dilluns, 26 de desembre de 2016

CANDELA ROOTS, Hungry

En el capítol de les sorpreses musicals en valencià, sí que m’agradaria destacar el descobriment d’un grup de reggae anomenat Candela Roots que amb el seu darrer treball Hungry demostra que el català avança cap a la normalitat i es consolida en estils allunyats de la protesta permanent i l’exaltació contínua dels Països Catalans. El fenomen, però, no és nou. D’un temps ençà, més o menys des de la dissolució d’Obrint Pas, la música en la nostra llengua ha anat establint posicions i guanyant adeptes des de la naturalitat. I, millor encara, des de la qualitat, independentment de l’idioma de les lletres. I això és bo, ja ho crec que ho és. Perquè hi hagué un temps que aquells que optàvem per la militància lingüística només arribàvem a escoltar consignes a favor de la independència, missatges ben sabuts que de tant de ser repetits en els concerts esgotaven i es convertien en un absolut avorriment. Per sort, ara hi ha un poc de tot. Perquè Candela Roots és només un exemple, però fet i fet és un exemple magnífic, comandat per una veu ferma i experimentada que en els escassos vint minuts que dura el treball abans referit, es consagra com un grup a tenir en compte en l’actual panorama musical. Bé, mot bé, xe. Genial, diria jo. 

dissabte, 24 de desembre de 2016

Platja

És l’antiga historieta. I, sovint, obeeix a causes meteorològiques, cas per exemple d’una gota freda. No per això, s’ha de callar. Perquè fet i fet, és indignant i, com és natural, hi ha gent afectada que reclama solucions. Es tracta d’una platja molt particular, antany una platja deixada, de pedres i bruta, però verge, al cap i a la fi. Paradís dels pescadors, que simplement accepten, o acceptaven, la seua fesomia. Una platja incòmoda i amb goles sense depuradores que fins fa relativament poc era un dels darrers refugis valencians lliures dels especuladors del terreny. Però de sobte, hi arribaren, com sempre, sense escrúpols, amb tot el seu mostrari de plànols fabulosos sense cap relació amb la realitat, amb promocions urbanístiques abellidores. Paradís de la mediterrània. I piscines, i bulevards. I tot. Amb un ajuntament genuflex i corroït per la desesperació que veia irrenunciable el projecte pel benefici que comportava, tot plegat per la treva econòmica que li ocasionava la transformació del seu litoral... I així fins que el temps reordena el tauler. I reclama allò que li fou manllevat. Desastre assegurat. Solucions que, després de tot, només accepten la fugida cap endavant. Més inversió, més mesures d’artifici, més alteracions, reparacions del passeig marítim. Esculleres! Fins que no quede res, fins que tot l’entorn esdevinga una simple postal de l'estiu esplendorós i no el conega ni la mare que el va parir. Però els turistes no vénen per l'hivern. Una llàstima que no comproven la seua aportació a l'economia local.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Vaiana, Disney i el porno

Moana, una actriu porno italiana
Molt bonica i interessant la confusió generada pel nom original de l’última pel·lícula de Disney que s’estrena aquest Nadal: Moana, sobretot en dos països d’arrels mediterrànies com ara Espanya i Itàlia que han hagut de canviar-li el nom per evitar polèmiques en un cas i més d’un escàndol en un altre. Perquè una cosa és el país de la pell de brau, on Moana, pel que es veu, remet al nom d’un perfum registrat per un establiment. Una qüestió legal. I una altra, ai, és el país del papa, on allò que en maorí significa oceà o gran extensió d’aigua, allí pren la forma d’una antiga reina del porno que durant un temps va desplaçar de l’estrellat més picant a la gran Cicciolina. Pensem, per això, en el glamour dels italians, molt més acusat que els dels espanyols, tot siga dit de pas, ja que segons pareix, el nom artístic de Moana, no està pres de l’anglés moan, que significa gemec, sinó efectivament del maorí, amb el significat abans apuntat, molt poètic i metafòric segons es mire, ‘el racó més profund de la mar’, això és, el racó més profund d’un actriu que va morir just quan es trobava en el moment més alt de la seua carrera, consolidada en l’imperi pornogràfic i amb un cos natural i transparent que era capaç de competir amb les siliconades i prestigioses actrius de Califòrnia. Una història tràgica, la seua. Morta l’any 1994 com a conseqüència d’un càncer de fetge, resulta ara curiós que siga una pel·lícula d’animació la que ressucite el seu legat, tot i que segons pareix cap responsable de l’empresa Disney Itàlia ha donat cap explicació sobre les raons del canvi de títol. De vegades, sobren, aquesta és la realitat. Però benvinguda siga la revelació de tal història. Un al·licient, sens dubte, per a vore una pel·lícula que es dirà Vaiana i Oceania en aquests dos països sud-europeus on res no passa per casualitat. Sempre a l'avantguarda!
A Espanya, Moana ha passat a dir-se Vaiana

diumenge, 6 de novembre de 2016

Trinquet d'Alzira. Cinc anys després

Curiós i simptomàtic el cas del trinquet d’Alzira (la Ribera), inaugurat a penes fa cinc anys i amb a penes activitat més enllà de la tradicional partida de Sant Bernat i els esmorzars que es preparen en el bar, a tot açò molt ben muntat, d’espais amplis i ple d’imatges d’època amb les quals un pot apreciar el passat i el present de la pilota valenciana. Poca cosa més, malgrat això, un trinquet flamant i innovador construït en època de faràndules polítiques i inauguracions a bombo i platerets. Així de trist. Perquè Alzira ja tenia un trinquet, el té, de fet. Un trinquet vell i amb les taques evidents de l’oblit, és cert; per a reformar, també; però un trinquet al bell mig del poble, d’aquells que se’n diuen amb solera, amb l’inconfusible aroma popular que desprenen les converses de bar i les partides de xamel·lo.
Panoràmica del trinquet d'Alzira. Foto: Secretari
Algú haurà d’explicar algun dia els perquès d’una efervescència constructiva capaç d’alçar trinquets espectaculars sense criteri i buits de qualsevol significat, apartats del centre històric i endinsats en fantasmagòrics polígons industrials. No és nova la història del trinquet d’Alzira, no, ni de bon tros. I hi ha tants exemples similars dispersos per les comarques valencianes que resultaria impossible encabir-los en un text la intenció del qual era només informar de la primera partida professional que s’hi disputava des de feia temps: Puchol II i Natxo contra Pere Roc i Pere (60-45). Incert el futur d’aquest trinquet, per tant. Una llàstima, certament. Perquè en honor de la veritat, la instal·lació és magnífica, amb capacitat d’allotjar tota mena de partides de renom, adaptada a les persones amb discapacitat motora, segura i confortable. I a més, amb una visió panoràmica completa que, sens dubte, permet retransmissions televisives allunyades dels obstacles tradicionals que ofereix qualsevol altre trinquet. A excepció del de Montcada, clar, curiosament també envoltat d’aquesta aura de misteri i hermetisme que caracteritza les obres adjudicades per un govern determinat en una època determinada. Una llàstima, de veres que sí.

