens entre la son i l’etapa siga plana i avorrida, perquè sempre ens quedarà el paisatge!. A més, enguany ha passat per Barcelona, tot un colp simbòlic sobre el qual la Volta a Espanya hauria de reflexionar. Les coses com siguen...

dijous, 9 de juliol de 2009

Banderes blaves: veritats i mentides

És una realitat que la salut de les nostres platges i la posterior adjudicació de l’enganyosa bandera blava se sol mesurar en funció de la qualitat de l’aigua, l’accessibilitat (del cotxe), el nombre de dutxes, l’equip de socorristes i els serveis que n’ofereix al visitant. Ara bé, no ens deuria preocupar massa que algunes no en tingueren, de bandera blava. Perquè ben mirat pot resultar una benedicció: menys publicitat, menys turistes, més tranquil·litat. Jo no diré quina és la platja que tinc ara mateix en el cap, però és una a la qual s’arriba encara per camins de camp i per muntanyes de dunes i baladre, que està més o menys concorreguda els caps de setmana i que presenta un ambient solitari i desemparat la resta dels dies del calendari estival. Una platja que presenta altres símptomes de bona salut com ara el bany reposat cap a les vuit de la vesprada i la recollida sistemàtica de carranquets, tellines i més mol·luscos cada vegada que es furga en la seua sorra. Un paradís on els pescadors de canya es deixen dur per la foscor de la nit i la gent vella, i no tan vella, encara llança el rall per tal d’atrapar algun dels peixos que neden per la voreta de la mar: llobarros, corballs, palometes. Un espai a conservar on els estels es mouen sense por a ser cegats pels llums dels apartaments de trenta altures, i la salut mediambiental es calibra per alguna cosa més que els restaurants de fregitel·la i les pistes de volei o futbet que s’acumulen per les platges dels voltants. Un refugi de pau, en definitiva. O també una sort segons es mire. Perquè qui vol, en realitat, la bandera blava?

dimecres, 1 de juliol de 2009

El vocabulari que no hem de perdre(II)

Seguint amb la sèrie de termes típicament valencians encetada fa una setmana, i com a mostra de la meua inclinació al populisme i a la recerca incansable de la vostra atenció, us adjunte una altra llista d’expressions tradicionals referides als excessos que durant l’estiu, i durant el que no és estiu també, se solen produir amb l’alcohol i derivats. Són les següents: bufa, carxofa, castanya, ceba, esclafit, esmerla, gat, mona, perolà, pet, pepa, pítima, sèpia, trompa, trufa, xufa... I com que açò de les paraules és quelcom així com els cubates mesclats amb tònica o fanta llima, millor si es combinen també amb verbs o altres substantius, per allò que en solitari poden resultar excessivament potents o mancades de dolçor: dur un pet com una destral, tenir el cap com un perol de grills, pegar-li al mam, pillar una bona xufa, tenir eixides de coet borratxo, portar una carxofa de por, agafar un pet com un cadirer, anar pipat, tort o mamat; anar calent d’orelles; estar torrat, perdre l'oremus, anar a la vela. En definitiva, moltes maneres de dir que, en efecte, l’alcohol escalfa alguna cosa més que el piu. Si més no, també la llengua. Així que si coneixeu algun vocable més per a la llista, ja sabeu. Només cal recordar el crit de guerra que heu llançat alguna vegada mentre us trobaveu immersos en una nit històrica. Vinga, endavant i bon estiu!.





Un senyal de prohibit anar pet










La xufa de València és denominació d'origen!

dissabte, 20 de juny de 2009

El vocabulari que no hem de perdre

Ací va una xicoteta mostra d’expressions clarament pobletanes que el progrés està arraconant en la mísera cambra del folklore i la burla més rància i espanyolista: bacora, bajoca, bandoler, borinot, borrego, brancalà, bufó, cafre, calcomania, caguerada en pinyons, cap de canoa, cap de suro, caparrut, cara de poni amb pallola, cara piu, dàtil, desmaiat, esgarramantes, fartaolles, fartapaelles, fartera, figaflor, figamolla, finolis, garretes, gos mantero, mentida baix d'un plat, monjo constipat, moniato, ninot de fira, ominós, panoli, pardal, pinyol, pixaví, plom, pollí, samaruc, tanoca, taperot, tonto de l’escala, trompellot, tros de soca, xiquet de mata morta... La llista pot seguir. De vosaltres depén.

Una parella de pixavins o finolis

Típica cara de poni amb pallola

Una mentida baix d'un plat mostrant la brancalà


Un clar exemplar de fartaolles

divendres, 19 de juny de 2009

No serà un peix pilila?

