 |
Mapa de Ballester.
A la dreta, baix,
l'Alguer |
Almenys a mi, sempre em
va fascinar aquella definició del llibre de text segons la qual el català era
la llengua, —i és—, la llengua parlada al Principat de Catalunya, les Illes
Balears, el País Valencià, Andorra, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i la
ciutat sarda de l’Alguer. Amb el temps, de fet, vaig proposar-me de recórrer
tots i cadascun d’aquells indrets. I si en descobria algun més, prompte m’afanyava
a trobar-lo o a situar-lo ni que fora sobre un mapa, sempre encuriosit per les
recialles lingüístiques dignes de ser mencionades i protegides en aquests temps
uniformitzadors que ens ha tocat de viure: la parla del Carxe, a Múrcia, per
exemple.
 |
| Nomenclàtor |
Aquestes pasqües, però,
l’objectiu anava molt més enllà d’una simple recerca topogràfica, ja que
després d’estudiar durant anys i panys les fites de la llengua catalana, i de
convertir-les en un símbol, i en una obsessió, i en tot això i allò, per fi vaig
arribar allí, precisament, a aquell requadre gràfic que s’obria en un
cantó recòndit dels Països Catalans i que marcava el punt més oriental on es
parlava la bella llengua d’Ausiàs March: l’Alguer. Tot i això, el desencís era
previsible. I aclaparador. Una realitat que es presentava subito i presto.
Dit així, en italià, perquè aquesta és la llengua que predomina a tort i a dret
pels carrers d’una ciutat que tampoc es que deixe a penes marge de maniobra per
a l’altra llengua en retrocés de l’illa en tota la seua extensió: el sard. El català, per tant, es
refugia en ús gairebé testimonial, o residual, ben mirat; sostingut a dures
penes per uns parlants invisibles i per algunes mostres de resistència diglòssica
diluïdes entre turistes i apartaments de lloguer airbnb. Folklore, religiositat i
nomenclàtor en el centre històric, a tot estirar. I punt. Tot i que si un s’hi esforça
i s’ho mira amb avidesa, encara és possible trobar l'essència de tot plegat:
el mercat, sense anar més lluny, més en concret aquella parada de fruita i verdura
on ells, home i dona, ja ben majors, em despatxen parlant un català medieval que
deixa anar un ‘mosatros’ més clar que el proferit pels parlants de la Ribera
del Xúquer. O aquest ultramarins, d’altra banda, en què un botiguer es queda sorprés
quan traduïsc el mot muggine per llissa: «Eres català, tu?», em
pregunta. I jo que li conteste que més o menys, que soc valencià, però que la
meua llengua és la mateixa que la seua. «Ah, encara resta un poc aquí a l’Alguer»,
em remata. I ja després em diu adiu, no arrivederci, no, adiu;
i jo isc de la botiga més content que un gínjol, satisfet de comprovar com
encara és possible mantenir una conversa normal en català a l’illa
de Sardenya, el territori dei quattro mori, Itàlia, diuen què. Meravellós.
 |
Al fons,
el far de Capo Carbornara |
Perquè meravellós és tot l'entorn. Aigua i mar. Il tramonto. Quin viatge, tu! Aquest poble costaner de Castelsardo, aquestes platges
blanques i infinites de Villasimius, il capo Carbonara, —i el far!—. I
la capital: Cagliari, altrament dit Càller. I Tuili i el seu parc natural ple
de cavalls peluts i salvatges. I la bona vida que es dibuixa de ristorante
a trattoria, i de trattoria a gelateria i panificio.
Quin cafè, mare de Déu! I quines vistes infinites entre corbs invasius i camps
verdíssims que s’allarguen terra endins, fins als límits d’una illa on el dia
trenca amb sol i les nits són fredes i coronades amb les estrelles del destí. L’aventura
del plaer...
 |
| Platges blanques |
 |
| Il tramonto |
 |
| Camps verdíssims |
 |
| Parc natural de Tuili |