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Llarga vida a Puchol II

Segur, contundent i sense deixar cap badall per a l’especulació. Puchol II ja és el nou rei de l’escala i corda. I malgrat que la partida disputada novament al trinquet Pelayo de València deixa imatges antològiques, emoció al màxim i un intercanvi de colps de més de dues hores de duració, el xiquet de Vinalesa, el fill del mític Puchol, derrota Soro III per 60-50 i es converteix en el nou campió individual. Inicia, d’aquesta manera, un camí que fa tot l’aspecte de ser llarg, indiscutible i destinat a les gestes més grans. Perquè sí. Perquè ara per ara, Puchol II és el pilotaire per excel·lència, un home bragat, elegant i embolcallat, si més no, per un joc clàssic i de manual que regala colps que entusiasmen els aficionats, tant als qui el segueixen trinquet a trinquet com als qui el veuen ocasionalment en les partides d’alta volada. Només un detall: amb vint-i-cinc anys és, juntament amb Àlvaro de Faura, el pilotaire més jove de la història a convertir-se en número u. En plenitud i amb tota la carrera per davant.
A partir d'ara, vestirà de roig, com els grans campions
Foto: David Sarasol
No decep, per tant, aquest xic, no, ni de bon tros. I vist el joc desenvolupat en la partida més gran de quantes es poden veure en un trinquet, no hi ha dubte que la pilota l’ha erigit ja com a símbol d’un esport popular que necessita de referents capaços d’arrossegar gent jove i capaços també de transformar un joc que no passa, avui, pels seus millors moments. El futur està en les seues mans, literalment parlant. I ja per començar, Puchol II pot dir que ha vençut a un pilotaire fortíssim, el millor de l’últim lustre, Soro III, tot un cavaller que amb trenta-dos anys afronta ara un nou camí on pot, i deu, donar encara molta guerra, no debades és un jugador amb solera i amb molt d’ofici, honest i ben preparat físicament. Tocat, en definitiva, per la vareta dels grans campions. Els pròxims anys diran... Però una cosa és clara. I s’ha de dir: l’empenta i la bravura de Soro III tenen capacitat de sobra per reviscolar, braons de ferro d’un jugador sòlid que, sens dubte, demostrarà que de la mateixa manera que ha perdut una final pot tornar a guanyar-ne una altra.
Un cavaller que buscarà de nou el títol
Foto: David Sarasol
I sobre la final, què més dir-ne que no s’haja dit ja pels cercles periodístics que envolten aquesta mena d’envits: Puchol II administra magníficament l’avantatge inicial de quatre jocs (15-35) i no es deixa superar en cap moment per l’ànim i el coratge de Soro III, que ho intenta, de veres que sí, però en cap moment es posa per davant. Ni una espurna de dubte en el rest de Vinalesa, que deu tindre gravada la final que va perdre l’any passat en l’últim sospir.  La clau, al remat, resideix en el dau cosit que Puchol II dibuixa constantment buscant el pouet de Pelayo i l’esquerra del seu oponent. I així, amb una precisió mil·limètrica fa un quinze darrere d’un altre, desmuntant tota envestida del brau dretà de Massamagrell, un exemple de resistència a pesar de les dificultats d’alçar les pilotes molles i mig mortes que li arriben a la paret del rest. Resultat final: 60-50. Nou campió i traspàs de poders. Molt hauran de treballar a partir d’ara les noves fornades de pilotaires per a destronar Puchol II...
Els dos de l'Horta: Vinalesa i Massamagrell
Foto: David Sarasol
Tot un goig veure l'escala de gom a gom
Foto: David Sarasol
I la galeria!
Foto: David Sarasol
El pare fou un grandíssim jugador de pilota. El fill és el número u
Foto: David Sarasol


La final deixa, al mateix temps, detalls al marge del joc. Es tracta de la partida de l’any, la final del trofeu President de la Generalitat. Però al contrari que l’edició anterior, on Ximo Puig seu a l’escala acompanyat del conseller Vicent Marzà, enguany la principal autoritat política del País Valencià no es deixa veure ni tan sols per la llotgeta de dalt. Una baixa inexcusable que supleixen, de bell nou, el mateix conseller d’Educació i Esports i el president de les Corts, Enric Morera, que haguera assistit igualment atesa la seua condició d’aficionat a la pilota. Com a dada a remarcar queda també la substitució del trofeu de campió. Sense entrar a valorar la bellesa del nou guardó, algú deuria explicar per què el campió ja no rep les magnífiques mans de l’escultor de l’Alcúdia, Manolo Boix. Només és un detall, però confirma el fet que en el món de la pilota passen coses que ningú explica, simplement passen. I punt. Tanmateix, la imatge es deuria cuidar un poc més. No és acceptable, per això mateix, que els feridors no lluïsquen samarreta nova per a l’ocasió, la mateixa que els jugadors, per això; com tampoc que una part significativa de la premsa digital estiga col·locada en el “galliner” de Pelayo, en paraules dels mateixos encarregats de la instal·lació. O que es continue fumant lliurement, tot siga dit de pas. Ai! Tampoc és esperançador que el flamant trinquet de la ciutat de la pilota de Montcada, de major capacitat, no s’òbriga en un dia tan assenyalat. I evidentment, ja per a finalitzar, tampoc és de rebut que el dia de la partida de l’any, si de cas el dia més bonic i simbòlic de la pilota, els valencians continuen sense poder veure en una televisió pública un trinquet ple de gom a gom i en un ambient de gala que esborrona tot aquell que se sent part d’aquest territori, ni que siga per l’orgull de representar un poble menyspreat i arraconat en la perifèria espanyola. Amb plena capacitat, no obstant això, de ressorgir quan se li dóna l’oportunitat.

Article públicat a Pilotaveu i a La Veu del País Valencià

Els mitjans fent el que poden
Foto: David Sarasol
Un nou rei per al futur!
Foto: Lluís Llapissera 

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Esquerrà

En efecte, ser esquerrà no significa només simpatitzar amb unes determinades tendències ideològiques, sinó que també designa aquell que utilitza la mà esquerra en comptes de la dreta, un aspecte a bastament superat en l’actualitat, però sinònim de subversió fins no fa tant, sobretot en aquells temps opacs on també la lateralitat de cadascú era susceptible de convertir-se en una mena de possessió demoníaca que calia extirpar i corregir. Llarga vida als esquerrans, per tant. I, sobretot, als testimonis vius que encara arrosseguen aquell estigma tan incomprensible en aquest present tan globalitzat. Perquè sí, potser els esquerrans continuen sent avui una minoria arreu del món, potser també continuen patint determinades inconveniències, principalment materials, però al marge de xicotets detalls, fan una vida sense gaires impediments, amb total normalitat, entenent, això sí, la normalitat, com a terme que denota no ser etiquetat com a ésser esquizofrènic, invertit o sospitós de dur una vida sexual diferent de les convencions generals. En aquest sentit, particularment sempre m’ha cridat l’atenció una seqüència de la pel•lícula El nom de la rosa, d’Umberto Eco, en concret aquella en què el cadàver del monjo Berenguer, trobat mort en estranyes circumstàncies, és examinat per Severí l’herbolari i el frare franciscà Guillem de Baskerville. Entremig de la conversa, s’escolen aquestes paraules:

-Era esquerrà, no?
-Sí, sí. Berenguer era invertit en molts aspectes.

Sort, per això, que ja no hi som a l’època medieval, sort que almenys per aquestes terres ja no governa cap dictador analfabet i paranoic capaç de fer efectiva qualsevol teoria desenfocada de la realitat. Sort que hi ha esquerrans tan famosos com ara Barack Obama, Messi o, en un àmbit més casolà, el ja retirat pilotari valencià, Àlvaro de Faura. Maleïda rèmora la que representen aquells que encara avui escriuen amb la mà dreta quan, en realitat, haurien de fer-ho amb l’esquerra, si més no la mà dels qui, curiosament, amb l’avanç del temps i els progressos científics, han arribat a ser considerats més proclius a la genialitat. I tot això tenint en compte que en el llenguatge literari català, ‘esquerra’ o ‘esquerre’ és l’equivalent al terme llatí sinister, és a dir, sinistre o personatge funest que duu o presagia desgràcia. Ves per on.

divendres, 30 de setembre de 2016

Marc, campió sub-23 de pilota valenciana

A primera vista, Marc de Montserrat és un pilotari que desperta alguns dubtes entre aquells que mai no l’han vist jugar, escanyolit, de braços llargs i allunyat de l’estereotip general dels jugadors de pilota, bragats, amb esquenes amples i mans de ferro... Els dubtes, tanmateix, s’esfumen a les primeres de canvi. Perquè a la primera pilotada, només a la primera, un ja s’adona que, en efecte, les impressions inicials no deixen de ser això, simples i banals impressions inicials. Una realitat incontestable que demostra que aquest rest riberenc de 22 anys crescut en els carrers de galotxa de la Vall dels Alcalans ja va llançat cap a les partides de més exigència professional, amb una carta de presentació que conté des de rebots inversemblants fins a volees poderoses, tot passant per unes caigudes d’escala perfectes i una serenitat que s’imposa a l’evidència, això és que el campionat individual sub-23 se li queda curt.