No deuria resultar estrany que un tauró nadara còmodament i lliure per la mar, el seu hàbitat, però per desgràcia, ho és. I a sobre es converteix en notícia. Pel que es veu, molesta i preocupa els surfistes i els socorristes que campen aquests dies per les platges de Morvedre, fortament atemorits pel que suposa un peix que segons les últimes informacions no fa ni seixanta centímetres. Tot un colós. Tot un devorador de carn humana. L’animalet en qüestió és una mussola, cazón o rodaja de tintorera en l’argot de Mercadona; i que jo sàpiga no és un perill, simplement és un esqual autòcton amb certa tendència nerviosa i amb capacitat, això sobretot, de restar glòria estival als vertaders causants dels incidents per aquest racó de la Mediterrània, la medusa i el peix aranya. Ja ho tenen bé, ja.

dimarts, 16 de juny de 2009

Boicot a GQ

No és una broma, és la legitimació definitiva. La revista GQ, referent en el sector masculí, ha seleccionat Paco Camps com un dels homes més elegants de l’any. Entre les seues virtuts destaca “el seu infalible ull per als vestits a mida i el seu toc mediterrani”. Tot un top model, i encara hi ha qui es queixa. Però això no és tot. S’anuncia que una revista referent del sector femení ha posat en marxa un altre llistat de dones elegants... I sí, ho heu endevinat. Rita figura entre les seleccionades. Encara com açò es tracta d'una broma, encara com...

divendres, 12 de juny de 2009

Els cinemes paradís

De la decadència i posterior destrucció dels cinemes de poble ja va donar testimoni la pel·lícula Nou Cinema Paradiso, però el cas és que passejava avui pel davant d’un dels pocs que encara queden en peu quan no he pogut resistir-me a entrar i gaudir de les seues excel·lències, que tot siga dit de pas, són les mateixes que les d’un cinema modern: comoditat absoluta, pel·lícula en dolby surround, roses salades i dolces, i acomodador amb llanterneta per si les mosques. I a més, al costat de casa, en ple centre històric, sense cotxe ni franquícies comercials que recorden l’avanç indestructible del progrés. Em crida l’atenció, sí, certament. Tanmateix, la qüestió és sagnant. Que jo recorde, al meu poble, hi havia quatre cinemes d’aquest tipus i ara només en queda un. Miracle, ja que el pobre resta isolat i sense públic, vinga a donar problemes econòmics i existencials a l’ajuntament i al personal melancòlic que es resisteix a veure’l tombat. Una pena. Però ben mirat, també una inevitable pena. Exactament la mateixa que afecta altres racons d’oci propis de la vida contemporània i que ningú, de moment, s’ha atrevit a denunciar. No és lamentable que els pubs de copes de tota la vida es traslladen i s’acumulen cada vegada amb més submissió als polígons industrials dels afores del poble de torn? No és patètic que la gent ho accepte com una norma de convivència imprescindible? És clar que ho és. Ara bé, que ningú es queixe de l’ocupació dels carrers i les places públiques per a dur a terme el famós i estigmatitzat botellot. Perquè sens dubte, és per a fer-s’ho mirar. I és que hi ha costums inesborrables i sans que, en efecte, han d'eixir per algun lloc.

dijous, 4 de juny de 2009

dilluns, 1 de juny de 2009

Tot siga per les bodes

He estat ocupat últimament amb la traducció d’una carta de boda i he de reconèixer la gran ignorància que acumulava en termes lingüístics catalans relacionats amb la gastronomia. Total i absoluta. La riquesa del nostre vocabulari em demostra una vegada més que, efectivament, encara estem prou lluny d’aconseguir la normalització lingüística desitjada per alguns. I és que qui m’anava a dir que el famós salpicón es diu amanida de marisc, o que el pincho es diu broqueta; i el montadito, barqueta. Qui m’anava a dir que de la hueva se’n diu fresa o que las colmenillas, bolets pel que sembla, reben el nom de múrgoles; o que el famós pisto és diu samfaina. Sí, heu sentit bé: samfaina. I això no és tot. D’entre totes les paraules relacionades amb les minutes d’un convit de boda, la millor és el salsifís, justament la que il·lustra aquesta entrada del costumari, en concret una salsa que s’extrau de l’arrel comestible de la planta escurçonera i que és usada com a condiment. Ni més ni manco que de l’escurçonera, a tot açò la planta que deu el seu nom al fet que s’emprava contra les picadures de l’escurçó, la víbora en castellà. Impressionant, i alhora interessant. Què no dir de l’aiguardent de brisa, el orujo per als entesos; o de les catànies, o del pebre de Sechuan, o de l’hamburguesa de botó, menjars tots aquests que encara no sé a quina mena de codi lingüístic pertanyen ni molt menys a quina mena d'experiència gastronòmica et remeten. Digueu-m’ho vosaltres, per favor. I ja que us hi poseu, digueu-me també com es tradueix resopón, vocable infame de l’espanyol al qual li deuria correspondre altre igual d'infumable en català, per allò de ser democràtics i políticament bilingües. Ai mare!.

diumenge, 31 de maig de 2009

Dalt de la cadira!!