Res no va poder fer Giner de Murla davant l’empenta d’un pilotari de primera línia com Marc, faixa roja, evidentment més quallat, protagonista ja de molts cartells importants i jugador habitual en trinquets com ara el de Sueca (la Ribera), escenari d’una final individual que va tindre dos parts. La primera fins el 30-25, amb un intercanvi constant de pilotades que feien augurar una partida més equilibrada del que cantaven les apostes en un principi: de cinc, de deu... La segona, amb un Marc segur i un Giner nerviós i incapaç de fer front als colps de qui ja és, per tercera vegada consecutiva, campió individual sub-23. Resultat final: 60-35. Ambient animat en una escala amb nombrosos aficionats de Montserrat i de Murla, amb lliurament de trofeus per part dels estaments federatius i la sempre agraïda presència de Paco Cabanes “el Genovés”.

dilluns, 12 de setembre de 2016

EL MÓN AL REVÉS

El premi al millor "medi" de comunicació
 és, com a mínim, discutible
Sens dubte, resulta molt simptomàtic constatar la manca de suport i sensibilitat que té aquest país envers els mitjans de comunicació que més estimen les seues arrels i la seua cultura popular. L’exemple més palmari i simbòlic, evidentment, és el de RTVV, però és ben cert que no és l’únic. Pel camí encara ressonen els ecos de la clausura, amb nocturnitat i traïdoria, dels repetidors que feien arribar el senyal de TV3 al País Valencià. I pel camí, també es podrien mencionar molts altres espais radiofònics i, sobretot, digitals, que han hagut de tancar o desistir en el seu intent d’informar en valencià pel poc suport rebut per les administracions i la societat en general. Arribat aquest punt, un podria plantejar-se què hi ha actualment amb capacitat de connectar amb la realitat lingüística que es viu pels pobles d’aquesta part de la mediterrània, però prompte se n’adonaria que la llengua d’Ausiàs March queda lluny, molt lluny, d’igualar-se en drets i en condicions a la llengua de Cervantes. Bilingüisme? Sí, deu ser això.

A hores d’ara hi ha pocs mitjans de comunicació que utilitzen el valencià. I en conseqüència, també hi ha pocs que informen en clau decididament valenciana. Un d’ells és La Veu, que a dures penes arriba més enllà del riu Xúquer; i un altre, estretament lligat a l’anterior, és Pilotaveu, un digital de pilota sobre el qual convindria parlar-ne ara que s’ha celebrat per vint-i-cinquena vegada el Dia de la Pilota a la plaça de l’Ajuntament de València. Convindria parlar-ne, dic. I molt. Perquè a xicoteta escala és un exemple molt clarivident de la marginació sistemàtica que pateixen tots aquells que defensen les manifestacions culturals més genuïnes d’un país tan maltractat periodísticament parlant. Un digital dedicat íntegrament a la pilota que no és mencionat ni una sola vegada per les institucions en el dia que es ret homenatge a l’esport per excel·lència dels valencians, un digital actualitzat i corregit diàriament que no compta amb més recursos que la professionalitat precària dels seus treballadors, un digital que malgrat les inclemències ideològiques que pateix, i els recels, i tot plegat, ja porta gairebé dos anys oferint la més acurada informació sobre tot allò que es mou pels trinquets, els frontons i els carrers valencians: notícies, entrevistes, opinions, recursos didàctics, imatges, vídeos explicatius, calendari de partides,... I tot en una llengua normativa molt digna i molt respectuosa amb les variants típicament occidentals, lluny de ratpenatismes i teories divines i ultraterrenals. Total, per a què? Doncs molt senzill: per a ser ignorats, així de clar i contumaç. Comprove, per això, amb certa estupefacció que el premi al millor “medi” de comunicació –això de medi és literal- atorgat en el XXV Dia de la Pilota és per al periòdic Mediterráneo de Castelló, un diari d’àmbit provincial que només informa sobre el joc de pilota de tant en tant, amb tot el que comporta aquesta locució temporal per terres valencianes. De tant en tant, això és, poc. Molt poc. I per descomptat, en castellà. Un altre exemple de la deferència que les autoritats pertinents tenen envers la llengua que tant diuen defensar i els mitjans d’àmbit valencià que tant desitgen impulsar.

La burla és claríssima. I la prebenda també. Perquè, com és possible? El periòdic Mediterráneo ha dedicat vuit línies a l’esport autòcton en l’última setmana. Vuit, ni una més, ni una menys. Tot un rècord. Un rècord premiat ara per la Federació de Pilota en el saló de cristall de l’Ajuntament de València que ni tan sols cap responsable del diari es va dignar a recollir. I mentrestant, la jornada inaugural del trofeu Diputació de Castelló de Pilota Valenciana es disputava dissabte passat a Xilxes (la Plana Baixa) sense a penes estridències informatives, allà on dos dels millors pilotaris del moment, Francés i Puchol II, es molien les mans sense esperar cap altra cosa a canvi que el reconeixement dels aficionats de sempre, els qui mai no fallen, els qui de veritat haurien de ser premiats. Anem anant, per tant. Però com sempre, al revés.

dimecres, 7 de setembre de 2016

SETEMBRE

La mar respira calma aquests dies de setembre, solitud a les acaballes de l’estiu que saluda els qui es resisteixen a deixar-la entre les pluges i el fred tardorals. Ai setembre, tan de bo ho fos sempre, diu el refranyer. I alguna cosa de certa ha de tenir. Un mes de quietud, queferós això sí, de tornada a la rutina, però amb una mar infinita, quieta com una bassa d’oli, lliure després del frenesí ocasionat per les vacances i els passejos marítims a vessar de turistes, i de botigues, i de crits, i de tot. Les aigües suren càlides en aquesta època, les meduses moren a la vora de la mar i provoquen el pànic dels pocs xiquets afortunats que encara fan castells de sorra aliens al calendari escolar i laboral. Molts pescadors s’acosten a les esculleres amb l’esperança de fruir la quietud. I el cercle perfecte que dibuixen els ralls tanca l’espiral d’imatges característiques d’aquesta època on el dia acurta i la nit allarga... Alguns camins de camp recuperen l’alè després del trànsit incessant de cotxes que han suportat estoicament. Anuncien, de fet, el seu descans necessari entre marenys i marjals, entre veus autòctones conscients que l’estiu acaba de bell nou i que només ells, només ells, seran els privilegiats de gaudir la mediterrània al llarg de tot un any. Setembre és un bon més, el mes per excel·lència d’aquest raconet del país. El silenci i el cant de gavines s’alimenten mútuament...

dilluns, 29 d’agost de 2016

VALENCIANS EN EL BARÇA. Paco Alcácer.