Després d’un temps silenciat pels esdeveniments paternals i per la histèria col·lectiva provocada pel Barça de Pep Guardiola, torne a aquest espai de cabòries i rutines per comentar algunes de les qüestions literàries, i no tan literàries, que m’han atabalat darrerament. La primera és una vella coneguda d’aquest costumari, res més que el crit de guerra de les bodes que conserven el seu esperit popular: que se besen dalt de la cadira. De nou, aquest bram tradicional em tornà a demostrar que la gent del meu poble ja està més allà que ací, ja que ningú dels seus magnànims representants entre el convit entenia què cantaven aquells altres comensals procedents de la Ribera del Xúquer: ¿qué dicen? van borrachos ya… I no, no ho anaven, simplement cridaven en la llengua del poble, un aspecte oblidat pels joves i orgullosíssims pobladors de l’actual Morvedre. Tan patètic com això. Però en fi, deixem-ho córrer. Ells seguiran vacil·lant de la seua condició de valencians pel simple fet de votar a Camps, o de ser fallers, o de ser confrares, o de ser afeccionats del equipo de futbol de la luz y del color, el club més hipotecat del món. I res no els canviarà, fins al punt que jo mateix sempre trobaré més enriquidor, i també molt més profitós, comentar altre tipus de qüestions, com ara els llibres que he tractat de llegir, sense cap èxit tot siga dit, en els últims mesos i setmanes: Camí de Sirga de Jesús Moncada; Voces contra el olvido, de Conxa Cardo, Carmen Tabernero i Celia Paniagua; Un món feliç d’Aldous Huxley; Els refranys catalans a cura de Maria Conca; Crematorio de Rafael Chirbes; Moby Dick de Herman Melville i L’últim patriarca de Najat El Hachmi. Sempre amb el desig de poder llegir-los algun dia. Tant de bo.

dimarts, 19 de maig de 2009

Meninfotisme=indiferència

La ironia, el sarcasme, la serietat, la indignació, la burla, la impotència, la ràbia, la rancor, la venjança, l’interés, la informació, el riure fluix, el compromís, la identitat, la tristesa, el dolor, la paciència... Ni els uns ni els altres, companys, en realitat és molt més simple del que pareix, i a la vegada més familiar. Amb un paraula sobra: meninfotisme. I no en el sentit conformista del terme sinó en l’agressiu i despectiu. Perquè davant la colla de bouets picats que es reparteix aquesta terra, només cap una cosa, la indiferència més absoluta, la normalitat més demencial. Que bramen, doncs, que bramen, que bramen...

dimarts, 12 de maig de 2009

GÓNZALO ANAYA, converses amb un mestre de mestres. Ed. Tàndem

Primer foren les mantingudes amb Santiago Bru i Vidal, un intel·lectual dels anys cinquanta; després les sinceres amb Josep Lluís Bausset, l’home subterrani; tot seguit les inacabades amb Joan Fuster; i a continuació les doctes i apassionants amb un cardenal valencià, V. Enrique Tarancón, i amb un senyor escriptor, Enric Valor. Finalment, arribaren les didàctiques i tendres amb Gonzalo Anaya, un mestre de mestres. I ara, després de tot, només em queda la reflexió, la que diu que totes aquestes lectures agrupades sota la col·lecció Tàndem de la memòria m’han produït la mateixa sensació d’interés i riquesa, sempre amb uns tocs de delicadesa agradables de fullejar i rellegir, tot siga perquè en conjunt dibuixen una visió detallada i única del segle XX. Unes joies accessibles per al públic i que acosten la literatura a un àmbit molt popular i molt arrelat per terres mediterrànies, justament l’objecte principal de totes elles, la conversa.