Valencians, el que es diu valencians, al Barça no hi ha hagut molts, almenys en els darrers trenta anys, més o menys des de Cruyff ençà. Ben mirat, l’últim que hi va destacar fou el que avui és director esportiu de l’entitat barcelonista, Robert Fernàndez, que era, és, de Betxí (la Plana Baixa) i que va jugar quatre temporades abans de l’esclat definitiu de l’anomenat dream team. Des de llavors, poca cosa, molt poca cosa. Si de cas, Guillermo Amor, que era de Benidorm, però que no sé fins a quin punt tenia consciencia de pertànyer al territori lingüístic que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Anteriorment, hi havia hagut el cas de Pitxi Alonso, davanter exquisit de Benicarló (Baix Maestrat) que després de la seua època com a jugador (1982-1986), va retransmetre durant molts anys, i amb gran professionalitat, els partits del Barça per la TV3. Llevat d’aquests exemples, tanmateix, el desert. València, el País Valencià, en general, mai no ha comptat molt per a la veïna Catalunya, i el futbol, per a què enganyar-se, tampoc no n’ha estat una excepció. És per això mateix que amb la recent incorporació de Paco Alcácer (Torrent, l’Horta) a l'equip blaugrana, arriba una nova oportunitat de tombar aquesta  barrera invisible entre veïns que molts no hem acabat d’entendre mai. Perquè és cert que Alcácer serà el suplent dels titulars, Messi, Suárez i companyia; que ho té molt complicat i que, potser, l’experiència acabarà resultant un trampolí per a viatjar, en temporades següents, cap a altres lligues. Però al marge d’aquestes circumstàncies difícils però acceptades pel jugador, també hi ha altres debats. En primer lloc, el romàntic i propi d’aquest blog, això és, un valencià en el Barça, amb tot el que això comporta pel que fa a l’enfortiment de la identitat i els lligams compartits, que a mi, particularment, m’apassionen, i molt. En segon lloc, un de més preocupant: la defenestració total d’un club històric com el València CF, on els jugadors emblemàtics i amb una càrrega sentimental més forta per als aficionats, se’n van sense pensar-s’ho a penes veuen un poc de llum. I per últim, un tema de reflexió personal però que, ara, precisament, m’ha vingut al cap de bell nou, un tema que ja fa anys que em pregunte i que pose sobre la taula ara que el millor jugador valencià residirà en el club símbol de Catalunya per excel·lència. El següent: per què els jugadors valencians no juguen en la selecció nacional catalana? No deu ser fàcil per a un valencià, sens dubte, però hi ha exemples, alguns molt propers. Sense anar més lluny, la selecció d’Euskadi, on juguen navarresos i també futbolistes procedents de l’Iparralde. És evident, per això, que amb Alcácer en el Barça, algú podria oferir tal possibilitat. Alguns, de fet, se n’alegraríem molt, més encara considerant la postissa selecció valenciana i també l’actual situació del València CF, sense jugadors de la casa més enllà de Gaià, que se n’anirà de Mestalla també només tinga una bona oferta. Aviats estem! Bon vent i barca nova, doncs, Paco Alcácer. I que siga per molts anys, tot per continuar escrivint la trajectòria i els triomfs dels valencians en el millor club del món, el Barça. Malgrat que això pese a molts.

dimecres, 10 d’agost de 2016

Aupa Txomin!


Un passa Pamplona i comencen a assaltar-li estampes a les quals no està avesat. Valls frondoses de pins, freixes i roures on s’obrin clars de verd profund per a un ramat que pastura i alimenta les bones gents que poblen les xicotetes viles disperses entre camins i rius d’aigua freda i transparent. Un goig assaborir l’olor de la terra humida i escoltar converses indesxifrables en la llengua més antiga d’Europa, l’euskera. Terra fraternal. Oculta i misteriosa. Un lloc especial per a perdre’s que estima les essències de la vida rural perdudes pel canó del temps: les vaqueries, els caserius dedicats a la producció de llet i formatge, l’encant popular dels esports tradicionals, un compromís palpable amb el sabor popular que es transmet de generació en generació... Un entra de seguida a formar part de tal paradís. Simplement es deixa guiar pel senderi de la identitat i s’endinsa pels viaranys mitològics d’una cultura que ha sabut perdurar a pesar del progrés i el setge de la globalització. Per un costat la vall de Basaburua, per un altre la vall d’Aralar, el santuari, les coves... I un poc més amunt la vall de Baztan, fronterera amb França, recer de bruixes i contes llegendaris. Entretant, festes, partides de pilota basca i jocs genuïns que els més menuts aprenen a l’escola a fi de perpetuar-los en el futur més immediat. Troncs forts i resistents que denoten una puresa i una autenticitat conservada a colps de destral. Aupa Txomin! exclama el públic present en el frontó, centre neuràlgic de cada un dels poblets que es perden per la conca del riu Larraun, en ple cor d'Euskal Herria...

Frontó de pedra
Leitzalarrea
Plaça de Leitza

105 grams de pilota

S'entrenen des de menuts!

Aizkolaris

diumenge, 17 de juliol de 2016

Prohibido blasfemar

L'expressió, o més prompte la consigna, és en castellà: “Prohibido blasfemar”; i pràcticament ja no és norma en cap trinquet llevat d'aquells que fan, de tant en tant, d'escenari d'alguna sèrie televisiva. Durant un temps, tanmateix, el cartell estigué present en tots els trinquets, sense excepció, i d'alguna manera o altra, certificava l'estigma que arrossegaven els pilotaris i també els aficionats que s'hi congregaven, pel que es veu acostumats a maleir Déu després de veure errar una pilotada al jugador de torn. Aleshores, tenia molta vigència aquell refrany tan valencià que diu allò dels pecats de la gola, nostre Senyor els perdona, cosa que en certa mesura atenuava la blasfèmia i, en gran part, també la justificava. En alguns casos, fins i tot, hi havia qui la interpretava a la seua manera a fi de no ser amonestat. És per això que no he pogut evitar d'aportar, ara i ací, una anècdota magnífica recollida en un opuscle titulat Els trinquets de Sagunt segons la qual un jugador de les Valls anomenat Sevilla pronuncià la següent frase per a sortejar la prohibició: Me cague en el cordonet que baixa per la corriola que serveix per destapar la cortineta de seda que tapa l'altar de la Mare de Déu. Senzillament genial, una bona mostra dels recursos lingüístics, en aquest cas metafòrics, que atresora aquest bell joc de la pilota valenciana. Un món popular, astut i sorneguer.

divendres, 8 de juliol de 2016

Una pancarta terrible

En efecte, la pancarta és terrible i deixant de banda la broma que pot suscitar la manca de l’accent en la paraula “ingles”, sí que caldria remarcar que si aquest és el nivell dels enemics del valencià en el Baix Segura, és clar que la llengua d’Ausiàs March acabarà imposant-se no només a Torrevella sinó també a Múrcia! Velles batalles en un territori on els passos per recuperar la que fou la seua llengua pròpia arriben molt de tant en tant, si fa no fa cada trenta anys i sempre que governa l’esquerra. Ara, pel que es veu, el dilema torna a ser una suposada imposició del valencià en els centres educatius, simplement com a assignatura, -no us penseu!-. I clar, la reacció està servida, pancarteta i apropiació lamentable d’una paraula que d’un temps ençà circula en boca de tots aquells que la solen negar quan se’ls presenta la més mínima oportunitat: llibertat. És a dir, llibertat per als bous al carrer, llibertat per a l’educació concertada –religiosa- i, per últim, com conformant la santíssima trinitat, la llibertat d’elecció de llengua. Tot d’una demagògia grotesca i pròpia d’una gent que si es caracteritza per alguna cosa és per tot el contrari, per la intransigència més absoluta. Per això mateix, ni cas, o parlant malament, ni puto cas. Perquè hi ha determinats col·lectius amb els quals no es pot raonar ni negociar res. Simplement són negats, i només callen quan se’ls dóna la raó. Arribat a tal punt, per tant, no cal perdre més el temps. Perquè el debat és molt simple. O s’imparteix valencià en les aules del sud o no s’hi imparteix. Així que a per totes. El moment és ara. No siga cosa que alguns continuen reclamant el ingles sense accent i en una pancarta en castellà. Ai Déu meu! 