dilluns, 4 de maig de 2009

Neologismes: el terme frikada


Resulta que passejava jo per la fira del llibre de València quan, de sobte, vaig trobar-me amb una d’aquelles coses que no es poden deixar de comprar perquè són massa per a la carabassa, exactament una baralla temàtica de la pilota valenciana. Tota una joia. Un detall sensacional que incloïa instruccions i maneres d’usar unes cartes a través de les quals un se n’assabenta de la santíssima trinitat del nostre esport, això és l’espai de joc, els colps típics i les seues regles. Però com que no és el meu objectiu lloar aquest tipus d’iniciatives editorials, sinó tot al contrari endinsar-me en un tema més concret, passaré per tant a comentar l’infame vocable amb què alguns van designar la baralla en qüestió, la paraula frikada. Deixant de banda que és un terme torrefacte i terriblement integrat en la nostra cultura gràcies a internet i altres deliris actuals, em preocupa l’alegria amb què molts la fan servir, ja que una frikada tan sols és un gir lingüístic inventat per les modes del present. L’extensió semàntica que se’n fa per designar rareses, certes peces de col·leccionista, objectes de culte o algunes restes del passat, no fa més que demostrar-me que hi ha molts caps incorporats a la deriva global de considerar allò estrany com una cosa freak. I jo crec que van errats. Perquè una merda és una merda, i ningú li canvia el nom.

dimecres, 29 d’abril de 2009

Bolot i rebolot

És ben possible que molts de vosaltres m’hàgeu sentit parlar en alguna ocasió d’un joc de cartes que es diu bolot i que es practica únicament a Sagunt. Doncs bé, el cas és que em trobava avui fullejant els diaris quan, de sobte, m’ha sorprés una notícia de la qual encara m’estic rient, perquè és bona de veritat. Resulta que l’ajuntament vol que el joc en qüestió siga declarat Bé Immaterial del Patrimoni Cultural, una etiqueta tal volta coenta i incomprensible però que, siga com siga, subratlla un aspecte important en aquests temps de sudokus i play station’s: els veïns del vell Morvedre encara conserven una espurna d’identitat, ni que siga en forma de timba tradicional i enmig del fum que es respira pels bars, el Musical i per què no dir-ho, dels patis de l’institut. Companys, per bé que semble mentida, el bolot és un joc viu i és per això que adjunte un enllaç tot esperant que us informeu sobre el seu origen i funcionament. És certament interessant, encara que la font siga el periòdic Las Provincias i els comentaris derivats de la notícia desprenguen el toc típic d’intransigència i rancior dels adorables veïns del Moll, sempre tan doctes i respectuosos.

dimarts, 28 d’abril de 2009

La ceràmica torna al carrer

Són exactament la classe de notícies que passen desapercebudes: L’Ajuntament de València aprova una proposta socialista per recuperar la tradició ceràmica en la retolació dels carrers de la ciutat. Sovint es col·loquen en un extrem dels periòdics, camuflades entre titulars de rang superior i campanyes publicitàries d’alta volada. Els delegats de premsa, conscients del que fan, els concedeixen quaranta línies de no res que poden o no anar acompanyades de la foto pertinent. És la importància que es mereixen, en contraposició a l’espai que hi dediquen al funest regnat de Camps i al seu merder institucional. Després, a un se li queda un regust agredolç, car la notícia és bona i popular, però també definitòria de la poca transcendència que tenen els acords entre els valencians d’avui. Perquè ja m’ho veig vindre. Els turistes diran: Oh, que placa más bonito!. I nosaltres continuarem a la nostra, sempre discutint sobre el fet d’escriure la placa en català normalitzat, en valencià apitxat o directament en castellà… No tenim remei.

dissabte, 25 d’abril de 2009

La crisi que no es percep

Deixant de banda afers polítics i corrupteles diverses, temes certament susceptibles de ser reflectits en unes línies com aquestes, la intenció de l’escrit que s’enceta ara és reprendre els orígens i els principis que feren possible el naixement d’aquest costumari, això és parlar sobre la vida popular i les qüestions que se’n deriven. És per això que el tema que m’agradaria plantejar és el dels vehicles anomenats monovolúmens, un sector fortament castigat per l’efecte crisi i que presenta uns indicadors de decadència més acusats que la resta d’activitats econòmiques caigudes en desgràcia. El cas és que cada vegada se’n veuen menys, de monovolúmens, pel carrer. I no, no em referisc als típics de les empreses de fontaneria o electricitat, sinó als autèntics, aquells que encara conserven la part de darrere plena d’eines del camp: lligones, corbelles, màquines de sulfatar, monos de treball, potatges químics per a combatre les males herbes, cabassets, alicates, capells, soquets… En efecte, ja fa temps que la modernitat s’ha encarregat d’esborrar unes imatges que fins i tot justificaven actes actualment castigats per les polítiques municipals. Què no dir d’una kangoo o una c-15 aparcada damunt de la vorera a la porta de casa: potser no hi ha res que demostre més i millor la vitalitat del camp.