dilluns, 6 de juny de 2016

Cronista Chabret, una vida per l'educació

Sí que m'agradaria trencar una llança per un documental fet amb gust i tendresa que il·lustra magníficament la dimensió d'un dels oficis més bonics del món, el de mestre. Un documental titulat Cronista Chabret, una vida per l'educació que, sens dubte, hauria de començar a rodar per tot arreu del País Valencià atesa la vigència i la qualitat del projecte pedagògic pel qual sempre s'ha distingit una escola arrelada a la comarca del Camp de Morvedre i al poble en el sentit més general del terme, l'actual CEIP Cronista Chabret, fet i fet un dels màxims i més clars exponents del que s'agrupa sovint sota l'etiqueta escola valenciana. Perquè sí, perquè seria una vertadera llàstima que un material tan notable i tan ben parit es perdera únicament pels armaris dels antics mestres i exalumnes del col·legi sense tenir la projecció que reclama com a testimoni de la lluita per l'ensenyament públic, transformador i en valencià, clar que sí. Perquè aquest n'és el resum: públic, perquè no n'hi ha altra, perquè és l'única manera de permetre l'accés igualitari al coneixement, sense distincions de cap tipus; transformador, perquè són molts els xiquets de Sagunt, de tota classe i condició, que definiren el seu particular camí de vida després del seu pas per aquesta escola; i en valencià, perquè en un principi foren poques, molt poques, les escoles d'aquest territori que apostaren per un programa d'immersió lingüística tan necessari fa trenta anys i tan necessari, evidentment, en aquests temps de progrés i supremacisme en la llengua de Cervantes. No és fàcil, gens fàcil, encetar un projecte educatiu en contra de tot, amb un sistema pedagògic heretat del règim franquista, amb alumnes majoritàriament castellanitzats, sense a penes estructures pedagògiques ni materials dignes, sense més recursos que la ferma voluntat de canviar la tendència d'un poble o d'un país massa avesat a les derrotes. Heus ací el fruit de l'esforç i del treball d'un grup de mestres, heus ací el creixement d'aquella llavor que ara es manifesta en forma de documental, de documental dirigit per dos exalumnes, no ho oblidem! Un futur nou i uns reptes nous per a una escola de país del segle XXI. Que continue sent així.



El DVD es pot adquirir a Sagunt:
A cualquier otra parte
Llibreria tres en ratlla

diumenge, 8 de maig de 2016

Un trinquet alternatiu

Potser és la distancia, potser és el temps, potser, i crec que aquest és el principal motiu, que se m’obliden les característiques d’un poble com el meu, desarrelat i aliè a qualsevol aspecte relacionat amb la identitat i la cultura popular. Un poble en el qual mai m’he sentit a gust i que sempre ha optat per un camí molt allunyat del que jo haguera preferit tenint en compte l’ambient en què em vaig criar i la llengua que em van parlar. No sé. Segurament aquesta és la raó per la qual ja fa temps que vaig deixar de viure-hi i vaig donar-lo totalment per perdut. Segurament. Perquè la veritat és que el meu poble no em representa. Mai ho ha fet. I això a pesar d’haver crescut entre els seus carrers, haver jugat entre les seues pedres mil·lenàries i haver treballat entre els seus camins de camp. Una llàstima, certament. Però així són les coses, què en farem. El meu poble ben bé podria pertànyer a una altra comunitat autònoma i la trista realitat és que no es notaria en absolut. Francament tenia un bri d’esperança que les coses canviaren amb l’arribada d’un govern de caire nacionalista, però no, com sempre, al meu poble cadascú actua com li ve en gana, sense transmetre cap imatge de col·lectivitat i gust per les coses pròpies. Un poble dimitit si del que es tracta és d’enfortir els senyals distintius del país que l’allotja, clar que per a això ja estan les falles. El trinquet? això què és? En fi... Les justificacions les deixe al marge, senzillament formen part d’un món polític del qual no forme part ni tinc intenció de fer-ho. Entre ells s’entenen, però que no ens donen lliçons, per favor. Això no.

diumenge, 1 de maig de 2016

El triomf del substitut

Campions. Sanchis de Montesa,
Ricard de Castelló i Roberto d'Alzira
Ara fa un any, Ricard de Castelló de la Ribera era un pilotari defenestrat i menystingut, tant des del punt de vista professional com des del punt de vista ideològic, un jugador apartat de les grans competicions de raspall que subsistia gràcies a les aparicions més o menys freqüents en el trinquet de la Llosa de Ranes (la Costera) i l’activitat frenètica que li proporcionava, i li proporciona, el mitjà que ell mateix va crear, el digital Pilotaveu. Impotent i amb un punt de negativitat que ratllava la desesperació, el seu era un clar exemple de jugador solitari que lluitava com podia per superar les adversitats d’un món de la pilota tancat en si mateix i, per desgràcia, massa avesat a bandejar qualsevol temptativa de dignificació i avanç ferm cap al futur.

No ha estat fàcil el camí de Ricard per ocupar el lloc que li correspon i que es mereix. No. Ni de bon tros. En un principi, de fet, no figurava ni entre els escollits per a disputar la XXIII Lliga Professional de Raspall, una injustícia flagrant que el sepultava encara més en el neguit i el col·locava, de bell nou, en el llindar de la marginalitat en l’àmbit professional. Un simple substitut, al capdavall. El substitut, si més no. Incomprensible tenint en compte la seua edat, vint-i-set anys; i incomprensible també considerant les seues aptituds com a rest: solvent i ben preparat, amb dos mans com a plats i un caràcter ben guiat pel sentit comú. I a més a més, fortament compromés amb la pilota i el poble que l’acull, una qualitat imprescindible per a guanyar-se l’estima i el respecte dels aficionats però que, malgrat tot, continua sent, avui, un tema menor i sense transcendència entre les ments que dirigeixen el canyaret del nostre esport “nacional”. Ridícul, però cert. Ara, proclamat campió al trinquet d’Oliva (la Safor) contra tots els pronòstics, algú deuria reflexionar pel bé de la pilota i pel bé dels jugadors més actius, més crítics i més professionals, com és el seu cas. Perquè aquest n’és el resum, li pese a qui li pese.

En el recorregut cap a la victòria, evidentment, Ricard s’ha trobat amb dos pilotaris molt joves però ja plenament consolidats, Sanchis de Montesa i Roberto d’Alzira, dos autèntiques parets que a pesar dels comprensibles daltabaixos associats a la competició, han conformat un trio marcat per la contundència, la seguretat i la confiança mútua, aliè a la pressió ambiental que augmentava proporcional al ritme de les partides i la marxa cap a la final contra l'equip més potent d’entre tots, Ian de Senyera, Miravalles del Genovés i l’incombustible Moro d’Alcàntera de Xúquer. 25 per 15. La partida somiada. El triomf tan llargament esperat després d’uns anys d’ostracisme que acaben ara tal com van començar, amb una estima fidel a la pilota valenciana i a tot el que comporta viure per ella i per a ella. Enhorabona Ricard, enhorabona campions!



dijous, 31 de març de 2016

Cruyff

Poc em coneixen aquells que dubtaven que no dedicaria una entrada d’aquest costumari al mite per excel·lència de tots els barcelonistes de cor, Johan Cruyff, un gran entre els més grans, el jugador i entrenador a qui molts devem vesprades glorioses i nits màgiques de futbol que ja mai més no tornaran però que es mantindran per sempre en la memòria dels aficionats. L’últim romàntic d’un esport globalitzat i convertit en un espectacle mercantil. Un geni i un revolucionari les formes del qual causaven conflictes constants en l’entorn d’un club acostumat a autodestruir-se quan les coses marxen bé i l’equip fa partits espectaculars. Evidentment, si haguera de triar el moment de màxima emotivitat del Barça de Cruyff em quedaria amb el gol de Koeman a la final de la Copa d’Europa del 1992. Un moment històric, talment com el gol impossible de Bakero contra el Kaiserslautern CF, o com la remuntada històrica davant la Juventus al Camp Nou, o com les quatre lligues consecutives guanyades, algunes, a última hora i amb una càrrega de sacrifici molt característica d’un equip històric embrió de l’actual. Això sense cap dubte. Els culés sabran de què parle. Els qui hem patit i ens hem alegrat amb el Barça de Cruyff mai no podrem oblidar algunes de les seues pinzellades més emblemàtiques, com tampoc el fet que canviara dos aspectes essencials: la tendència derrotista del club i, tot plegat, l’hegemonia de l’etern rival, el Reial Madrid. Tinc moltes imatges gravades d’aquella època. En destacaré dues: una molt famosa, la de Cruyff eixint de la banqueta després del gol de Koeman, a Wembley. I una altra molt amagada. Jugaven el Barça i l’Sporting de Gijón. L’equip asturià va fer tres gols al Camp Nou, tot un èxit. Però el Barça en va fer set. Vaig veure aquell partit en un bar del meu poble, en companyia d’un gran amic fins i tot més barcelonista que jo. I la conclusió la posà el cambrer, un madridista recalcitrant: “Que gran és el Barça, xe!”. No cal dir res més.

dimarts, 23 de febrer de 2016

Pelayo: la partida del dissabte


Aspecte actual de les llotgetes
Tot un goig retrobar-se amb el sabor popular i valencianíssim de la partida del dissabte, al trinquet Pelayo de València, amb l'escala plena, amb les galeries poblades, amb converses que comencen i mai no acaben, amb el so dels marxadors, amb la potència i disposició de les noves generacions de pilotaris, homes sacrificats, un llarg i pesat camí, sovint menyspreats i poc valorats. 60-45. Sobre les lloses del trinquet, Marc de Montserrat i Puchol de Vinalesa acaben la partida i enfilen el camí del vestuari entre les paraules animoses dels aficionats, entusiasmats pel que han vist sobre la canxa, perquè no es pot dir cap altra cosa. Ha guanyat Puchol, que vestia de roig, un futur mestre de pilotaris, elegant, amb molta classe. Ha perdut Marc, que a pesar de tot, ha arrancat en successives fases de la partida els aplaudiments de la càtedra. El trinquet, d'altra banda, mostra l'aspecte de sempre, d'un color blanc castís, amb lleugeres variacions des de l'adquisició de l'edifici per un nou trinqueter. Ara hi han posat vidrieres a les llotgetes i també han apujat el preu de les entrades, 10 euros, preu lògic i normal a tot açò atesa la bellesa de l'espectacle, la seua duració i la singularitat de tot plegat. No és car, simplement hi ha coses que cal pagar, més encara a València capital, on escasseja el joc de pilota, on no tots són conscients que hi ha un trinquet de l'any 1868 que ha estat a un pas de desaparéixer, amagat però cèntric, una joia que cal conservar perquè el futur siga més benèvol amb tots aquells, jugadors, aficionats, empresaris, que es desviuen per un joc de pilota mil·lenari i arrelat al poble. Encara. En ple segle XXI.

dilluns, 8 de febrer de 2016

MARE MEUA, EL VALÈNCIA!

Em sap greu, de veres que em sap greu. Fa uns anys pensava que la situació s’arreglaria amb una mena de catarsi col·lectiva, amb el València a segona divisió un parell de temporades i amb temps per a pensar projectes col·lectius, de futur, construint el club des de la base, amb jugadors de la casa, valencians... Però ara ja no, el problema no és esportiu, sinó social, un merder en tota regla que porta totes les traces d’acabar malament. I quan dic malament, dic molt malament. En una altra època, un 7-0 contra el Barça haguera significat un terrabastall en la competició diària, un resultat difícil de digerir però limitat únicament a la parcel·la esportiva, això és un canvi d’entrenador, unes setmanes complicades i a marxar. Però avui no, no es tracta només d’una pallissa, o de la destitució de l’entrenador; el problema és molt més greu i va molt més enllà. El problema afecta tota l’estructura social del club i, evidentment, la part econòmica, amb deutes astronòmics, obres irresoltes i requalificacions de dubtosa honestedat. Es podrien establir molts paral·lelismes entre el València i els camins foscos que la política d’aquestes terres ha seguit durant els darrers vint anys. Per això escric aquest text, no com a aficionat, que no ho sóc, sinó com a valencià. Tanmateix, les equivalències són fàcils de resumir: un absolut desastre. Ara, i més val que alguns vagen assumint-ho ja, hi ha un futur molt negre damunt de la taula del València C.F: la dissolució, així de clar. Per a miracles, els de Sant Vicent! I quan l’amo de Singapur decidisca que el joguet comprat fa uns mesos s’ha quedat sense piles, doncs ja se sap, al pou, allà on cauen tots els fracassats. I aleshores no res tindrà sentit. De fet, ja no el té, ni els crits indignats de l’afició, ni la reclamació de fixatges cars. En un futur no estaran Rita o Camps per a dir ‘açò ho pague jo’, ni hi haurà cap altra solució més enllà d’obeir al qui posa els préstecs, que és un senyor que no parla valencià, ni castellà, sinó simplement la llengua dels negocis... Com que es tracta del València i la seua afició, potser encara hi haurà algú que quan veja el taüt es pense que és per a omplir-lo de flors!!! Però el futur està més que dibuixat. Com ha pogut passar? es preguntaran els més innocents el dia del soterrar. Doncs això. Hipocresia total, genuflexió pura i dura. Mare meua, el València!

divendres, 22 de gener de 2016

Solar de Quevedo

L'obra va de bo!
Ara que Sagunt opta a convertir-se en Capital Valenciana de la Romanització, crida especialment l’atenció les obres de rehabilitació que s’estan duent a terme en el conegut com a solar de Quevedo, ja que qualsevol cosa serà millor que el que hi havia fins ara, un espai de malesa, pols i vida faunística de diferent consideració. 36 anys, justament la meua edat. 36 anys en els quals un solar amb importants restes arqueològiques de l’època romana ha estat oblidat i deixat de la mà de Déu sense que ningú haja gosat netejar-lo i donar-li un ús diferent al d’un illot salvatge absorbit per l’urbs saguntina. Una vergonya, en definitiva. Tanmateix, una vergonya que, per fi, en ple segle XXI, ha iniciat el camí de la dignitat i l’aprofitament per part del poble, fet i fet, unes obres de remodelació històriques que, pel que es veu, transformaran l’actual estat de coses en el que era en un principi: una plaça pública i verda situada a tocar de l’antic circ romà. Per a alegrar-se, certament. Ara, l’única cosa que queda per exigir és serietat, eficàcia i il·lusió per retornar al poble un espai que és seu, de ningú més. A la faena, doncs, que 36 anys d’espera no són qualsevol cosa! Tot al contrari, donen per a molt. Perquè jo ho he vist, he viscut davant del solar durant molts de temps i, en conseqüència, tinc gravats alguns detalls que ja formen part de la memòria col·lectiva de qualsevol saguntí. En la part corresponent al carrer Ordóñez, per exemple, hi havia un magraner que cada any oferia els seus fruits als xiquets del barri. Per a collir-ne algun calia enfilar-se per una tanca que anava deteriorant-se a mesura que l’oblit s’accentuava i les inclemències meteorològiques la malmetien, la tanca, vull dir. El vent, en aquest sentit, era el seu principal enemic, i cada tant calia reposar-ne algun tros, clar cada quatre anys també era aprofitada pels partits polítics per a realitzar la tradicional i ja desfasada pegada de cartells electorals. Perquè això és com és, una dada a tenir en compte: el solar de Quevedo tal com ha arribat avui és un dels millors testimonis del període democràtic, ja que més o menys té la mateixa edat. Molts anys, massa, massa cartells. Particularment, en recorde un de l’antiga UPV l’eslògan del qual era Marca un gol al centralisme, una imatge genial que en aquells temps era més il·lusòria que altra cosa, no debades el valencianisme era marginal, sense a penes presència en cap
No és un cartell costumista, però és genial
ajuntament. Per això, quan l’altre dia vaig vore a un dels representants il·lustres del nacionalisme morvedrí explicar a uns veïns el projecte previst en el solar de Quevedo, em vaig alegrar. Perquè estic convençut que ell s’ho creu i que els saguntins també, que açò només és el principi d’una sincera i merescuda candidatura per a convertir el poble en Patrimoni de la Humanitat. Ja era hora.

dimarts, 19 de gener de 2016

Els obstacles de la pilota

Cantó d'una casa a Benifaió (la Ribera)
Foto gentilesa de Joaquim Mompó
Vista la repercussió social de la pilota valenciana avui costa de creure que fins a mitjan del segle passat, fóra l’esport més conegut i practicat per aquestes terres, per davant, fins i tot, del futbol. Sí, heu sentit bé: del futbol, que no és qualsevol cosa. De fet, eren tants els jugadors i tanta la dimensió popular entre els valencians que, segons ha estat documentat, hi havia vegades que en un mateix poble es jugaven partides en dos o tres carrers de manera simultània, tot donant forma i visibilitat a un joc que evidentment transcendia molt més enllà de les muralles dels trinquets, sobretot on no n’hi havia. Així era, certament. Passats els anys, les dècades, tanmateix, aquella esplendor va decaure, sobretot amb l’arribada dels cotxes, i la pilota acabà encaminant-se cap a la professionalització i, tot siga dit de pas, cap a la marginació, cada vegada més allunyada de l’esperit transversal que la caracteritzava. I així fins a l’actualitat. Perquè a la pilota no es que jugaren els més inclinats a la pràctica esportiva, no, és que jugaven tots i, en conseqüència, era coneguda per tots. I per totes, per bé que l’etiquetaren de vici i pròpia de gent de mal viure. Un fenomen social d’extraordinàries dimensions amb el qual es convivia amb naturalitat i també amb resignació, no debades, en moltes ocasions, provocava reaccions irades per part dels veïns dels carrers que acollien l’espectacle. En aquest sentit, la col·locació de deposicions en el carrer just abans de les partides era una pràctica habitual, com ara també la utilització d’altres mètodes més sofisticats que han arribat als nostres dies tot conformant una mena de substrat de la pilota. Què no dir, per això, d’aquests pegots fets d’obra que s’alineaven en les parets de les cases i els edificis a fi de dificultar i impossibilitar qualsevol intent de jugar amb claredat. Sens dubte, un testimoni de la transcendència del joc que demostra una màxima incontestable: la pilota no és que formara part del poble, la pilota era el poble.
Un carrer a Benifaió. Foto: J. Mompó

dimecres, 13 de gener de 2016

ENTREVISTA LLUÍS MESA I REIG, cronista oficial d’Estivella, la Baronia (Camp de Morvedre)

Lluís Mesa a l'Ermita de la Creu del Garbí
Cronista, un títol honorífic i molt digne que aquest costumari no podia deixar passar atés el seu caràcter arrelat a les entranyes del poble. Ja fa temps, molt de temps, que rumiava sobre la possibilitat d’endinsar el lector en els viaranys de tal figura, desconeguda i poc valorada en aquesta societat frenètica i materialista. Qui millor per a explicar-nos-la que un dels seus majors exponents, l’estivellenc Lluís Mesa i Reig (1968, València), un actiu en l’àmbit cultural comarcal del Camp de Morvedre molt capaç d’aportar llum i honestedat a un càrrec que desprén afecte i estima per la cultura popular i lingüística d’aquesta part de la Mediterrània.

Hola Lluís, sigues molt benvingut a aquest espai. La primera pregunta és obligada: en què consisteix exactament el càrrec o el títol de cronista?
Moltes gràcies. Estic content que hages comptat amb mi per al teu blog i de compartir uns minuts amb tu i amb els teus lectors. Em preguntes què és un cronista, una definició que actualment desconeix molta gent. Bé, per damunt de la definició legal considere que un cronista és una figura que es troba entre l’investigador, el vigilant del patrimoni material i immaterial, el recopilador i el redactor de notícies de la població. A tot això cal afegir que, sobretot, és un testimoni silenciós i constant del poble.

Què significa per a tu ser cronista i, concretament, què significa per a tu ser cronista d’un poble com el teu, Estivella?
El poble d'Estivella
Et seré sincer, mai no havia pensat de ser cronista del meu poble. Però en més d’una ocasió, l’anterior alcalde Robert Renau ens va comentar a Josep Maria Blasco i també a mi mateix, la idea de crear la figura. Sempre he pensat que si algú havia d’haver ostentat aquest títol de cronista era el meu estimat amic Josep Maria Blasco. Però malauradament ens va deixar massa prompte.

Ara, he arribat a la conclusió que un cronista no és un investigador i tampoc un historiador. Ha de ser una persona amb una especial sensibilitat per conéixer i arxivar tot el que succeeix dia a dia i per traure a la llum tot allò del passat que ha estat oblidat. Eixa tasca, a més de la d’historiador, estàvem realitzant-la Blasco i jo sense ser cronistes oficials. Així que per a mi l’acceptació del càrrec de cronista era una manera d’oficialitzar el que estava fent, a més d’intentar seguir també el treball que en molts camps havia iniciat ell, el meu amic Josep Maria Blasco.

Com et vares convertir en cronista? Hi ha alguna normativa al respecte o depén de la voluntat popular o municipal de cada poble?
Dia del nomenament com a cronista d'Estivella
Pel desembre de 2010 l’Ajuntament va aprovar el reglament de cronista i una vegada exposat al BOP començà a tramitar-se’n l’expedient. El Ple del 28 de gener de 2011 va aprovar el meu nomenament i el 4 de març d’eixe any es va realitzar un acte oficial amb la presència de tota la corporació. El que més em va alegrar és que tots els grups municipals van votar a favor del meu nomenament. Això va ser una enorme satisfacció per a mi.

Malauradament, el sistema de nomenament d’Estivella no es practica en tots els pobles. En alguns casos, simplement és votat pel Ple sense l’existència de cap tipus de reglament que li done estabilitat i continuïtat al càrrec.

Què és el més gratificant que has viscut com a cronista? Alguna anècdota o fet curiós que vulgues comentar?
La primera experiència gratificant, com et dic, va ser la unanimitat per part de tots els grups municipals a l’hora de nomenar-me. D’altra banda, en els cinc anys que porte com a cronista he viscut moments molt emocionants que han partit de projectes dissenyats per mi, com ara la celebració del 325 aniversari de la Creu del Garbí (any 2013); el 125 aniversari del naixement del músic Daniel Arnau (any 2012) i la celebració del centenari de la primera manifestació de dones d’Estivella i del Camp de Morvedre l’any 2011. També he sigut un dels promotors de l’homenatge a la pintora Maria Chenovart. A escala comarcal, a més a més, he viscut amb especial intensitat la fundació del Grup de Cronistes i Investigadors del Camp de Morvedre a Estivella l’any 2011.
Amb la pintora Maria Chenovart el dia del seu homenatge

Com a fet curiós et diré que a propòsit de la publicació d’un llibre meu, vaig investigar la història dels mestres d’Estivella i vaig tindre la sort d’entrar en contacte amb la família d’un mestre de la població amb un carrer al seu nom. Es tractava de Fernando Santa Lucía Doñate. A través del telèfon de l’empresa que havia fet la làpida al docent vaig entrar en contacte amb els familiars. I des d’aleshores tenim contacte, ens escrivim i hem recuperat una gran quantitat de material d’aquell mestre. En l’acte del meu nomenament, a més, estigueren presents els familiars i em regalaren una ploma que per a mi des d’eixe moment és un dels objectes més estimats de la meua col·lecció.

Alguns cronistes o aspirants a cronista solen guardar, i també compartir, documents, materials i peces d’innegable valor. És el teu cas? Què és el més valuós que has donat o aportat a les institucions corresponents?
Realment mai no m’he preocupat d’atresorar cap objecte. Jo no vull res per a mi i tot el que tinc ho vull per al meu poble, perquè siga mostrat. Si en el meu arxiu hi ha material destacat és amb la intenció de protegir-lo però no d’atresorar-lo. Entre els documents més valuosos que conserve està el primer Llibret de falla del Camp de Morvedre, que es va publicar l’any 1924 a Estivella. Un exemplar únic. Me’l va donar la seua propietària Concha Buralla. També tinc una fotografia gran de 1912 del músic internacional d’Estivella Daniel Arnau, donada per Santiago Mateu, un destacat investigador del poble que ha estat nomenat, en virtut del Reglament, col·laborador oficial del cronista. És un amic i estivellenc excepcional.

Però ja et dic, jo no pretenc ser col·leccionista tot i que tinc un arxiu destacat de la història d’Estivella.

Com a cronista, canviaries alguna cosa del teu poble o la teua comarca?
Cartell commemoratiu del centenari de
la primera manifestació de dones
(1911-2011)
Faria una comarca més unida, més vertebrada políticament i culturalment. Crearia una gran entitat comarcal que unificara esforços i ens acostara a tots els habitants del Camp de Morvedre. Pel que fa al meu poble, m’agradaria publicar un estudi relatiu al llibret de falla de 1924 i una obra de teatre basada en la primera manifestació de dones de 1911. L’Ajuntament estava decidit a fer-ho fa uns anys però no va ser possible per manca de recursos. També m’agradaria que es recuperara el nom tradicional de la plaça de la Tenda Vella. Ho he reivindicat a diverses corporacions i no ho he aconseguit. Finalment, voldria que s’aprofundira en el desenvolupament de la ruta cultural “Les claus del castell de Beselga” i que es continuara recuperant eixe bé patrimonial.

Tens contacte amb altres cronistes? Quin és el sentir general dels qui desenvolupen aquest ofici? Les aportacions dels cronistes poden arribar a determinar la política cultural o lingüística d’un ajuntament? 
Tinc bones relacions amb la resta de cronistes de la comarca. Vaig proposar en el seu moment la creació d’un Grup de Cronistes i Investigadors, que ara ja porta 5 anys funcionant. Cada sis mesos ens reunim en una població i el contacte és constant. També sóc membre de l’Associació de Cronistes del Regne de València i de l’Associació Espanyola de Cronistes Oficials (RAECO).

Trobada de cronistes a Estivella l'any 2011
Trobe que les nostres aportacions ajuden a millorar la política cultural i lingüística dels municipis. A Estivella així ha sigut amb la temàtica de la toponímia urbana, la recuperació del patrimoni o amb el descobriment d’esdeveniments històrics de la població.

Què opines sobre el fet que la capital del Camp de Morvedre, Sagunt, no tinga cronista d’ençà de la mort de Santiago Bru i Vidal?
L'enyorat cronista de Sagunt
Santiago Bru i Vidal
El Grup de Cronistes i Investigadors del Camp de Morvedre estem reivindicant la recuperació de la figura de cronista oficial de Sagunt. Ho hem dit en tots els àmbits i llocs on hem assistit. El passat 8 de gener li ho férem saber a l’alcalde en la reunió que mantinguérem amb ell. Ens ha dit que és un tema que tornaran a plantejar.

Una pregunta que sempre faig atesa la temàtica d’aquest blog. Què té de costumista el càrrec de cronista?
Realment tenim una part bastant costumista. Ens apassionen les tradicions, els documents i els materials que, per a molts, són insignificants. Un document que per a la gran majoria no té valor, a nosaltres ens ompli de goig. En aquest sentit es pot dir que som d’un altre temps, ja que a més ens deturem a mirar el que altres no miren i a valorar el que altres no valoren. En l’actualitat quasi ningú observa allò que ens envolta i tampoc ho valora perquè en la nostra societat vivim al dia i tot té data de caducitat. La nostra missió, doncs, és donar-li valor a tot el que hi ha al nostre poble i encomanar a la ciutadania l’estima que els cronistes sentim per tot.

Per últim, hi haurà cronistes en el futur o és una figura prescindible?
Crec que és important que continuen existint els cronistes. Al llarg de la història han estat presents. No eren cronistes els evangelistes cristians o els que redactaven les cròniques reials medievals? Els cronistes han d’existir en el futur, com ho han fet en el passat, però adaptant-se als temps. Són una bona garantia perquè es conserve i es valore la història, el patrimoni i la memòria dels nostres pobles.
Imatge panoràmica del castell de Beselga

dissabte, 2 de gener de 2016

Galotxetes i Màdel

El màdel es pot jugar a llocs tan inhòspits
per a la pilota com el Port de Sagunt. Només
necessita una canxa de pàdel.
Darrerament, he descobert, i practicat, dos disciplines de pilota valenciana que caldria considerar si del que es tracta és de redreçar l’esport típic d’aquestes terres entre els més joves: les galotxetes i el màdel. Pura diversió. Facilitat absoluta. Pel que fa a la primera, es tracta d’una modalitat antiga, reclosa, segons els llibres especialitzats, en la població alacantina de Monòver, a les Valls del Vinalopó, un joc dinàmic i molt explosiu que no necessita res al marge de les mans del jugador, nues completament, sense proteccions, disposades a colpejar una i altra vegada una pilota grossa elaborada amb dos components primaris: llana i esparadrap. Quant al màdel, el més destacable és la novetat, una modalitat impulsada per dos joves pilotaris de raspall de Castelló de la Ribera que encara no ha estat reconeguda per les instàncies federatives, però que ja compta amb un grup nombrós de seguidors entusiasmats per la senzillesa i la vivacitat del joc. De fet, les regles són les mateixes que les del pàdel, amb la diferència això sí, en la forma de comptar, que evidentment segueix l’esquema tradicional de la pilota: quinze, a quinzens, trenta, a dos, val i joc. No cal dir, per això, que la pilota canvia i que, com haureu pogut deduir, es juga amb la mà. D’ací el nom: màdel. A tot açò, un terme nou que no arreplega encara cap diccionari, ni tan sols el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tan escrupolosa sempre amb les particularitats dialectals del valencià. Ací ho deixe. En termes generals, d’altra banda, destaca el fet que tant les galotxetes com el màdel s’allunyen molt de la imatge que se sol tenir de l’esport de pilota, això és, dur, feréstec, sacrificat i que roman restringit al carrer, natural o artificial, o al trinquet. Tot al contrari que els casos referits, que no presenten cap dificultat a l’hora de ser practicats: són fàcils d’aprendre, no requereixen temps a l’hora de preparar-se les mans i, a més a més, compten amb l’avantatge de la instal·lació. Per exemple, en quin poble no hi ha pistes de pàdel? Fins i tot, les noves urbanitzacions les prefereixen abans que les de tenis!! El problema, en tot cas, pot venir des del desconeixement i l’apatia, acostumats com estem en aquest país a menysprear tot el que tinga accent nostrat. I per a mostra, una realitat: molts instituts de secundària compten avui amb canxes de galotxetes. La majoria estan descurades, plenes de trastos, sense professors d’educació física que sàpiguen què son ni per a què serveixen. Una llàstima, en definitiva. Però una llàstima fàcil de reparar. Perquè la qüestió ací, com en tantes altres coses, és treballar, treballar per a la pilota, sense excuses. I només així s’eixirà del desencís. I ja posats a marmolar, del maleït futbol, que tot ho absorbeix!